Dades de l'accident de Fukushima I, març 2011

Una criatura de dos mesos que ha estat desplaçada des del poble d’Okuma, el més pròxim a la central de Fukushima I, a la ciutat de Koriyama, cap al centre de la mateixa prefectura de Fukushima (foto: Go Takayama, AFP)

Vaig aportar fotografies preses d’ací i d’allà i vaig denunciar un seguit de mentides del lobby pronuclear al voltant d’aquest terrible accident, que ja és a hores d’ara el tercer més greu de la història –més greu que el de Harrisburg, EUA (1979), que fins ara era el tercer.

Però no he explicat les dades nues que tinc. He anat prenent notes i ara he pensat que seria bo compartir-les. Espero no haver-me equivocat gaire en la transcripció de les qüestions més tècniques. Les fonts d’informació de cada dada les tinc i em sembla que són solvents. Ho dic per si algú dubta d’alguna dada: li’n puc oferir la font concreta. Però he pensat que no podia omplir més del compte el text de notes a peu de plana ni de parèntesis –massa que n’hi ha ja.


1. Dades prèvies

- Hi ha radiacions netes i brutes: la procedent de fusió nuclear (la llum del sol) és una radiació neta; les provinents de processos de fissió (centrals nuclears) són radiacions brutes. I encara caldria destriar, en aquest últim cas, quins components té aquesta radiació bruta, perquè n’hi ha de més nocives que altres (alfa, neutrons, beta, gamma...)
- També cal tenir en compte que alguns elements radioactius són nocius no sols mentre romanen en suspensió, sinó que després, quan cauen a l’escorça terrestre o al mar, continuen emetent radioactivitat i, segons quins elements siguin (cesi, iode, ruteni, tel·luri, plutoni...), poden fer-ho durant centenars d’anys.
- Una fuita radioactiva, per petita que sigui, comporta que es perdi el control de materials nuclears que mai no haurien d’haver sortit d’unes instal·lacions que estan preparades per contenir-los i tractar-los.
- La radioactivitat amb relació als seus efectes físics en els organismes vius es mesura en sieverts (Sv), que és una unitat que compta dosis equivalents (dosi absorbida ponderada en termes de dany potencial de les diferents radiacions): 1 Sv = 1.000 mSv (mil·lisieverts) = 1.000.000 μSv (microsieverts).
- La radioactivitat normal d’un ambient net és de 0,1 μSv (microsieverts) / hora, aproximadament 2,5 μSv/dia. El cos d’un home mascle adult i sa pot aguantar una radiació constant de fins a 250 mSv (mil·lisieverts) en un dia (250.000 μSv/dia; 10.416 μSv/h) sense patir danys irreversibles, sempre que aquesta exposició no es prolongui moltes hores si és concentrada ni en dies successius si és menys concentrada. Hi ha activitats mèdiques extraordinàries que poden comportar una radiació de fins a 0,02 Sv (20.000 μSv), però són radiacions instantànies, no exposicions contínues, i es prenen mesures, sempre que és possible, perquè produeixin uns efectes secundaris mínims.


2. Dades provisionals de l’accident de Fukushima I (11 març - 31 març 2011)

A la central de Fukushima I hi ha 6 reactors, dels quals 3 estaven aturats en el moment de l’accident; els tres que funcionaven (reactors 1, 2 i 3) van quedar malmesos i, a partir del dia 15, també un dels que estaven aturats (reactor 4), l’únic dels sis que sol treballar amb un combustible compost parcialment de plutoni. Els reactors 5 i 6 no han patit danys fins ara (31 març 2011), que se sàpiga, tret d’algun petit escalfament momentani de les instal·lacions, per proximitat.

Totes les dades s’han de considerar provisionals, perquè en molts casos s’han conegut dies després d’haver succeït; per tant, és molt possible que més endavant coneguem altres dades que fins ara no ens han donat sobre aquests darrers dies.

Referències

1 Hora: es dóna l’hora local del Japó (UTC+9). Per als càlculs, l’hora local de Catalunya és UTC+1 (UTC+2 a partir del 27 març 2011).
2 Emissió radioactivitat: es compta el nivell de radioactivitat reconegut i detectat a la tanca exterior de la central, en aquest cas la porta principal del complex Fukushima I (si no es dóna una dada més precisa). S’ofereixen les dades dels elements radioactius específics (cesi, plutoni, iode...) quan s’han pogut conèixer amb certesa per vies diverses o bé quan les ha reconegudes la mateixa empresa propietària, l’última interessada, com es veurà de seguida, a donar informació detallada, prompta i certa sobre l’accident.
3 INES: Escala internacional d’accidents nuclears (escala 0 a 7).
4 Tepco: Tokyo Electric Power Company, Inc., empresa propietària de Fukushima I i II, quarta companyia elèctrica del món i primera del Japó i de tot el continent asiàtic.
5 NISA: Agència de Seguretat Industrial i Nuclear del Japó.
6 ASNF: Agència de Seguretat Nuclear de França.
7 IAEA: Agència Internacional d’Energia Atòmica.


Dia i hora (1): 11 març 2011, 15:01
Emissió radioactivitat reconeguda (2): no hi ha dades
Nivell dins l’INES (3): no hi ha dades
Observacions
- El tsunami malmet les instal·lacions de Fukushima I, especialment els reactors 1, 2 i 3.
- Tepco (4) assegura que l’accident no ha malmès les instal·lacions de manera greu.


11-14 març
Emissió radioactivitat: no hi ha dades
Nivell dins l’INES: 4 segons NISA (5)
Observacions
- Representants del lobby pronuclear mundial (polítics, científics, experts...) confirmen que l’accident no és greu, que està controlat i que no tindrà una evolució negativa, ja que, tal com diu Tepco, la central és segura i no ha patit danys importants, només superficials.


14 març, 11:44
Emissió radioactivitat: 20 μSv (microsieverts) / hora
Nivell dins l’INES: 4 (segons NISA)
Observacions
- El nivell de gravetat INES afecta només els reactors 1 a 3.
- Es decreta l’evacuació 20 km al voltant de la central.



15 març
Emissió radioactivitat segons l’hora:
- 8.217 μSv/h (08:30)
- 11.900 μSv/h - 400 mSv/h (400.000 μSv/h) al costat del reactor 3 (9:14)
- 490 μSv/h (16:30)
- 6.308 μSv/h (23:35)
Nivell dins l’INES: 4 segons NISA, 6 segons ASNF (6)
Observacions
- Es declara foc al reactor 4, fins ara no afectat; queda “seriosament afectat” (Tepco).
- Tepco retira tots els treballadors de la central a partir de les 9:00 hores. A les 16:30 50-70 treballadors (“liquidadors voluntaris”) comencen a fer torns. A les 23:30, nova retirada de treballadors de la central; s’intenta treballar des de l’exterior i des de l’aire.
- Puja la temperatura dels dipòsits de fuel del reactors 5 i 6, que fins ara no havien presentat cap anomalia perquè estaven apagats.


16 març
Emissió radioactivitat segons l’hora:
- 3.391 μSv/h (11:00)
- 1.937 μSv/h (14:30)
Nivell dins l’INES: 4 (NISA-IAEA), 6 (ASNF)
Observacions
- Es completa l’evacuació 20 km al voltant de la central.
- La IAEA (7) accepta el nivell 4 de la NISA.
- A les 14:00 es reprenen els torns de treball dins de la central.
- S’aconsella que la gent no surti de casa en la corona entre 20 i 30 km al voltant de la central (l’àrea fins a 20 km teòricament ja estava evacuada).


17 març, 11:10
Emissió radioactivitat: 646 μSv/h
Nivell dins l’INES: 4 (NISA-IAEA), 6 (ASNF)
Observacions
- Continua pujant la temperatura dels dipòsits de fuel del reactors 5 i 6.


18 març, 07:30
Emissió radioactivitat: 271 μSv/h
Nivell dins l’INES: 5 (NISA) 6 (ASNF)
Observacions
- NISA apuja un grau dins l’escala INES la situació dels reactors 1 a 3.


19 març
Emissió radioactivitat segons l’hora:
- 304 μSv/h (03:30)
- 830 μSv/h (08:10)
- 313 μSv/h (15:30)
Nivell dins l’INES: 5 (NISA) 6 (ASNF); reactor 4: nivell 3
Observacions
- A les 8.00 es declara nivell 3 d’alarma per al reactor 4.
- Comença a baixar la temperatura del dipòsit de fuel dels reactors 5 i 6, que estan apagats.
- El govern japonès prohibeix la venda de tota mena de comestibles frescos provinents de la prefectura de Fukushima.


20 març, 05:40
Emissió radioactivitat: 269 μSv/h
Nivell dins l’INES: 5 (NISA) 6 (ASNF); reactor 4: nivell 3
Observacions
- S’estabilitzen a nivell normal els dipòsits de fuel dels reactors 5 i 6.


21-22 març
Observacions
- Fuites de plutoni radioactiu dins la central (Tepco no n’informa fins al dia 26).


22 març, 06:00
Emissió radioactivitat: 264 μSv/h
Nivell dins l’INES: 5 (NISA) 6 (ASNF); reactor 4: nivell 3
Observacions
- 161 μSv/h a Namie (20 km de Fukushima).
- La radioactivitat excedeix els límits permesos en la llet de la prefectura de Fukushima (2 M hab.).
- Determinats vegetals (espinacs) de les pref. de Fukushima, Ibaraki (3 M habitants), Tochigi (2 M hab.) i Gunma (2 M hab.) excedeixen els límits permesos.
- La radioactivitat de l’aigua de la costa davant de la central excedeix els límits en iode 131 i cesi 134 i 137.


23 març, 15:00
Emissió radioactivitat: 265 μSv/h
Nivell dins l’INES: 5 (NISA) 6 (ASNF); reactor 4: nivell 3
Observacions
- L’aigua corrent de la pref. de Fukushima excedeix els límits permesos.
- La llet de la prefectura d’Ibaraki (just al sud de la de Fukushima) excedeix els límits.
- L’àrea metropolitana de Tòquio (a 250 km de Fukushima, 35 M hab.) recomana que no es doni aigua de l’aixeta als nadons.
- Diverses ciutats de les prefectures d’Ibaraki i Chiba (al sud d’Ibaraki i a l’est de Tòquio) també informen que l’aigua corrent excedeix els límits de radioactivitat i no és apta per al consum.


24 març, 12:10
Emissió radioactivitat: sense dades
Nivell dins l’INES: 5 (NISA) 6 (ASNF); reactor 4: nivell 3
Observacions
- Tòquio assegura que l’aigua corrent de l’àrea metropolitana no està contaminada, però continua recomanant que no es doni als nadons, per precaució. L’aigua embotellada de Tòquio s’esgota.
- Els EUA, Austràlia, Singapur, Taiwan i la Xina (Macau i Hong Kong) tenen prohibit que s’importin productes lactis, peix, carn, fruites i verdures de les quatre prefectures més pròximes a la central de Fukushima (Fukushima, Ibaraki, Tochigi i Gunma).


25 març, 13:34
Emissió radioactivitat: sense dades
Nivell dins l’INES: 5 (NISA) 6 (ASNF); reactor 4: nivell 3
Observacions
- El govern japonès recomana desallotjar l’àrea de 30 km al voltant de Fukushima I.
- El govern japonès i la NISA permeten a tècnics dels EUA que ajudin en les tasques de refredament dels reactors.
- Tòquio assegura que l’aigua corrent ja és apta per al consum. En canvi, la de les ciutats de Hitachi (200.000 hab.) i Tokaimura (35.000 hab.), a la prefectura d’Ibaraki, que es trobaven en les mateixes condicions que la de Tòquio, encara excedeixen els límits de radioactivitat.
- Els nivells de iode 131 a l’aigua del mar, 330 m al sud de Fukushima I, es troben 1.250 vegades per sobre del límit legal. Es prohibeix la pesca en un radi de 20 km.


26 març
Emissió radioactivitat: sense dades
Nivell dins l’INES: 5 (NISA) 6 (ASNF) 6 (organismes internacionals); reactor 4: nivell 3
Observacions
- Alguns organismes internacionals experts en energia nuclear reconeixen que l’estat alarmant dels reactors 2 i 3 de Fukushima I fa que s’hagi arribat ja a escala 6 INES de perillositat. La NISA no ho accepta. L’accident de Fukushima podria ser ja, doncs, el tercer més important de la història després del de Txernòbil (Ucraïna) del 1986 (nivell 7) i del de Kyshtym (Rússia) del 1957 (nivell 6). Els de Windscale Pile (Regne Unit, 1957) i Harrisburg (Pennsilvània, EUA, 1979) no van passar del nivell 5.
- Tepco confirma que hi va haver fuites de plutoni radioactiu els dies 21 i 22 de març dins de la central.


27 març
Emissió radioactivitat: sense dades de la tanca exterior; +1.000 mSv/hora (dins la central) = (1 Sv/h = 1 M μSv/h)
Nivell dins l’INES: 5 (NISA) 6 (ASNF) 6 (organismes internacionals); reactor 4: nivell 3
Observacions
- La radiació és letal per a l’ésser humà dins la central. S’evacua els treballadors.
- Mentre des del lobby pronuclear s’acusa occident de magnificar la crisi nuclear de Fukushima, avui Tepco ha donat xifres (rectificades al cap d’unes hores) 100 vegades més altes que les reals sobre el nivell de radioactivitat dins el reactor 2 de la central.


28 març
Emissió radioactivitat: sense dades
Nivell dins l’INES: 5 (NISA) 6 (ASNF) 6 (organismes internacionals); reactor 4: nivell 3
Observacions
-Tepco demana ajuda a França.
- El primer ministre del Japó, Naoto Kan, admet que la situació a Fukushima I és d’alerta màxima i d’evolució “imprevisible”.


29 març, 15:00
Emissió radioactivitat: 170 μSv/h
Nivell dins l’INES: 5 (NISA) 6 (ASNF) 6 (organismes internacionals); reactor 4: nivell 3
Observacions
- Es dóna a conèixer que 5 milions de persones del nord-est del Japó que no havien patit danys pel tsunami tenen restriccions d’electricitat per l’accident de Fukushima I. El govern japonès estudia implantar restriccions elèctriques en hores punta a Tòquio (35 M habitants).


30 març, 15:00
Emissió radioactivitat: 163 μSv/h
Nivell dins l’INES: 5 (NISA) 6 (ASNF) 6 (organismes internacionals); reactor 4: nivell 3
Observacions
- Traces confuses d’una possible afectació a la central de Fukushima II (a 10 km de Fukushima I).
- La IAEA mostra preocupació per la contaminació detectada per Greenpeace a Iitate, un poble de 7.000 habitants situat a 40 km al nord de Fukushima I. Suggereix al govern evacuar la població en una àrea de 40 km al voltant de la central. La NISA assegura que té lectures de radioactivitat molt més baixes en aquella zona.


31 març
Observacions
- El president del govern del Japó anuncia el desmantellament definitiu de la central de Fukushima I encara que s’aconsegueixi controlar aviat l’accident.
- Edmund Lengfelder, director i fundador de l’Institut Radiològic Otto Hug de Munic, assegura que “la fusió es va produir fa dies i un cop desfermada refredar-la és impossible. Aquests intents només serveixen per exposar la gent que hi envien. El que és urgent és evacuar la població en un radi de 50 quilòmetres.”

* * *

Malauradament continuarà.


Actualització 12 abril 2011. Ha continuat, sí, però em fa l’efecte, també malauradament, que ja no caldrà que continuem explicant-ho aquí mateix: del que pot passar a partir d’ara em sembla que en parlarà tothom. L’accident de Fukushima I ja és el segon de la història després del de Txernòbil i ha arribat al grau 7 dins l’escala INES. El govern del Japó ha començat a evacuar, de moment, una àrea de 40 km al voltant de la central.

Qüestions de llengua (49): El gènere no marcat (2)

La brometa, els dogmes i l’evolució de la llengua

Ve d’aquí.

Recomenço avui amb una reflexió recent de Laura Freixas:

«Un empresari es troba amenaçat per haver demanat, en un anunci de feina, “un programador”, en comptes de “un/a programador/a”: pobre home, víctima d’una nova inquisició! Els qui una setmana rere l’altra clamen contra el que ells anomenen “llenguatge políticament correcte”, mai no han tingut curiositat, em demano, per entendre les motivacions del contrari? Curiositat per relacionar, posant per cas, la invisibilitat de les dones, l’escassetat de dones en llocs de poder, amb la seva invisibilitat lingüística? Curiositat per valorar els aspectes simbòlics i no sols els pràctics? Perquè si l’únic que importa és la cosa pràctica –la comoditat de fer-ho tot com s’ha fet sempre–, és veritat que és molt més senzill escriure “programador” que no “programador/a”, dir “barcelonins” que no “barcelonins i barcelonines”. Però per aquest dos i dos fan quatre també seria molt més senzill que Catalunya s’escrigués Cataluña, que Lleida es tornés a anomenar Lérida i que tothom, incloent-hi senadors i futbolistes, parléssim sempre en castellà.» (La Vanguardia, 17 febrer 2011)

La frase clau és aquesta: «La comoditat de fer-ho tot com s’ha fet sempre.»

Jo crec també, com Freixas, que en la situació actual hi ha motius pedagògics més que suficients com per insistir en el tema tot el que faci falta, encara que algunes i alguns, i també institucions de gran volada, hagin pretès dir la darrera paraula.

Però a més dels motius pedagògics n’hi ha d’estrictament lingüístics.

El llenguatge és un instrument del qual ens servim els homes... Les dones no? Veieu com hi ha equívocs? Com ho hauria de dir si només em volgués referir als barons? Perquè si dic «els barons» no podria pensar algú que em referia als barons ‘títol nobiliari’? I «els homes mascles» sembla una mica pejoratiu, no? «Éssers humans de sexe masculí», potser? Pfff.

El llenguatge és un instrument, deia, del qual ens servim els humans... Aquí no hi ha problema. Ja m’he empescat, doncs, una estratègia per evitar el llenguatge equívoc i alhora, per mi i per molta gent, discriminatori: en aquesta frase he escrit «humans» pensant amb perspectiva de gènere, o de gèneres. Algú hi té res en contra, dels que clamen contra aquesta suposada «moda artificial» del llenguatge no sexista? O ara m’acusaran de papanates o de toca-sons? Perquè de vegades sembla que fins i tot els recursos més innocents, com ara aquest, per a alguns siguin massa alambinats. N’hi ha que protesten, en general, per tot el que comporta qualsevol «manca de naturalitat» a l’hora d’enraonar o d’escriure. Doncs els demano: hi ha cap artifici en la paraula humà? També el trobeu «poc natural»? I en canvi sí que trobareu «natural» l’expressió «treballadors de sexe masculí», en comptes de «treballadors», quan voldreu especificar que us referiu només als treballadors mascles d’un col·lectiu mixt?

Tornem-hi: el llenguatge és un instrument del qual ens servim els éssers humans... per comunicar-nos, i evidentment, si volem, els codis emprats en aquesta comunicació els podem canviar. Només faltaria.

Quan algun/a lingüista s’entesta a dir que això del gènere no marcat és així i no de cap més manera, sol utilitzar exemples que freguen el ridícul, in cauda venenum (amb verí, amb trampa; disculpeu el llatinòrum, que fa dies que volia fer servir quan en tingués l’ocasió), cercant la reducció a l’absurd: «Una parella home-dona haurà de dir que “vivim junt i junta”?» «Les festes del País Valencià a partir d’ara hauran de ser de “moros i mores i cristians i cristianes”?» «Ja no podem dir que “anem a dinar a casa els pares” (tret que “els pares” siguin dos homes)?» «Com caldria dir que ‘el Pere, la Maria i el Joan han estat els meus millors professors’?»

El poeta Salvador Oliva ja feia broma –poca-solta, en la meva opinió, per demagògica; o sigui, brometa– sobre el tema:

«O si una dona (i d’això pren-ne nota)
pilotés helicòpters i avions,
ni que et doni el ser dona mil raons
¿seràs capaç de dir-li mai pilota?
Igualment trobaria que és molt trist
decidir que és ‘planet’ aquest planeta,
dir ‘trompet’ a un que toca la trompeta
i a un arrencaqueixals dir-li ‘dentist’.»

(citat per Quim Monzó,
La Vanguardia 10 febrer 2011)

Coses d’eixa mena.

Aquestes argumentacions no cal discutir-les, perquè no són exemples, són només armes retòriques. A mi no m’espanten, no em fan canviar d’opinió.

Oi que tampoc podem dir que «la meva tieta i el meu cosí són monjos»? Hem de dir que «la meva tieta és monja i el meu cosí és monjo», no? Perquè en aquest cas, quines coses, segons la llengua «ser monjo» no inclou «ser monja». Llavors, és taaaaan complicat i taaaaan artificial dir «ciutadanes i ciutadans»? El qui va escriure aquella cançoneta del Patufet que parlava dels «homes i dones del cap dret» ja estava infectat de la malaltia acientífica dels qui no saben reconèixer que «homes» inclou «dones»?

Jo no dic que hàgim d'arribar als extrems que cita –per criticar-los, i amb tota la raó del món– la professora de lingüística general M. Carme Junyent:

«Proximitat del domicili de l’alumne o alumna al centre o, en el seu cas, la proximitat del lloc de treball del pare, la mare, tutor o tutora, guardador o guardadora de fet [...], o de l’alumne o alumna quan sigui major d’edat... / Quan a instància del pare o mare, tutor o tutora, guardador o guardadora de fet, o de l’alumne o alumna quan sigui major d’edat, es prengui en consideració, en comptes del domicili de l’alumne o alumna...» (M. C. Junyent, «Gènere, sexe, llengua», Universitat de Barcelona, s.d.)

Demano: no hi ha un terme mitjà? No podem treballar per arribar-hi? No podem fer passes endavant per minimitzar el fenomen de la invisibilitat de les dones en el llenguatge quan es parla de o a col·lectius mixtos?

A mi em sembla que es pot insistir a una banda i a l’altra que no calen tants doblets masculí/femení, però que tampoc no està ja tot inventat, que la llengua no és un conjunt d’esquemes fixos i definitivament resolts que es va repetint d’una manera automàtica generació rere generació. La llengua és vida.

I doncs, la festa de moros i cristians, mentre continuï existint el costum, serà segurament tota la vida de moros i cristians, encara que, com es va fent de mica en mica, entre els moros i cristians hi hagi unes quantes mores i també unes quantes cristianes (si bé molt de mica en mica, com ha denunciat Verònica Gisbert: Ni mores ni cristianes, gènere i poder en les Festes de Moros i Cristians d’Alcoi, tesi de màster, octubre 2010). Però pot passar que un dia l’Ajuntament d’Alcoi, posant per cas, pensi que el nom no és adequat –i no sols, o no precisament, per motiu de gènere– i en proposi un altre: Festa de l’Orient i l’Occident, per exemple.

I amb això no haurem posat punt final a cap civilització ni haurem soterrat cap idioma ni traït cap geni de la llengua ni desautoritzat cap dels nostres avantpassats ni escriptors ni gramàtics ni clàssics. Senzillament haurem evolucionat, com a éssers intel·ligents que se suposa que som.

(Valgui això dels moros i cristians com una anècdota per desemboirar-nos una mica després de tanta estona de discurs.)

Pel que fa a «els pares», en efecte, tal com van avui les coses, em sembla prou evident que sí que hauríem de trobar una manera més clara d’anomenar «el pare i la mare» que no sigui «els pares», ja que «els pares», a hores d’ara, és una expressió confusa. Potser amb «els progenitors» avancem una mica: «progenitor» no és tan masculí –passeu-me aquest disbarat... que en el fons és clau en tot aquest assumpte: hi ha paraules més masculines que altres que comparteixen el mateix gènere gramatical– com «pare», però al final ens trobem amb el mateix problema –si per algun motiu ens convé la distinció–, i és que no sabem si són un home i una dona o dos homes. O sigui que no ens serveix, o no ens serveix prou. Com es resoldrà el problema? No ho sé. Però no passa res pel fet que aquí tinguem un punt pendent per resoldre.

Entre altres motius perquè hi ha gent que ha fet propostes sobre aquest punt concret. O més que propostes, recordatoris: «A Mallorca, quan hom ha d’anomenar els “genitors”, no diuen normalment “els meus pares”, diuen molt sovint “mon pare i ma mare”. Dir “els meus pares” sonaria molt lleig», vaig llegir fa unes setmanes en un missatge enviat a la llista de lingüistes Migjorn (25 desembre 2010) per l’arquitecte i escriptor Miquel Adrover. I un altre collistaire, Esteve Gau, afegia: «En català clàssic, o fins i tot posterior, es tenia tendència a parlar de “parents” per anomenar el pare i la mare plegats. Tal com en francès. [...] A la versió antiga dels Segadors hi ha un vers que diu “i al davant dels seus parents deshonraven les donzelles”.» Li contestava Adrover que el DCVB confirmava aquella intuïció de Gau a l’entrada «parent»: “1. m. pl. ant. (llatinisme) Pares. Els parents: el pare i la mare plegats.”».

Jo el que dic, doncs, és que no em sembla una resposta correcta dir: «Això està resolt des de sempre i es diu així i no es pot dir de cap altra manera.» Doncs ja es veu que no: pots dir «els (meus) parents» –diferent, és clar, de «uns parents (meus)»– en comptes de «els pares». I sobretot pots dir «el pare i la mare», «la mare i el pare» (i totes les variants: el papa i la mama, el papà i la mamà, mumare i mumpare, ma i ta...). Paral·lelament, no cal dir-ho, els altres parentius: germans i germanes, nebots i nebodes, l’avi i l’àvia (i no «els avis»), igual com l’oncle (o el tio, de moment incorrecte) i la tia. O també hem d’acceptar que «els oncles» inclou «les tietes»?

O sigui, cal que algunes i alguns no s’exclamin dient que tal cosa és insoluble, perquè aquesta actitud és molt poc científica. En llengua –aquí vaig a les palpentes– i en comunicació –d’això en sé una mica més– la majoria de les coses considerades insolubles s’han anat solucionant amb el pas del temps. Qui ho havia de dir, que els abans anomenats «pagani» (la gent de pagès) acabarien tenint –en teoria, almenys– els mateixos drets de «ciutadania» que abans lògicament només tenia la gent que vivia a ciutat? Qui ho havia de dir, que els «ingenui» (nascuts lliures, i per tant amb una certa tirada a la prepotència respecte als esclaus) ara serien sobretot ‘confiats, espontanis, innocents’ (tot i que es conservi encara en els diccionaris la definició antiga)?

N’hi ha també que a l’hora d’argumentar utilitzen l’exemple d’altres llengües, com ara l’anglès, i asseguren que en aquesta llengua «les marques de gènere són residuals». És clar, però aquí hi ha trampa. Els més honrats concedeixen que en anglès, al contrari que en català, es distingeix father (pare), mother (mare) i parents (tots dos; però no pas fathers!), i també son (fill), daughter (filla), children ‘fills i filles, canalla’ (i, per tant, child ‘fill o filla, nen o nena’), i que també distingeixen brother, sister, uncle, aunt, he, she, him, her... i per tant si tens one brother i one sister no tens pas two brothers. Una d’aquestes distincions de l’anglès, actor/actress, ha fet que hi hagi premis diferents per a homes i dones en la majoria dels festivals de cinema, fet que no passa amb les altres categories dels premis.

Però no he trobat encara ningú que faci la reflexió següent: és veritat que they (ells, elles), com tants altres mots, no té marca de gènere, però és que no és exactament la mateixa cosa aquest they que el nostre ells, justament perquè no existeix shey (que si existís podria significar elles). Per tant, sí que podem dir que en anglès they (ells, elles) i tants altres mots no tenen marca de gènere... però perquè és veritat de debò. O sigui, quan diuen que «les marques de gènere són residuals» alhora haurien de reconèixer que aquesta no-marca (they), claríssima, no coincideix amb la nostra suposada no-marca (ells), perquè la nostra suposada no-marca és compartida amb el gènere masculí. Amb la qual cosa, a l’hora d’enfrontar-nos al sexisme lingüístic el problema que té the English-speaking world i el que tenim nosaltres és diferent. Nosaltres el tenim molt més gros.

I de diferències com aquesta entre l’anglès i les llengües romàniques, les que vulgueu.

Per tant: ¿ens hem de conformar sempre, i sense cap preocupació, amb «els pares» i «els fills», o «els nens» o «els homes», quan ens volem referir a «pare i mare» o a «fill i filla» o a «nen i nena» o a «home i dona»? Doncs, ara, com deia –justament ara–, ens aniria molt bé distingir totes aquestes coses sobretot pel que fa als adults, seria molt pràctic per exemple adoptar com a sistemàtica l’expressió «pare i mare» i deixar com a distintives «els pares» i «les mares».

En qualsevol cas, de moment podem començar a dir, com ja fa molta gent i com fan de sempre altres idiomes, «tenim dues nenes i un nen», «la seva mare i el seu pare», «els meus dos pares», «el meu pare i la seva amiga», «les meves mares»... I llavors ja es discutiran les mares de la criatura, si un dia l’escola convoca específicament «les mares», a veure si una ha de fer sempre aquest paper específic i llavors cal un altre nom per a la que fa de pare –potser «mare parapare»?– o si s’ho volen anar combinant; tot vindrà.

S’ha deixat anar molta brometa, doncs, com deia, sobre el tema –a mi també m’agrada la brometa, si ens hi posem tots; el que potser no sé, ho reconec, és fer-ne amb prou gràcia–, fent veure que això del llenguatge no sexista era una dèria nova d’ara, una moda, res a veure amb «la ciència lingüística» ni amb «la gramàtica»: que la llengua fins fa quatre dies no s’havia fixat mai en l’assumpte.

Potser no.

Però els i les bromistes –o brometistes, perquè no fan broma, com deia, sinó brometa, que és diferent– i altres que van més seriosament –i apocalípticament, sembla, de vegades– potser obliden que el llenguatge és com és la societat, i que aquella societat, que era com era, va ser la que va anar fixant la llengua que nosaltres hem heretat fa quatre dies.

Potser obliden també que, tot i ser com era aquella societat, el «senyores i senyors» s’ha dit tota la vida en gairebé tots els idiomes: «madamas e de senhors», «ladies and gentlemen», «mesdames et messieurs», «damak eta zaldunak», «signori e signore», «meine Damen und Herren», «damas y caballeros», «senhores e senhoras»... Fa encara no mig segle, és veritat, aquests «senyores i senyors» i companyia eren només una crossa social, una mena d’excusa protocol·lària o de pot de fum previ per poder deixar anar tot seguit un discurs que podia incloure qualsevol tipus de contingut masclista o almenys misogin, latent o explícit. (Com ara?) Però el fet és que hi era. No és una modernada.

I en canvi, ara molts s’exclamen perquè un/a alcalde diu «ciutadanes i ciutadans» i ho consideren «un invent» absurd. Demano: és tan diferent això del que feien els nostres avis?

I encara una darrera anècdota col·lateral. Fixeu-vos: un llibre tan poc sospitós de correcció política com és la Bíblia –la part de la Bíblia que compartim jueus i cristians–, quan parla de «la creació de l’home» no parla del «home baró», sinó de l’ésser humà. El mot hebreu ha’adam vol dir humà, no pas home mascle. Així, diu el text que Jahvé va crear l’ésser humà (ha’adam) i després, veient que l’ésser humà (ha’adam) estava molt sol i no se sentia acompanyat per les altres bèsties, el va fer mascle (‘is) i femella (‘issah). Però és el primer humà (ha’adam) i no l’home (‘is) el qui Jahvé fa caure en un son profund i a qui arrenca la costella, fet a partir del qual ha’adam, segons aquest relat, esdevé diferenciat: mascle i femella. L’humà baró (‘is), doncs, apareix a la Bíblia exactament en el mateix moment en què comença a parlar-se de l’humà femella (‘issah). I no és fins més endavant a la mateixa Bíblia que s’atribueix el genèric Ha’adam (Adam) al mascle, mentre que a la femella humana se l’anomena Hawwah (Eva), que vol dir estrictament «vivent» i, per extensió, «mare dels vivents» (i no pas «dona de»). Això és el que diuen almenys els que tenen prou coneixement en llengües semítiques –que no són el meu fort, tampoc. Naturalment, en moltes traduccions, ja a partir de la primera grega que coneixem (circa s. II aC) aquests matisos dels antics llenguatges sumeris es perden, si no és que es confonen de manera lamentable unes expressions amb les altres.

O sigui que si hem de parlar de «invents lingüístics emparats en prejudicis ideològics» caldrà que ens remuntem molt enrere.

Disculpes per aquesta darrera setcienciesa.

N’hi ha més. Continua.

Al costat de la gent del Japó

...i sobretot de les criatures.

A sota de les fotografies trobareu unes reflexions improvisades sobre l’assumpte.

* * *

Amb la fotografia d’avui deixo el tema... provisionalment. L’accident nuclear de Fukushima ja és oficialment el segon pitjor de la història després de Txernòbil. De moment.

(Foto: Jeremie_Souteyrat)

(Foto: agència Efe)
(actualització 29 març 2011) 

El govern prohibeix retornar a casa, ni tan sols anar i tornar, als que vivien dins l’àrea de 30 km al voltant de Fukushima I (foto: Asahi Shimbun)
(actualització 28 març 2011) 

El Japó recomana desallotjar una àrea de 30 km al voltant de Fukushima I (foto: Associated Press)
(actualització 25 març 2011) 

Tòquio aconsella que la mainada que viu dins l’àrea metropolitana no begui aigua de l’aixeta. En poques hores s’ha esgotat l’aigua d’ampolla (foto: Kyodo-Reuters)
(actualització 24 març 2011) 

Foto: Associated Press
(actualització 22 març 2011) 

Foto: Reuters
(actualització 22 març 2011) 

Foto: Reuters
(actualització 22 març 2011) 

Foto: Reuters
(actualització 22 març 2011) 

Foto: Reuters
(actualització 22 març 2011) 

Foto: Reuters
(actualització 22 març 2011) 

Foto: Reuters
(actualització 22 març 2011) 

Foto: Reuters
(actualització 22 març 2011) 

Foto: Reuters
(actualització 21 març 2011) 

Foto: Shepherd Zhou (Efe)
(actualització 21 març 2011; aquesta fotografia no és del Japó sinó de la Xina, i tant el nen com els adults són xinesos, però és del 18 de març: la criatura acabava d'arribar amb avió des del Japó i va haver de passar el control de radioactivitat) 

Foto: AP - Kyodo News
(actualització 19 març 2011) 

Foto: GYI (Getty Images)
(actualització 17 març 2011) 

Foto: Reuters - Kyodo News
(actualització 16 març 2011)

Foto: Wally Santana (GYI)
(actualització 15 març 2011) 

Foto: Kim Kyung-Hoon, Reuters

* * *

(Actualització 20 març 2011) 
Mentides d’aquests dies del lobby pronuclear

- «No ha mort ningú per les emissions nuclears, tots els morts són pel terratrèmol.»
- Mentida: encara no ho sabem, si hi ha hagut morts en les explosions dels reactors de Fukushima (tot i que algun diari parla avui, 17 de març, de 5 morts), i els morts per emissions, si n’hi ha –tant de bo que no n’hi hagi–, vindran després. De moment, quatre dies després l’empresa només ha reconegut que hi ha un mínim de 45 treballadors «afectats»: 23 «ferits», 20 «contaminats» i 2 «desapareguts». Actualització 25 març 2011: 3 treballadors més són ingressats a l’hospital greument afectats per les radiacions patides avui mentre treballaven al reactor n. 3. Actualització 2 abril 2011: apareixen els cadàvers dels dos desapareguts, a la mateixa central.

- «Les centrals nuclears són segures; si en aquesta han fallat algunes mesures de seguretat ha estat perquè s’ha produït el terratrèmol més gran de la història des que se’n tenen referències.»
- Mentida: hi ha hagut almenys quatre terratrèmols més forts que aquest en els darrers seixanta anys: Sibèria 1952, Xile 1960, Alaska 1962, Indonèsia 2004.

- «No hauria passat res si no hi hagués hagut un tsunami inesperat.»
- Mentida: la central havia d’estar preparada per a aquesta eventualitat, perquè allà són molt freqüents: tsunami és un mot japonès. Actualització 28 març 2011: a més, un cop passat el tsunami (inevitable actualment per a l’ésser humà), la gent, el govern, les ONG, els països estrangers, tothom pot començar a fer tasques de reconstrucció, replanejament del terreny, reallotjament, reurbanització, etc. Amb l’accident nuclear afegit, al voltant de Fukushima (avui una àrea de 30 km a la redona) no es pot fer res, ni tan sols cercar familiars o béns materials desapareguts, rescatar el que encara es podria tornar a fer servir, recuperar... No es pot recomençar a viure. Els supervivents no sols han perdut familiars, casa, amics, etc. amb el tsunami, també han perdut, almenys de moment, la possibilitat de tornar a (intentar) viure allà on vivien. Actualització 30 març 2011: un informe dels mateixos tècnics de Tepco alertava l’any 2007 que la central no aguantaria el cop d’una onada gegant. En concret, deia l’informe, «encara hi ha la possibilitat que un tsunami superi l’alçada de la construcció». Actualització 31 març 2011: els equips de rescat de víctimes del tsunami informen que hi ha almenys un miler de cossos humans dins l’àrea pròxima a Fukushima que no s’atreveixen a traslladar perquè els cadàvers han acumulat radioactivitat i no saben on haurien de portar-los; tampoc els poden cremar in situ, perquè llavors escamparien per l’aire partícules radioactives, ni soterrar-los, perquè transmetrien la radioactivitat al sòl.

- «La premsa, sobretot l’estrangera, exagera molt els fets, no fa cas del que diuen els de Tepco, que són els únics que saben el que passa realment perquè treballen allà mateix, a peu d’obra.»
- Mentida: Tepco (Tokyo Electric Power Company) és l’empresa propietària de les plantes nuclears (com si diguéssim l’Endesa d’allà) i, per tant, part interessada. El mateix govern japonès, el dels EUA, la Unió Europea i l’Organisme Internacional de l’Energia Atòmica –el director general del qual és Yukio Edano, japonès– han denunciat que els portaveus de l’empresa han mentit, han dissimulat la gravetat de l’accident, no s’han deixat ajudar per tal que altres veiessin el que passava en realitat, han volgut guanyar temps mirant d’arreglar-ho sense que es notés, han retardat la informació que estaven obligats a donar... D’altra banda, les televisions públiques japoneses NHK i JST, juntament amb quatre cadenes privades (Tokyo Broadcasting System, Fuji TV, TV Asahi, TV Kanagawa) i diverses emissores que transmeten via internet, emeten de manera ininterrompuda, les 24 hores del dia, notícies sobre el desastre. No sembla, doncs, que la premsa estrangera sigui especialment alarmista en aquest assumpte. Actualització 28 març 2011: Tepco informa durant unes hores sobre un nivell de radioactivitat a l’interior de la central 100 vegades superior al real. O al suposadament real, que en qualsevol cas Tepco reconeix que és 100.000 vegades superior al normal (al d’abans de l’accident); Tepco havia dit que era 10 M de vegades superior i no, només és 100.000 vegades superior: tot un consol. No es pot dir que Tepco tingui interès a fer alarmisme; sí que es pot dir que tothom està molt nerviós i que ningú coneix exactament quin és el perill potencial de l’energia nuclear, sobre la qual els humans sabem ben poques coses: només que ens proporciona energia elèctrica «molt barata» (i també anem sabent que, incontrolada com ara, és un perill per a la humanitat, si més no per a la més propera).

- «L’alarma no ajuda a salvar vides.»
- Mentida: l’alarma ha ajudat a salvar d’una probable contaminació radioactiva desenes de milers de persones que han evacuat les zones pròximes a l’accident en els primers dies. Quan el govern japonès, un cop que ha (re)conegut les primeres dades reals del sinistre, ha decidit evacuar la població de 20 km al voltant de la central de Fukushima (unes 335.000 persones), ha trobat que molta gent ja havia marxat pel seu compte, i de manera ordenada. El govern dels EUA recomana un perímetre de seguretat de 80 quilòmetres i hi ha gent dins d’aquest perímetre que ja comença a anar-se’n, abans que les autoritats del país decideixin, o no, evacuar-lo.

- «No té sentit parlar de perills futurs o d’hipòtesis, ens hem de guiar per les dades.»
- Mentida: si hi ha un percentatge suficient d’amenaça o de perill per a la vida o la salut de les persones –i en un cas com aquest no té sentit discutir quin ha de ser aquest percentatge: tot el que tingui a veure amb fuites nuclears és greu–, les autoritats i els mitjans de comunicació estan obligats a informar d’aquests perills i amenaces, encara que siguin petites.

- «En qualsevol cas, l’energia nuclear continuarà sent més barata que les altres.»
- Mentida: és més barata només perquè no és prou segura. Si hagués de complir uns requisits de seguretat adequats l’energia nuclear no sortiria a compte. Només per dir-ne una, les centrals no podrien estar ni a la costa ni a prop dels rius, com ara, amb la qual cosa la portada d’aigua i els mecanismes de seguretat i blindatge d’aquest transport d’aigua encaririen tant el preu de l’energia que les centrals serien inviables.

- «A Three Mile Island (Harrisburg, Pennsilvània, EUA), on hi va haver un accident nuclear l’any 1979, trenta anys després és com si no hagués passat res, en contra dels que afirmen que les conseqüències d’un accident nuclear poden durar mil·lennis.»
- Mentida: la central de Three Mile Island encara no es pot visitar –com moltes altres centrals nuclears, ja que hi som; per què, si són tan segures?– trenta-dos anys després de l’accident, i pots comprar una casa de segona mà al poble habitat més proper, Middletown, per 32.000 dòlars (la dada és del 2009). Actualització 28 març 2011: l’accident nuclear de Fukushima ja és segons la majoria de les fonts el tercer més important de la història (nivell 6 escala INES) després del de Kyshtym (Rússia) del 1957 (nivell 6) i del de Txernòbil (Ucraïna) del 1986 (nivell 7). El de Harrisburg no va passar del nivell 5, com el de Windscale Pile, al Regne Unit, de l’any 1957. Per tant, les comparacions amb Harrisburg ja no ens fan servei. Cal tenir en compte que aquesta escala, com la de Richter que mesura la gravetat dels terratrèmols, no és aritmètica, sinó exponencial (cada nivell és 10 vegades superior a l’anterior). I, ja que hi som, potser convé tenir en compte quins són els països on hi ha hagut els accidents nuclears més greus: a la Unió Soviètica, al Japó, als Estats Units, al Regne Unit... No es pot dir que siguin dels menys desenvolupats del món, precisament. Tots han assegurat, després de cada accident, que en el seu país era impossible que passés el que havia passat a tal lloc. Exactament el mateix que diu ara França quan parla de Fukushima.

* * *

Això no està agafat de cap catecisme antinuclear: és d’elaboració pròpia a partir de l’anàlisi de les (poques) dades que fins ara tenim sobre l’assumpte. El que és raonable en aquests casos és no tenir res com a segur –perquè és molt poc el que sabem sobre l’energia nuclear– i prendre les màximes cauteles. És justament en aquests casos que val més pecar per prudent que per confiat.

Qüestions de llengua (48): El gènere no marcat (1)

El «gènere no marcat» i «els homes»

Se sent bastant sovint entre especialistes i aficionats de llengua que el gènere gramatical que s’anomena «masculí» s’hauria d’anomenar més aviat «no marcat». O, dit d’una altra manera –expliquen els experts–, quan un mot no té marca de gènere, serveix per a un col·lectiu en què hi hagi persones, animals, vegetals, «coses», mascles i femelles. «En la nostra llengua –s’ha escrit un munt de vegades–, per a referir-nos a un col·lectiu humà format per hòmens i dones, sempre hem usat el masculí plural.» (Eugeni S. Reig, «Festes de moros i mores i cristians i cristianes?!», a Llengua Nacional n. 72, p. 20.)

Sempre, hem usat el masculí plural?

Mireu el que explica la periodista Eva Peruga:

«Les franceses no es van poder inscriure a les llistes electorals per practicar l’anomenat sufragi universal el 1848 perquè els van dir que l’article preceptiu deia: “Són electors tots els francesos”, i els que els van negar la inscripció van interpretar que aquest article es referia “a tots els homes que tenien la ciutadania francesa”. Amb aquesta cita històrica Eulàlia Lledó Cunill, doctora en filologia romànica, ironitza sobre l’ús a conveniència del genèric masculí. Aquest és, sens dubte, un dels cavalls de batalla dels partidaris de canviar l’ús de les paraules com la manera d’adequar el llenguatge a la realitat i fer visibles les dones en aquest codi per comunicar-nos i comunicar la societat a què aspirem.» (El Periódico, 30 gener 2011)

Encara que parli del cas francès, l’exemple ens serveix perfectament, perquè aquí ha passat el mateix un munt de vegades.

Diu Gabriel Bibiloni, partidari també de la tesi segons la qual la forma masculina, «en rigor, no és una forma masculina sinó una forma sense cap marca de gènere»:

«Quan un nom fa referència a una classe on hi ha mascles i femelles (els mallorquins, els protestants, els sords, els moixos), s’usa la forma dita tradicionalment masculina, la que normalment no és marcada morfològicament, i que d’aquesta manera tampoc no és marcada d’un punt de vista semàntic pel que fa al sexe. En rigor, no és una forma masculina sinó una forma sense cap marca de gènere. L’error és creure que aquest sistema subsumeix el femení dins el masculí i crea una dependència de la dona vers l’home. Aquest sistema no inclou el femení dins el masculí, ni subordina un a l’altre: únicament dota el femení d’uns identificadors formals que nega al masculí estricte, i encarrega al context la funció de destriar si un element no marcat es refereix a mascles o a mascles i femelles.» (Diari de Balears, 28 març 2009)

Estudiem-ho a partir d’un exemple que proposa el primer autor que hem citat més amunt (Reig), en el mateix article esmentat abans: «Si diem els treballadors de tal fàbrica, ens referim al conjunt de persones que hi treballen, tant si són de sexe masculí com si són de sexe femení.»

Jo demane, amic Eugeni: i si ens volem referir només als treballadors de sexe masculí de la fàbrica? Llavors em diràs: cal especificar-ho, caldrà dir «els treballadors de sexe masculí». I jo hi torne: i si ens referim exclusivament a les dones, a les treballadores de la fàbrica? Em diràs: llavors caldrà dir «les treballadores de tal fàbrica». I et contestaré: però eixa segona expressió no pot fer pensar als nostres interlocutors que en tal fàbrica només hi ha treballadores, o sigui, gent del sexe femení? I llavors potser em respondràs: xe, és veritat, serà més precís dir «els treballadors de sexe femení» si ens volem referir a les dones que formen part d’un grup mixt.

I és aleshores que alguns diem: si hem d’especificar-ho tot d’aquesta manera quan volem ser precisos, per què no ens podem esforçar a dir (1) «els treballadors de tal fàbrica» (els homes), (2) «les treballadores de tal fàbrica» (les dones) i (3) «la gent que treballa en tal fàbrica» o «els treballadors i les treballadores de tal fàbrica» (tothom que hi treballa)? És menys catalana aquesta proposta que la dels que diuen que «sempre» s’ha utilitzat el masculí plural per a un col·lectiu humà d’homes i dones però que a l’hora de les deveres han de fer tot d’equilibris –«els treballadors», «els treballadors de sexe masculí», «els treballadors de sexe femení»–, igual com en l’altre cas, per especificar a qui es refereixen exactament quan parlen?

No discuteixo el fet real: ara per ara l’anomenat «gènere no marcat» («la forma dita tradicionalment masculina, la que normalment no és marcada morfològicament», segons les paraules de Bibiloni) ens serveix avui moltes vegades, mentre no trobem una altra manera de fer-ho (ho subratllo jo), per referir-nos tant al gènere masculí com a tots dos. Els i les que ens expliquen aquestes coses sobre la distribució i els usos de la marca de gènere tenen força raó, això ara com ara és així... en general, i també a les gramàtiques. I en aquest terreny hi ha punts en què no hi ha gaire polèmica avui, és veritat.

Però demà tot això pot canviar, sens dubte. La llengua no és un monument de pedra.

El que és ben clar, per mi, és que pel fet de repetir moltes vegades això del «gènere no marcat» no queda tot resolt, hi ha punts que ballen, com els que he dit una mica més amunt en parlar dels «treballadors de tal fàbrica» o com els que explicava l’escriptora Ángeles Caso en un article que vaig reproduir parcialment fa temps:

«Si jo dic, per exemple, “els homes són violents”, faig referència als homes com a gènere o a la humanitat en conjunt? Si asseguro que “la justícia sol desprotegir els pares en cas de divorci”, al·ludeixo als pares barons o estenc aquesta idea als progenitors en conjunt?»

Llavors, si dius «l’home és un animal racional», normalment vols dir que «l’esser humà és racional», o sigui, que «tant els homes com les dones» són animals racionals. Però hem de reconèixer que amb la mateixa frase exacta, sense canviar-la gens, algú també podria voler dir, segons el context –posem per cas, en una trobada de mascles alfa, i qui diu la frase la diu fent l’ullet als altres–, que és només l’home mascle el que cal suposar que és racional. I aquesta mena d’equívocs a alguns se’ns fa intolerable –i encara més, suposo, a algunes.

Per tant, en el moment en què el «gènere no marcat» es continua usant alhora per al primer fi, per al gènere masculí, té marca de gènere. Invisible, per a alguns; no morfològica, diran uns altres; però la manté. O, si molt voleu, mitja marca de gènere, però en té. I llavors entenc perfectament que almenys en les constitucions, els estatuts, les lleis i els reglaments –en els documents públics, i utilitzo l’expressió amb el sentit més ampli–, per evitar possibles interpretacions fraudulentes de governants o de jutges, per impedir discriminacions, es puntualitzi sempre que convingui si ens referim als homes sols, a les dones soles o als homes i a les dones alhora. Encara que resulti molt pesat (no vindrà d’aquí: les lleis i companyia ja ho tenen, això).

Continua.

Històries del metro (22): Castigat per bon noi

Increïble. Va ser ahir mateix. Pugen a l’autobús, que va força buit, un pare amb dos nens, de 4 i 5 anys aproximadament. El més xicotet corre de seguida cap a la part del mig i ocupa un parell de seients. El fill gran s’ha quedat a esperar el pare mentre aquest pagava. Quan acaben de cancel·lar les targetes, el fill petit crida des del seu parell de seients: «Pare, aquí, vine aquí!» El pare, amb molt bon criteri, tira més endarrere, amb el fill gran que l’acompanya, i mentre passa per on és el fill petit li diu, en veu alta, que aniran més endarrere tots tres i que ocuparan l’espai on hi ha dos i dos seients enfrontats i així podran estar tots junts. I això és el que fan el pare i el fill gran, que el segueix, anar als quatre seients que també estan buits.

Llavors passa l’increïble. El fill petit comença a cridar: «Pare, aquí, vine amb mi!, vine amb mi!!» El pare li contesta: «Si aquí hi cabem tots tres...» Però ja se’l veu dubtós. I com que la criatura continua cridant, el pare hi va i, en comptes de fer-li un sermonet i d’explicar-li que ha de venir ell al darrere perquè en aquells dos seients no hi caben els tres, s’asseu amb el nano xic i deixa sol el gran, que fins llavors s’havia comportat correctíssimament.

Aquest noi, el gran, s’enfada una mica. Diu amb un fil de veu: «Que no veniu?» I veu que no, que no vénen, que tots dos, pare i fill petit, ja xerren despreocupadament de les coses del dia, d’esquena a l’altre. El fill petit, amb la seva manera de fer tirànica, ha aconseguit que el seu pare sigui injust amb el gran. El fill gran es posa de cara a la finestra i plora silenciosament, transcorre la resta del viatge així.

És un nen de cinc o sis anys, el gran, al qual acaben d’ensenyar d’una faiçó prou contundent que qui crida més és qui té més raó. Potser els avis ja van educar el seu pare d’aquesta mateixa manera. El que no sabem és si el pare, quan li van ensenyar la lliçó, va ser la víctima o el (suposadament) afavorit. O tal vegada no ho va aprendre dels pares, sinó que li van ensenyar en una classe de pedagogia familiar, a l’escola de pares, que la prioritat en cas de conflicte és evitar de totes totes que un infant cridi, i que si un crida i l’altre no, primer has d’estar pel que crida.

Potser em falten dades, no conec aquesta família. Però la filosofia sí que la conec, la veig gairebé cada dia, amb altres anècdotes, al mateix autobús.

Perles (67): Voler ser molt correctes és arriscat

«Alguns se sorprenen que sent corrector ompli l’imprès que altres emplenen, em creui amb algú en lloc d’encreuar-m’hi, tituli llibres que podria intitular i faci les coses al revés, i no pas a l’inrevés, com s’esperaria del que sap molt català i vol que es noti. [...]

»Hi ha moltes raons per preferir, entre dues formes, la que ens surt de manera més natural. Des de fer-se entendre a ser un mateix. [...] Però n’hi ha una que crec que no es valora prou: que tot el que sabem de les paraules que sempre hem fet servir ho ignorem de les que adoptem creient que són més correctes. Dit altrament, és fàcil equivocar-se quan posem en ús el que no havíem dit mai.

»Per això, al final, omplenem un imprès, encreuem un carrer, no sabem com s’intitula un llibre i, a l’inrevés del que preteníem, caiem en errors que mai no hauríem comès si no ho haguéssim volgut dir tan bé. Si sou d’aquesta mena de pecadors, aquí teniu la penitència: descobriu per què tot el que va en cursiva en aquest paràgraf seria, si filéssim molt prim, incorrecte.»

(extractat de l’article «Pecats que porten la penitència», d’Albert Pla Nualart, Ara, 20 gener 2011)