Tòpics desemmascarats (11): «No es va poder fer res per salvar-li la vida»

Es va morir, no? És que sembla que estigui prohibit parlar de la mort, que sigui de mal gust fins i tot en les notícies de successos.

Fixeu-vos-hi, que és constant quan hi ha un accident, un infart, una feridura que són fatals. Auxilien el ferit, potser metges i equips especialitzats, o fins i tot l’ingressen a l’hospital, i «no van poder fer res per salvar-li la vida».

És que no és veritat, perquè van fer coses, moltes coses, un munt de coses. De manera que caldria dir «tot i els esforços fets, es va morir». Però suposo que és aquesta mania de no utilitzar la paraula «mort», o «morir-se»...

O potser és algun altre motiu que se m’escapa.

Reptes publicitaris (11): Iogurt gelat

No sé si algú pensa que m’he proposat fer propaganda de determinats productes en aquesta sèrie. No: encara més, em fan ràbia i ho faig amb desgrat, perquè són d’empreses que han tingut el mal gust, la mala educació de no fer-se publicitat en català a casa nostra.

Però el mateix motiu que em provoca el descontentament és el que que em fa plantejar els reptes: com ho haurien de fer si decidissin fer la propaganda en català? Una vegada em van fer cas i des de llavors que m’enganyo pensant que potser algú altre tornarà a fer-ho.

El que vull dir és que no em paguen, vaja. Ja m’agradaria. O no. De moment, però, sóc jo qui tria gratis et amore els casos que apareixen aquí.

I el d’avui és un iogurt gelat la publicitat del qual fa així:

¿YOgur o heLADO?
Te quedarás YOLADO
nuevo YOLADO

Doncs bé, encara que sembli mentida, traduir això és tan fàcil com fer-ho literalment, i de seguida us ho explico:

IOgurt o geLAT?
Et quedaràs IOLAT
nou YOLADO

No grinyola, no, encara que ho sembli. Tampoc grinyolaria –encara menys– si ho féssim en portuguès:

IOgurte ou geLADO?
novo YOLADO

I en italià:

YOgurt o geLATO?
nuovo YOLADO

En occità, gairebé com nosaltres:

IOgurt o geLAT?
nau YOLADO

No grinyola en aquests casos perquè el lector estableix immediatament la relació entre el que li proposen en la pregunta inicial i la resposta: en el seu idioma les paraules clau comparteixen etimologia i la forma resultant pròpia de cada llengua (IOLAT, IOLADO, YOLATO) és substancialment coincident amb l’espanyola, de la qual ha sorgit la marca.

En canvi, no ens funcionaria en francès («Yaourt ou glace?») ni en anglès («Yogurt or ice cream?»), ni en alemany («Yoghurt oder Eis?»)... per la manera com diuen gelat en aquests idiomes, ja que s’aparta massa del nom de la marca del producte anunciat i no l’evocaria.

És clar, seguint el raonament que he encetat abans hauria estat millor que una empresa com la que fa aquest anunci, amb seu a Barcelona, hagués tingut el detall de posar un nom d’inspiració menys espanyola al nou producte, i tal, però som on som ara mateix, ells són com són i deuen pensar que al seu target o públic objectiu no li ve d’aquí un nom com aquest i que aquest públic no els farà pagar el seu pecat de provincianisme castellà.

I en certa manera, tal com hem dit, no ve d’aquí. És perquè ells mateixos ens han explicat d’on ve el nom, que sabem que és espanyol. Si no, podríem pensar que han cercat exclusivament l’eufonia de la marca.

(Ara no entraré en el contingut literal tan infantil i simple [ximple?] de l’anunci. Ja se sap que les criatures són els reis de la casa i que moltes coses es compren perquè ho demana la canalla. Els publicitaris ho saben i s’hi adrecen directament.)

(La fotografia és de Llepadits.)

Perles (96): Escriure esborrant

«N’hi ha que escriuen sumant i n’hi ha que escriuen restant. O, dit d’una altra manera, hi ha escriptors per als quals el treball fonamental consisteix a posar una paraula darrere l’altra, mentre que per a d’altres consisteix a esborrar una paraula darrere l’altra. [...] Sóc dels segons: retallar caràcters fins arribar a la mesura exacta és la meva creu, i a aquest objectiu dedico tots els esforços. Calculo que, de mitjana, entre dubtar, pensar-hi, seleccionar i triar, aconsegueixo suprimir deu caràcters cada dos minuts, de manera que mil caràcters de menys em suposen dos mil minuts de més: ¡Més de tres hores suplementàries de feina a la setmana!... Seria just que m’augmentessin l’estipendi, però Déu em guardi de pensar a cometre una falta tan gran de solidaritat. Només vull deixar clar que un escriptor esborrador treballa més com menys frases hagi d’escriure. De fet, el gran desig d’un escriptor esborrador és escriure un microrelat a l’estil Monterroso: sap que li costarà molts anys i molts afanys, però que serà feliç si ho aconsegueix. Ara bé, el seu desig més preuat és aconseguir la pàgina en blanc, la pàgina completament esborrada.»

(Imma Monsó, La Vanguardia, 5-6 abril 2012)

Democratitzar els partits

Per democratitzar –acostar al poble– una mica els partits polítics tan tancats que tenim, potser una primera cosa que hauríem de demanar-los és que quan triessin els líders interns ho fessin sempre amb una votació doble: per una banda, escollir els qui han de manar, amb llista oberta, un per un; per l’altra, el programa, o almenys les línies mestres del programa, amb punts desglossats que es poguessin marcar també d’un en un: aquest tema sí, aquest altre tema no.

Perquè pot ser que et faci més o menys el pes el líder del partit, però no tant el seu programa global –tot i que encara t’agradi menys el programa dels partits rivals–, o a l’inrevés. I això s’hauria de poder expressar d’alguna manera.

Si al polític triat no li agrada el programa que li toca, que dimiteixi i se’n tria un altre. Un altre líder, no un altre programa; un líder del partit que es comprometi amb el programa aprovat per la majoria.

Aquí ningú no pot al·legar, com quan es parla de regenerar el sistema electoral, que la llei diu tal cosa o tal altra, i que ja canviarem les lleis però que mentrestant cal atenir-se al que diuen, com asseguren tots durant la campanya quan els demanes unes eleccions més transparents, llistes obertes, etc. Que per canviar la llei electoral, s’excusen, cal que els altres partits hi estiguin d’acord, i que això no és fàcil. I tal i qual i pasqual.

Doncs no, aquí no hi ha llei que imposi res. Els partits, internament, poden fer-s’ho anar com vulguin.

Els polítics es queixen –relativament, i només quan són a l’oposició– del descrèdit dels polítics? Doncs que comencin per democratitzar el seu funcionament intern.

Bé, de tant en tant em ve de gust fer volar coloms.

(La il·lustració és de l’humorista El Roto, d’El País)

Perles (95): Saber idiomes

per gentilesa de Víctor Iñúrria, Migjorn, 3 maig 2012

Diuen que un ratolí anava a corre-cuita fugint d’un gat que volia acaçar-lo. En qualsevol lloc que s’amagués, el gat li anava al darrere, i a poc que es feia amb ell.

Però sobtadament li apareix al davant un albelló i ell es llança dins amb forts batecs de cor i l’alè a punt de trencar.

El gat es queda fora bastant enrabiat, fins que pensa una estona i comença a bordar, dient allò de guc, guc, guc, bub, bub, bub.

El ratolí es diu: “Tan valent que era i ara que ha vingut el gos se n’ha anat. Ja puc eixir.”

Tan aviat ix el ratolí, el gat, que l’esperava, l’agafa i se’l menja.

En acabar, el gat, satisfet, es llepa els llavis, s’acarona la panxa i diu molt satisfet:

–Diran el que vulguen, però no hi ha res com saber idiomes.

Perles (94): «La sortija de metal»

(En aquest cas, inexcusablement, cal reproduir la perla en la llengua original.)

«Cada maestro ó maestra tendrá una sortija de metal, que el lunes entregará á uno de sus discípulos, advirtiendo á los demás que dentro del umbral de la escuela ninguno hable palabra que no sea en castellano, so pena de que oyéndola aquel que tiene la sortija, se la entregará en el momento, y el culpable no podrá negarse á recibirla; pero con el bien entendido de que en oyendo este en el mismo local que otro condiscípulo incurre en la misma falta, tendrá acción á pasarle el anillo, y este á otro en caso igual, y así sucesivamente durante la semana hasta la tarde del sábado, en que á la hora señalada aquel en cuyo poder se encuentre el anillo sufra la pena, que en los primeros ensayos será muy leve; pero que se irá aumentando así como se irá ampliando el local de la prohibición, á proporción de la mayor facilidad que los alumnos vayan adquiriendo de espresarse en castellano, y para conseguirlo más pronto convendrá también señalar a los más adelantados algún privilegio, tal como el de no recibir la sortija los lunes, ó ser juez en los pleitos que naturalmente se suscitarán sobre la identidad ó dialecto de la palabra en disputa. [...]

»Y para perpetuo recuerdo y observancia de esta disposición se conservará fijo en el interior de las escuelas el presente edicto. Dado en la ciudad de Palma a 22 de febrero de 1837.»

(Extracte d’un edicte del Gobierno Superior Político de las Baleares, 1837)

* * *

Com deia aquell –el dia de Sant Jordi va fer onze anys–, «nunca fue la nuestra lengua de imposición sino de encuentro, a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano».

«La millor directora»

L’altre dia deia aquí mateix, parlant de l’inefable «govern dels millors»:

Ara tenim sobre la taula (sembla) el cadàver –simbòlic– de la doctora Terribas, sens dubte la millor directora de TV3 dels últims trenta anys

Si dic que Mònica Terribas ha estat «la millor directora de TV3» des de la creació d’aquesta emissora, què hem d’entendre?

1) Que ha estat la millor de totes les persones que han dirigit TV3?

2) Que ha estat la millor de les dones que han dirigit TV3 i que, com que ella ha sigut la primera i única dona directora d’aquesta cadena, en realitat el que dic és que la seva gestió ha estat més aviat penosa i llavors només puc afirmar que ha sigut «la millor» de manera irònica?

Em penso que una immensa majoria dels que llegeixin la frase inicial conclouran –entre altres motius perquè he defensat públicament Terribas, però no només per això– que el que vull dir és que de totes les persones que han dirigit TV3 fins ara, ella ha sigut la millor. O sigui, la resposta número 1.

I llavors, on queda aquí el «gènere no marcat» segons el qual només l’anomenat masculí compleix la funció d’englobar els dos sexes? Si dic «la millor directora» i el context al qual em refereixo són tots els que han passat pel càrrec –que han estat tots homes, tret de Terribas–, no hauríem de concloure, un cop més, que necessitem un context i no tant un gènere gramatical suposadament «no marcat» per saber si parlem de dones, d’homes o de tots dos sexes? I no hauríem d’acceptar que aquest context, de vegades, pot venir condicionat per qui és la protagonista del discurs, que si és una dona, com en aquest cas, arrossega darrere seu el gènere gramatical que li correspon, hi hagi qui hi hagi al seu voltant com a coprotagonistes –i també subjectes– del discurs, i no es pot dir de cap manera que aquella construcció sigui incorrecta gramaticalment?

O havia d’haver dit necessàriament –gènere masculí suposadament «no marcat»– que Terribas era «el millor director de TV3» de la història?

I si, canviant-ho una mica, ho diguéssim utilitzant el plural? Terribas és «una de les millors directores de TV3 de la història», o Terribas és «un dels millors directors de TV3 de la història»?

O bé en aquest cas les i els apòstols del «gènere no marcat» sí que ens concediran que convé canviar l’expressió i dir una cosa com «una de les persones que millor han dirigit TV3 a la història»? Aquí sí que seria correcte utilitzar l’estratègia de «les persones»? Aquí no seria «llenguatge artificial»? Ja els sento: «En aquest cas sí, però només en aquest cas.»

Bé, en fi, pensem-hi. (O no, perquè potser tot plegat és una bestiesa que no dóna més de si.)

Qüestions de llengua (55): ‘amb què’ i ‘amb que’

Copie, amb adaptacions xicotetes, un article de J. Leonardo Giménez, i hi afegisc una nota final:

Hi han punts de la normativa que no s’assimilen com prescriu la norma, ni de cap manera, perquè són excessivament complexos i innecessàriament artificiosos, com es desprén d’opinions tan solvents com les d’Antoni Badia i Margarit i Joan Solà (Albert Pla Nualart, Això del català).

Per exemple, els llibres de text emfatitzen que davant de la conjunció “que” no hi van preposicions (a, amb, de, en), i que estes només poden anar davant de “què” si va accentuat (per ser un interrogatiu o un relatiu fort), amb profusió d’exemples.*

Però no hi ha explicació, en molts manuals, del cas de la conjunció condicional “amb que” (“No cal que els personatges tiren la porta, amb que l’estiren n’hi ha prou”). En conseqüència, a la immensa majoria d’usuaris, incloent-hi els d’alta competència lingüística, no els quadra l’estructura “amb que”, sense accentuar, i opten sistemàticament per llevar la preposició o per accentuar el “que”, com en el cas de la frase comentada.

Josep Lacreu sí que posa l’aplec normatiu “amb que”, amb valor de conjunció condicional, en el capítol dedicat a les preposicions en l’imprescindible Manual d’ús de l’estàndard oral: “Amb que li ho recordes, n’hi ha prou.” També ho enregistra la GNV: “Amb que Neus parle, tot s’aclarirà.”

No falla l’usuari, falla la norma, que cal reformar-la o revisar-la, per evitar les contínues errades. De la mateixa manera que s’eviten molt els accidents de trànsit quan s’eliminen els encreuaments i les revoltes innecessàries i/o perilloses.

(Adaptat de l’article publicat en el diari Levante-EMV, 11 novembre 2011)

* * *

* Quan s’escriu “amb què”? Ja està dit: quan què fa de relatiu (“Les paraules amb què t’acomiadares ahir han causat sensació” [= amb les quals]) i quan fa d’interrogatiu, o bé directe (“Amb què penses anar a Gandia?” [= amb quin mitjà de transport]) o bé indirecte (“Ja em diràs amb què vols acompanyar el llomello, si amb pebrot o amb xampinyons” [= amb quina guarnició]). Ja es veu que l’exemple de Giménez (“No cal que els personatges tiren la porta, amb que l’estiren n’hi ha prou”) no té res a vore amb cap d’estes tres possibilitats.

Naturalment, construccions com les que reporta Giménez poden formular-se d'altres maneres, com ara: “No cal que els personatges tiren la porta, n’hi ha prou que l’estiren”, “Només que li ho recordes, n’hi ha prou”, “Si Neus parla, tot s’aclarirà”. Etcètera. Però eixe “amb que” no es pot considerar de cap manera incorrecte.