Violència moral vers la independència

«La violència física és, no cal dir-ho, execrable. Però, i la violència moral de les mentides sistemàtiques, de la demagògia sense fi, de la distorsió premeditada de la realitat, de la dimonització conscient de tota una comunitat política o social? Aquesta, té butlla? […] Què és més greu, què deteriora més la convivència, esbroncar els participants en un míting o proclamar des d’una trona radiofònica que després del referèndum Catalunya ja no és una democràcia, sinó “una Corea parraquera i morta de gana”, un sistema “essencialment dictatorial” en què impera “una política de terror blanc” i on aviat funcionaran les “txeques lingüístiques de la Generalitat”, mentre esperem a veure com “corre la sang Llobregat avall”?

»A Catalunya, aquests missatges demencials tenen una audiència limitada i, a més a més, contrasten tant amb la realitat que fins i tot els receptors més fervorosos els relativitzen. Però, i a Lugo, Valladolid, Jaén o Múrcia? Des d’un punt de vista catalanista o nacionalista, que enllà de l’Ebre un contingent gros de persones sigui intoxicat cada dia en la creença que milions de conciutadans seus són o bé uns criminals polítics o bé uns esclaus submisos (o sigui, o bé uns feixistes, o bé uns súbdits contents del feixisme) resulta desagradable i grotesc. Des de la perspectiva del patriotisme democràtic espanyol i de la preservació de la pau civil, aquest enverinament mediàtic és devastador.» (Joan B. Culla, El País, 23 juny 2006)

Doncs sí, és devastador, però com que no hi podem fer res, val més que ens preparem per aprofitar-lo. Perquè si des d’Espanya s’atia com es fa ara el fantasma –per ells– del separatisme, si des de Madrid es difon la mentida sistemàtica, cada cop seran més els catalans de naixença o d’adopció que es faran seua la certesa que amb Espanya no hi ha res a fer, que no ens entenen ni ens hi entendrem mai, que són ells els qui no ens volen. I, d’altra banda, potser podria ser aquesta dinàmica nacionalista exacerbada dels espanyols l’única manera d’aconseguir finalment el que alguns voldríem haver aconseguit per voluntat pròpia: que ens declarin infectats, empestats i podrits, que ens desterrin, que ens facin fora, que ens expulsin... que ens deixin en pau.


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Sant Pere

Tant de Pere vol dir ase. Tots els Peres són ases. Dos Peres i un Bernat, fan un ase acabat. De Peres, Joans i ases, n’hi ha per totes ses cases (a l’Empordà i a ses Illes ho diuen així, a la resta són més els Joseps que els Peres). Tots els Peres són ases, sinó jo i mon pare. Tant és en Pere com en Berenguera, com el qui li va darrere. A tu t’ho dic, Pere, perquè m’entenguis, Pau. Tal és en Pere, tal és com era. Pere ja és vell, per a tindre cervell. Casa’t, Pere, que mal any t’espera. Tal fas, Pere, tal t’espera. Tant donaràs a en Pere, que li hauràs d’anar darrere. Pagant, sant Pere canta. Qui no té sant Pere, manlleva a sant Pau. Qui té a sant Pere, no empra [demana] a sant Pau. Per Sant Pere, juny arrere. Per Sant Pere, enrevolten [o festegen] sa figuera. Per Sant Pere, posa’t sota l’olivera; si veus una oliva aquí i una allà, torna-te’n a casa, que ja n’hi haurà. Per Sant Pere i Sant Feliu, l’avellana surt del niu. Per Sant Joan i Sant Pere, no posis taules a l’era.

(Tots els refranys, llevat del darrer, estan trets del Diccionari català-valencià-balear d'Antoni M. Alcover i Francesc de B. Moll, i l'últim, del Diccionari de refranys d'Anna Parés).

Visca sant Pere, doncs!

(Felicitacions als Peres, als Perets, als Perics, als Perots i als Pericos. I a les Perones i Peronelles, si en queda cap pel món.)

(Afegitó posterior: lectors d'aquest recull em proporcionen més material: Sant Joan vote pal devant, sant Pere vote pal radere (fent referència als focs que fins fa una trentena d'anys s'encenien per Sant Joan -els únics que d'una manera o altra encara perviuen- i també per Sant Pere, reportat per Santi Arbós, de Fulleda, les Garrigues) i Sant Joan bon home, sant Pere bon sant (potser de Lleida, reportat també per l'amic Arbós).

(I em passen també el cant tradicional que es cridava quan se salta(va) la foguera de les nits de Sant Joan i de Sant Pere, segons la lletra arreplegada per Josep Riera, Foc de Sant Pere, / foc de Sant Joan, / guardeu-nos de ronya / per tot aquest any.)

(I encara el 2 de juliol m’envien més refranys i cançons referents a sant Pere, sembla que la majoria del Costumari català de Joan Amades: Sant Pere, enramades [o envelats] al darrere. Qui a Sant Pere va i no torna l’endemà, pel juliol ha de tornar [es diu o es deia als pobles dels voltants de Sant Pere de Torelló]. Per Sant Pere, el dia enrere. Per Sant Pere, una hora enrere. Per Sant Pere, la claror surt de sota terra. Per Sant Pere, blat a terra. Quan sant Pere toca el timbal [trona], els cargols surten a ballar. Tronades per Sant Pere, molta pesca darrere. Entre Sant Joan i Sant Pere, la millor pesquera. Qui pesca o neda / per Sant Pere / es nega. Boires per Sant Pere, maten les oliveres. Fins per Sant Pere, el vi va enrere. Per Sant Pere, pluja endarrere. Si plou per Sant Pere, plourà tot un mes darrere. Sant Pere plujós, trenta dies perillós. La pluja de Sant Pere / no omple el celler, i buida l’era. Qui no ha segat per Sant Pere / li costa alguna quartera. Val més la missa de Sant Pere / que tres-centes de les que li van darrere. Per Sant Pere, el cucut enrere. Si sents el cucut per Sant Pere / mal any espera. Quan canta el cucut per Sant Pere / fam espera. Quan Sant Pere és arribat / canta el cucut sota teulat. Quan Sant Pere arriba / cada pastor amb la bassiva [ovella estèril?]. I la millor de totes: Els quatre dejunis complets / són Sant Pere i el Colomet / l’Ajagudeta i el Nadalet [el Colomet és l'Esperit Sant, o sia la festa de Pentecosta, i l’Ajagudeta és l’Assumpció de Maria, el 15 d’agost; cal suposar que en altres èpoques es devia fer dejuni en aquestes festes, o potser més aviat les vigílies...].)


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

L’Espanya ha caigut

L’altre dia parlava de “l’Espanya”, és a dir, de l’equip que se suposa que (re)presenta(va) l’Estat espanyol al Campionat Mundial de Futbol que fan a Alemanya. Un lector em preguntava per què dic “l’Espanya” i no “Espanya”. Al marge de la poca simpatia que tinc per aquest equip (bé, ni poca ni molta, no em diu re, m’és ben igual que guanyin, que perdin o que els bombin), em sembla òbvia l’explicació, però us la faig. No diem “el Barcelona” o “el Madrid”? Doncs, pel mateix motiu hauríem de dir “l’Espanya” (i “el Catalunya”, ai, si algu dia ens deixessin). A mi, evidentment, no em fa res un titular del diari que avui digui “Espanya fa el ridícul”. Per mi ja m’està bé, però no em sembla correcte que tot un país, ni que sigui un estat imperialista com l’esmentat, depengui de l’encert d’onze paios en calçotets al darrere d’una bimba. Per tant, amb article, que és una manera que té la llengua de distingir entre un país i l'equip esportiu que representa aquell país. I m’agrada el futbol, eh? Potser per això també m’estimo més que l’Espanya se’n vagi a casa, perquè potser ara podrem veure per la tele oberta alguna cosa interessant del Mundial, que fins ara el que ens han donat ha estat només allò de “A por ellos” (a casa no tenim cables, ni parabòliques, ni PPV... ni ens mirem gaire la tele, la veritat).

(Afegitó del dia 29: l'endemà d'haver escrit jo aquesta nota, escriu Joan Barril a El Periódico: «És veritat que alguns no parlen de la selecció espanyola, sinó d'Espanya. I això té un risc evident, perquè posar un país sencer a l'atzar d'una pilota i d'onze parells de cames porta a enormes decepcions i a grans crisis d'identitat.» Segur que ha estat una casualitat, eh?, no l'acuseu de plagi, pobre Joan, que és amic meu.)


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Declaració III sobre la candidatura de Montilla

Tot i que corro el risc d’equivocar-me i molt –ho sabrem quan la premsa publiqui les primeres enquestes–, vull fer una declaració III, és a dir, indemostrable i segurament intrascendent i també inútil. És aquesta: ara sí que crec que la candidatura de José Montilla com a cap de llista del PSC-PSOE a les pròximes eleccions podria ser un del serrells més visibles del pacte Zapatero-Mas. S’ha dit que la condició era que no es presentés Maragall. No crec que Mas demanés això concretament, però sí que el candidat alternatiu fos Montilla en cas que Maragall plegués. Ja dic que confirmaré (confirmaré per a mi mateix, no parlo de fets incontrovertibles) aquesta intuïció quan ixin les primeres enquestes. Però crec que podria ser que Mas ja tingués les enquestes fetes aquell dia de gener d’enguany i que Zapatero no les tingués (o sí?, aquest paio el veig cada cop més perillós, més maquiavèl·lic) i que el pacte quedés segellat d’aquesta manera. Bé, la veritat és que no en tinc ni idea, de com es fan aquests pactes, però sí que sé –ho sap tothom– que una cosa és el que es pacta de debò, una altra (sovint diferent) el que es diu que s’ha pactat i encara una altra, normalment dins del primer apartat, que hi ha coses que s’han pactat però no són vinculants i coses que s’han pactat i que sí que són vinculants. Per posar un exemple, dins d’aquesta segona part del primer apartat (és a dir, que s’havia pactat sense dir-ho en públic i era vinculant) hi havia el compromís d’ERC amb el PSC de no dir no, en cap cas, a l’Estatut. Per això van trigar tant a decidir-se a dir no. I quan ho van fer, llavors van haver de plegar del Govern. Perquè els pactes polítics secrets i vinculants són una mica mafiosos: es fan amb sang. Els altres, només es fan i es desfan amb xerrameca.

Una altra possibilitat, és clar, seria que els del PSC-PSOE mateix estiguessin convençuts que l’opció Montilla és la millor; o bé que estiguin tan espantats amb els pallassos que pensin que només amb Montilla els podran neutralitzar una mica. Si és així, auguro que ens en farem un tip de riure, de l’operació, perquè sincerament no crec que Montilla sigui un bon candidat –ara parlo des de la perspectiva del seu partit– i també crec que els pallassos no necessiten ningú que els neutralitzi: són quatre i es neutralitzen sols.

A veure què ens diuen les primeres enquestes.


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

La casa sota la sorra

L’altre dia parlava d’El zoo d’en Pitus i mentre escrivia allò pensava que hi havia una altra història de l’època que em va arribar molt endins, que era La casa sota la sorra, de Joaquim Carbó, un dels fundadors de la revista Cavall Fort. El llibre de Carbó també ha fet ara els quaranta anys. Se n'han fet 72 edicions i se n'han venut milers i milers d'exemplars. Un altre referent important de la infantesa. Quins records: en Pere, en Henry, el senyor Ti... I quins valors més actuals (perquè són de sempre): el preu de la vida i de la mort, els bons que no són tan bons i els dolents que no són tan dolents (tret del senyor Ti), les suposades diferències ètniques, els prejudicis socials...

Que important és començar la vida amb bones lectures. La fitxa del llibre que us he enllaçat –una fitxa excessivament PC, pel meu gust– diu que és una lectura recomanable a partir dels 14 anys. Naturalment, no hi estic d'acord i em sorprèn la recomanació. 14 anys! Si jo el vaig llegir a casa que en tenia 8! Voleu dir que els meus pares eren tan poc responsables? I la gent de Cavall Fort, també?


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Fi de la història o de la primera etapa?

Plega el president de la Generalitat i plega de mala manera, perquè el fan plegar des de Madrid, o sigui que no m'agrada. Em demanen si m'estimo més que el substitueixi en Montilla i contesto que m'és ben igual: els presidents de la Generalitat estan acostumats a trucar a Madrid cada dia o, com a mínim, cada setmana, i això no ho canviarà que el president nou sigui de Còrdova o de Llavaneres (dic de Llavaneres per dir alguna cosa, ja ens entenem). La gent d'aquest país ha de tenir clar, ara com ara, que si el candidat del PSOE fos el Zapatero, segurament guanyaria per majoria absoluta. Aquest sant laic congrega multituds fervoroses que li segueixen la veta a ulls clucs, encara que sigui contra els seus propis interessos com a ciutadans (v.gr. impostos). De manera que aquest és el país que tenim. Si el tripartit no guanya amb prou folgança –i cal pensar que tindrà menys suport, perquè ERC i ICV baixaran i el PSC és una incògnita, però no crec que pugi gaire, si puja: Montilla no és Zapatero– i CiU no treu majoria absoluta –espero que no: odio les majories absolutes, totes–, Artur Mas haurà de pactar amb el PP, encara que durant la campanya ens assegurarà que no pensa fer-ho. O bé, Montilla –o Manuela– fer de patge de Mas, que potser seria l'opció menys traumàtica: forma part del pacte Zapatero-Mas?

En fi, un cop més mala peça al teler. Caldrà ressuscitar els Escons insubmisos? Jo no ho veig clar, però caldrà veure què diu en Carles Lladó, ànima i motor del projecte.


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Ja he votat

Hi ha uns senyors que ens deuen vint sous. Ens reunim la família, molt extensa i amb moltes vinculacions, de manera que hi ha gent emparentada amb els deutors i tot, i constatem que inicialment no estem d'acord en el nombre de sous que ens deuen aquells senyors. Al final, però, tret d'un membre de la família, arribem a l'acord conjunt que aquells senyors ens deuen dotze sous. Fem l'escrit corresponent reclamant-los, i aquells senyors ens contesten amb un altre paper que diu que ens donaran un sou i mig i potser més endavant un altre, i que signem el paper i aquell sou i mig és nostre, i no se'n parli més fins d'aquí a vint-i-cinc anys.

1) N'hi ha que diuen: "Acceptem-ho!, més val això que res, peix al cove!" 2) Uns altres diuen: "Això és una presa de pèl, si en volem dotze, hem de tornar a començar i demanar-ne vint-i-cinc, pel cap baix." 3) Els de la minoria que no volien ni els dotze, perquè els semblava que aquells senyors no ens devien res, diuen: "Ni parlar-ne d'un sou i mig, estem en paus." 4) Uns altres diuen: "Qui són aquests senyors deutors per canviar una altra vegada el deute? Ens en devien vint i estàvem disposats a acceptar-ne dotze, però aquests dotze ja van ser el resultat d'una negociació prèvia amb gent que representava els deutors, de manera que els pactes i les rebaixes ja estaven fets i tancats. Res d'esperar vint-i-cinc anys: hem de demostrar dignitat, hem de ser lleials amb els nostres propis pactes, hem de tornar a agafar el paper que havíem acordat gairebé tota la família i discutir una altra vegada nosaltres sols el que n'hem de fer, o bé enviar-lo al Tribunal Europeu de Drets Humans o a l'ONU o allà on pertoqui perquè resolguin l'assumpte i donin la raó a qui la tingui."

He votat 4, es nota?

(Afegitó de la matinada del 19 de juny) Apunts sobre la nit electoral o 'referendal': el president Maragall va fer de president de tots, fins i tot meu, en el seu discurs, ja era hora... i ara se'n va, potser és per això; el president del Parlament, Ernest Benach, va estar molt i molt bé en les seves declaracions dient que calia mirar endavant i sobretot esmenar errors per part de tothom; la resta de polítics, PPP, penosos, partidistes i patètics: tots havien guanyat com sempre i els exàmens de consciència només els havien de fer els altres; de les opcions que jo deia, va guanyar l'1 per pallissa (i no em consola l'abstenció, perquè als llocs on ha votat més gent la pallissa era superior) i, entre els del "no", em penso que malauradament va guanyar 3, si es mira la distribució del vot per barris o per poblacions (suposo que en Carles Castro ens en farà una anàlisi detallada). En resum, torno a la meva promesa de silenci sobre aquests assumptes tan galdosos, que és el millor que es pot fer en casos com aquest.


(No tornaré a parlar del tripartit)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

“Catalunya no es això”

Hi ha lectors d’aquest bloc que es queixen que de tant en tant critico el diari El País o La Vanguardia i en canvi no dic res d’altres diaris que són molt més agressius contra Catalunya. És veritat. L’explicació és la de sempre: tothom té per descomptat que determinats diaris són enemics de Catalunya, i no cal ni demostrar-ho. En canvi, no som tants els que mirem de desemmascarar els suposats progressistes mediàtics, els que estan per damunt del bé i del mal, els que fan d’oracle de Delfos, els que imparteixen lliçons de democràcia...

En voleu un altre exemple? Ahir mateix, l’editorial d’El País (“Cataluña no es eso”, deia el titular) condemnava solemnement els atacs soferts en indrets públics –cap cosa greu: crits, càntics i un parell d’ous mal dirigits que van anar a parar als mossos d’esquadra– pels dirigent d’un partit polític espanyol. I deia que era “inacceptable” que alguns polítics catalans haguessin suggerit “que en el fons s’ho havien merescut”.

No entro “en el fons” de la qüestió, en si aquells senyors s’ho havien merescut o no, i no hi entro perquè hi ha coses que em sembla absurd discutir-les, són com són. El que volia dir és que l’editorial diu això, condemna els “polítics catalans” que han suggerit no sé què en comptes d’expressar un “rebuig sense matisos”. Però tot seguit afegeix: “És veritat que la mateixa direcció del PP sabia que aquesta campanya seria molt difícil per al seu partit, després d’haver relacionat l’Estatut amb ETA i haver acusat Catalunya en conjunt de pretendre obtenir recursos i finançament de manera abusiva en detriment de regions més pobres, com ara Andalusia o Extremadura.” I, com si no hagués dit la frase anterior, rebla: “Òbviament, aquest fet ni justifica els incidents ni serveix per embolicar-los d’explicacions.”

L’editorial d’El País, no fa exactament el mateix –e-xac-ta-ment el mateix!– que diu que han fet els polítics catalans que condemna? O sigui, buscar una explicació als crits i als insults? Això és voler beure i bufar alhora, no?

(Ahir l’Espanya va guanyar per no sé quants a zero un partit del Mundial de Futbol. Aquest matí m’he llevat amb un sil•logisme al cap que no em funciona bé: 1, tots els futboleros espanyols estan contents; 2, jo sóc futboler; 3, jo estic com sempre, ni fred ni calor; 4, ergo... alguna cosa falla. A veure, tornem-hi: 1, tots els futboleros esp... Val, ja ho tinc.)


(No tornaré a parlar del tripartit)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Els primers madrilenys

Recordo les bromes de tots els diaris espanyols de fa un parell o tres d'anys, quan a Hostalets de Pierola es van trobar les restes d'un avantpassat dels humans i els diaris d'aquí van titular amb allò –és una manera convencional i simpàtica de fer-ho– dels "primers catalans" que hi va haver aquí fa milions d'anys. Els diaris espanyols es van omplir la boca –repasseu l'hemeroteca– amb comentaris frívols sobre aquells micos que devien dir "escolti", sobre les exageracions nacionalistes, la mentalitat de campanar i gracietes d'aquestes.

Bé, ara han trobat a Madrid unes restes possiblement humanoides de fa mig milió d'anys i veig avui aquest titular d'El País: "Los primeros madrileños llegaron hace 500.000 años". Els altres diaris de la capital d'Espanya, igual, si fa no fa. No els critico. Només volia deixar constància de com són les coses.


(No tornaré a parlar del tripartit)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

L’ou i la gallina

Va passar força despercebuda (sic, crec que caldria escriure-ho així, perquè si dius desapercebuda hi ha un doble prefix negatiu, des i a) a casa nostra una notícia de l’agència Efe de fa uns dies, presa del diari –aquí, com mana el cànon, sempre cal precisar: el prestigiós diari– The Times, que duia el títol següent: “Un científic, un filòsof i un avicultor resolen el dilema de l'ou i la gallina”.

Us resumeixo la informació: un científic, un filòsof i un avicultor –sembla un acudit... i potser ho és– es van aplegar un bon dia i no van parar de rumiar i de treure fum del cap fins que van eixir de la reunió i van assegurar que havien resolt, per fi, una de les més velles i populars endevinalles de la humanitat, la de què va ser abans, l'ou o la gallina. La resposta inequívoca donada pels dos pensadors i el granger és que va ser abans l'ou. En resum, l’argument és: el material genètic no es transforma durant la vida de l'animal, i per això la primera au que en el transcurs de l'evolució es va convertir en el que avui anomenem una gallina va existir primer com a embrió a l'interior d'un ou. El professor John Brookfield, especialista de genètica de l'evolució de la Universitat de Nottingham, va declarar: “La primera cosa viva que podem qualificar sense por d'equívocs membre d'aquesta espècie és el primer ou”. David Papineau, especialista en filosofia de la ciència del King's College de Londres, deia: “Si un cangur pongués un ou i en sortís un estruç, l'ou seria d'estruç i no de cangur.” Charles Bourns, president d'un organisme del sector avícola, assegurava: “Els ous ja existien abans que naixés el primer pollet. El que no sabem és quin aspecte tenien.”.

Sembla de broma, no? Doncs es veu que a la Gran Bretanya s’ho han pres molt i molt seriosament. Ja veieu el titular concloent de la notícia, que deixa clar que és un “tema resolt”. Resolt? I no podien haver arribat exactament a la conclusió contrària si els haguessin demanat: d’on va eixir l’ou? I encara més punyent: qui va fecundar l'ou? O sigui, hi havia l'ou, però al mateix temps que l'ou hi havia d'haver un gall, no? I això sí, d'aquell ou, evidentment, n'havia de néixer una polleta, perquè pogués continuar la història. Aquests científics són uns masclistes, aprofiten qualsevol excusa per deixar les dones al marge, com si només fossin necessàries en segona instància. És clar, tots tres són homes.

Contrastada solvència lingüística

Avui és un d’aquells dies que et lleves, fas un cop d’ull al diari i t’engreixes un parell de quilos abans d’esmorzar:

«El lingüista valencià Eugeni S. Reig m'ha escrit una carta que reflecteix, un cop més, la descurança amb què el Principat tracta, lingüísticament, els seus veïns valencians, o, si ho volem, l'oblit sistemàtic de les solucions del dialecte occidental. Diu que va sentir, a Catalunya Ràdio, com Artur Mas, Antoni Bassas, el president Maragall i diverses persones, feien ús continuat del mot passota (mot amb què s'increpava, precisament, el president Maragall). Reig s'escandalitza, amb raó, de l'ús reiterat i innecessari d'un castellanisme cheli, quan al País Valencià existeixen menfotisme i menfot, expressions que no sols són vivíssimes i actuals, sinó més acostades al que volien dir els tertulians que no l'antiquat i castís passota. Reig explica que gent com Joan Solà, Ramon Sangles o Pere Saumell, de contrastada solvència lingüística, usen el menfot i el menfotisme en els seus escrits; ho aprofita per exposar que estaria molt bé que entressin en el diccionari normatiu.» (Isabel-Clara Simó, Avui 7 juny 2006)

«De contrastada solvència lingüística». Joan Solà és catedràtic de filologia i segurament l’expert número 1 de tot el domini lingüístic català. Ramon Sangles és el director de la revista Llengua Nacional, entre altres moltes coses que fa i promou. Pere Saumell és... Qui és Pere Saumell? Doncs això. És com l'acudit aquell antic, que una formiga va per la selva amb un elefant i tot d'un plegat es giren i la formiga diu: quina polseguera que aixequem, eh?


(No tornaré a parlar del tripartit)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Doncs a mi em sembla bé

Dues coses d’aquests dies que m’han semblat bé:

Una, han criticat la consellera Tura per “l’error de seguretat” que va permetre que l’altre dia un parell de nois despleguessin una pancarta al Parlament i interrompessin la sessió del Ple que es feia en aquells moments. Deixant de banda que l’acte reivindicatiu ens va permetre veure què vol dir realment un “Ple” del Parlament –quatre diputats escampats per l’hemicicle, mentre un altre parla des de la tribuna–, no m’agraden gens els sistemes de seguretat absoluta i m’estimo més que de tant en tant s’interrompi una sessió pública que no pas que es barri l’entrada de “sospitosos” en actes públics. O sigui, mai de la vida donaré suport a les mesures policials que ens converteixen a tots en presumptes culpables “mentre no es demostri el contrari”. Per tant, em sembla bé que hi hagi “errors de seguretat”, només faltaria. La “seguretat absoluta” vol dir “manca de llibertat absoluta” i només s’aconsegueix –i encara, perquè un terrorista suïcida no hi ha qui el pari– amb règims totalitaris de terror.

Dues, em sembla bé, i no sols bé sinó fantàstic, que Iberia marxi del Prat, i en això coincideixo com gairebé sempre amb el meu amic Iu Forn. No s’amoïnin, que després d’un temps de reencaixar peces tindrem globalment molt més bon servei. I Iberia haurà deixat de tenir el plus de confiança que fins ara tenia per a molts catalans –i també espanyols que volaven a Barcelona directament des dels seus llocs d’origen i ara, si volen viatjar amb Iberia, hauran de passar per Madrid–, de manera que aquesta empresa a partir d’ara serà una més, i quan hi hagi TGV, encara que sigui el de fireta que ens han muntat el PSOE i el PP, que es calcin, perquè ho tindran pelut. No em fa por la llibertat de mercat en aquest àmbit, ni crec que es puguin mantenir gaire temps més els tics estatals proteccionistes de determinades empreses fins ara estratègiques per a tot l’estat. Iberia deixarà de ser estratègica a Catalunya, i això, no en dubtin, és una bona notícia a mig termini. Molt bona.


(No tornaré a parlar del tripartit)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Fets diferencials (3): Jo no sabia qui era

Ahir es veu que es va morir una senyora molt important, si hem de fer cas a les portades espectaculars dels diaris digitals (VilaWeb no, convé precisar-ho). Doncs bé, a mi em sonava el nom, però no sabia qui era. Al vespre vam anar a sopar amb uns amics, després de la presentació d’un llibre que havia fet un familiar a la planta sisena de Can Jorba, i vam xerrar pels descosits de tot. També va sortir d’esquitllentes el tema d’aquesta senyora, vaig preguntar de manera innocent qui era, hi havia gent que no sabia del cert quins mèrits tenia la bona dona per ser portada i amb lletres grosses dels diaris espanyols, uns altres em van dir unes dades que no em sonaven gaire, em van parlar d'antics boxejadors i de toreros i de cantants de flamenc, i m’hi vaig perdre. Vaig demanar si era una que se li havia mort el marit en una plaça de toros, que una banya li va perforar la femoral –aquesta imatge sí que la recordo– i em van dir que no, que aquesta era una altra.

Vaig anar a dormir per una banda tranquil, perquè a taula hi havia altra gent que anava tan peix com jo sobre la senyora de les portades, i per l’altra banda una mica inquiet per si estic molt desconnectat de determinat món i potser segueixo molt de prop unes seccions de la premsa i massa poc unes altres. Crec que és important que puguis compartir referents públics comuns amb la gent amb qui et pots relacionar i amb la gent que forma la majoria sociològica d’un país, i no sempre has de parlar de política –que ahir en vam parlar i molt. Però reconec que ficar-me en aquests envitricolls del flamenc, el cine espanyol, els toros i la vida privada dels esportistes i cantants em supera. De manera que si aquests envitricolls formen part dels interessos sociològics de la gent, d’un bon nombre de catalans –i això és el que hauríem de deduir de les portades dels diaris i noticiaris de la immensa majoria de mitjans que es venen per aquí–, em penso que haig de confessar solemnement que jo no pertanyo a la majoria sociològica del meu país. Dec formar part d’una minoria. I pregunto: aquesta minoria, som molts o pocs? Hi ha gaire més gent que no sap exactament per què aquesta senyora mereix tantes portades?