Copio lleugerament extractat l’article d’Albert Pla Nualart, cap del departament lingüístic del diari Ara, publicat a Núvol, 26 març 2013. Conté reflexions que complementen les que feia jo sobre el lo masculí –aquell article també incloïa una aportació del mateix Pla Nualart sobre el tema d’avui– ara fa cinc anys. Dic això de “complementen”, que és una mica barroer des del punt de vista lingüístic, perquè per determinada gent que llegeix aquest blog potser no és tan fàcil distingir entre els diversos ‘lo’ del català [no us vull desanimar, però també hi ha el ‘lo’ pronom feble].
Algunes consideracions sobre el ‘lo’ neutre
per
Albert Pla Nualart
Les raons a favor i en contra d’acceptar en l’estàndard l’article neutre són tan diverses com els factors socials, ideològics i lingüístics que envolten el procés d’estandardització. És un trencacolls complex i multifactorial i jo em limitaré a apuntar (enumerant-los però sense ànim de ser exhaustiu) alguns dels punts que crec que s’haurien de tenir en compte quan s’aborda aquest debat. [...]
1) Contra el que apunto massa alegrement en el meu llibre
Això del català, i per tant aquí ho rectifico, no és clar que el pas del
lo masculí a
el en els dialectes de més pes social comportés automàticament el manteniment d’un
lo neutre (i invariable morfològicament) que s’oposava al masculí
el.
Crec que hi ha estudis publicats que demostren que en alguns documents anteriors al segle XX el
el masculí conviu amb un
el neutre. No sóc filòleg investigador i per tant és una pista que apunto i que demana treballar-hi. En tot cas, això demostraria que el
lo neutre és d’influència castellana i potser no hauria mai arrelat sense aquesta influència.
Dit això, crec que quan parlem d’influència castellana hem de distingir la interferència de la convergència lingüística. És a dir, hi ha castellanismes que interfereixen en el sistema lingüístic català i d’altres que omplen buits necessaris, que el fan més estable i coherent. El fet que tant els pronoms febles com els demostratius tinguin formes específiques per al neutre (
el, la, ho / aquest, aquesta, això / aquell, aquella, allò) permet aventurar que una forma específica també en els articles no és estranya sinó més aviat benvinguda en el nostre sistema lingüístic. És el que insinua Francesc de Borja Moll quan en la seva
Gramàtica catalana afirma que “l’adopció de la forma
lo [...] podria denotar, més que influència castellana, una tendència espontània del català a distingir la funció de l’article neutre per evitar la seva confusió amb l’article masculí”.
I el que és clar és que quan una forma s’integra en un sistema lingüístic (per molt que s’hi hagi arribat per la influència d’una altra llengua) presenta una forta resistència estructural a ser desallotjada, perquè el sistema queda coix quan se’n prescindeix.
2) El fet incontrovertible és que com a mínim a partir de finals del XIX el català oral dels dialectes en què
el ja és la forma de masculí general manté una forma
lo invariable i específica per al neutre, cosa que reconeix Fabra i que Badia Margarit corrobora quan diu en la seva
Gramàtica de la llengua catalana (Barcelona, 1994, p. 453): “S’ha de reconèixer que, en el llenguatge corrent (modalitat oral), la forma
lo és pràcticament universal en l’ús espontani de la llengua: no estranya ningú i ningú s’hi sent estrany.”
Badia continua dient els arguments que hi ha a favor d’acceptar el
lo neutre. 1) Que “diu i no pesa”, com els pronoms febles i a diferència de substituts correctes com
allò (
allò té un accent i
lo és àton). 2) Que permet una crucial distinció entre el masculí i el neutre que evita greus ambigüitats. 3) Que pertany a un sistema homogeni d’oposicions significatives en paraŀlel al que es dóna en el camp dels demostratius amb les formes específiques per al neutre
açò / això / allò. 4) Que permet tot de girs castellans que, si no, sembla que no sabem com dir.
Però, havent dit tot això, Badia conclou sorprenentment que tot i que aquest
lo és un element de la llengua des del punt de vista descriptiu, ha de ser considerat incorrecte des del punt de vista normatiu. [...]
3) Si som capaços d’entendre que per a Badia la llengua normativa i correcta no inclou els registres més informals (no inclou la coŀloquialitat) i que, en canvi, l’estàndard en l’actual univers mediàtic és en bona part oral i informal, el que no sembla que tingui sentit és que el
lo neutre sigui també bandejat sistemàticament d’aquests registres en els llenguatges de ficció orals (almenys en els guions) i escrits, i sigui vist com a suspecte en la parla més espontània d’espais de no-ficció.
Aquesta sembla que seria l’aposta d’algú tan poc sospitós d’heterodòxies
light com Badia Margarit, que al llarg de la seva gramàtica classifica les formes del català en tres nivells de llenguatge: N1 (nivell elevat), N2 (nivell corrent) i N3 (nivell coŀloquial). Badia ho deixa clar quan especifica a la seva gramàtica (p. 452) que les formes de l’article neutre per al català són
el, el que, allò que, ço que, etc. per a N1 i
lo per a N2 i N3.
I en aquest sentit quan autors com Pep Coll o Quim Monzó demanen poder incloure el
lo neutre en els seus diàlegs de ficció més informals, estan reclamant el que dicta el sentit comú. De fet, Monzó ja el fa servir en alguns dels seus últims contes publicats a Quaderns Crema. Però hi ha editors que no deixen que estengui aquest ús en altres llocs on publica, malgrat que ell ho demana.
La posició d’aquests editors no és gens excèntrica. Respon, de fet, al consens actual sobre el tema en el món de la correcció, un consens que fa que un dels alts responsables
lingüístics del nostre principal mitjà públic,
TVC, afirmi que el
lo neutre no s’ha d’admetre en cap cas perquè és una càrrega de profunditat contra la gramàtica.
4) Aquesta última afirmació no és gens forassenyada en l’actual marc sociolingüístic català, ja que l’establiment encara molt precari de la codificació vigent fa poc prudent crear més inseguretats i desconcerts dels que ja hi ha.
Per aquest motiu sempre he cregut que seria bo assolir un consens màxim en lloc de donar via lliure a la indisciplina normativa des de posicions minoritàries. D’això
n’exceptuaria aquells autors del món de la literatura, el teatre, la televisió o el cinema, etc. que volen fer ús del lo per reflectir la realitat del llenguatge més espontani [
hi afegiria la gent que escriu en mitjans no convencionals, com ara blogs, xarxes socials, etc.]. Crec que negar-los aquest dret en aquests registres concrets atempta contra la seva creativitat, sobretot si són autors de prestigi [
glups].
En tot cas, seria bo que aquest debat acabés desembocant en una flexibilització de la norma que assumís l’autoritat acadèmica. Ara mateix sembla molt difícil però sóc més partidari d’augmentar la complicitat i la pressió perquè algun dia es flexibilitzi la norma que no pas de saltar directament a una indisciplina indiscriminada.
5) Els arguments contra l’acceptació de
lo posen una especial èmfasi en el fet que moltes construccions que aquesta forma encapçala són castellanismes. Temen, amb raó, que acceptar el
lo obrirà la porta a un gran nombre de girs idiomàtics calcats del castellà.
En aquest sentit, és molt important distingir entre el
lo abstractiu* i el
lo intensiu**. L’enorme versatilitat d’aquest últim en castellà pot ser la principal font d’interferència, però tampoc hem d’oblidar, com remarca Badia a la seva gramàtica, que seria un greu error limitar-se a canviar
lo per
el en aquestes construccions, com fan alguns, ja que el calc no és pas morfològic sinó sintàctic. Per tant, fins i tot no admetent el
lo, cal combatre aquests calcs quan es maquillen de formes correctes.
* El lo abstractiu és el de lo bo [de tal cosa], lo millor, lo interessant, lo temporal [‘les coses que són temporals’], lo positiu, lo divertit i tants altres, entre els quals els que dirà després, al n. 6, el mateix autor de l’article. És a dir, quan l’adjectiu es comporta com un substantiu i pot fer de subjecte, de complement directe, etc. Sovint tenen molt difícil alternativa: evidentment, no és el mateix “el divertit” (‘un noi que és divertit’) que “lo divertit” (‘les coses que són divertides’).
** El lo intensiu és el de “amb lo difícil que és, no crec que aprovi” (“sent tan difícil com és, no crec que aprovi”, “de difícil que és, no crec que aprovi”, etc.); “has vist lo gran que era?” (“has vist que gran que era?”, “has vist si n’era, de gran?”, “has vist com n’era, de gran?); “no està massa prim per lo molt que endrapa?” (“no està massa prim endrapant com endrapa?, “no està massa prim pel molt que endrapa?”); “té molta força molt per lo menut que és” (“té molta força sent tan menut”, “té molta força menut com és”, “té molta força, tan menut com és”). Normalment tenen fàcil substitució sense que es perdi cap matís ni s’atempti contra l’economia de llenguatge.
Per evitar aquest problema [els calcs del castellà], alguns (jo mateix) creiem que la prohibició s’hauria de relaxar primer en el
lo abstractiu i, com ja he dit abans, començant pels registres més informals.
6) Començar pels registres més informals no ens hauria de fer oblidar que també en els més formals i, especialment, en el llenguatge filosòfic, la impossibilitat de substantivar el sentit abstracte d’un adjectiu (
lo inteŀligent, lo terrible, etc.) crea una greu llacuna en català que dificulta la feina dels traductors i fa més enrevessada la versió catalana de textos d’un alt nivell d’abstracció.
Per aquest motiu em sembla que almenys el
lo abstractiu també s’hauria d’acabar acceptant en aquests registres. De fet, estic convençut que, com en altres qüestions conflictives, el relaxament que comença pels registres informals es va estenent a poc a poc fins als més formals. Pot semblar una mica absurd fer-ho així però crec que resulta menys traumàtic i és, per tant, més efectiu estratègicament.
7) Un dels argument de més pes contra el tancament radical a acceptar el
lo neutre és la tendència cada vegada més estesa, i en textos i autors més cultes, a trobar-li un substitut espuri.
Com a corrector em causa especial alarma la tendència a fer servir el demostratiu
allò com a article neutre.
Joan Solà ja ho va denunciar però la tendència no para d’avançar. [...] Si no ens afanyem, aquest
allò acabarà formant part de l’estàndard i haurem acabat naturalitzant una aberració per l’obsessió de no acceptar una forma totalment integrada en la llengua de possible influència castellana.
L’aberració, entre altres coses, és que desplaça el nucli de sintagma. En efecte, a
lo blau [‘les coses blaves’] el nucli és (i ha de ser, perquè porta la principal càrrega semàntica) l’adjectiu
blau i, en canvi, a
allò blau [‘aquella cosa que és blava’] és
allò. (No cal ni dir que
allò blau és una forma inqüestionablement correcta quan
allò manté el sentit de díctic, és a dir, quan vol dir
aquella cosa blava.) [...]
Espero que algunes de les meves observacions us puguin ser útils[...].
(Els elements escrits amb cursiva o inserits entre claudàtors, i també els enllaços i les notes introduïdes amb asterisc enmig del text, són aportacions del VF o bé per aclarir-se ell mateix o bé, en un cas, perquè hi té un interès egoista, amb tota la cara, tu: campa cavallo che l’erba cresce.)
