Crònica d’una notícia anunciada feta de tòpics tota ella

Aquesta és la crònica
d’una notícia anunciada
feta de tòpics tota ella.

En un marc incomparable,
el que hi passa és kafkià:
un Jesús que diu que es diu Déu
—no necessita presentació—,
passa un fred siberià.
Mai més ben dit: deunidó.

Casum dena! Si és Déu!
(Però també nen innocent.)
D’on han dit que venia, el vent?
De Sibèria? Senyor meu!

Ara un corrent de vent polar
—som lluny del parèntesi estival.
I només ens faltava aquesta:
un killer professional.
Tot plegat un drama humà,
una situació dantesca.

Casum dena! Si és Déu!
(Però també nen innocent.)
D’on diu que venia, el vent?
Del Pol Nord? Senyor meu!

Després d’una calma tensa
surt de no se sap on
una marea ingent
de pastors amb armilles,
un vial de grocs sarrons.
Són com una flotilla.

(Sí que és un nen innocent...
Però d’on diu que venia, la gent?
De no se sap on? Gràcies a Déu!)

Desarmat que fou lo rei
es decidí aviat la batalla.
I si avui, en aquesta jornada,
la pau és tònica dominant,
diuen que és pel dia aquell.
I narinant.

(Casum dena! Si és Déu!
Per què no ho feia tot ell?)

Perles (151): El trencament decisiu

«Hi ha la idea que la funció de les generacions és la cosa més difícil i, alhora, la més indispensable de totes, perquè la reunió amb el nostre passat i la unió amb el futur, que són els nostres fills, és la dimensió humana que dóna plenitud a la vida.

»Els pares sempre transmeten alguna cosa, en el bé i en el mal. D’ells es pot aprendre fins i tot de manera involuntària: de pares negatius es pot aprendre el bé, perquè no és cert que només els pares exemplars siguin mestres. [...]

»Tothom ha d’evolucionar respecte als seus pares. Estic convençuda que una persona és adulta quan la seva vida deixa de ser una reacció. Fins a un cert punt, la nostra actuació és una reacció a allò que passa al nostre voltant; després, a partir d’un cert moment, comencem a actuar seguint el nostre projecte. Aquest és el trencament decisiu. És molt important que sapiguem madurar: això es produeix simultàniament amb el diàleg i amb aquest trencament. Però em fa la impressió que moltes persones es queden ancorades en el seu passat en un sentit negatiu, de contraposició o, en qualsevol cas, de desobediència als pares.

»A més, la nostra generació ha tingut uns pares singulars: com ara els meus, que es van casar [...] gairebé com a resposta al sentiment de mort i de finitud que havia estat present al llarg de tota la seva adolescència per culpa de la guerra. [...] Al capdavall, és molt difícil fer de pares en aquestes condicions.»

Extret de Susanna Tamaro, Verso casa, 1999 (trad. cat.: Antoni García Santiago, Cap a casa, ed. Empúries, Barcelona 2000, pàg. 66-67; distribució de paràgrafs de VF).

Calzes i patenes

Home amb falç vist del darrere*
Museu Van Gogh

Perplexitats. Trobo (no sé on!!!, per què no ho vaig apuntar???) una expressió que em crida l’at... –i ara què dic? Doncs el que anava a escriure, “atenció”, i ja està, amb aquest senzill truc he trencat la rima perversa que a alguna gent posa tan nerviosa.

Doncs vaig trobar això: «Vendre calzes i patenes» ???? (O potser vaig trobar «venc», o «ven», o «venem», o «venen» o..., i vaig apuntar «vendre».) Fa temps que ho tinc al document de pendents.

I ho vaig trobar com a frase feta, no en el context d’un comerç d’art religiós. En aquest cas no ho hauria apuntat.

Ho consulto per tot arreu, començant per l’Espinal i el DCVB i acabant al Google. Re, enlloc.

Fins que decideixo tirar pel dret i eliminar el vendre. I vaig a parar aquí:

Catalunya, comtat gran
qui t'ha vist tan rica i plena !
Ara el rei Nostre Senyor
declarada ens té la guerra

Segueu arran !
Segueu arran !
que la palla va cara !
Segueu arran !

El comte duc d'Olivars
temps ha que li burxar la orella
-Ara és hora, nostre rei,
ara és hora que fem guerra.

Contra tots els catalans,
ja ho veieu quina n'han feta
cremaren viles i llocs
fins al lloc de Riu d'Arenes;

Ja n'han cremada una església,
que Santa Coloma es deia;
cramant calbes i casures,**
cramant calzes i patenes,

Del pa que no n'era blanc
deien que era massa negre;
i en donaven als cavalls
tot per desolar la terra.

D’on em va venir el vendre?

De vegades no t’has de refiar ni del que apuntes, perquè pots estar enfebrat i tremolós per la troballa i no escriure exactament allò que has sentit o vist escrit –i aquí sí que no penso fer jocs de mans per desfer aquest improvisat però magnífic sentit o vist escrit (gràcies, gràcies).

Però en aquest cas si hagués sentit o vist escrit –tampoc demanaré disculpes per la repetició, perquè val la pena– cramant calzes i patenes hauria pensat immediatament en l’origen reportat. Perquè quan he vist a la mateixa pàgina de cerques el cramant al costat de calzes i patenes ja ni m’hauria calgut obrir la pàgina, he pensat immediatament en això.

De manera que continuarà el misteri. Però m’he tret del damunt un dels pendents.


* Quan he trobat aquest dibuix m’ha semblat un Nonell. I buscant buscant he trobat aquest Mir! (i altres) Tothom dibuixava igual, en aquells temps?
** Sic, per «albes i casulles».

Perles (150): Badar

«Caminar, a la ciutat o al camp, és la millor forma d’anar a poc a poc, i aquest ritme lent és el que requereix la sedimentació del coneixement i de l’experiència que finalment dota de sentit l’existència humana.

»En segon lloc, caminar dóna valor a la presència, a l’experimentació del que és real, davant d’un ambient digitalitzat que amaga el cos i el nosaltres darrere de múltiples pantalles. Caminar permet reafirmar la vivència de l’aquí i l’ara, gaudir de la bellesa del paisatge i patir-ne les inclemències, arrelar-se i relacionar-se amb el món sense intermediaris, posant també de manifest els límits i la fragilitat dels nostres cossos.

»Finalment, passejar pot convertir-se en un acte de resistència política, perquè s’oposa al productivisme i perquè la lentitud que li va associada crea espais per a l’imprevisible i perquè sorgeixin nous horitzons que no poden ser explicats, controlats ni venuts. Caminar no fa ningú més inteŀligent, però permet que estiguem més disponibles a noves idees perquè el ritme quan es camina el marca el pensament.»

(Fragment d’un article de Judit Carrera, titulat «L’art de perdre’s», al diari El País, 6 desembre 2014)

Tòpics desemmascarats (29): «És històric»

Dec la idea d’aquest article a G.

«Rècord històric», «moment històric», «partit històric», «victòria històrica», «dia històric», «aliança històrica», «revolta històrica», «batalla històrica», «moment històric», «canvi històric», «acord històric», «trobada històrica», «oferta històrica», «venda històrica», «ple històric», «final històric» i «final històrica», «nevada històrica», «ventada històrica», «setmana històrica», «local històric», «sala històrica». (Exemples reals, agafats de la premsa els últims mesos.)

Tot és històric.

Titular històric

Doncs si tot és històric res no és històric.

Que el que ha passat fa una estona, o ahir, formi part dels esdeveniments passats, i que ara, avui, sigui «famós» perquè apareix als diaris –qui diu als diaris diu arreu– és una obvietat tan certa com la claror del dia o la foscor de la nit. Una tautologia, em penso que se’n diu en filosofia.

El que avui és famós –és a dir, el que ara, avui, és notori i remarcable– deixarà de ser-ho en el moment en què un altre «rècord històric» –demà– el substitueixi.

Carles Capdevila, en dels seus editorials al diari Ara, va escriure l’any passat unes paraules històriques (són de fa temps):

Quina obsessió per fer història que ens ha agafat. [...] Suposo que hem repetit tants cops que vivim moments històrics que alguns han decidit que o fan una declaració històrica a la setmana o no són ningú. [...] Per això és molt pesat –i estèril– anar anunciant tres cops al dia, en rigorós directe, que fem història. (8 juliol 2013)

Carta oberta a la doctora Carme Junyent

Contesto temeràriament a aquesta altra carta.

(Senyora Junyent, una cosa prèvia perquè em penso que ens ha colat dins del seu discurs una trampeta: diu que hi ha els exemples d’incorporació d’estrangerismes amb forma de masculí. Però, doctora, passa el mateix amb pizza, ikastola, caipirinha, favela, geisha, meiga, queimada, txapela? Per què els ha obviat? Potser perquè algunes de les llengües de les quals provenen tenen més diferenciats el masculí i el femení gramaticals? Potser perquè omplen un espai que és femení (també lady, miss)? Però sobretot: què hi té a veure amb tot plegat? Per mi, res. I per això ho dic al començament, per separar-ho del cos de la carta.)

M’adreço a la doctora Junyent però m’adreço també a tota mena de docents, ensenyants, lingüistes professionals:

No pot fer res la llengua, la gramàtica, per visibilitzar d’una manera més clara les dones, l’element femení, quan el progrés social en tants aspectes ha sigut prou important en els últims decennis?

Si, posant per cas, es discuteix de manera seriosa per què, ocupant els mateixos càrrecs, els sous de les dones no són com els del homes; si a l’home se li reclama no ja que coŀlabori o s’impliqui o ajudi en les tasques de la llar i en la cura de les criatures sinó que es parteixi el bacallà amb la dona (són exemples, potser mal expressats)..., la llengua no pot fer res, cap ni una aportació, a tota aquesta evolució social?

No sentim res. Silenci. Simplement, un cop més, que la llengua, com ha dit la doctora Junyent altres vegades, «ja seguirà el canvi». És clar: «si és que n’hi ha d’haver», precisa. Amb la qual cosa potser ens avançava que, si fos per ella, no n’hi hauria d’haver cap. «Si no cal canviar, cal no canviar.»

I mentrestant, es condemnen els doblets sistemàtics –d’acord!–, es condemnen els noms coŀlectius més o menys inventats amb bona voluntat, i sovint amb poca traça. D’acord! Però això és perquè des del món lingüístic, professional, universitari, no hi ha la més mínima ajuda! Només «la gramàtica no es toca». Es condemnen tots els intents, però no es donen solucions per fer un pas endavant i proposar una sortida ni tan sols per als «metges i infermeres» o per a les reunions de senyores en què hi ha un senyor. Es diu que són casos particulars.

I s’insisteix que a l’escola cal evitar «els i les alumnes» i «els nens i les nenes». Que cal evitar-ho arreu, perquè «és ridícul». Si es diu «els nens i les nenes» s’està dient que les nenes no són nens, i «això és intolerable!» I també és absurd dir «les nenes i els nens». Ridícul!

I expliquen (també) casos particulars –en aquests els donarem forçosament la raó, no hi ha més sortida, si més no de moment– en què el masculí plural és l’única solució per referir-se a un coŀlectiu d’homes i dones o simplement a una parella: «el Joan i la Mireia dormen junts», «anaven tots plegats a l’estadi».

I tot seguit apeŀlen a una suposada «incoherència» quan, amb tota la bona fe, algú comença un discurs amb un «ciutadans i ciutadanes» o «ciutadanes i ciutadans», perquè diuen que això obliga a seguir fent doblets en tot el parlament. I a més diuen que les ciutadanes, llavors, no són ciutadans. I, tornem-hi, «això és intolerable!»

En canvi, n’hi ha –dones i també homes– que defensem que dir «ciutadans i ciutadanes», o «nens i nenes» o «senyores i senyors», o «els i les metges», o «els infermers i les infermeres» (?), o «els i les alumnes» no sols és perfectament acceptable sinó que, a més a més, un cop fet una vegada el doblet... no obliga a ser «coherents» al llarg de tot el discurs que segueix després! No obliga a fer tots els doblets! Oh miracle: aconsegueixes d’un sol cop que les ciutadanes, les nenes, les senyores, les metges i les infermeres (?) i les alumnes es trobin esmentades explícitament i que alhora, a continuació, en la resta del discurs, se sentin dins del coŀlectiu dels ciutadans, dels nens, dels senyors, dels metges, dels infermers (?) i dels alumnes. Les dues coses!

(Poso amb interrogació el cas de «les infermeres» perquè no crec que cap infermer se senti exclòs quan es diu «les infermeres»; i en canvi sí que crec que moltes infermeres se sentiran excloses si es diu «els infermers».)

O no entenen res o no ho volen entendre. No proposem «ser coherents» sinó simplement visibilitzar una mica les dones en discursos adreçats a coŀlectius formats per dones i homes. No volen entendre que el nostre objectiu s’assoleix ja en el primer moment, quan hem dit «ciutadans i ciutadanes» o «nens i nenes». Ja està, ja en tenim prou, ja ho hem dit! No cal que siguem «coherents» després! No ho entenen? Intentem canviar una mica, una miconeta, el que es feia fins ara (tret del «senyores i senyors», que sí que es feia i que ara, és clar, caldrà eliminar en nom de la gramàtica, perquè és una fórmula absurda, procedent de temps periclitats segurament prefabrians).

Sembla que se’ls mengi el fetge qualsevol intent. Condemnen solucions més o menys imaginatives, fetes amb bona voluntat, com ara la següent (deixem de banda, sisplau, que «a l’alumnat / als alumnes» són prescindibles, que ho són. Mirem de centrar-nos en el cas hipotètic):

«AVISOS A L’ALUMNAT / Avís per a alumnes de 3r d’ESO / Qui vulgui revisar exàmens podrà fer-ho a partir de les sis de la tarda. Els alumnes seran convocats* per ordre alfabètic...».

(No, no són contradictoris «els» i «convocats», no trenquen l’omnicomprensivitat del discurs en conjunt, perquè aquesta és present en tres ocasions, les quals ocasions han deixat clar a les alumnes que també estan convocades, perquè són part, sens dubte, de l’«alumnat», i són «alumnes» i són «qui vulgui».)

L’opció de les sempre presents guardianes de les essències (en aquest cas, l’essència del masculí plural com a omnicomprensiu) seria:

«AVISOS ALS ALUMNES / Avís als alumnes de 3r d’ESO / Els alumnes que vulguin revisar exàmens podran fer-ho a partir de les sis de la tarda. Seran convocats per ordre alfabètic...».

Si escrivim en un altre tauló d’anuncis:

«Els infermers de l’hospital estan convocats demà, per parlar del nou contracte coŀlectiu, davant el WC d’homes de la planta baixa»

- les infermeres se sentiran cridades?
- si se senten cridades, els agradarà que la gramàtica obligui a fer aquest canvi («ja no som infermeres, ara som infermers, visca!»), en nom de la llei i del progrés?

Quan als restaurants polits demanen a una taula on hi ha dos matrimonis (dos homes i dues dones) «els senyors voldran res més?» no estan demanant si ells i només ells volen alguna cosa més, sinó que els ho estan demanant a tots quatre.(*) D’acord. Però si, in illo tempore, deien «els senyors poden passar a la sala de fumadors» s’estaven dirigint als homes. Amb la mateixa paraula! Quines coses!

És això, senyora Junyent, però al contrari. Hi ha situacions, com són un discurs o una carta o una conferència o un manifest o un tauló d’anuncis o un restaurant... en què no passa res ni es discrimina ningú quan es diu «catalans i catalanes» o «catalanes i catalans». És una fórmula de cortesia que, a més a més, ajuda a fer un passet endavant en la visibilització explícita de les dones en aquestes situacions.

Doncs no, per la banda de vostè no. Cap renúncia. Ni un pas enrere. Anem tirant, tranquiŀlitat i bons aliments, no cal fer cap esforç perquè la llengua ajudi a mostrar que d’alguna manera a la societat hi ha hagut canvis. No cal fer cap passa més enllà, aquí no s’ha de fer servir la imaginació, la llengua no forma part dels àmbits socials en què, per descomptat, no es cansaran també de dir que sí que s’hi ha de fer més visibles les dones.

Punt final. Si diem «catalans i catalanes», estimada senyora, així, amb un sol cop, estem dient simplement això, «catalans i catalanes», una fórmula de cortesia (una fórmula!) com la de «catalanes i catalans» o com la de «senyores i senyors».

I no va ni contra la gramàtica ni contra ningú.

Pere Saumell
Periodista per compte propi aficionat a qüestions de llengua

(En aquesta carta, senyora Junyent, em penso que no he fet servir el masculí plural omnicomprensiu ni una vegada, tret de quan l’he esmentat explícitament. En canvi, he fet servir una vegada un femení plural omnicomprensiu. Si no s’ha adonat de l’estratègia seguida potser vol dir que sí que és possible fer el que proposo sense que pateixi, com diu vostè, la gramàtica. Això sí, cal esforçar-se, cal posar-hi imaginació.)

(*) Passat el temps em fan veure que aquesta frase: «Quan als restaurants polits demanen a una taula on hi ha dos matrimonis (dos homes i dues dones) "els senyors voldran res més?" no estan demanant si ells i només ells volen alguna cosa més, sinó que els ho estan demanant a tots quatre» és benintencionada, però segurament errònia. Perquè és molt possible –encara!– que en realitat la frase s'adreci exclusivament als homes, donant per descomptat que són ells els qui ho decidiran o, si de cas, demanaran el que elles els demanin.

Defensar el Colosseu de Roma

«L’arquitecta [Pia] Petrangeli i la conservadora [Cinzia] Conti [responsable de la restauració de la superfície] estan d’acord que en cap cas no es tracta de retornar el Colosseu, de manera artificial, a l’estructura original, sinó de respectar el pas del temps: “L’actual caràcter del Colosseu és el d’una estructura discontínua, una geometria trencada pel temps i la història. No ens cal repetir el passat, sinó revalorar el que ja tenim”. És un no, molt diplomàtic, a l’acudit del ministre de Cultura, Dario Franceschini, de tornar a cobrir d’arena el Colosseu.»

(De l’article de Pablo Ordaz, «El Colosseu recupera el color de l’Imperi», El País, 23 nov 2014)

Això és, exactament això, el que defenso sempre quan em demanen què penso de no sé quin edifici, estàtua, pintura, obra d’art en general que han “restaurat”.* Que no m’interessa, m’interessava sense restaurar, tal com estava quan la van trobar.

* Una cosa és treure capes de brutícia del damunt o clavar grapes o altres elements a les pedres per sostenir-les o subjectar-les i una altra cosa repintar, afegir maons o rocs o peces de marbre allà on no n’hi havia. Estic a favor de restaurar, molt en contra de refer,que és el que solen fer sobretot en edificis antics. Cal «respectar el pas del temps».
Encara més: en general m’interessa més veure les obres d’art allà on eren originàriament i no, si és el cas, allà on les han traslladat (museus). En general.

Sortir al carrer

«Quan diuen que ens vestim de manera indecent només és una excusa per pegar-nos, humiliar-nos o violar-nos. La dona de vuitanta anys que van violar l’any passat anava també vestida de manera indecent? No! Ni tan sols és cap tradició ni religió, és mentalitat. A la regió del llac Turkana les dones van gairebé nues i ningú les pega per això! Per què nosaltres no ens podem vestir com volem?

»No és qüestió de si anem amb minifaldilla o amb bui-bui. Hi ha dones que porten hijab que també pateixen abusos d’homes. N’hi ha una que ens va explicar que l’havien magrejat dins un autobús i, quan va mirar, un home se li havia ejaculat al damunt! O sigui que no és qüestió de com vestim ni de com actuem.»

(Declaracions de Rita M. Muia, pseudònim d’una de les Kilimani Mums [recollides per Gemma Solés i Coll, El País, 21 novembre 2014])

Les Kilimani Mums són una associació kenyana sorgida de les Mummy Tales, i han posat en marxa a Nairobi tot un seguit d’accions públiques per manifestar-se contra la violència masclista, que a Kenya arriba a nivells altíssims i es considera gairebé un costum social. No és infreqüent que hi hagi violacions enmig del carrer.

La visibilització i les protestes davant aquest fenomen han provocat les últimes setmanes reaccions també públiques molt violentes contra les dones, com les que explicava Rita Muia. Aquestes violències han estat condemnades pel govern, per fi, i les condemnes han anat seguides d’arrestos. Caldrà veure com acaben els arrestos, però de moment s’han produït reaccions oficials.

I, per fi també, el fenomen ha arribat a l’opinió pública mundial. Tothom n’ha parlat aquests dies, a tot arreu, i potser aquest crit d’auxili internacional faci, almenys, que les autoritats kenyanes s’hi posin de debò i prestin atenció a l’assumpte.

Hi ha molts altres països on les dones encara no se senten capaces de sortir al carrer. Els fa massa por. Però els fets de Nairobi poden ajudar també que organitzacions no governamentals parin més atenció a aquesta mena de delictes.

Tant de bo algun dia les dones violentades del món segueixin els passos de les Kilimani Mums, que no pensen rendir-se encara que el seu exèrcit pacífic tingui baixes en forma de represàlies. Potser a casa seva mateix.

La guerra serà dura a Nairobi, però ara ja són al carrer i ningú les aturarà. Són moltes i cada dia seran més.

«Ecos de sociedad»

«TRIPLE NATALICIO. En la clínica del doctor Ripoll, la joven y distinguida dama barcelonesa doña Mercedes Román de Creus, esposa de don Jorge Creus Patxot, ha dado a luz, con toda felicidad, a tres preciosas niñas, que recibirán en la pila bautismal los nombres de Isabel, Sonia y Georgina.

»Con tan fausto motivo felicitamos a los padres y a los venturosos abuelos paternos, don Daniel Creus y doña Montserrat Patxot, y a los maternos, don Francisco Román Cenarro y doña Juana Rafel de Román.»

La Vanguardia, 10 juliol 1964

Així era el to de les notícies de la premsa dels anys seixanta, que no estan tan lluny. I potser van arribar fins als anys setanta sense canviar gens (no ho he mirat). He ensopegat ara amb aquesta ben bé per casualitat (buscava una altra cosa) i m’ha fet gràcia.

* * *

Ja de passada, podem dir que l’anomenada per tants «Clínica del Dr. Ripoll» hauria de ser coneguda més aviat com Can Noble, perquè va ser allà on vivien els Srs. Ernest Noble i María Malvido, pares de l’esposa de Joan Maragall. O bé Viŀla Maria, que és com en deien els Maragall (en deien Villa María, per ser exactes).

I ara que hi som, potser aniria bé recordar que el Sr. Xavier Trias, alcalde de la ciutat de Barcelona, es va comprometre a restaurar la Casa Noble –encara queda alguna paret dreta–, quan era a l’oposició. Ara han tornat a dir que «ho farem», però «ho farem», en boca d’un polític, val tant com dir apoyaré.

El picapedrer del pla del Magre (4)

El dia 19 de març de 1925, Miquel Saumell Palomas, el pare del picapedrer del pla del Magre, que l’havia precedit en l’ofici al mateix pla del Magre, va anar a Cal Llacuna, una de les moltes adoberies del barri del Rec d’Igualada, a polir alguna mola o un bombo de remull, o potser a esvorellar una molineta que s’havia descantellat. S’hi va estar un dia sencer, treballant, no cal dir-ho, a l’adoberia mateix.

Uns dies després, el 22, passà factura al senyor Antoni Llacuna per valor de 12 pessetes i 5 cèntims, és a dir, poc més de dos duros i vuit rals.

En Saumell encara tenia la pedrera al pla del Magre, però havia obert despatx a Igualada –del qual es cuidava el seu soci Pau Perelló, comptable– per tal que els industrials igualadins que requerissin els serveis de talla d’un pedraire no haguessin de desplaçar-se fora de la capital.

Més ben dit, segurament en Saumell va plantar oficina a Igualada per no deixar-se perdre els possibles clients de la capital, que si no haurien anat a altres especialistes més assequibles. I, amb molt bon ull, va obrir la finestreta a la travessia de Sant Domènec n. 2, fent cantonada amb el carrer de Sant Agustí, a tocar del barri del Rec on hi havia totes o la majoria de les adoberies d’Igualada, que s’estenien amunt i avall del riu Anoia molt més enllà dels límits de la ciutat.

El cançoneret de l’Aulet

En Jaume Aulet ha fet un seguit d’adaptacions de cançons tradicionals. Me l’ha passat G.

En publico una selecció. Fent això sé que manipulo subliminar-ment lectores i lectors d’aquest humil bloc (és allò que ho llegeixes, et queda enganxada la lletra a la neurona i no pares de sentir-la durant dos dies, nits incloses). Però no ho he pogut evitar, la temptació era massa forta.

El 9 cançoneret del 9-N
Ronda de cançons circumstancials i pseudogarrotuïtiques
(Selecció de di[a]nou cançonetes feta pel VF)

1

«La masovera se’n va al mercat. (bis)
El mercat és el diumenge,
el diumenge vota i menja.
O lai la, la masovera, la masovera...»

2

«Votarem, votarem,
que la civada, que la civada.
Votarem, votarem,
que la civada guanyarem.»

3

«En Joan petit quan vota,
vota, vota, vota.
En Joan petit quan vota
ja no es mama el dit.»

4

«Questa mattina
mi sono alzato.
Oh bella ciao, bella ciao,
bella ciao, ciao, ciao.
Questa mattina
mi sono alzato.
NON ho trobato l’invasor.»

5

«Era el segle XIX,
i amb el nom d’Alfonso Guerra
es coneix un diputat.
Aquest sí que era la pera.
Li agradava el ribot [...]
No em jubileu!»

6

«No ho sents, hi ha algú que està votant. (bis)
Oh respon-li, obre la porta.
No ho sents, hi ha algú que està votant.»

7

«I espero, i espero,
fatigat de tant treball.
Se sent com tots van a votar:
no tardis, Jack!»

8

«La lluna, la pruna,
ja surt amb un vot.
L’Alícia la crida,
l’Iceta se’n fot.»

9

«En Pinxo va dir-li a en Panxo:
–Vols que voti amb un punxó?
I en Panxo va dir-li a en Pinxo:
–Vota, p’rò amb un punxó no.»

10

«Tres i tres i tres fan nou:
el nou de novembre.
Tres i tres i tres fan nou:
el nou de novembre.
És el dia de votar
ai ves qui ho diria.»

11

«Volem votar, votar volem. (ter)
I si no ens deixen,
i si no ens deixen
no callarem.»

12

«Puff era un drac màgic
que vivia al fons del mar,
però sol s’avorria molt
i sortia a votar.»

13

«Al vot
la cara al vot,
el cor al vot,
les mans al vot,
els ulls al vot:
al vot de tots.»

14

«Ara que tinc un vot,
ara que encara tinc força,
que no tinc l’ànima morta
i em sento bullir la sang.»

15

«Ahora en el Telediario,
vamos a contar mentiras, tralará...»

16

«A los árboles altos
se los lleva el viento.
Y a esos catalanes,
su pensamiento. (bis)
Ay vida mía,
su pensamiento.»

17

«Duerme, duerme, Rivera,
que tu mama está votando, Rivera. [...]
Y si el niño no se duerme
viene Rosa Díez
y ¡zas! se come a sus votantes
chacapumba, chacapumba...»

18

«Al preso del día 9
ya lo van a confesar;
está rezando en su celda
con el cura del penal;
que votó con su mujer
y un amigo desleal.
Dice así al confesar:
“Yo voté, sí señor,
y si vuelvo a nacer,
yo volveré a votar.”»

19

«És l’hora dels adéus
i ens hem de dir adéu-siau.
Germans ‘neu a votar,
senyal d’amor, senyal de pau»

Diccionari valencià-anglés sui generis

Us en recordeu, d’aquelles facècies toponímiques i ionesquianes que ens agraden tant, del tipus:

- Maçanet de Cabrenys: Demasiado Limpio de Cabritos
- Prats de Lluçanés: Prados del Merluzar
- Borriana: La Burra de Ana
- etc.

Doncs ara en versió valencià - anglés.

M’ha donat la idea l’amic Víctor Iñúrria, a través de Migjorn. Quan li vaig demanar permís per publicar-la em digué que la llista original no era seua, que ja corria per la xarxa i que ell només l’havia maquillat, ordenat i completat.

Doncs ara la publique escurçada i força transformada, perquè era molt llarga i en força casos massa transparent. Qui vullga l’original, que me’l demane.

Som-hi que somriurem una estona (o no).

- Alcoi: To the Neck
- Benidorm: Come & Sleep
- Benicull: Come & Grab
- Benifaió: Well the Attorney Identity Number Wow Or
- Benipeixcar: Come & Fishing
- Benissa: Come & Haul Up
- Bocairent: Mouth & Wash
- Catarroja: Taste Red
- Corbera: Raven Was
- Gata: Malicious Woman
- Gátova: Cat or Bah
- Guardamar del Segura: Keep Sea of Her Security
- Ibi: And Wine
- La Font d’en Carròs: The Source of the Barrows
- Lloc Nou d’en Fenollet: New Place of Mr. Small Fennel
- Massanassa: Too Much National Aeronautics and Space & another Space Administration
- Meliana: Honney & Anne
- Morella: She Dies
- Muro d’Alcoi: Wall or Of to the Neck
- Orba: Or Important Publishing House
- Paiporta: Bread & Door
- Pego: I Hit
- Piles: Batteries
- Riola: Er & Hello
- Ròtova: Burps or Goes
- Sanet: Healthy Clean
- Sedaví: Silk Wine
- Serra: He or She is Going Wrong
- Silla: The Island
- Sollana: Sun Wool
- Sueca: He or She Sweats the Dog
- València: Ok Anxiety
- Villena: Despicable the 14th Letter of the English Alphabet
- Xàtiva: Chat VAT

Aquell papa que semblava trist

Francesc, el papa actual, o sigui, el cap dels catòlics, ha volgut retre homenatge a un predecessor seu injustament oblidat. (Escrius el seu nom de pila al navegador i t’ofereixen deu o dotze cognoms abans que el seu.)

Tothom ha sentit a parlar, bé o malament, de Pius XII, el papa de la Segona Guerra Mundial.

Tothom diu meravelles justificadíssimes de Joan XXIII, que va organitzar la reunió aquella dels bisbes de tot el món anomenada concili, per posar una mica al dia l’atrotinada Església catòlica. El mateix Francesc l’ha declarat sant fa uns mesos.

Tothom recorda Joan Pau II, el papa polonès, pels seus viatges, per l’atemptat que va patir, per la seva mort retransmesa en directe –també declarat sant el mateix dia que l’altre.

Tothom sap que hi ha un expapa alemany, Ratzinger, que va renunciar a ser-ho fa no gaire temps i viu allà al costat.

I tothom veu com el papa actual, l’esmentat Francesc, sorprèn cada dia els periodistes amb novetats, i no diguem com sorprèn els catòlics, periodistes o no. Per a la majoria jo diria que són sorpreses positives; hi ha una minoria que diuen que els canvis no els agraden –non placet–, sobretot si van massa de pressa, perquè les coses de la cúria no es poden fer amb fúria (m’ho acabo d’inventar).

Doncs bé, entremig de tots aquests, n’hi ha un que no he esmentat, Giovanni Battista Montini, que es va anomenar Pau VI i que va governar l’Església catòlica durant tres lustres, entre Joan XXIII i el papa Wojtyła. Quinze anys.

I Montini, en moltes coses, els va avançar a tots i es va plantar, en mentalitat, al segle XXI, al costat de Francesc. Perquè ja als anys cinquanta del segle passat deia coses com aquesta:

«La nostra religió s’expressa en formuletes fàcils que fiquem en tota mena de fulletons [...] I potser anem encara una mica més enllà i reduïm els grans misteris de Déu –com ara el de la providència– a garrafetes utilitàries que es venen per quatre duros, preu de mercat, i que fan miracles. I oferim aquesta religió a la nostra gent i al nostre temps, sense adonar-nos que hi ha irreligiositat justament perquè no es veu enlloc la grandesa de la fe [...] Ens oblidem que a l’ésser humà modern li costa molt més acotar el cap davant les mil llumetes que omplen les nostres esglésies que el que li costaria fer-ho davant el Déu vivent que li hauríem d’explicar [...] És més difícil arribar a l’ésser humà del nostre temps repetint devocionetes –amb què hem fet pesada i esquifida la nostra pietat– que si li parlem de Crist [...] i de Déu, que és per a nosaltres Pare [...] Hauríem de substituir la religió petita per la gran»*

I el van fer papa!

Bé, anem al que anava, i acabo. (Quan algú diu «acabo» ja sabeu que almenys queda la meitat.)

Francesc l’ha volgut rescatar de l’oblit i ara fa uns dies li ha fet un monument a Roma, un d’aquests monuments que en l’àmbit catòlic són immaterials i es manifesten amb declaracions de santedat com les que esmentava abans. En aquest cas l’ha declarat beat, el pas previ al de la santedat. (Que et diguin beat és una cosa així com que diguin que ets feliç perquè ja en vida estaves molt a prop de Déu.)

(Bé. La santedat d’una persona no depèn d’aquestes declaracions solemnes i jo sempre dic que els que vulguem anar al cel i ho aconseguim –«aconseguim» subjuntiu– hi trobarem moltes sorpreses.)

Doncs això, el papa Montini. Jo també el volia recordar. És el papa de la meva infantesa i de la meva adolescència. I, com a catoliquet aficionat, sempre em feia molta llàstima perquè em semblava un home trist, no el recordo somrient.

Però no el trist que es capfica, sinó el trist que mira cap enfora i té ganes de posar-se a plorar, com ho diria, pel que troba al seu voltant. Primer al voltant catòlic. Feia cara de trist per la perseverança de la llumeneta i l’ampolleta miraculosa, per una banda, i la desperseverança de qui era incapaç d’aguantar d’un dia per l’altre qualsevol compromís que tingués amb la seva església. Tot això ho he entès després, esclar.

I trist, per descomptat, per la tragèdia que això implicava per a la causa catòlica: que la gent, veient tot allò, o se’n reien o passaven olímpicament o simplement els feia pena, o fins i tot estupefacció que algun dia haguessin pogut estar ficats dins una organització tan patètica –tal com ho veien.

Pau VI era clarivident. Ho sabia des de molts anys abans de ser papa. Suposo que per això semblava trist. Si ho veus venir i ho dius i la gent del teu voltant no creu... («Creure», aquí, en els dos sentits.) Segur que estimava la gent, també els que no creien, però tot plegat feia que la llum que comporta tota estima quedés amagada i no es manifestés cap enfora. Devia estimar la gent i devia estimar el món. Justament per això se’l veia trist.

Hi ha gent amb posat trist que mereix, malgrat tot, ser declarat feliç, que és el que dèiem abans que vol dir «beat».

* Discorsi e scritti milanesi, 1954-1963, Istituto Paolo VI - Studium, Brescia-Roma 1997-1998, p. 1703-1707, citat per Giacomo Scanzi, Paolo VI. Fedele a Dio, fedele all’uomo, Ed. Studium, Roma 2014.

M’encanto

A les estacions. Per naturalesa, sóc d’aquells que quan han d’anar de viatge, sigui un trajecte curt o llarg, si va sol vol arribar a l’estació, a l’aeroport, etc. amb molta antelació. Perquè mentre no hi arribo pateixo. Pateixo des de molt temps abans, poden ser hores, o dies i tot si és un viatge lluny. I pateixo fins que no m’he assegut al seient del tren, de l’autocar, de l’avió. I si vaig amb algú altre i aquest és dels cançoners, pateixo el doble.

Doncs ara em passa el mateix que sempre però descomptant el temps que transcorre mentre m’estic a l’estació, si haig de viatjar sol, un cop que he comprovat per quina porta he d’entrar, en quina andana hauré d’esperar. Durant tot aquest temps no pateixo perquè ja ho tinc tot controlat.

I com que falta molt de temps per pujar a l’autocar o al tren o a l’avió i no són allà —si hi fossin, ja hi hauria entrat i seuria al meu lloc, el que em corresponia segons el bitllet, bitllet que hauria mirat cent vegades—, em poso a passejar o m’assec en un banc.

I m’encanto. Em passen els minuts sense adonar-me’n i quan miro el rellotge ja és l’hora, normalment un minut o dos més. I corro i arribo tard.

No sé si és bo o dolent. O si és una manifestació de la naturalesa humana quan arriba a certa edat o bé un preu que he de pagar per haver estat tan amarrón* —no sé trobar en la meva llengua una paraula tan gràfica com aquesta– tota la vida.

* En espanyol tampoc no existia fins ara. L’han introduït en la nova edició del seu diccionari oficial, la mateixa edició que ha redefinit innocentment termes com referéndum, nacionalidad, soberanía, estado...

Típicament masclista

Sentit avui mateix:

–Us demano disculpes pel retard, però ja sabeu que ara no són només les dones les que tenen problemes de conciliació. He hagut de fer una cosa, en fi, en relació amb la meva filla, i és per això que arribo ara.

No se n’adonen, creuen que dir això és modern avui dia, però diuen lo contrari del que sembla que diuen. El que estan dient és:

–És que tinc una filla i normalment se’n cuida la meva dona. Si avui he tingut un problema és perquè la meva dona no ha pogut fer-se càrrec del que sol fer ella mentre jo vinc puntualment a la feina, com sempre [“res, home, ja ens en fem càrrec”, “esclar, la teva filla, no pateixis”, “a mi em va passar exactament lo mateix l’altre dia, saps?, o sigui que tranquil”].

I no se n’adonen.

La seva dona arribaria acalorada i diria:

–Perdoneu.

[I potser males cares dels altres, o cares de resignació, com dient: “En fi, ja se sap”.]

Tòpics desemmascarats (28): T'ho compro (o no)

Avui, de nou, copio. És de Sergi Pàmies:

[...]“Això no t’ho compro”, em va dir l’altre dia un conegut en una sobretaula que, en principi, semblava inofensiva. És la típica expressió que acaba triomfant entre cunyats loquaços i amb la autoestima hipertrofiada o entre addictes a la telefonia mòbil. En realitat, jo no li estava venent res però se sobreentén que aquest “comprar” és metafòric i que fa referència [...] a estar-hi o no estar-hi d’acord. Però els deu semblar massa vulgar dir “hi estic d’acord” i s’estimen més apuntar-se a la moda, majoritàriament masculina, del “t’ho compro” i del “no t’ho compro” pronunciats amb una seguretat emfàtica.

Hi ha precedents d’aquesta tendència comercial aplicada a la interlocució entre humans. Per exemple: quan intuïm que algú ens vol enganyar, podem recórrer a una expressió contemporània com “vendre una moto”, que s’aproxima i modernitza al “fer combregar amb rodes de molí”. El matís entre “vendre una moto” i “comprar” o “no comprar” és subtil però prou rellevant per tenir-lo en compte. [...]

A un tertulià professional és lògic que li interessi trobar expressions i recursos dialèctics efervescents. De la mateixa manera que no podrà evitar sentir la temptació de dir “no ens fem trampes al solitari”, es pot entendre que de tant en tant deixi anar un “t’ho compro” [...]. El problema és quan un instrument de debat gremialment legítim s’aplica a un context domèstic. Aleshores [...] segons quines mostres de pirotècnia dialèctica no casen bé. Si manifestes una determinada preferència referida al destí de les vacances, al grau de cocció d’uns tortellinis o a la dificultat de creure en el projecte de construcció del nou Camp Nou, que algú et respongui “t’ho compro” o “no t’ho compro” sovint sona com una estridència pretensiosa i inoportuna.

(Fragments d’un article publicat a La Vanguardia, 4 abril 2014)

To readers who are not familiar with Catalan language

(Avui copio. És un poema escrit divendres passat.)

Still in the wake of last week huge demonstration,
I enjoy remembering so many details and emotions:
how exciting was to feel we were building a wider future,
how emboldening to share the energy of that engaged crowd;
standing there was stepping towards a deeper freedom,
struggling to decide on our future and needs.

How sick we are of being menaced, insulted and unheard
by the State which takes from us such dizzy amounts each year,
how fed we are with its arrogance, intolerance, contempt!
How tired we are of Spain as an unfair barrier between us and Europe,
as a burden to our language, as a dismemberment of our culture,
as an obstacle race to our voice and presence abroad,
as a brake and ballast on our development and structures,
as a stubborn negation of our history, our nation and our laws!

How sick we are of Spain as an obsessive possession of Madrid,
of its lurking network of relentless and corrupted powers!.

We want something new, we need something better;
we are willing to work for it, able to contribute to it, committed to it.
We want to be empowered to vote for it.

September 19th, 2014

Per David Jou.
Poeta i catedràtic de física de la matèria condensada, especialitat de termodinàmica de processos irreversibles i mecànica estadística de sistemes fora de l'equilibri, de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Cracòvia (3): Grisor i tristor exteriors

Em sap greu tot el que diré en aquest article. En quinze dies és pretensiós voler fer-se una idea mínimament objectiva de l’esperit d’una ciutat.

A Cracòvia hi ha monuments arquitectònics impressionants. Molts, no te’ls acabes. I pots passar bona part del dia a la plaça del Mercat escoltant música en viu; música sobretot folklòrica, però hi ha de tot. Aquesta plaça, com si diguéssim la plaça major però en gros, és imponent. De fet és el nom oficial: plaça Major. No la pots veure sencera, perquè enmig hi ha un edifici enorme que divideix la plaça pel mig; però no de banda a banda, o sigui, no tanca la plaça fent-ne dues. Hi ha mercats ambulants i encants, i la basílica de Santa Maria, increïble des del punt de vista artístic i religiós, però també sociològicament.

Ara bé, dit això, m’ha semblat el que dic al títol. Que tot –és un dir– era molt gris, molt més gris i amb menys colors que a casa nostra. Moltes dones de mitjana edat i les més grans, per exemple, semblen com les monges que per aquí pretenen anar d’incògnit i se les veu d’una hora lluny. No se saben vestir i es pintin com es pintin i es posin el que es posin van de colors grisos o, amb tots els respectes, vestides amb vestits vells encara que siguin nous.

(I, com sol passar també aquí, hi ha als mitjans públics més dones que homes. I també he observat allà que el mateix fenomen es produeix al carrer. He pensat si no pot ser perquè encara no han fet el salt a la dona que treballa també fora de casa –salt que aquí hem fet no del tot, però deunidó. I sé que això no té res a veure amb Cracòvia. Encara més: quan he tornat a casa he vist que aquí també hi ha més dones que homes pel carrer. De la qual cosa dedueixo que més dones que homes es mouen a peu o en transport públic; i com que els homes també es mouen, deuen anar –més que elles– en cotxe.)

Bé, el bo del que he anomenat “gent grisa” –que després m’he distret, com em passa tantes vegades, per altres verals– és que en la generació més jove i les criatures hi ha un canvi molt pronunciat. Hi ha més color, per bé que no sigui en totes ni en tots. Però vaja, no gaire pitjor que aquí fa uns anys, allà van sols un pas enrere en la moda o l’estètica de les dessuadores, les sabatilles esportives –ja comencen a ser llampants–, les samarretes –també del Barça de fa uns anys i d’altres equips, del Madrit no n’he vist cap :-).

Recordo que un dia vaig veure passar una família nombrosa en què al pare i la mare se’ls veia contents, un noiet i una nena saltaven i reien desacomplexadament, el nadó del cotxet movia braços i peuets i feia crits d’alegria. Parlaven polonès, anaven vestits normal. Em van cridar l’atenció. Per què? Pel contrast. Exagero, és veritat.

Mirades de desconfiança. Més ben dit, és molt difícil ensopegar amb una mirada. I encara més difícil trobar una mirada acollidora.

Els aparadors, els anuncis publicitaris del carrer, els reclams de les botigues, els espais interiors, l’ordre dels expositors... un desastre!

Només les multinacionals, que les mires des de fora, estan ben posades.

La Galeria Krakowska, un edifici del tipus El Triangle de Barcelona però més compartimentat, és modern, esclar, a l’alçada del que tenim aquí. Però tornem-hi, la majoria de les botigues d’aquella galeria són de multinacionals i allò és una illa –mai més ben dit. Aquests elements –els de les multinacionals– encara destaquen, i molt, i justament aquest és el problema que em sembla que hi ha allà. La resta, tret de molt poques, poquíssimes excepcions, tan tronat i deixat que fa por. Tampoc no se salva, per mi, el carrer suposadament més comercial de Cracòvia, l’ulica Florianska. Les excepcions: una llibreria aquí, els rètols dels museus, punts d’informació, algun altre establiment de productes, diguem-ne, culturals...

Ja que parlem de llibreries: el 99 % –per dir una xifra– dels llibres exposats, en polonès. Una petita quantitat, en anglès. (No, només ho dic perquè si passés aquí en alguna llibreria –que només passa en les més militants, tipus Ona o Grup del Llibre– determinada gent diria que som pobletans. Doncs allà les llibreries, justament les llibreries, no són pobletanes i ho tenen gairebé tot en polonès. Lo normal en un país normal.)

En resum: que ens podem queixar molt de la nostra situació actual de crisi, però a l’Europa del segle XXI hi ha països, o ciutats importants d’alguns països, que estan encara als anys cinquanta o seixanta respecte al nostre.

Aquesta és la definició més exacta, és veritat: els anys seixanta d’aquí. Ho hauríeu de veure.

Segur que és una visió esbiaixada. Segur. Ja ho deia al començament.

I comproves com sense ratlles és difícil veure varietat. No pretenc fer broma sobre una cosa tan seriosa, només és una constatació o, més ben dit, una impressió.

Racisme (programat?) al Metro de Barcelona

Missatge enviat fa uns dies a SOS Racisme:

Barcelona, 4 setembre 2014

Bon dia,

Avui mateix, a Barcelona, exactament a 1/4 de 12 del migdia (11.15 h) en un comboi articulat (n. cotxe 5124) de la línia 3 (Fondo - Zona Universitària), en direcció a Zona Universitària, entre les estacions de Lesseps i Fontana, ha passat el següent:

Dos empleats de TMB recorrien el comboi amb rapidesa i demanaven els títols de transport a la gent. Jo els observava des de feia estona com venien de la cua del comboi. Només comprovaven targetes i circulaven amb força celeritat, sense aturar-se amb ningú.

Davant meu hi havia un home de mitjana edat (entre 40 i 50 anys, calculo) vestit d’una manera “diferent” de l’occidental i amb aspecte de ser d’algun altre país, no precisament del primer món. L’home anava vestit de manera correcta, simplement diferent (una mena de davantal des del coll fins als genolls, roba molt senzilla, era evident que no es tractava d’una persona amb recursos econòmics), i potser visitava el nostre país o ja hi vivia i hi treballava des de feia temps.

Doncs bé, a aquest home, després de demanar-li el títol de transport i comprovar que era correcte, el revisor li ha exigit tot seguit documentació. L’home s’ha mostrat sorprès per aquella petició, però ha reaccionat de manera calmada i els ha dit, en un espanyol dificultós (progressivament més dificultós, pels nervis, davant les insistències contínues de l’empleat), que no la portava al damunt i que no entenia el perquè d’aquell requeriment, si havia mostrat el títol de transport i era correcte. En aquell moment he intervingut jo, que estava al davant mateix d’on es produïa aquell fet indubtablement racista. També en aquell mateix moment s’ha acostat la segona persona que revisava els títols de transport (ara no recordo si aquesta segona persona era un home o una dona) i ha aparegut també un membre del cos de seguretat (privat?) de Metro de Barcelona. Entre els tres han envoltat aquell pobre senyor, que es mostrava entre perplex i espantat, però en cap cas violent ni cridaner.

La meva intervenció (dirigint-me a l’empleat del metro, el primer que li havia demanat documentació):

—Escolti, aquest senyor no els ha ensenyat la targeta de transport i era correcta?
—Sí. Pero en primer lugar eso a usted no le incumbe, y en segundo lugar nosotros podemos pedir documentación a quien nos parezca.
—Doncs això és racisme!

M’he enretirat una mica i he començat a prendre notes: l’hora, l’estació on érem, etc.

A l’estació següent (Diagonal), els dos empleats amb l’agent de seguretat han obligat la víctima a baixar del metro just abans que es tanquessin les portes. No he estat capaç de reaccionar.

Però vull deixar constància d’aquest succés, perquè és molt possible que es produeixi de manera recurrent i em sembla que cal denunciar-ho amb tots els detalls, com he intentat fer jo en aquest missatge, que autoritzo a enviar a les persones i institucions que vostès considerin convenient.

Poso còpia a Amnistia Internacional Catalunya i al Síndic de Greuges.

Cordialment,

[Nom i cognoms]
[DNI]
[Adreça, etc.]

No crec que hagi de fer comentaris sobre el text reproduït. Només calia esperar que les entitats a què em vaig adreçar fessin la seva feina. No sé si s’hi han posat. No m’han dit res.

Jo ja he fet fins aquí, em penso, el que he pogut.

(La foto està presa de Xarxa.net)

Situació crítica

No sé quin és l’origen, qui és el responsable, què ha passat, però hi ha un estira-i-arronsa entre el govern de l’estat espanyol (Complejo de la Moncloa, Avda. Puerta de Hierro, s/n. 28071 Madrid, Espanya) i l’empresa farmacèutica UCB Pharma (Allee de la Recherche 60. B-1070 Brusseŀles, Bèlgica) respecte al medicament Vimpat (lacosamida).*

El resultat és que des de fa una setmana aquesta medecina no es troba a les farmàcies. De manera que les prescripcions de Vimpat no es poden fer efectives, tampoc en adquisició privada. No n’hi ha a les distribuïdores. Els hospitals públics en tenen reserves, però són això, reserves. Algunes, molt poques –poquíssimes–, farmàcies en tenen alguna capsa demanada fa unes setmanes per algú que després, perquè segurament en va trobar en una altra farmàcia, no va passar a recollir la comanda de la primera.

O sigui, és una medecina cara que les farmàcies no solen tenir disponibles, sinó que han de demanar-les amb antelació a les distribuïdores.

Vimpat és un medicament aprovat a Catalunya l’any 2009, de manera que falten deu anys perquè se’n puguin fer genèrics.

És una situació extremament alarmant per a moltíssima gent. Si no es resol abans de demà al migdia el problema de subministrament –un problema politicoeconòmic–, moltes persones que pateixen convulsions, pèrdues de consciència, altres tipus d’epilèpsies lleus o greus, neuropaties diverses incloent-n’hi algunes de gravíssimes, mortals en pocs dies, entraran en crisi.

No sé qui és el responsable, hi torno, del xantatge que sembla que hi ha al darrere de tot això, però si no es resol aviat hi haurà una tragèdia en moltes famílies del nostre país.

A l’autor del blog l’afecta la desgràcia, és veritat. Però no hauria escrit aquest article si l’afectació fos només personal. No: és un problema coŀlectiu de dimensions molt, molt grans.

(Entre dimarts 9 de setembre i dimecres 10 es restableix el subministrament de la medecina. Han tallat molt just)

------------

* Podria ser que el que explico aquí sigui només allò que en diuen una serp d’estiu. Pot ser. Després m’han explicat que per les vacances hi sol haver desajustaments en la distribució de medicaments, desajustaments que no responen a cap conxorxa ni a cap mala voluntat expressa sinó solament a negligència. És possible, doncs, que m’hagi deixat emportar per un rumor, cosa que em fa ràbia perquè sóc dels que solen condemnar de manera contundent les conspiranoies. Quedi tot això aquí exposat sense vels que ho tapin, que anirà bé llegir-ho de tant en tant i anar més amb compte en el futur. Tot i que podria ser... Calla, no hi tornis.

Cracòvia (2): La decepció d’Auschwitz

Per mi. Hi vaig anar amb altres persones i jo vaig ser l’únic que ho va percebre d’aquesta manera. Per mi, allò s’ha convertit en una mena de fira d’atraccions, amb perdó, com un parc temàtic de l’horror nazi.

(Foto: JFV)

“Vinguin, passin, en aquest barracó hi feien tal cosa, aquí això altre –quin horror–, mirin, mirin, en aquest altre barracó veuran com estaven apilonats els presos –com pot ser?, i quanta gent diu que hi havia, en cada barracó?–, eh que és emotiu, arriba al fons del cor, no?, et fa pensar, oi? –com és possible que tot això vagi passar no fa gaire temps?–, doncs aquí als pobres els feien despullar, i aquí els feien passar per aquest passadís, veuen?, veuen? –que estret, has vist?, i que brut–, i a dintre, fixin-se, en grups de dos-cents –oh, oh, no em digui, si no hi caben!– els dutxaven amb gas, no em diran que no era tràgic –ui, sí, pobra gent.”

“Veuen allà?, són un grup de jueus d’Israel, porten les banderes del seu país –sí!, és veritat, amb sis puntes–, blanca amb l’estrella de sis puntes –ho veus?, sis puntes, mira, i fan com fem nosaltres, el mateix, els més joves amb les senyeres nuades al coll, els més grans amb la bandera més petita a la mà–, molts amb una mena de solideu com el del papa, eh?, aquell que porta al cap, el dels jueus es diu quipà –què ha dit?, què ha dit?–, ho veuen?, ho veuen?, ara s’aturen a fer les seves pregàries, d’aquí una estona se sentiran els seus càntics de dolor i de commemoració –pobrets, no?–, perquè aquí van morir molts dels seus coreligionaris, tot i que també van matar altra gent –ah sí?, jo no ho sabia, em pensava que tots eren jueus, tu ho sabies?, no, jo tampoc–, gent com ara polonesos –no sé qui em va dir una vegada que també homosexuals, saps?, ah sí?, no, no, jo no ho sabia, pobrets–, o gitanos, o homosexuals –ho veus?, el que et deia–, perquè això va ser un desastre per a la humanitat, saben? –sí, sí, horrorós, pobra gent.”

Etcètera.

(Foto: JFV)

Una gran decepció. Pensava passar-hi dies –era sens dubte el motiu principal del viatge a Cracòvia– i hi vaig estar un parell d’hores. Necessitava silenci i no n’hi havia. Hi havia grups amb guies que parlaven en veu alta i turistes amb calça curta i torsos mig nus envermellits i xancletes i pinganillos i olors de crema de protecció solar.

(Salvant les distàncies, tampoc m’agrada el xivarri dins les esglésies. Encara menys si el que es farà tot seguit o el que s’acaba de fer és un funeral.)

No hi vaig tornar.

(Les fotos no recullen el que vaig veure, però són les úniques que tinc d’aquell dia.)

* * *

En aquest article dedicat a Auschwitz he d’incloure com a contrapunt, i sense donar-ne gaires detalls, la brevíssima conversa i la companyia silenciosa, sobretot, que vaig tenir, ben bé de casualitat, amb el fill d’una víctima polonesa del nazisme. Aquesta dona, per “sospitosa connivència amb la resistència”, va ser empresonada durant dos anys en un dels centres de detenció de dones de Cracòvia –el seu fill em va dir el nom i tot, perquè justament hi passàvem per davant i per això me’n va fer un breu comentari, però no en vaig prendre nota– i va acabar els últims mesos de la guerra en un dels camps de concentració d’Auschwitz. No era, em va dir, dels que es dedicaven sistemàticament a l’extermini, com el d’Auschwitz-Birkenau, sinó un altre que hi havia allà a prop.

Ella després se’n va anar a l’estranger, on es va casar i va tenir fills, l’últim dels quals parlava amb mi.

Impressiona, tenir davant una persona, un home més o menys de la teva edat, que no existiria si la seva mare, llavors una noieta, no hagués estat de sort.

De molta sort.

Anys després ella i el seu marit, amb la família, van tornar al seu país. I un dia els pares, poc abans de morir-se, ho van explicar: “Mireu, allà la mare va estar dos anys tancada.”

Aquella conversa meva va ser breu, com deia, però em va impressionar. Ell tampoc en volia parlar i jo no tenia gens de ganes de forçar-lo ni una mica. Vam caminar plegats una estona més, en silenci.

És l’ambient que m’hauria agradat haver trobat a Auschwitz. Poques paraules i mirar, meditar, pensar en tota la gent que va morir allà i sobretot desitjar que allò no torni a passar mai més.

* * *

Això és sabut: els polonesos odien i/o recorden amb més por els soviètics que no pas els nazis. No poden sofrir l’alemany, l’idioma, ni porten vestits de ratlles, i potser és això el que fa que la ciutat, en general, la vegis més aviat grisa, de colors apagats o potser vius, però gairebé sempre llisos.

Ara bé, quan els parles del règim soviètic sí que els has tocat la cama del mal.*

Tant de bo la pròxima generació hagi superat el trauma.

* Aquesta constatació sociològica conviu amb el fet que, per exemple, a l’entrada d’una de les escoles tècniques de la Universitat Rolniczy es conservin unes escultures de quatre metres típicament soviètiques, amb les seves plaques d’inauguració pels cabdills titella de l’època. No m’imagino que alguna cosa semblant del règim nazi s’hagi conservat, ni allà ni enlloc, encara que Timur Vermes en trobi rastres a cada racó, a l’Alemanya actual. Tot és molt complicat.

* * *

Timur Vermes, a la seva comèdia Ha tornat (Columna, Barcelona 2013, trad. de Pilar Estelrich i Arce) fa dir a Adolf Hitler, ressuscitat seixanta anys després del suïcidi:

«Els polonesos han convertit el Fortí del Llop en una mena de parc temàtic, gairebé se’t trenca el cor davant la ingenuïtat mancada d’interès amb què fins i tot el trinxeraire menys informat circula per aquell recinte. Hi manca la seriositat més imprescindible [...]. Ara hi han fet un hotel, a la cantina hi ofereixen menjar típic de Masúria, i allà a la vora hi ha un camp de tir on es pot disparar amb escopetes d’aire comprimit, tot plegat un muntatge...»

Auschwitz no ha arribat al nivell tan lamentable del Wolfsschanze de Hitler, el seu cau polonés a Kętrzyn (Rastenburg, l’anomenaven aleshores), però em penso que és qüestió de temps.

Cracòvia (1): Wschodniostowiańkiej

Em penso que aquesta és la paraula més llarga que he trobat a Cracòvia. Era a la porta d’un instytut filologii, de manera que és fàcil imaginar de què va la cosa. En aquest cas era de l’eslau oriental. L’eslau oriental, ja ho sabeu gràcies a la Viquipèdia, com jo, comprèn el rus, l’ucraïnès, el bielorús i algun altre de per allà. Després em van dir que també hi havia l’Instytut Filologii Wschodniosłowiańskiej –una lletra més–, que vol dir, com heu endevinat de seguida gràcies a la pista d’abans, Institut de Filologia del Siberià Oriental. Aquest no el vaig saber trobar.

I segur que n’hi ha de més llargues, de paraules, però vista amb tot l’ull meu només la del títol de l’article. Trobes carrers amb noms tan llargs que vés a saber. Però no podíem estar-nos tota l’estona prenent nota dels ulicy. O de les ulicy. O dels uliczko, és com si baixessis cada vegada de l'hort quan t’expliquen com va la cosa.

Em pensava, de debò, que era més fàcil, per allò de llengua indoeuropea i tal.

En fi, per no dir obvietats o altres coses que també pots trobar a la Viquipèdia: no té res a veure. Vull dir la llengua. Vaja, que no pesques res excepte els esmentats instytut, filologii i algun altre llatinòrum o grecòrum, i també noms propis –no tots, ni de lluny– o neologismes com els nostres que tenen per allà, tipus telefon. O coses elementals dels guiris com informacje i pomidor, que en aquest cas l’identifiques a partir del pomodoro italià –encara sort que me’n vaig enrecordar, que de vegades m’equivoco i em penso que pomodoro és patata. Ah, sí, també hi ha internet. I gairebé para de comptar.

(Un dels que has de memoritzar és klozet.)

Un afilador

Acabo de topar un esmolet, un afilador de ganivets, i m’ha fet gràcia, m’ha fet recordat la infància un altre cop. (Últimament em passa.) No és que no hagi sentit de lluny alguna vegada, en tots aquests anys, el seu so característic, però potser sempre anava amb pressa o estava ocupat en altres coses i la reacció havia estat un “mira, encara existeixen”, i s’ha acabat. No acabava d’imaginar-me aquell home amb la bicicleta o el carretó, no me’n recordo, o les dues coses, i el pedal com feia anar la roda de pedra –hauria de saber quina pedra però no me’n recordo. Una pedra molt dura, suposo. I el pot d’aigua per refredar la pedra, això ho he recordat ara quan he vist aquesta foto al Google-imatges.

Però trobar-lo de front, al carrer, davant meu, sí que m’ha portat immediatament a aquelles imatges i aquesta vegada, no com em passa sempre en situacions similars, he sabut reaccionar a temps per elaborar alguna cosa. (Faig trampa. L’havia sentit de lluny i mentre m’acostava al so anava rumiant una possible frase de salutació. ¿D’agraïment, potser, perquè aquestes coses alegren la vida grisa i trepidant de les grans ciutats?)

—Escolti, moltes gràcies. M’ha recordat sons de la infància.

M’ha somrigut i ha dit alguna paraula en espanyol, però amb un clar accent gallec.

—Fale, fale galego, que mais o menos lo entiendo —això no sé si és ben bé gallec però m’ha sortit mais o menos així.

Ha somrigut amb un somriure ample. Però sense dir res.

—Li deia que m’agrada sentir aquesta música perquè em recorda la infància, i que parli en gallec —jo.

—Ah, bem, eu tamben sou moi grato —ell, si fa no fa. Era de poques paraules i jo també. No sabia què més dir-li.

—Adéu.

—Adiós.

I ha continuat fent camí, a peu, acompanyant la petadora de mitjan segle XX –exagero una mica però no gaire.

Jo content de parlar cara a cara amb un esmolet i ell mig content, suposo, que algú li hagués dit alguna cosa i d’haver pogut pronunciar dues paraules en gallec al bell mig de Barcelona, sense la prevenció que si s’hi avançava l’interlocutor li diria, segur —devia pensar—, que per què no parlaven la lengua común.

Per dir-se quatre paraules i fer content algú no cal cap lengua común.

Dic: ell feliç però, és clar, també deu haver pensat que aquest paio molt agraït molt agraït però no m'ha portat cap feina.

Tres anècdotes (i 3): Esmorzars a la granja

La tercera anècdota és més casolana. L’altre dia, de sobte, escrivint un correu, em va venir al cap la imatge de quan anàvem a esmorzar fora de casa tota la colla, per celebrar una petita festa familiar.

El meu pare, al final, demanava ara a l’un, ara a aquesta, o normalment a tothom alhora, què havia pres, i ho apuntava meticulosament en un tovalló de paper de la granja. Escrivia: “Suís?” I li dèiem: “Jo”, “jo”, “jo també!”. “Cafè amb llet?” “Jo.” “Croissant?” “Jo!” Etcètera. I de tot prenia notes, afegint pals, un dos, tres, al costat de cada ítem. Ho feia amb un bolígraf fi, em sembla que era molt fi. Potser el record ja s’ha esvaït i la finesa del bolígraf l’he elaborada després.

Encabat, anava a caixa, dictava els resultats de l’enquesta, l’amo i la màquina feien els seus càlculs i, al final de tot, quan sortia el paperet encara recargolat, el pare pagava.

Els primers anys que recordo que passava això anàvem a una granja que havia obert un “germà de foc” –així es deien entre ells els companys de trinxera de durant la perversa i trista guerra aquella. Potser no era “germà de foc” sinó “amic de sang”. Una cosa així. Fins que el germà o l’amic va tancar, ara no en recordo el motiu. Es va posar malalt? Es va morir? Ni idea.

Llavors vam buscar una altra granja. Però ja no hi havia “germà de foc”, no era el mateix. Per a ell.

Per a nosaltres, mentre hi hagués croissants i ulleres, nata i bastons de pa, xocolata desfeta i suïssos, bonis, bucaneros, panteres roses o tigretons, i entrepans de pernil mitjans o sencers i cafès amb llet per als més cepats, ens era ben igual.

Érem inconscients.

Tres anècdotes (2): Caritat

La segona anècdota és més original i sorprenent.

Un dia, fa no gaire, un paio que conec va anar a missa. És d’aquesta gent de mitjana edat, que encara en queden alguns, que va a missa de tant en tant. No hi van per cap obligació, esclar, senzillament els agrada fer-ho.

Aquell dia hi anava tot solet. Normalment va a altres temples, diu, i més sovint a capelles petites, que no hi ha gaire gent. Però aquell dia va decidir entrar allà, hi passava a prop. Feia temps que no hi havia estat.

El nostre pobre home estava aquells dies bastant escanyolit, i com que ja és ossut de mena i a més escoliosieja, no feia gaire bona pinta. Jo sé per què justament aquells dies estava més fotut del compte –no cal fer tantes giragonses–, però he de guardar el secret i no donar gaires més pistes.

Tornem a la història. Aquell –amb prou feines– semovent tot plegat devia fer pena.

I sí. Al final de la missa, el pobre home va seure un moment per agafar una mica d’alè i de ganes de tornar a casa. De sobte va veure una mà fina i rogenca, amb les venes poc marcades, una maneta quasi morada de minúsculs sangtraïts, una mà que li introduïa un bitllet, o dos –bitllets vull dir diners, euros–, plegats en persiana, entre els seus dits.

Sorprès, es va girar i va veure una dona força gran, força més gran que el nostre protagonista, gairebé li podria doblar l’edat, que li feia cara de compassió i li deia: “Una ajuda, segur que li anirà bé.” El desconcert del nostre protagonista era tan gran que no li venien les paraules, devia fer cara de gran sorpresa. La dona va repetir xiuxiuejant, com la primera vegada: “Una ajuda, hem de fer el que podem pels altres.” El nostre home va poder dir: “No ho entenc, què vol dir?” La dona encara va insistir una tercera vegada amb paraules similars i aquell instant de pròrroga va servir perquè l’home tingués finalment una resposta més adequada. Va deixar delicadament el bitllet o bitllets doblegats sobre la mà de la dona, que la tenia estesa perquè encara feia un gest com d’explicar a aquell home desconcertat el motiu, el perquè de la seva acció bondadosa, i li va dir: “No, dona, no, moltíssimes gràcies, quedi-s’ho, ja m’espavilaré, de debò.”

Quan m’ho explicava, vaig pensar que la reacció final seva va ser prou encertada tenint en compte el factor sorpresa. Devia deixar en ella –una senyora senzilla, em deia l’amic, vestida molt discretament– la petita satisfacció d’haver-ho intentat i d’haver provocat, segur, un bon sentiment en aquell home desgraciat, el qual deuria tornar a casa –si és que tenia casa, pobre senyor– pensant que hi havia motius per ser feliç, ni que fos un dia.

Però també vaig pensar que hauria estat una millor sortida acceptar el donatiu fent cara de gran agraïment, amb lluïssor d’ulls, esperar discretament que la bona dona sortís de l’església, dipositar llavors aquells diners, pocs o molts, sense mirar-se’ls, dins la guardiola dels pobres que hi ha a totes les esglésies, i anar-se’n tot seguit cap a casa.

La dona, possiblement sense gaires quartos –la gent que no té res sol ser la més generososa–, encara hauria estat més contenta de la seva bona acció.

(La imatge és un fragment d’un dibuix de Rubén Morales)

Tres anècdotes (1): Et veuen o no?

Fa no gaire em van explicar per què als bars, especialment a les terrasses, els cambrers i també les cambreres sovint fan veure que no t’han vist com els fas un senyal perquè s’acostin a la teva taula si els vols demanar alguna cosa més, o recordar-los que et faltava tal altra cosa, o fins i tot perquè et portin el compte; per al que sigui.

Fan veure que no t’han vist perquè els éssers humans, la majoria, tenim una capacitat retentiva limitada, i quan ja t’has gravat al cap què volen en aquella taula i en aquella altra, no pots atendre’n una tercera, o una quarta, perquè et despistaries. I llavors dissimules, fas com si no existissin.

Senzill.

Perles (149): L’emperador Adrià i l’explorador Casement

–Un llibre imprescindible i un de descartable.
–Imprescindible: Memóries d’Adrià, de Marguerite Yourcenar. Descartable? No ho sé, n’hi ha tants... Però, d’un autor que admiro, em va decebre molt El somni del celta, de Vargas Llosa.

(Fragment de l’entrevista del mensual literari Rascunho a l’escriptora Letícia Wierzchowski, desembre 2013)

Tòpics desemmascarats (27): No es pot opinar

Trobo que en l’àmbit periodístic, en general –i nosaltres també ho fem sovint–, confonem massa vegades els termes en qüestions referents a l’àmbit ideològic, religiós, sexual, esportiu, cultural... de la gent, o a les pràctiques individuals, sense destorbar ningú, d’aquestes idees.

És un assaig de classificació (i demano opinions sobre el tema perquè no estic gens segur que compari fets paraŀlels):

Democràcia - Normalitat
Entenc que les posicions següents són perfectament acceptables en un estat de dret i que les menys favorables a cadascú s’haurien d’entomar de manera esportiva:

- Ho aplaudeixo (hi mostro entusiasme, m’hi adhereixo).
- Hi mostro públicament respecte (per iniciativa pròpia: respecto aquesta decisió).
- Ho respecto silenciosament (em sembla bé, però no ho dic si no m’ho pregunten).
- No en tinc opinió, no tinc prou dades, etc.
- Ho tolero (no em sembla bé, però no en parlo ni que m’ho preguntin. “No comment”).
- En discrepo silenciosament (tret del cas que m’ho preguntin).
- En discrepo públicament per iniciativa pròpia dient que no em sembla bé: faig articles d’opinió, intervinc en programes, faig comentaris a les notícies o als blogs, envio cartes als diaris o altres mitjans, etc.; però mostro sempre aquesta discrepància de manera educada.

Pseudodemocràcia - Intolerància

- Condemno verbalment (no és que no em sembli bé, és que dic que és objectivament lamentable: el mateix que l’anterior però en to apocalíptic, vorejant l’insult).
- Faig aquestes condemnes servint-me del càrrec que ocupo; les intervencions no van més enllà de les paraules, però sé que influiran en els governants perquè prenguin mesures.

Fonamentalisme - Pseudodictadura

- Demano la prohibició pública (això s’ha de prohibir, és intolerable).
- Prohibeixo efectivament però dins de l’àmbit civil, administratiu (tinc autoritat per fer-ho i, per tant, ho declaro iŀlegal; poso multes lleus si no es compleix).

Fonamentalisme radical - Dictadura

- Demano càstigs exemplars (que el codi penal se n’ocupi, que posi multes elevades, que fiqui la gent a la presó i, en alguns casos que es consideren extrems, que dicti pena de mort).
- Castigo exemplarment (faig que s’inclogui al codi penal i que es compleixi el que s’hi diu: multes elevades, presó i, en alguns casos suposadament extrems, pena de mort).

Entenc que no es pot anomenar simplement “intolerant” a qui és un veritable fonamentalista radical, ni “fonamentalista” a qui expressa educadament la seva opinió o posa en pràctica les seves idees sense molestar tercers, ni “demòcrata” (orgànic?) a qui és en realitat un fonamentalista. Et cetera.

Qüestions de llengua (65): Santesteve o Sanesteve?

Aquest cop robo la qüestió, descaradament, del meu amic David Paloma (quan el vegi ja li ho* diré):

[...] A propòsit de la pronunciació de la t de sant davant de mot començat amb vocal, Pompeu Fabra va escriure una conversa filològica l’11 de març de 1923 per assenyalar un defecte de pronunciació freqüent que consistia a dir sanilari (en lloc de Sant Hilari, amb t) i sanandreu (en lloc de Sant Andreu, amb t). A la Contribució de 1898 ja els havia esmentat. Més endavant, el 1912, Fabra hi va afegir Sant Antoni. Són prou conegudes les santantonades o santantonàs, una de les festes teatralizades més antigues del país. Per la forma dels mots desprenem que, davant d’Anton, la t de sant s’hi sent ben clara.

Gràcies a la segona edició del Nomenclàtor oficial de toponímia major de Catalunya, que inclou transcripció fonètica, sabem que la t també sona a Sant Adrià de Besòs, Sant Aniol de Finestres, Sant Iscle de Vallalta, Sant Agustí de Lluçanès i Sant Hipòlit de Voltregà. També sona a Sant Andreu (Salou, de la Barca i de Llavaneres), Sant Hilari (Sacalm) i Sant Antoni de Vilamajor, però en canvi no sona a Sant Esteve de la Sarga. És l’Oficina d’Onomàstica de l’Institut d’Estudis Catalans, amb el vistiplau del Consorci per a la Normalització Lingüística, l’autora d’aquestes informacions.

Arribats aquí, em sembla agosarat que es recomani pronunciar la t de sant, en una elocució formal, si la paraula següent comença en vocal. Fora dels casos vistos, trobaríem un munt de sants (històrics i catalans, per exemple) amb una t muda: sant Auguri, sant Ebonci, sant Idaci, sant Ot…

(David Paloma, El Punt Avui, 17 gener 2014)

*Ara aquest li ho no es veu gairebé enlloc (a El Punt Avui i a VilaWeb sí), com si tothom s’hagués posat d’acord alhora a considerar-lo carrincló. I jo el trobo a faltar (per escrit), ja ho veieu. I encara el sento (parlat) a gent de per allà baix. Penso que hem anat massa de pressa, sobretot a fer-ho amb tan poc consens. Però bé, és veritat que aquestes coses no es poden aturar amb bones paraules. La gent fa el que fa perquè els dóna la gana i al final, si les solucions en principi errònies es consoliden, doncs es consolidaran. I un cop consolidades, seran beneïdes com a correctes. La llengua evoluciona d’aquesta manera, ens agradi o no.)

(La imatge està presa del blog d’Elena Embuena per a Sant Joan Despí)

Vaga de fam de Jaume Sastre

Jaume Sastre fa vaga de fam des de fa més de trenta dies a Mallorca.

No entenc les vagues de fam. Comparteixo molts cops –com en aquest cas– al cent per cent els motius pels quals es fan les vagues de fam. Entenc que fer una vaga de fam és llançar a la cara de l’autoritat iniqua que nega uns drets legítims, bàsics –d’aquella persona concreta o de la societat a la qual representa–, un missatge molt potent de rebuig i de reivindicació.

Però no puc estar al costat d’algú que fa una vaga de fam... sense demanar-li, sisplau, que deixi de fer-la, que mengi, que hi ha altres armes per a aquesta guerra. No puc donar-li suport... perquè continuï.

La vaga de fam em sembla massa violenta... tret del cas, potser, que la féssim tots.

No puc entendre, quan me l’expliquen, la vaga de fam de Gandhi. No vaig entendre la de Bobby Sands, que vaig conèixer de molt jove. Ni la de Xirinacs. Ni altres que ara no em vénen al cap, perquè estic mig improvisant i no em ve de gust anar a buscar més dades que farien l’article massa erudit i molt complet, sí, però poc escrit des del cor.

Aquest article el faig des del cor.

Comparteixo al cent per cent el que reclama en Jaume. Estic d’acord que calen accions radicals, potents, contra aquestes imposicions injustes del PP. Sé que si Jaume Sastre finalment morís, la seva mort esdevindria una bandera davant l’opinió pública que podria fins i tot tombar aquest partit que ara mana. Però a mi em pesaria en la consciència no les raons de Jaume Sastre, sinó el seu sacrifici. Segur que si la vaga de fam arribés finalment a ser irreversible l’opinió pública internacional, fins i tot mundial, podria exclamar-se indignada contra el govern que ha causat això.

Però no puc aplaudir el soldat que surt de la trinxera per ser carn de canó. No puc. L’admiraré després, potser, però no el puc admirar ara, no el puc encoratjar que surti de la trinxera. No puc. No entenc que altres l’aplaudeixin, li facin costat. No puc. Aquest home concret, en Jaume!, es pot morir. No puc aplaudir que s’ofereixi a la mort.

Si jo estigués al seu costat, si jo pogués tenir influència sobre ell, si jo fos molt amic seu, si jo fos el seu germà, la seva mare, el seu pare, li diria: Jaume, no ho facis.

No puc aplaudir, no puc.

I el pitjor de tot és que, si ho dius, no et comprenen. I és veritat, jo mateix no em comprenc.

Jaume, sisplau, menja.

(Afortunadament, el 16 de juny, després de quaranta dies de vaga de fam que han posat en greu perill la seva vida, en Jaume ha decidit suspendre-la, en veure que el govern balear, malauradament, no havia mogut ni un dit ni pensava moure’l fes el que fes en Jaume.)