La il·lusió del 2006

No, no és l’Estatut, no patiu. No és fàcil il·lusionar-se amb gaires coses de portes endins d’aquest país nostre, mentre no ens deixin ser un país normal i corrent. Però també es poden fer coses ben gratificants de portes enfora, amb el que depèn de nosaltres un cop que els impostos de Madrid s’han endut una bona part dels guanys honrats que els catalans hem obtingut de la nostra feina o per altres vies legals.

Aquest any 2006 serà per a mi molt important. Em penso que no havia parlat encara aquí de l’escola X, prop de Kampala, a Uganda, un dels vint països més pobres del món. És una escola professional dedicada a la capacitació de dones en els sectors de l’hostaleria i l’assistència sanitària. Fins ara, allà les dones no tenien cap possibilitat de treballar fora de casa. Aquesta escola els ho permetrà.

De moment hi ha 50 alumnes. Sembla poca cosa, però una iniciativa com aquesta allà els pareix com encetar un món nou. I veient-ho i sentint-los com estan de contents amb la nova escola que tot just ara comença, t’adones que si aquí ens queixem d’alguna cosa, és sens dubte per vici.

A partir d’aquest any 2006 l’escola començarà a funcionar a ple rendiment, fins a arribar a les 200 alumnes. Les obres avancen a bon ritme. El cost total d'aquesta fase del projecte era de 464.000 euros, dels quals les autoritats locals n’han de posar 112.000. Toquem ferro.

En aquest projecte, del qual vaig sentir a parlar per primera vegada ara fa uns cinc anys, hi ha col·laborat, a més d’un grup de gent d’aquí, una fundació suïssa el lema de la qual és «Lehrst du einen Fischer, andere das Fischen zu lehren, wird eine ganze Gemeinschaft für immer zu essen haben» (Si ensenyes una persona a ensenyar a pescar a altres, has resolt el problema vital de tota la comunitat). Un tirabuixó més a partir d’aquella famosa dita segons la qual és millor ensenyar a pescar que donar peix.

Bé, quan hi ha gana, s'ha de donar peix, alhora que s'ensenya a pescar i alhora que s'ensenya a ensenyar a pescar.

En qualsevol cas, a mi me’n va parlar, com deia, un amic meu d’allà fa uns anys, però llavors no tenia cap ni una possibilitat d’ajudar-hi econòmicament. El que vaig fer va ser mirar d’engrescar-hi d’altres, i de fet alguna ajuda vaig aconseguir, però no prou important per poder engegar el projecte seriosament. I m’havia quedat l’espina a dins, ja que parlem de peixos.

Ara, gràcies a uns ingressos extres que he tingut aquest any, la cosa ja pot tirar endavant. I per mi, això és molt satisfactori, us ho asseguro.

Aquesta és la meva il·lusió principal per al 2006. I també que tingueu un bon any.

(Si a algú li interessa personalment què és X, no per pura curiositat sinó per interès sincer, amb molt de gust li ho explicaré.)

No suporto la demagògia

No sé si em considereu gaire demagog, no sé si de vegades caic en aquest vici, però el fet cert és que, almenys en la teoria, quan m’ho plantejo davant casos concrets que visc de prop, que sento o llegeixo, no suporto els arguments demagògics. Per a mi, l’argument demagògic clàssic és el de criticar un govern o una institució o una persona que es gasten diners en “tal cosa”, que es reconeix més o menys que està bé, i en canvi no en gasten, o no en gasten prou segons el punt de vista de qui critica, en “tal altra cosa” que seria molt més profitosa (profitosa per al qui critica). Un exemple de la premsa, però en podria posar mil, de tots els mitjans de comunicació, dels argumentaris de tots els partits polítics i de les converses de cafè o de sobretaula de milions de conciutadans nostres: “Entonces vi en la pared uno de esos carteles de la Generalitat en los que se recomienda dialogar con las personas de comportamiento salvaje y se me ocurrió que el dinero que se invierte en esas campañas podría tal vez invertirse en sueldos para vigilantes nocturnos del metro y otros lugares poco recomendables.” (Ferran Toutain, “De ciegos y locos”, El País, 19 desembre 2005).

Suposo que no cal comentar gaire res. Ens poden molestar o semblar ineficaces o fins i tot resultar-nos insofribles les campanyes del “bon rotllo” i del tarannà institucional que ara són moda, però limitar-se a dir que hi ha altres coses que són “prioritàries” em sembla absurd. Sempre hi haurà coses més urgents per fer, sempre hi haurà coses més importants a les quals dedicar esforços, sempre hi haurà moments més oportuns per prendre decisions difícils, però no es poden desqualificar les bones intencions ni les bones decisions ni et pots limitar a fer –governs, institucions, grups familiars, persones individuals– només l’urgent i el prioritari, perquè llavors ja pots anar venent casa teva i instal·lant-te a sota el pont, i ni això, perquè sempre hi haurà gent que s’ho passarà pitjor que tu i no tindrà ni pont per aixoplugar-se.

Cada cosa en el seu moment, i sempre és bon moment per a les coses gratificants, i fins i tot per a les inútils però plaents, que també cal fer-les, que no som màquines. I ja sabem que el paradís no el tindrem aquí, però el fet de saber-ho no ens ha de llevar l’esperança, perquè hem de fer tots els possibles com si hi poguéssim arribar. El "lasciate ogni speranza" el situa Dant a les portes de l'avern, no pas abans.

Un altre tipus d’argumentació demagògica, molt propera a l’anterior, és la que fan servir els espanyolistes –nacionalistes espanyols– per defensar els drets “sagrats” dels castellanoparlants de Catalunya, que es posen les mans al cap quan comenten determinades normatives protectores del català, i parlen de TV3 i de Catalunya Ràdio i del Parlament de Catalunya, “que sólo hablan en catalán” –i no diuen que si al Parlament no es parla gaire castellà no és perquè estigui prohibit, com a Madrid està prohibit el català, sinó perquè no volen parlar-lo els diputats, ja que cap llei no els impedeix fer-ho–, i consideren que són mitjans i institucions intolerables i provincianes, perquè no respecten el “pluralismo lingüístico”. Pretenen que ens oblidem, doncs, del Parlament espanyol i dels ministeris espanyols i dels mitjans de comunicació espanyols que també afecten i arriben, i de quina manera, a Catalunya. L’únic que volen, és clar, és conservar els seus privilegis, entre els quals hi ha el de no haver de girar la llengua seva, ni passivament, en cap racó d’un Estat que consideren seu de punta a punta. I parlen de lleis catalanes intolerables i ofegadores i provincianes oblidant sempre les lleis de més amunt, les de l’Estat, que també afecten directament i de manera punyent el mateix territori provincià en què aquelles lleis provincianes miren de treure el cap… I així van passant els segles, i ells tan tranquils, castellans tothora a Catalunya, i nosaltres que no podem ser normals ni a casa nostra.

Ja ho dic, em sembla una manera d’argumentar intel·lectualment menyspreable. Potser no mereixen ni l’esforç de rebatre’ls directament. Saben que fan trampa, saben que menteixen.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

El llibre d’Ishiguro

Podria ser que No em deixis mai, d’Ishiguro (Empúries 2005, traducció de Xavier Pàmies) sigui un conte i res més que un conte, sense cap pretensió de transcendència. Si teniu aquesta intuïcio –i no dic res si l’heu llegit i en teniu la convicció–, llavors ja podeu passar de llarg d’aquesta mena de ressenya i dedicar-vos a coses més profitoses.

Els protagonistes de No em deixis mai són nens i nenes –nois i noies, després– extremament sensibles, extraordinàriament susceptibles, fràgils, que dediquen la vida a anar a classe, a estudiar, a fer esport, a sentir música, a xerrar els uns amb els altres, a fer treballs manuals i de seguida a tenir relacions sexuals. El sexe és una activitat purament mecànica, feta gairebé sense prolegòmens, una manera d’obtenir plaer i prou, sense compromisos. Parlen de “tenir relacions sexuals” –l’autor s’hi refereix sempre així– com si parlessin d’intercanviar cromos. Ishiguro no s’entreté mai a descriure aquestes “relacions”, perquè ja es veu de lluny que no hi ha res de misteriós ni de màgic per revelar: pur ajuntament epidèrmic. És com si digués que dinen i sopen cada dia. Fan el sexe per parelles, i les parelles van canviant. Hi ha petits episodis de gelos que passen de seguida. I així va transcorrent la novel·la.

I llavors, quina és la gràcia? La “gràcia” –ben poca gràcia– és que hi ha un secret terrible que plana damunt les vides d’aquests nens, d’aquests joves, un secret que els condiciona de manera absoluta, un secret que aquí no revelaré, perquè si es coneix abans d’hora, l’obra pot perdre una part del seu atractiu i un bon tros del seu misteri. Hi ha pistes sobre el secret gairebé des de la primera pàgina, expressions que desconcerten, però si no saps de què va… No és fins gairebé la pàgina 100 que comença a haver-hi informació substanciosa sobre el secret, i després continua tot amb el mateix to. De tant en tant un petit trasbals, una nova dada, i som-hi que no ha estat res: xerrades, susceptibilitats, sensibleries, relacions sexuals, classes...

I bé, vaig dir en una nota anterior que podria ser que l’obra d’Ishiguro no fos ben bé de ficció. Perquè, si torneu a llegir el segon paràgraf d’aquesta nota meva d’avui, ja em direu si és gaire de ficció el capteniment dels protagonistes, si no està força instal·lada aquesta manera de ser i de fer en la mentalitat i el funcionament actuals de molts nens i nenes, de molts nois i noies i fins i tot de moltes parelles adultes. Llavors, Ishiguro només volia retratar la generació que puja ara, mostrar-nos com són els nois i nois d’ara, i ja està? No podria ser que Ishiguro ens estigués dient: “Mireu, no anem bé”? Perquè la nostra joventut, efectivament, i molts adults, ens comportem així, d’una manera purament sentimental i alhora mecànica. Però en el nostre cas no hi ha raó per a aquesta manera d’actuar, perquè no plana –o sí?– damunt les nostres vides un secret terrible, ni les nostres trajectòries vitals estan marcades –o sí?– per un destí que no podem controlar. Què n’hem fet, de la nostra llibertat, de la nostra espontaneïtat, del domini del nostre futur?, pot ser que ens demani Ishiguro. Fins a on podem arribar? No hi ha ningú que digui “prou”?

Podria ser, doncs, que el llibre d’Ishiguro sigui un assaig amb forma de conte, un assaig que provoca “la ressonància inquietant d’una al·legoria”, com ha dit una crítica que recull l’editor en la contraportada del llibre. Potser ho ha fet així perquè ens entrin més bé les idees que ens vol transmetre. I si fos així –jo penso seriosament que podria ser així– només cal llegir aquest llibre i anar atribuint els diversos elements que hi apareixen a persones, fenòmens i institucions del nostre món real.

Podem fer, doncs, el joc de demanar-nos quines realitats paral·leles hi pot haver en el nostre món que s’emmirallin en l’escola Hailsham –més enllà del significat de “hail” i “sham”–, qui representa la senyoreta Emily, qui és la Madame, i la Lucy Wainright –“wain” + “right”–, què vol dir l’afer Morningdale, qui són Kathy, Tommy i Ruth, què significa Norfolk. Jo ho he provat, però reconec que no em surt un puzzle perfecte.

El dubte que em queda, sobretot, és que no veus que realment hi hagi hagut “algú” concret al darrere de l’operació que hagi permès la situació de desencís actual –ara parlo de la del nostre món–, sinó que tot plegat sembla més aviat el resultat de la comoditat i l’anar fent de tothom, fins que ens hem trobat en un atzucac del qual no sabem de quina manera sortir-nos-en. Però, en qualsevol cas, els nostres joves poden dir que el que els ha passat “ens ha afectat la vida”, com diu Kathy H. (p. 294), narradora ingènua o fatalista de No em deixis mai.

I doncs, emmirallant-nos en la novel·la també podem fer-nos una pregunta: tenen futur els joves d’avui? La resposta d’Ishiguro no sé quina és, perquè ja he dit que potser ell només volia explicar-nos un conte. Potser sí. Però és un conte terrible. I en qualsevol cas, com gairebé tots els contes, duu implícita una moral ben clara. Em sembla un llibre molt convenient per a pares i educadors, i també per a adolescents –no nens– que han decidit fugir endavant –em sembla que són moltíssims– sense resoldre la crisi d’identitat que segur que en algun moment s’han plantejat, nois i noies d’aquells que han cregut que només hi ha una manera de fer les coses, que és la manera com ho fa tothom. I molts nois i noies que han arribat a adults sense deixar de ser adolescents. Aquest llibre potser els pot ajudar a donar un cop de puny damunt la taula i decidir-se a ser ells mateixos.

(Ja m’ha sortit una altra cosa mig paranoica. Segur que és un conte i prou. Sort que Ishiguro no llegirà això.)

Demanar perdó

A l’última nota d’aquest bloc parlàvem, al final, de la necessitat de demanar disculpes. I no, avui tampoc no vull parlar de política ni de drets col·lectius. No em refereixo a aquest costum secular dels catalans de demanar perdó per exercir de catalans, un reflex que em sembla no sols humiliant sinó absolutament improductiu, i a més fals i moralment reprovable, perquè no parlem d’uns drets personals als quals podem renunciar o no, sinó que parlem de defensar uns drets humans que són col·lectius, que afecten altres persones, moltes, a més d’un mateix. Parlem, doncs, d’una obligació cívica i moral. Des del punt de vista ètic, els catalans no podem anar pel món demanant disculpes per ser catalans, quan de fet hem estat anorreats i humiliats durant segles. No som nosaltres els que hem de demanar perdó per parlar en la nostra llengua materna en l’únic lloc del món on podem fer-ho. Altres, amb una altra llengua materna, tenen milions d’indrets al món per parlar-la. Nosaltres no. Per tant, només per aquest motiu ja no hem de demanar perdó, mai, pel tema de la llengua i els costums a casa nostra. Mai.

Però, com deia, no volia parlar d’això, perquè avui gairebé és Nadal. Volia parlar d’aquesta moda de demanar perdó “si algú s’ha sentit molest”. És a dir, demanar perdó carregant les culpes de la molèstia a l’agreujat. No hi estic d’acord. O demanes perdó o no el demanes, però no pots fer veure que ets el bo de la pel·lícula que sap demanar disculpes i, a l’hora de fer-ho, utilitzar una fórmula que en realitat no és cap disculpa, sinó una declaració d’innocència, un certificat de la puresa de les teves intencions. Com la comèdia aquella que feien els quatre cavallers al final del drama Murder in the Cathedral, de T.S. Eliot, que després del crim s’adrecen al públic i els diuen que ja s’adonen que deuen estar disgustats, i tot seguit els intenten convèncer que no tenien cap altra opció, que han mort Becket a contracor i que ha estat la mateixa víctima, en realitat, qui s’ha matat amb la seva actitud intransigent. O sigui, els cavallers demanen aplaudiments per la seva feta, o si més no comprensió. Eliot va retratar ben bé la nostra generació en aquest punt. El problema, si pensem en la nostra generació, és que Eliot va estrenar la seva obra l’any 1935 i anava clarament destinada a desmuntar els arguments nazis, que ja feia dos anys que regnaven a Alemanya i començaven a estendre els seus tentacles ideològics per tot Europa...

Jo sóc partidari, almenys per a les relacions personals, de demanar perdó sincerament quan s’hagi esberlat alguna cosa dintre d’una relació bilateral que vols conservar. Demanar perdó sincerament fins i tot quan tinguis gairebé la certesa de no tenir la culpa, si saps que aquella petició de perdó recompondrà una relació que per a tu és molt positiva, globalment positiva. En aquest cas, el fi sí que justifica els mitjans, entre altres coses perquè en aquest cas el mitjà emprat no és dolent. La perversitat de justificar els mitjans pels fins rau en el fet que els mitjans siguin objectivament dolents: la mentida, la guerra, la violència, el robatori, el mal que li fas a l’altre.

Demanar disculpes, encara que estiguis convençut de no tenir culpa, no és una mentida. Sempre hi ha motius de fons per demanar perdó, ni que sigui per la manera d’enfocar les relacions amb els altres –jo, almenys, sóc conscient de tenir moltes mancances en aquest punt–, i ni que en un cas concret no vegis motiu per demanar-lo. Em sembla que no és negatiu fer-ho, no és una “humiliació intolerable”, si més no per a mi –tot i que em costi, com a tothom, fer el pas. I en últim cas, aquesta humiliació d’avui pot compensar la incapacitat d’ahir per humiliar-te, i ahir sí que tocava, perquè et vas portar fatal. O sigui, és també una manera de compensar greuges passats no prou desagreujats.

I no parlo de la petició de perdó com a estratègia, eh? Parlo de fer-ho sincerament.

Perdoneu la ració de psicologia barata. Simplement m’ha vingut al cap així mateix, tal com raja, arran d’un episodi recent amb una persona que m’estimo, i he pensat que ho havia d’escriure, si més no per llegir-ho d’aquí a uns quants dies i veure si estic d’acord amb mi mateix. Potser no, potser és que he passat un dia especialment tou...

Bon Nadal.


(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Són catalans

Si dels de l’altre dia, dels assassins de Castelldefels, vam dir que “eren espanyols”, dels tres nois assassins –d’acord, presumptes– d’una dona en un caixer de Sant Gervasi hem de dir que són catalans. Catalans de cap a peus. Es diuen Oriol, Ricard i Juanjo, segons els diaris, i tenen entre 17 i 18 anys. Van calar foc a una dona indefensa que s’havia refugiat en un caixer i van deixar que es cremés de viu en viu.

Diu avui Francesc-Marc Álvaro, que em sembla que hi toca bastant: “Hem deixat que només parlin del mal en la vida quotidiana els novel·listes. Equivocadament, ens hem pensat que la condició humana és una cosa que al final pot reflectir-se completament en enquestes cartesianes sobre ingressos, consum, ocupació, formació, valors i hàbits. Però la vida se’ns escapa cada matí cap als pantans on els ciutadans de Sarrià i de la Mina són la mateixa química, la mateixa física i la mateixa ombra estranya. Hi ha pudor per parlar del mal i ens refugiem en el manual del funcionari de serveis socials.” (La Vanguardia, 21 desembre 2005).

Doncs, sí, el mal existeix, i no depèn exactament de taules estadístiques, perquè molts cops no té explicació. El mal és un misteri. Intentar tancar-lo en interpretacions sociològiques i en raons psicològiques és absurd. Com va dir fa un parell d'anys Roman Polanski, poc després d'acabar de rodar The Pianist, "qualsevol persona és capaç de fer qualsevol cosa en un moment determinat de la història". El que cal, doncs, és que jo no faci mal a ningú avui: gens de mal. Sarò buono soltanto oggi, deia el papa bo. No començar l’escalada. No riure’s dels qui, amb més o menys fortuna però amb bona voluntat, miren de dir-nos que siguem bona gent. No s'hi val a cedir en qüestions ètiques de la feina. No s'hi val a cedir en la manera de divertir-nos. No s'hi val a cedir en les relacions familiars. O, si un dia cedim en un punt, no s'hi val a no penedir-se i a no arreglar els desperfectes de seguida. Un dia vaig tenir l'ocasió de parlar amb uns interns de la presó i em van dir que sempre s'havien penedit de no haver sabut "tallar" abans. "I quan és abans?", els vaig demanar. I ells em van respondre: "Abans és al començament." Perquè si un dia, per a una cosa concreta, concedim que el fi justifica els mitjans, hem començat a comprar números per a la loteria de la monstruositat que podem cometre tu i jo, o tots dos alhora.

L’Estatut del PSOE

Tornem-hi. Ara com ara, em sembla que és ben clara la jugada. El PSC-PSOE ha aconseguit un nivell tan alt de compromís de tots els partits catalans –tret del PP– amb l’Estatut que, tal com estan les coses, em sembla que l’Estatut sortirà. Aigualit encara més del que ho està ara, molt més aigualit. Però no veig capaç Esquerra de fer marxa enrere. I Convergència no pot retirar-lo ella sola –primer perquè sense ERC no podrà tenir de cap manera els vots necessaris, però segon perquè no pot tornar a votar ella sola amb el PP, o sigui que depèn d’Esquerra en tots dos casos. Diuen els dirigents d’ERC, que tornen a tenir la clau de tot, que la contraproposta del PSOE a l’Estatut redactat pel Parlament català és “inacceptable”, però alhora asseguren que és un document de treball, que és un esborrany, que s’ha de negociar. Ja s’accepta que hi ha d’haver retallades importants, ja s’accepta que el document de treball no és l’Estatut, sinó la contraproposta del PSOE. Per tant, ara cada retallada que es faci a la contraproposta del PSOE ens la vendran com una victòria. Ens preparen el terreny.

Aquesta setmana ERC ha d’arreglar el seu nyap de la setmana passada –un cop més, queda clar que el Parlament podria funcionar amb els cinc caps de colla, perquè els diputats no saben mai el que voten; n’hi hauria prou amb cinc diputats, si més no als plens, que tinguessin cada un tants punts, i ens estalviaríem una bona virolla– i així podrà continuar fent veure que “amenaça” el PSOE, però ja ho hem dit altres vegades, el pacte és de ferro. I, pel que fa a l’Estatut, ERC hi està tan compromès com el PSOE. (I d'Iniciativa, que no en dius res? Iniciativa ja no és res, és llast mort.)

En resum, tal com estan ara les coses, jo ja firmo que l’Estatut mantingui l’article 1, “Catalunya és una nació”. És simbòlic, sí, però és una cosa que no tenim ara i que ens podria fer servei més endavant. Pel que fa al finançament, blindatges i la resta, és ben clar que tot el que s’avenci serà “en el marco de la Constitución” i que, per tant, a l’hora d’interpretar els articles continuarem depenent de com els interpreti Madrid. Que “Catalunya és una nació” no serveix per a res de material, però tal vegada d’aquí a vint o cinquanta anys, si s’aprova aquesta simple frase, els nostres fills o néts podran fer-la valer en l’ambit internacional com a precedent jurídic per aconseguir alguna cosa més que el que s’ha aconseguit fins ara amb bones paraules i “en el marco de la Constitución”.

El més probable, però, és que ni tan sols deixin aquesta frase. I llavors, la resta de l’Estatut serà una etapa més del “peix al cove”, tan criticat, de la Lliga i de CiU, del Foment de Treball, del Círculo de Economía, de les cambres de comerç, de la CEPB i dels caves suposadament catalans.

I ara, aquests quinze dies, ja deuen tenir preparat el castell de focs que ens faran els polítics per fer-nos veure que l’Estatut que votarem és “el millor que es podia aconseguir en les circumstàncies actuals”.


(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Escoltar els avis

No hi ha dret que els fem callar o que els condemnem a una vida totalment passiva, que els convertim en ciutadans de segona categoria de seguida que els comencen a fallar les connexions i ja no s’aguanten els pets. No, els hem d’escoltar, que no vol dir fer-los cas en tot, però sí aprendre a valorar la part de veritat que hi ha en alguns dels disbarats que de vegades se’ls escapen, com ho fem amb els nens, que no els despatxem amb un “ets idiota” quan diuen una bestiesa. Hem d’aprendre a veure què hi ha al darrere de les seves observacions i, sense necessitat de seguir-los el fil de tot el raonament que puguin articular, sí que hem de fer-los veure que estem per ells. I molts cops, la seva ànsia de pau –de pau en uns casos, en altres no, que n’hi ha que es tornen revolucionaris, o almenys molt bellugadissos–, la seva saviesa calmosa i distanciada de la vida, el seu afany d’ajudar i de sentir-se útils, ens poden ser de molt profit. Deixem-los parlar i enriquim-nos amb el que ens diuen, que segur que hi ha moltes coses que encara ens poden fer servei. I sobretot, tractem-los amb molt de respecte.

El que és una crueltat absoluta per part nostra és que els nostres avis comencin a creure que són sobrers. I que pensin, pobrets, que tant per tant és millor anar-se’n. I que demanin l’eutanàsia o que, directament, se suïcidin. He vist estadístiques sobre aquest punt, esfereïdores. No es diu públicament perquè fa lleig, però passa cada cop més. I és culpa nostra, d’aquesta societat utilitarista que entre tots fem cada dia. Un utilitarisme que comença per renyar l’avi quan diu una obvietat o una bajanada. Deixa’l, home (dona), que no veus que els anys transcorreguts li han concedit el dret inviolable de dir tot allò que vulgui?

Respectem els iaios, si us plau.


(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

El tercer llibre

Amb la lectura del tercer llibre he gaudit molt, però també he tingut un bon disgust.

Comencem per la primera cosa. Sóc força aficionat al cinema clàssic americà i tenia fins ara com a llibre de capçalera sobre aquest tema l’autobiografia de Frank Capra (The name above de tittle, 1971, no n’hi ha edició catalana). Però amb Capra sempre tenies la sensació que et faltaven punts de vista més arran de terra, per exemple dels actors i actrius. Doncs bé, aquest punt de vista concret el proporciona de manera magistral la semblança de Katharine Hepburn –autoritzada, contrastada i amb tota la complicitat de la biografiada– que va publicar fa un parell d’anys Scott Berg (Kate Remembered, 2003, no n’hi ha edició catalana). El llibre està molt bé, és una delícia veure des de primera fila i tan ben descrits els primers passos –i en uns quants casos, també els últims– dels monstres de Hollywood dels anys 30, 40 i 50. Bé, us el recomano.

El disgust és que l’últim Sant Jordi vaig regalar aquest llibre, abans d’haver-lo llegit jo, a M. I em penso que em vaig equivocar. A M alguns li fèiem sempre broma dient-li que s’assemblava a Kate Hepburn, no sols físicament, sinó per la manera de ser, decidida, independent, poc convencional, i a M li agradava l’acudit, li semblava que sí, que podria ser. I llavors, quan Kate es va morir fa dos anys i mig i Berg va publicar la biografia –Kate li havia demanat que no la publiqués mentre ella fos viva–, vaig regalar el llibre a M sense tenir la precaució de mirar-me’l jo abans. Precaució que en aquest cas no hauria estat sobrera, ja que moltes de les conviccions més íntimes de M no encaixaven de cap manera amb la manera de fer de Kate, i M vivia molt intensament les seves conviccions, i a més a més Kate havia passat la vida, justament pel seu mateix afany d’independència, sense fer cap compromís amb ningú, mentre que M havia convertit la seva existència en una lluita contínua per mantenir-se fidel a dos o tres compromisos que per a ella eren vitals –el del seu marit i la seva família en primer lloc. Kate era capaç de fer grans coses, i també de sacrificar-se, però alhora era incapaç de dir a les persones que estimava: “Seré sempre al teu costat.” I potser s’hi estava, eh?, i això té molt mèrit –posant per cas, va cuidar durant anys l’Spencer Tracy quan va estar malalt–, però no era capaç de consolar aquella persona dient-li que “demà” també seria al seu costat. Ella reconeix aquesta incapacitat seva com una mancança, però per a M aquest reconeixement no devia ser prou sincer, el devia considerar una mica cínic, com dir: “Perdoneu, sóc així… i no penso canviar.” Bé, suposo que fins i tot per a M el que compta és que al final de la vida una persona hagi estat capaç de ser fidel als seus ideals encara que no hagi estat capaç de formular compromisos concrets. En això, Kate i M sí que s’assemblen: només canviava que en M els ideals i les persones han estat sempre els mateixos i en Kate potser van anar canviant, sobretot les persones. El fet, però, és que Kate va morir bastant soleta, la pobra –tot i que potser ja li anava bé, vull dir que a mi em dol però potser a ella no li va fer res.

En fi, estic resumint dues vides intenses en quatre pinzellades i això és molt poc seriós. Només volia explicar-vos la raó per la qual he tingut un disgust aquests dies en llegir la biografia de Kate. M ha mort aquest estiu, de manera més o menys sobtada però molt acompanyada, i no havíem tingut temps de parlar d’aquest llibre i de les semblances, paral·lelismes i disconformitats entre ella i Kate. I això em sap greu, perquè podria ser que ella s’hagués pensat que jo la comparava amb Kate “també” en allò que ella no aprovava de Kate. I podria ser que llegir aquest llibre, que no sé si va acabar de llegir, fos per a ella una cosa mortificant.

Em sap greu i faig un propòsit. No regalaré més llibres –i mira que hi sóc aficionat– si no sé abans del cert que a la persona interessada li han d’agradar.

Del llibre d’Ishiguro que us vaig dir en parlaré un altre dia. Encara me’n falta un terç, però puc dir que no em penedeixo gens d’haver-lo triat i d’haver trencat el principi que deia de no llegir res de ficció que no tingui un mínim de deu anys d’antiguitat. De fet, potser no he trencat el propòsit, perquè el llibre d’Ishiguro podria ser que no fos exactament de ficció, tal com em pensava. Ja en parlarem.

Les festes de Nadal

Que un dels factors d’identitat del nostre país és la llengua ho tenim molt clar. Però a vegades, els avatars de la història i les barreges perverses de política i religió poden haver fet que perdem de vista que hi ha tradicions i costums que formen part també del nostre patrimoni i que no ens els hem de deixar escapar. O, si s’han mig perdut, hem de mirar de recuperar-los, de restaurar-los, d’actualitzar-los si cal. Un amic de Castelló, en Josep, em deia fa un temps, parafrasejant Josep Pla, que “el meu país és allà on puc demanar coca per berenar i ningú no em mira malament”. Bé, doncs, encara és així i que duri, però podria passar que les festes de Nadal, que aquí s’han viscut sempre d’una determinada manera que és la pròpia nostra, s’aigualissin i quedessin negades en cultures i tradicions alienes, i això seria una pèrdua greu en el patrimoni cultural de la humanitat. La nostra causa té de diferent amb altres mancances i necessitats socials del món, com deia el president Companys, que en el nostre cas som nosaltres sols els que podem conservar-la, mentre que altres causes humanitàries tenen més possibles defensors.

Doncs bé, les festes de Nadal podríem considerar que comencen avui, diada de sant Nicolau. És el dia del bisbetó de Montserrat. Demà passat, festa de la Puríssima (i no Immaculada, que això ve del castellà, de manera que els que tinguin el costum tan lleig de fer l’acudit macabre sobre el llarg pont d’aquests dies s’han de referir al “pont de la puríssima constitució” i no al de la “immaculada constitució”) i, amb la Puríssima, la Mare de Déu Fumadora d’Arenys, entre altres costums. També hi ha la fira de Santa Llúcia, que ja ha començat i que afortunadament és ben viva, i amb ella, les llucietes captaires i els dinerets i el pa de Santa Llúcia i el ball de l’almorratxa i la tabalà de València (tot això el dia 13). Després tenim, el 18, el rosari de les embarassades i els enciams i els xanguets. I el 21, la fira dels galls i el pare Llop, i “per Sant Tomàs neu al nas”, i la caritat dels quaranta pans i el tortell del padrí al Vallespir i al Rosselló. I les vigílies de Nadal, matem el gall. I el dia 24 el tió cal que cagui a cops de bastó, i la missa del gall que si no vigilem ja no la faran en català perquè només hi aniran turistes. I després tenim el torrons d'Agramunt, de Xixona i d’Alacant i les neules de Camprodon, del Maresme, de Palma i de tot arreu, i llavors hi ha en Fumera de la Costa Brava i el Pelut de la Garrotxa i les caramelles d’Eivissa, que són diferents de les caramelles de Pasqua. I els pessebres (amb caganer, no cal dir-ho), que ja els podem tenir fets des d’abans, però no hi posarem el nen Jesús fins després de la mitjanit del 24. I aleshores hi ha l’atxa del Ripollès i la xerigonsa del Maresme, i els Pastorets arreu, és clar, i l’estel de Nadal i l’escudella i carn d’olla que la de Nadal s’ha de fer amb quatre carns (porc, bou, gallina i moltó), i el gall dindi o la polla díndia, sense perdó, ben farcidets de salsitxes que volen dir els budells. I el Cant de la Sibil·la a Mallorca i arreu dels anomenats Països Catalans, i “per Nadal cada ovella al seu corral” i també “per Nadal qui res no estrena res no val”. I llavors tenim els violins de pastor o rabequets i les simbombes, i el fum-fum-fum, i el noi de la mare i el cava de l’Anoia o del Penedès o d’allà on vulgueu però etiquetat en català, perquè “el vi de Nadal no emborratxa ni fa mal” quan és català no sols de conveniència sinó de cor. I el 26 els canelons de Sant Esteve, i el ball de la Patacada. I després els embarrats del Vallès i el 28 les llufes dels innocents i el batlle de les taronges de Benisanet i el ball del pi de Centelles. I el 31 l’Home dels Nassos i les bruixes i els bruixots i el ball de les clofolles i el de la llet i el de la comare i el de lo barret i el dels dotze mesos, i l’endemà l’auca i el Ninou, i “any nou vida nova” i la carta als Reis i el patge Faruk d’Igualada i de seguida vénen els “tres reis d’Orient –tres bons camarades– que porten coses per a tota la gent”, i després la cosa s’allarga fins a la Candelera, el 2 de febrer, que ja sabeu que si “la Candelera plora el fred és fora i si la Candelera riu el fred és viu”…

No podem perdre tot això, perquè no són coses de les jerarquies ni imposades des de dalt, sinó que són costums i tradicions nascudes i arrelades en el poble i no contradiuen cap laïcitat, ans al contrari, són expressió clara de la iniciativa dels laics.

El vigilant del far

Aquest bloc, després d'un temps prou llarg de rodatge sense cap personalitat ben definida, ha decidit començar a anomenar-se a partir d'ara El vigilant del far.

Podeu treure totes les conseqüències que vulgueu sobre la tria d'aquest nom... La veritat és que m'ha vingut tot d'un plegat al cap, aquesta mateixa nit, i m'agrada tot el que suggereixen aquestes quatre paraules; segonament he fet una cerca per la xarxa i he vist que no estava agafat; i finalment me l'he fet meu, sense pensar-hi gaire més.

Si us sembla massa pretensiós, ja el canviaré. O potser jo mateix me'n canso, d'aquí a un temps.

Recollir trastos vells

De primer ens ho van vendre com un nou servei als ciutadans, que tothom va valorar com convenia: força. Era molt d’agrair que l’Ajuntament es preocupés de mantenir netes les voreres i els carrers i que ajudés els ciutadans en la difícil tasca de desprendre’s, enmig d’una gran ciutat, de les andròmines que han deixat de fer-nos profit a casa. Hi havia un dia cada mes fixat perquè els veïns de cada barriada deixessin els trastos vells a la porta de casa. La gent respectava més o menys la norma i l’horari, i tota la ciutat va interioritzar en l’imaginari col·lectiu que ja no calia avisar el drapaire, que d’altra banda molts cops no venia si no li garanties amb molt bones argumentacions que el viatge li eixiria a compte.

I llavors es va crear una xarxa paral·lela de pedacers passavolants, que recollien les coses més aprofitables abans que passés el servei municipal. I aleshores, no sé si per això o per què –no ho han explicat mai prou bé–, l’Ajuntament va decidir tot d’un plegat suprimir el servei públic i fer-lo de pagament i amb avís previ. Va ser perquè la petita compensació que el consistori s’esperava aconseguir amb la recollida d’endergues se n’havia anat en orris per la murrieria dels trastaires que se’ls avançaven? Vés a saber. Però la marxa enrere va ser un fracàs. Des de llavors, gairebé cada dia podies trobar pertot arreu munts de deixalles inorgàniques, ara aquí, ara allà. Perquè a la gent se li havia ofert un servei de franc prou racional i de sobte, sense explicacions, se li havia dit que per desprendre's d'allò calia pagar un suplement. Com si no paguéssim prou impostos…

I ara, tot s’ha de dir, cal felicitar els de l’Ajuntament de Barcelona perquè, tot i que amb retard d’anys i amb molta recança, finalment aquest passat mes de novembre han decidit baixar del burro on s’estaven enfilats i han reprès el servei interromput. «Quan el seny ha vingut, l’home ja està perdut», deien els avis, però en aquest cas no hem hagut de lamentar desgràcies personals.

S’ha rectificat abans que Barcelona esdevingués una immensa deixalleria permanent, perquè el fet cert és que els escombriaires ja no donaven l’abast. Ara podran tornar a dedicar tot el seu temps a recollir escombraries, sense haver d’aturar-se a cada cantonada per veure “què fem amb aquest trasto”.

Pel meu carrer passen el dimecres.


(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Tres llibres

No paro d’escriure de política, i teòricament aquest bloc era per explicar altres coses. En fi, deu ser que els polítics em tenen el cor robat, que els faci tant de cas. Al capdavall, per molt que m’hi esforci continuaran fent la seva i, per tant, donant-nos disgustos cada dia…

Bé, avui volia parlar de llibres, perquè n’hi ha tres de nous, en aquests moments, que m’han cridat molt i molt l’atenció. I amb un d’ells trencaré un criteri meu de gairebé sempre, que era i és el de no llegir res de ficció que no tingui una solada d’un mínim de deu anys. No vull deixar-me portar per les modes ni els best-sellers. És per cuidar el meu ego, ja ho veieu, allò de creure’s superior perquè no et deixes arrossegar pel corrent general, etc. Doncs, mira, trencaré el meu ego amb l’última novel·la de Kazuo Ishiguro, del qual ja vaig llegir –no en el seu moment, però també sense esperar els deu anys– The remains of the day (El que resta del dia, en la traducció de Xavier Riu per a Edicions 62). Ara ha sortit Never let me go (No em deixis mai, Empúries, traducció de Xavier Pàmies) i m’ha atrapat tant el que n’han dit les pàgines literàries dels diaris que la penso llegir aquests dies o de seguida que pugui. Demà mateix la compraré.

Un altre llibre que penso comprar –i amb aquest no trenco propòsits, perquè amb els llibres de no ficció no tinc manies– és el de les Cròniques de l’altra veritat, de Mercè Piqueras (Rubes Editorial). És un tema que m’apassiona, ja ho vaig explicar fa temps.

El tercer llibre que penso llegir aquests dies –parlo d’abans de Nadal, per Nadal en vindran uns quants més, entre altres Els Buddenbrook de Thomas Mann, que el tinc pendent de fa temps– és… un que no us penso dir ara. El llegiré, i si m’agrada, com penso que m’agradarà, ja us l’explicaré. Mentrestant, m’estimo més no dir-ne res, no fos cas que la intuïció i les informacions que en tinc em fallin. Senzillament, no vull fer propaganda abans d’hora d’un llibre que encara no estic segur al cent per cent que sigui prou recomanable. No vull perdre el prestigi d’infal·libilitat, que m’ha costat tant d’aconseguir… ;-)

Eren espanyols

Han passat uns dies del terrible assassinat d’una família sencera –entrega, com diuen a Elx– en una joieria de Castelldefels, i no he vist gaire enlloc que s’hagi comentat amb prou contundència que els assassins –de moment presumptes, d’acord, però agafats en el moment que sortien de la joieria amb el ganivet a la mà i tacats de sang– eren espanyols. Quines coses hauríem sentit si els delinqüents haguessin estat marroquins, romanesos o equatorians? Quantes vegades ens haurien dit que “mai” no s’havia vist un crim tan cruel, tan sanguinari, tan inhumà? Quins crits xenòfobs no hauríem escoltat?

Ho deixo anotat aquí perquè si mai passa una altra cosa d’aquestes tan esgarrifoses i els protagonistes són d’una altra nacionalitat oficial, no digui ningú que “això abans no passava”.

I d’altra banda, ara s’ha sabut que hi ha hagut ja una primera europea suïcida a l’Iraq: una dona belga de 38 anys va fer de dona bomba prop de Bagdad, el passat 9 de novembre. Ens acostem cada cop més al que havia profetitzat: una vegada, la bomba la durà una nena d’ulls blaus i cabells fúcsia.

El nihilisme no té fronteres, ni colors de pell.

Definició de terrorisme

Diu l’escriptor Juan José Millás, a El País d’avui: «La Cimera Euromediterrània de Barcelona va concloure amb una condemna sense pal·liatius al terrorisme. El problema és que els participants no es van posar d’acord sobre el significat del terme. Tampoc és que es moguessin en una ignorància absoluta. Tothom sap, per exemple, que segrestar un avió i llançar-lo contra un edifici habitat és un exercici de terrorisme (i dels més salvatges, per dir-ho tot). Hi ha coses, en fi, que es veuen de lluny. El problema és quan entrem en els matisos. És terrorisme, per exemple, envair un país amb la coartada que representa una amenaça que després es demostra que era falsa? És terrorisme fer servir armes de destrucció massiva, com el napalm o una de les nombroses variants, contra la població civil d’una localitat del país indegudament atacat? Es podria qualificar de terrorista, posem per cas, l’entrada a Fal·luja? És terrorisme segrestar persones i recloure-les en llimbs legals com Guantánamo? És terrorisme la tortura? Són terroristes les presons secretes denunciades per la premsa nord-americana? És terrorisme resistir-se a la invasió d’una potència estrangera? De què parlem quan parlem de terrorisme?»

Fins aquí les preguntes retòriques –les avalo totes– de Millás. Però és curiós que hagi interromput la rastellera justament aquí. Perquè podríem continuar: És terrorisme defensar la teua llengua materna, la pròpia del teu país, amb ungles i dents? És terrorisme imposar amb tota mena de pressions jurídiques, propagandístiques, polítiques, econòmiques i psicològiques una “cultura superior”, en nom d’uns suposats “interessos comuns”? És terrorisme aprofitar el poder per acusar els febles de defensar-se de manera “massa violenta”? És terrorisme allunyar presos del seu país i de les seves famílies? I aquesta darrera que segur que no li importaria a Millás formular-la, però sobre la qual sembla que s’ha imposat un silenci global: són terroristes els càrrecs públics que estant en funcions van protagonitzar una mena de cop d’estat per no perdre el poder, incloent-hi el segrest dels mitjans de comunicació públics i la manipulació d’ambaixades i de l’ONU entre l’11 i el 14 de març del 2004? Són terroristes els polítics dels altres partits que, sabent això, callen i no porten els presumptes colpistes als tribunals? (Perquè sembla que l'omertà de la transició, que potser va estar bé, continuï a hores d'ara, 30 anys després, i que els que manen avui no els interessi l'imperi de la llei, sinó només manar... Perquè no tinc cap dubte que si hagués triomfat el cop d'estat, tothom hauria anat al jutjat a presentar denúncia... Llavors, els cops d'estat s'han de denunciar només si triomfen?)

Acaba Millás, i m’hi afegeixo: «A la Cimera Euromediterrània de Barcelona no hi van ser convidats (si més no que jo sàpiga) acadèmics, ni lingüistes ni filòsofs. Aquests professionals haurien ofert amb molt de gust als polítics una bona definició de terrorisme. “Però és que nosaltres necessitem una definició a la carta, és a dir, una definició que no ens inclogui”. Si a Al Capone li haguessin demanat una definició de gàngster, hauria sol·licitat això mateix. És molt humà.

»I ací hi ha el problema. La definició de gallina inclou totes les gallines, i la de taula, totes les taules, i la d’home, tots els homes. La de terrorisme, inevitablement, inclouria tots els terrorismes. La definició és un invent diabòlic, perquè explica el significat de les paraules amb l’exactitud amb què un cronòmetre divideix en 60 parts un segon. La definició és una arma de destrucció massiva de la mentida, de l’engany. Hi ha una solució, i és qualificar de terrorista la definició de terrorista. Ja hi arribarem.»


(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Les escoles i els concerts

Ja feia dies que volia clavar queixalada al tema perquè em semblava que alguna cosa havia de dir, però no em venia la idea clara al cap. Ara l’he tinguda. La idea és molt clara i molt concreta: tothom sap que les escoles concertades cobren més que el que marca el concert, tothom sap que l’escola concertada diu que no pot sobreviure si no és que tira de veta per una altra banda –les famoses fundacions suposadament voluntàries– i alhora tothom acusa l’escola concertada de ser un negoci... perquè cobra suplements.

Escolteu, polítics –la majoria dels quals porteu els fills a la concertada– i sindicats i mitjans de comunicació i gestors d’escoles. M’és igual l’ideari d’aquests centres educatius, tant si són públics, com si són privats, com si són concertats –sempre dintre d’un ordre…, que no necessàriament ha de ser l’ordre “constitucional”, pot ser un ordre més ampli, democràtic i alhora lliure, i fins i tot netament català i, per tant, segurament “inconstitucional”–, però deixeu de dir mentides, no?, tots plegats… O bé es dóna a les escoles concertades –o als pares, millor– el que costa cada plaça escolar, o bé se suprimeixen els concerts i passem a tenir escola pública de franc –i tot de franc– i escola privada de pagament. Però ja n’hi ha prou d’amagar l’ou –passeu-me el rodolí– i de fer veure el que no és. Jo no sóc ni dels uns ni dels altres, tot i que em miro de més bon ull la pública i me’n dono vergonya cada cop que diuen els governants que no hi ha prou diners per substituir els barracots, per millorar la ràtio mestres/alumnes, per acollir els immigrants i els discapacitats i els desafavorits… Però és que tot plegat passa de taca d’oli! Tothom menteix! I la culpa és dels polítics, que tenint a la mà la possibilitat de resoldre l’assumpte no són capaços ni de dir la veritat. Sí, la veritat és que per la seva totxesa, i malgrat la seva demagògia i les seves mentides de cada dia l’escola no és de franc, ni la pública ni la concertada.

I pel que fa a la religió a les escoles, les últimes dades a Catalunya són: la religió catòlica és sol•licitada en primària pel 50,9% dels alumnes, i el 0,5% opten per altres religions. A secundària trien religió catòlica el 40,4% i el 0,4% altres religions (dades del Departament d’Educació, curs 2004-2005; cf. El País 28 novembre 2005). No sé com s’ha de gestionar això, no sé quina fórmula hi ha d’haver, però em sembla vergonyós que es regali a un partit parafeixista i colpista –recordeu les mentides de l'11-M per conservar el poder– una reivindicació que aplega entre el 40 i el 50 per cent dels pares de família d’aquest país. I al damunt, n’hi ha que barregen els diners de la concertada amb els diners de l’IRPF i els diners de la Cope… Sisplau, que deixin de mentir.

Mireu, hi ha moltes coses que no m’agraden de com està organitzada l’escola d’aquest país nostre, però si volem discutir dels temes, abans convé posar damunt la taula les dades. Si no, tot és una immensa martingala i tot és demagògia.


(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Una injecció d’autoestima... i de realisme

Sentir a parlar Vicent Partal, director de Vilaweb, a la Generalitat de Catalunya, l’altre dia (16 de novembre), en els primers “Espais terminològics” del Termcat, va ser tota una experiència de catarsi personal, no sé si col·lectiva. Partal no fa teories: ell, valencià de Bétera (el Camp de Túria), ha creat i desenvolupat el que és ara el primer mitjà de comunicació en català, i sens dubte el més sòlid, estès i fiable. I no es cansa d’explicar que el català té una presència no gens menyspreable entre el conjunt de llengües del món en l’únic àmbit en què no depèn d’estats, de subvencions ni de padrinatges econòmics, sinó sols de la iniciativa de la gent: internet. El català és segurament la llengua proporcionalment amb més extensió dins la xarxa. I en xifres absolutes, sempre es troba en els llocs capdavanters, entre les posicions 10 a 20 de gairebé tots els paràmetres: Google, Dmoz, Wikipedia, nombre de pàgines web, nombre de blocs… És per això que l’ICANN, l’organisme internacional que gestiona els dominis d’internet, no va dubtar gaire a l’hora d’atorgar-nos el primer domini per a una llengua, el “.cat”, ara fa dos mesos.

Partal insisteix molt que “el català és una llengua global”, que funciona perfectament com a vehicle de comunicació arreu del món, que és molt potent i àgil en el seu desplegament extern i desenvolupament intern i que cal no tenir complexos a l’hora d’anar-se situant en paral·lel a les altres llengües potents del món. S’ha acabat allò de pensar que per anar pel món el català no serveix. Partal demostra cada dia que sí que serveix.

Els catalans necessitem sempre més autoestima i més convenciment sobre les nostres possibilitats. Ens han educat per ser mesells, i ja és l’hora que ens espolsem aquests traumes infantils. S’ha acabat. Prou. El català és una llengua global, és clar que sí. I espereu-vos, que acabem de començar.


(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

La història es repeteix, i no avancem

Escriu l’historiador Joan B. Culla a El País:

«“Creo que ningún Gobierno ha contraído jamás en España una tan grave responsabilidad como la que contraería el que coadyuvara a la aprobación de ese Estatuto que, tal como se ha presentado a las Cortes, significa la desmembración de la Patria.” Les paraules que acabo de transcriure procedeixen –no és difícil d’endevinar-ho– del diari Abc, i van ser firmades pel seu director. Però no han estat extretes d’una edició d’aquesta setmana, ni de l’altra, ni de l’anterior. Corresponen al número datat el 4 de maig de 1932, i les subscriu don Juan Ignacio Luca de Tena. O sigui, que el Govern al qual es refereixen no és el de José Luis Rodríguez Zapatero, sinó el de Manuel Azaña; i l’Estatut contra el qual s’abraonen no és el projecte actual, sinó el republicà, versió molt rebaixada del de Núria, que després de quatre mesos d’intens debat acabaria sent promulgat aquell setembre.

»Durant tot el període comprès entre l’estiu del 1931 i el del 1932, el diari monàrquic madrileny va multiplicar els missatges segons els quals els catalans no sols se separaven d’Espanya, sinó que pretenien imposar-li la forma d’Estat que més interessava els seus fins particulars. No existia, segons l’Abc, cap fet nacional sobirà de Catalunya; els aspectes econòmics i financers de l’Estatut eren “incompatibles con los intereses generales del país” i, en definitiva, l’esmentat Estatut –una “ofensa a España”– no mereixia ni tan sols ser pres en consideració. Els sona?

»Però l’Abc no anava sol en l’actitud, ni de bon tros. També el maig de 1932, El Debate, un diari catòlic molt proper a la jerarquia episcopal, descrivia l’Estatut com “un insulto a la Constitución, a las Cortes y a todo el pueblo español, una pieza de separatismo camuflado”, i al·ludia lúgubrement a “la España balcánica” a punt d’arribar. Els diaris esmentats, i encara amb més ferocitat El Imparcial, explicaven la “sumisión” del president Azaña davant les demandes de “la Esquerra” en raó del “precio a pagar por la colaboración revolucionaria que prestaron los separatistas” al canvi de règim d’abril del 1931. Els continua sonant? Paral·lelament, diverses capçaleres de la premsa dretana castellana (La Gaceta Regional de Salamanca, El Adelantado de Segovia, El Correo de Zamora, El Defensor de Cuenca, etcètera) propugnaven obertament el boicot als viatjants i als productes catalans. Ja al Congrés, Antonio Royo Villanova –l’exponent més paranoic de l’anticatalanisme espanyol en la primera meitat del segle XX– sentenciava, el 10 de juny de 1932: “Aquí no hay más nación que España.”

»Quan totes les idees i reaccions que acabo d’esmentar o resumir es van formular –ara fa 73 anys, tres generacions–, Espanya tenia la meitat d’habitants que ara, i era, considerat en conjunt, un dels països més pobres i subdesenvolupats de l’Occident europeu, amb zones d’una misèria negra, d’un primitivisme ancestral (Las Hurdes, Casas Viejas...), amb taxes d’analfabetisme colossals, amb una hemorràgia emigratòria de centenars de milers de persones cada dècada. En aquella Espanya, la ràdio, el telèfon o l’educació secundària eren luxes burgesos, no diguem res de l’accés a la universitat, i milions d’homes i dones naixien, vivien i es morien sense conèixer altres horitzons que els del seu poble, a tot estirar la comarca d’origen.

»El canvi, en tres quarts de segle, ha sigut gegantí, formidable: creixement demogràfic, inversió dels fluxos migratoris, augment astronòmic dels nivells de renda, de consum, de mobilitat humana, universalització de l’ensenyament mitjà i massificació de la superior, accés general i instantani a la informació i al coneixement. I això, per no parlar dels progressos globals de la ciència i la tecnologia, de la medicina i la biologia; o de la revolució en els costums, els valors, la sexualitat... I no obstant tot plegat, en aquest país i en aquesta societat que s’assemblen tan poc a la del 1932, hi ha quelcom, una sola cosa, es podria dir, que roman incòlume, immutable, granítica: el recel, la fòbia, el rebuig davant les aspiracions catalanes a obtenir l’autogovern o a incrementar-lo. Hi ha –tal com he mirat de il·lustrar-ho– el mateix fonamentalisme, els mateixos adjectius desqualificadors, les mateixes amenaces de boicot, les mateixes interpretacions conspiratives i paranoiques, els mateixos prejudicis; exactament, literalment, paraula per paraula... Com pot ser?» (El País 11 novembre 2005)

Doncs bé, això que constata Culla és la mare dels ous i el resum de tot plegat. No hi ha res més a dir. És per això que vull que Catalunya sigui independent. Perquè ja han passat prou generacions per poder constatar el fracàs de la idea de “les Espanyes” i perquè tothom estigui ben convençut que Catalunya i els catalans no cabem dins la mentalitat de l’Espanya castellana, centralista, autoritària i ploramiques. Mentre depenguem de Madrid mai no serem un país normal. I jo l’únic que vull és viure en un país normal, en el qual per parlar i que et parlin en el teu idioma matern no hagis de fer cada vegada un sobreesforç ni pagar un suplement o una penalització.

El problema, és clar, és que van passant els anys i les generacions, la gent no té memòria històrica, som pacífics i pactistes i ens anem deixant entabanar per les martingales que s'empesquen a Madrid per fer-nos creure que avancem. I encabat, patapam! Cal recordar què va passar després d’allò que recorda Culla, quant de temps va durar aquell altre Estatut de pa sucat amb oli? Quant durarà aquest altre, també aigualit, si és que finalment surt?


(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Sobre una emissora de Madrid

He rebut set correus demanant-me l’opinió sobre una emissora de ràdio de Madrid que diu que critica tant l’Estatut, i els polítics catalans, i Catalunya i tot plegat.

No escolto aquesta emissora i no penso escoltar-la per “escandalitzar-me'n”. Ja fa molts anys que no llegeixo ni escolto ni miro determinats mitjans de comunicació de Madrid –ni tampoc alguns de més a la vora–, perquè sé que no m’aniria gens bé per a la salut, i els metges sempre m’han dit que per poc que pugui miri d’evitar disgustos innecessaris, que la vida de cada dia ja ens en dóna prou. La veritat és que no entenc l’actitud contrària. Quines ganes de posar-se pedres al fetge i de fer-se mala sang, no? Hi ha gent que diu: “Cal conèixer l’enemic, per poder rebatre-li els arguments.” Doncs, no, jo no. Jo no em penso barallar amb una gent de Madrid que no conec de res, i si un no vol, dos no es barallen. Jo sóc pacifista molt convençut, què voleu que us digui. Ja s’ho faran.

Dos dels missatges rebuts, que es veu que em coneixen més, diuen si “les barbaritats” que fa aquesta emissora m’han fet canviar les meves conviccions religioses. I la resposta torna a ser que no. Primer, hi torno, perquè no escolto aquesta emissora, i encara que no em fes mal a la salut no formaria part de les meves prioritats. Altra feina tinc. Però a més, escolteu, les meves opinions personals creieu que trontollaran perquè un papa, un bisbe, un capellà o un borinot radiofònic faci o digui això o allò? No, home, no, si us plau. Doncs encara menys si és un de Madrid, no? M’és ben igual el que diguin les ràdios, i encara més les de Madrid. D’altra banda, sempre he defensat que els bisbes poden fer i dir el que vulguin, com tothom. Jo no els penjo cap obligació pública suplementària que no exigeixi a altres ciutadans. Si no són coherents amb el que la gent espera d’ells, ja s’ho trobaran, amb protestes, blasfèmies, creus no marcades a la declaració de la renda i apostasies, que diu que cada cop n’hi ha més. Jo no els penso jutjar, ni als bisbes, ni als blasfems, ni als apòstates. Suposo que tothom deu tenir les seves raons. Però no m’agradaria estar a la pell d’algú, sigui religiós o sigui laic, que digui que ha actuat de determinada manera o de tal altra perquè l’exemple de no sé qui el va escandalitzar. Això, que ho digui una criatura, bé, però una persona adulta?

De vegades he explicat tot això amb un exemple que fins ara tothom ha entès: si jo estimo Catalunya, creieu que aquesta estimació patirà un daltabaix cada cop que els governants oficials de Catalunya facin una pallassada? I mira que en fan, eh? Doncs, no, és clar que no. Si un representant del meu país fa coses en nom del meu país que no m’agraden, jo haig de renegar del meu país i de la meva llengua? No seria senyal que en realitat potser no tenia unes conviccions prou sòlides? Bé, doncs encara més, perquè aquí i ara ni tan sols no parlem de Ràdio Estel, sinó d’una emissora de Madrid. Que hi ha gent d’aquí que hi tenen accions o interessos? Doncs, escolteu, ja s’ho faran i ja s’ho trobaran. No és el meu problema o, si més no, estic decidit a impedir que una emissora de Madrid sigui el meu problema.

En fi, que hi hagi pau. I si algú no vol pau, que sàpiga que a mi no em trobarà al pati dels duels. M’estimo més passar per petaner.


(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Fets diferencials (1): Felicitats per la coherència

Una mica embafador, no?, el devessall de portades d'avui, les ràdios, les teles... Es veu que ha nascut no sé qui a Madrid i tothom s'ha posat el vestit de mudar, s'han mobilitzat els enviats especials i han fet xafarranxos de combat totes les redaccions. I els mitjans catalans no han estat cap excepció. Dol, sobretot, el desplegament de l'Avui, que fins fa ben poc era correcte en les formes, però emotivament distant en aquest punt. Ara, el to és de molta proximitat. Hi influirà el fet que cada vegada hi hagi en les seves pàgines més signatures de plantilla amb el nom en castellà? Hi influeixen els nous amos? Estan lligades totes dues coses? Són preguntes purament retòriques, és clar.

Hi ha hagut dues excepcions en la bavejamenta general, que jo sàpiga: VilaWeb i el Racó Català. Volia deixar-ne constància, perquè passaran els dies i la gent potser no s'ho acabarà de creure. A hores d'ara, mitja tarda del 31 d'octubre del 2005, cap d'aquests dos mitjans no ha parlat a la seva informació de portada d'un fet que, en efecte, és absolutament ordinari, però sembla que ha fet perdre el timó, la xaveta i el control a la resta de mitjans informatius de l'Estat espanyol, incloent-hi la majoria dels catalans -que han reafirmat així la seva condició d'espanyols.

Com que m'ha semblat que l'opció de desmarcar-se de la resta potser podria comportar determinats problemes per a un mitjà generalista com és VilaWeb, els he tramès un missatge de suport, més o menys amb el contingut següent:

«Benvolguts amics,

»Veig que no feu referència, almenys en la vostra portada, a una suposada notícia que avui ofereixen tots els mitjans de comunicació, també els considerats "seriosos", sobre una nena que es veu que ha nascut aquesta nit a Madrid. Suposo que si no en parleu és perquè a Madrid cada dia hi neixen nenes i nens, com també a París, a Nova York, a Yamoussoukro i a Kuala Lumpur, i fins i tot a Igualada, a Elx, a Maó i a Perpinyà, i un mitjà de comunicació seriós no pot anar al darrere d'aquestes històries familiars íntimes que corresponen més aviat a publicacions especialitzades. És clar que VilaWeb també podria fer cada dia una pàgina amb tots els naixements del dia en els Països Catalans, una cosa com la d'aquells supermercats que regalen canastretes, i seria simpàtic i engrescador. Tot i això... una nena nascuda a Madrid, encara que fos filla d'un funcionari privilegiat i d'una periodista del Telediario, continuaria sense tenir res a fer en la primera plana d'un portal català.

»És en detalls com aquests que es posa de manifest de debò que VilaWeb és un mitjà de comunicació realment seriós i independent de modes i de pressions sentimentals. Per a mi, és el mitjà més valuós de tots els que consulto cada dia... tot i que de vegades -i us ho he fet saber- m'hagin decebut determinats silencis seus sobre coses molt negatives que passen de tant en tant al País Valencià i a les Illes.

»Bé, aquesta vegada us felicito per l'opció presa, que suposo que deu haver comportat també algun inconvenient i potser fins i tot alguna ganyota de molt amunt.

»Cordialment,

»(signatura)»

Bufetades a temps?

Una de les coses que menys entenc de la manera de comunicar-se de determinades persones constituïdes en autoritat, és que sovint obren escletxes difuses en els principis que formulen, de manera que hi ha la possibilitat clara de fer exactament allò mateix que prohibeixen. Diuen les coses de manera que tant la regla com les excepcions a la regla siguin tan “evidents” que a tothom li semblin bé com a principis, sense que calguin explicacions més detallades. I quan arriba el cas d’aplicar la llei, que l’apliquen ells –són els que manen–, llavors decideixen que el seu cas és el típic en què es compleix l’excepció. Les guerres, decidides gairebé sempre per la gent que mana, són un exemple clar d’aquesta manera de fer: sempre ens asseguren que és un cas excepcional.

Tant per tant, penso, potser seria millor que quan es formulin aquests principis, no s’hi incorporessin excepcions. Les excepcions que ha de tenir tot principi en una societat no fonamentalista penso que no poden formar part de la regla, sinó que han de formar part de l’intangible, han de ser principi indiscutible però sense tenir formulació concreta, perquè si es formula, com que continuem trobant-nos en una societat lliure, caldrà obrir la porta a l’excepció de l’excepció, i així successivament: és impossible ficar en una llei la vida i quan s’ha intentat s’ha caigut en la tirania més perversa. Si incloem les excepcions en la mateixa regla, llavors ja no és excepció, sinó part de la regla. I per tant, el principi expressat en la regla passa a ser paper mullat, a l’albir dels qui manen, que sempre interpretaran, arribat el moment, que en aquell cas, justament en aquell cas, és quan es dóna l’excepció.

Com que aquest paràgraf darrer, ara que l’he rellegit, no s’entén gaire, posem un exemple, el dels càstigs físics als nens. En principi, tothom està d’acord amb el fet que són intolerables. Però després sentim com hi ha gent, de vegades constituïda en autoritat, si més no moral, que diu que “una plantofada a temps” pot arreglar un futur desgraciat. Le regla i l’excepció han estat formulades així mateix per Fernando Savater (El País, 23 octubre 2005), i les ha exemplificades amb el cas de Hellen Keller i la bufetada que li va clavar la seva institutriu Anne Sullivan, la qual va aconseguir així que la famosa nena sorda, muda i cega comencés a respondre positivament als intents de comunicació, fins llavors frustrats, de la gent del seu entorn.

Però aquest principi amb l’excepció inclosa, ¿no es presta a tota mena d’abusos justament per part dels pares i mares, tutors i mestres que ja són propensos a maltractar, mares i pares i tutors i mestres que no tenen les idees tan clares com se suposa que les tenia Anne Sullivan? Com descodificaran de manera adequada la regla i l’excepció aquests pares i mares –que segur que són una minoria, però hi són– propensos a la violència? No hauríem de prohibir les coses pensant només en la gent perillosa, i deixar que el sentit comú faci la resta? Algú pensa que s'han de descriure totes les possibles excepcions d’una regla perquè una societat funcioni? Cal legislar, sobretot en el terreny del dret penal, descrivint tot allò que se’ns acudeixi que pot passar, bo o dolent, en la societat? No legislem massa?

Savater formula el seu principi de diverses maneres. Per exemple, així: “No hay que maltratar a los niños ni se debe recurrir habitualmente por frustración o histeria –cuando no por sadismo– a los castigos corporales contra ellos.” Aquest “habitualmente”, vol dir que hi ha excepcions en què són justificats els càstigs corporals “por frustración o histeria”?

I també ho diu així: “El cachete puede ser en ocasiones un atisbo aleccionador que vacune contra futuras transgresiones que desembocarán en reconciliaciones más difíciles.” Què vol dir “...puede ser en ocasiones”?

O així: “Ninguna bofetada sustituye a la persuasión, pero alguna –en la ocasión y el momento adecuados– puede servir de aldabonazo para que las razones persuasivas sean mejor atendidas.” Què significa exactament “alguna”, “en la ocasión y el momento adecuados” i “puede servir”?

I encara així: “No, claro que no se debe pegar a los críos. Casi nunca.” Què vol dir “casi nunca”?

En fi, per mi Fernando Savater ha comès una greu irresponsabilitat. Una més. Ja vaig deixar de creure en ell i en la seva capacitat d’anàlisi lúcida del món quan va començar a deformar la realitat del País Basc i a presentar-se com a víctima d’una violència que ell, més que molts altres, ha contribuït a atiar de manera contínua en els últims anys, amb la seva irresponsable formulació de principis de no-violència que afectaven desfavorablement en primer lloc tothom qui no pensava com ell. Ell mateix i els seus amics s’apliquen sempre de forma afavoridora els principis i, alhora, neguen sempre aquesta mateixa interpretació favorable als de l’altra banda. És a dir, l’excepció és sempre ell i els de la seva banda, com si no hi hagués precedents ni història ni drets concurrents ni provocacions prèvies de cap mena.

En el cas de les “plantofades a temps”, ja es veu que Savater en deu haver clavat unes quantes i que n’està molt satisfet pensant que la mesura segur que ha servit per arreglar el futur de les criatures afectades. Sí, Savater, el seu futur i la teva tranquil·litat. No és gens estrany que Savater sigui un dels sacerdots suprems davant l’altar de la Constitución espanyola, que tant serveix per a una finalitat com per a la contrària, segons qui la llegeixi i segons què es discuteixi, però que al final sempre queda interpretada i determinada pels mateixos, pels que manen.

Quina és la solució al cas de les lleis generals i les excepcions? No la sé, no sé si hi ha cap solució. Suposo que l’ésser humà és limitat i haurà d’enfrontar-se sempre a aquestes contradiccions. Però jo crec que durant una temporada aniria força bé que les lleis generals més bàsiques –no matar, no pegar, no robar, no insultar, no fer guerres, no enriquir-se injustament a costa de l’esclavisme o les necessitats de subsistència d’altres– no tinguessin excepcions de cap mena, almenys en les formulacions teòriques. Potser aconseguiríem millorar una mica el món, que ja és prou difícil. I les excepcions, ja ens les trobarem en els casos concrets. I com que no som fonamentalistes, sabrem aplicar amb seny el que pertoqui en cada cas.

O ens estimem més que tot estigui teòricament ben quadriculat, que s’escrigui cada cosa amb previsió absoluta de tot el que pot passar, i que al final els que manen dictaminin que en aquest cas s’aplica la regla general i en aquell altre l’excepció?

Jo no.

Els nacionalistes són ells

Ja ho vaig escriure fa temps i es va publicar, però no recordo a on i no sé trobar-ho. Els catalans vam cometre un error quan ens vam qualificar de nacionalistes. Nosaltres, la majoria, som catalans i prou, només volem que ens deixin ser catalans i prou. La paraula i el concepte de "nacionalisme", arreu, en gairebé tots els idiomes, vol dir una cosa diferent del que diuen el diccionaris catalans. Nosaltres diem "nacionalisme" i "nacionalistes" i no tenim la sensació de dir cap cosa lletja. En canvi, en castellà, anglès, alemany, francès, italià... "nacionalisme" els sona a imperialisme, a mata-degolla, a invasions, a guerra, a... nazis, justament. Per tant, encara que per a nosaltres "nacionalisme" signifiqui simplement la nostra manera de dir que estimem el país, hauríem de bandejar aquest terme. I dir-nos catalans i prou. O "pobres catalans", si voleu, que seria més ajustat.

I llavors, anomenar "nacionalistes" els espanyols, perquè ells sí que ho són: imperialistes, mata-degolla, invasors, guerra... nazis. Si un poble diu que vol viure pacíficament d'una altra manera, amb una altra mena de relació amb els països veïns, no ens poden titllar de nacionalistes. Els nacionalistes són ells, que no ens deixen. I són ells els que tenen els tancs per impedir-ho. Nosaltres, des del Decret de Nova Planta, que no ha estat derogat, no podem tenir ni ganivets a casa. I ni ganes. "Som gent pacífica", els nacionalistes són ells.

(Això ve a tomb per una ressenya que he vist en una publicació de Madrid sobre un llibre d'autor català que al crític li ha semblat molt bé, però deia: "Lástima que sea nacionalista..." Potser la culpa és una mica nostra, que ens fem dir el que no som. No pots anar pel món dient que et dius "nazi" i que això en el teu idioma significa tal cosa bonica. A veure si ho anem canviant.)

(Ep! Que quedi clar que som una nació, eh? Això sí. Com Castella, com el Japó i com els Estats Units d'Amèrica. Però una cosa és el que som i una altra l'isme amb el qual qualifiquem la manera d'estimar la nostra nació.)


(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Fruir com un godall

El fet que no m'entusiasmi gens ni mica el nou Estatut no em priva de fruir com un godall amb el que arriba aquests dies de més enllà de l'Ebre i amb les reaccions que provoca aquí mateix el bum-bum espanyol. Potser és veritat el que diu avui el columnista bascoespanyol Kepa Aulestia, segons el qual "és probable que fins divendres la ciutadania catalana no situés [tenir un nou Estatut] entre les seves prioritats [...] tan probable com que després de divendres molts ciutadans catalans el percebin [...] com si ja fos una cosa seva." (La Vanguardia, 4 oct. 05)

Té força raó Aulestia. Hi ha molta gent, almenys al meu voltant, que fins la setmana passada l'Estatut tant els era buit com carregat, i ara segueixen minut a minut el que arriba de Madrid. Primer de tot, les paraules boniques d'uns, donant per descomptat que l'Estatut és "molt respectable" si bé, "òbviament, caldrà fer-hi retocs". Aquest "òbviament" resulta encisador, perquè és aquella apel·lació secular del Madrid paternalista al català mesell, al "seni", com diuen ells, dels catalans "que toquen de peus a terra", que són "los catalanes de verdá", els que tenen el pedigrí beneït per Espanya, els que saben el que ens convé. Molt interessant.

I les estripades dels altres, de bracet amb els militars i amb el rei espanyol i amb la Cope i tota la pesca.

I les reaccions d'aquí, donant per fet que "òbviament" cal comptar que l'Estatut, tal com està, no ens l'aprovarà Madrid i, per tant, caldrà negociar amb el PSOE les retallades, o sigui, a veure si ens introdueixen els supositoris de glicerina constitucional amb mantega o amb margarina. Per descomptat, que ells són molt assenyats, no com aquests cridaners escandalosos del PP, que no paren de bramar.

I els tercers, que es freguen les mans perquè saben que qualsevol cessió que es faci en l'Estatut seran arguments per esgarrapar vots a les pròximes eleccions, ells que per quatre quartos i cinc càrrecs i sis despatxos i set secretàries es van deixar supositoritzar les vegades que va convenir, primer per la UCD, després pel PSOE, finalment pel PP -fuig, dimoni- i ara estan superdisposats de nou a seguir el tractament amb el PSOE del tarannà.

I els d'Esquerra, que... que... que... Ara no em ve al cap quin paper ha fet, fa i farà Esquerra en tota aquesta comèdia, però segur que és un paper molt transcendental. El de pinxo, potser? No, perquè el seu líder no fa por, és més aviat patètic. El d'encarregat que funcioni la nevera on hi ha la mantega i la margarina i els supositoris? Potser és això, sí. Voldran fer el paperot, voldran fer comèdia, com si ells no tinguessin res a veure amb tot plegat i només passessin per allà, molt responsables, per endollar la nevera al corrent.

Molt i molt interessant.



(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

A qui volen enganyar?

Al Parlament s'ha arribat a un acord completament històric, extraordinari i llençacoeter, a quarts de deu de la nit. Els senyors Iceta Llorens (PSC) i Homs Molist (CiU) han negociat durant més de tres hores el futur de Catalunya, i se n'han sortit. Ells sols. És una meravella, quins polítics més traçuts.

Jo, ho sento, no m'ho crec. Si en aquesta negociació s'hi jugaven, com diuen, el futur de Catalunya i un acord tan i tan històric, s'hauria negociat a un nivell més alt. La cosa estava ja feta d'abans, i tota la resta ha estat comèdia, i de fet se li ha escapat una mica el secret al senyor Boada, d'Iniciativa, en la primera intervenció que ha fet després de les diverses interrupcions, per descomptat també històriques. Ha dit, en efecte, que la cosa estava clara des de feia dies i que podien haver escenificat el moment històric d'una manera menys espectacular.

No cal acabar a les petites perquè un esdeveniment sigui històric... i això concedint que el fet sigui històric, que ja és concedir. Els textos han quedat prou aigualits, entre tots plegats, perquè no obliguin a res més que a exercir amb molt d'entusiasme la ingenuïtat que sempre hem tingut els catalans. I a més, ara vénen les rebaixes de Madrid, tot i que José Montilla ha estat gairebé de manera permanent al Parlament, i amb fil directe obert amb Madrid. (I em pregunto qui dirigeix el Ministeri de Comerç espanyol, des de fa mesos... Potser és un ministeri que no necessita ministre?)

Hi haurà rebaixes igual: ja ho han concedit tots, que serà així. O sigui, tenim un altre Estatut, vint-i-sis anys després, molt agosarat i molt bonic. Que bé.


(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

L'última decisió?

Confesso que no sé a hores d'ara si sortirà aquest Estatut dels dallonses o no. Jo no ho sé. Sí que sé -em consta- que els polítics que fan aquestes posades en escena cada dia des de fa un any i mig, aquests polítics sí que saben perfectament des de fa molts dies què votaran divendres. Les discussions mediàtiques em consta que són comèdia. Però jo no sé què faran al final, només ho saben ells.

Jo, sobre aquest Estatut que s'han empescat, que per mi és paper mullat abans i tot de néixer, penso que l'única veritat és la que reflecteix avui Josep Ramoneda, ideòleg del PSC: "Zapatero ha volgut que es fes visible el que de vegades es dissimula en el joc de les aparences i dels gestos: que la penúltima paraula de l'Estatut la té Madrid i que només després de passar per les Corts [espanyoles] el poble català tindrà l'última decisió en forma de sí o no. Zapatero ha volgut deixar clar que els diputats catalans proposen i les Corts [espanyoles] disposen." (El País, 27 setembre 2005)

O sigui: la mama fa una verdura que sap que al nen no li agrada, la mama decideix que a la nit hi ha verdura per sopar i la mama pregunta finalment a la criatura si vol sopar. I la conclusió que hem de treure, si el nen diu que vol sopar, és que la criatura ha triat verdura per sopar? Si us plau.

Doncs, ja està tot dit, no? Aquest Estatut no està fet ni pels catalans, sinó per Madrid -Zapatero i la llarga mà del PSOE-, ni és per als catalans, sinó per a les Corts espanyoles -que són les que diran si els va bé o no- i els catalans tindrem l'opció de dir, al final, si sí o si no. Déu n'hi do, l'autonomia catalana.


(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

El senyor Roca

El senyor Roca té fama de ser un dels personatges més assenyats del país. Ahir, per no dir més, va anar a fer els honors i a tocar la barbeta –mai més ben dit– al senyor Mariano Rajoy, que sembla que tornarà a ser el candidat a la presidència de l’oposició espanyola en les pròximes eleccions estatals, si no el descavalca un suposat sector (més) dur que diu que hi ha en el seu partit.

Doncs bé, ara (més) seriosament, de vegades el senyor Roca diu coses ben interessants. Com avui, que es queixa a La Vanguardia que els corresponsals al Estats Units van dir en un primer moment que els morts de l’huracà Katrina a Nova Orleans havien estat més de 10.000, i ara sabem que amb prou feines van ser 1.000 a tot l’estat de Louisiana, però –es queixa Roca– ningú ha demanat disculpes. Simplement es dóna la nova xifra i ja està, les paraules se les endú el vent. El senyor Roca té raó de queixar-se.

El senyor Roca explica un altre exemple, el del suposat pianista que havia perdut la memòria i no recordava la seva identitat, i els mitjans de comunicació van dir que era un virtuós músic i el comparaven amb Mozart, de tan bo com era. I ara resulta que “el pianista” amb prou feines toca el piano amb dos ditets, i sense acompanyament. Algú ha rectificat, algú s’ha excusat per les informacions precedents? Algú ha explicat per què van donar una dada sense saber-la del cert, però oferint-la com si hi haguessin tingut accés directe? No. El senyor Roca té raó de queixar-se.

L’ensenyança és aquesta, diu el senyor Roca: “Una informació veraç és un fonament de la llibertat. Opinar en llibertat exigeix estar ben informat. Exigeix creure que el que es llegeix, es veu o s’escolta com a notícia és presumptament veraç.” (La Vanguardia 20 setembre 2005).

És bonic veure com els polítics, quan deixen d’estar en actiu –ho ha deixat, el senyor Roca?–, es recorden de dir-nos com han de ser les coses per anar bé. Per descomptat, Miquel Roca i Junyent va predicar amb l’exemple quan tenia responsabilitats polítiques de primera fila. Mai ell mateix com a diputat, ni des de Convergència quan ell n’era el secretari general, es van dir coses sense contrastar-les, i per descomptat si alguna vegada van cometre un error, el van rectificar de seguida i sempre van demanar excuses.

Si us plau, que ja ens afaitem. De tota manera, benvingut a la clarividència, senyor Roca. A veure si a partir d'ara som més coherents.

[Afegitó posterior. Aquesta nota, quan la vaig escriure, acabava a "...i sempre van demanar excuses." Es veu que hi ha hagut lectors que han pensat que aquest escrit era una lloança, un ditirambe. La culpa és meva, és clar: un excés d'ironia. Per si de cas, doncs, he afegit les dues últimes ratlles.]


(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

"Que puc anar al vàter?"

La gent, tothom, el món sencer, estava pendent del president americà. En un moment donat, Bush fa arribar un paper a Condoleezza Rice, secretària d'Estat. Tothom pensa: deu ser alguna cosa de l'estratègia d'aquesta reunió, un punt que ha quedat fosc, un nou argument per defensar davant els representants dels altres països...

"I think I may need a bathroom break. Is this possible? (Em sembla que necessito anar al lavabo. És possible?)". Aquesta és la frase que Bush va escriure la passada nit a la seva secretària d'Estat, Condoleezza Rice, durant l'Assemblea General de les Nacions Unides.

Atenció, no vull fer demagògia. No passa res perquè qualsevol persona hagi d'anar al lavabo, encara que seria recomanable que hi pensessin abans de les reunions. Però això, ganes inesperades d'anar a fer un riu, li pot passar a tothom. El que em preocupa és que un polític, l'emperador del món, no sàpiga si hi pot anar just en aquell moment. És un exemple gràfic que posa de manifest com són, què (no) pensen, amb quin esperit i ganes i coneixement van els líders polítics del món a les reunions on es decideix justament el futur del món. No saben res de res, no entenen de què parlen els altres, només saben, si de cas, somriure i dir que sí, o que no, a les propostes que senten, d'acord amb les instruccions que els han donat abans. No tenen idees pròpies, de cap tipus. No saben ni tan sols on són. No són capaços de decidir si el moment és apropiat o no per anar al vàter.


(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Una OPA més cara que Catalunya

Com saben, hi ha damunt la taula una oferta pública d'adquisició d'accions (OPA) de Gas Natural per comprar l'empresa elèctrica Endesa, la més important -gairebé l'única, al costat de la basca Iberdrola- de l'Estat espanyol. L'operació anunciada puja a 22.549.000.000 euros.

Saben quin era el pressupost de la Generalitat de Catalunya per a l'any 2005? 21.516.865.333,38 euros. No en tindria prou, el Govern català, amb el pressupost íntegre d'un any sencer, per fer l'operació que volen fer aquests senyors, que diu que són catalans.

I després hi ha qui diu que Catalunya té una autonomia de ca l'ample, com no n'hi ha d'altra al món mundial.

Catalunya té un poder de fireta. I cada dia a Espanya es riuen de nosaltres. I això sí, si l'OPA tira endavant, estarem molt cofois perquè "els catalans" dominem el sector de l'electricitat espanyola.


(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

60 anys d’un genocidi

El 6 d’agost es compleix el 60è aniversari del llançament de la primera bomba atòmica sobre la ciutat d’Hiroshima. I els japonesos no es van rendir de seguida, com esperaven els americans. L’alt comandament militar del país del sol ixent va pensar-se que els ianquis només en tenien una, d’aquelles bombes terribles, i que l’havien llançada a Hiroshima per provar-la. Tres dies després, el 9 d’agost, aribava el tràgic desmentiment: el president Truman decideix llançar una segona bomba nuclear, encara més potent –la primera era d’urani, la segona és de plutoni– damunt Nagasaki. Els japonesos, ara sí, es rendeixen incondicionalment.

El primer d’aquells artefactes va produir una explosió equivalent a 15-20.000 tones de TNT. El segon, més o menys el doble. I no solament van matar en uns segons 150.000 persones (80.000 a Hiroshima i 70.000 a Nagasaki), sinó que van anar matant a poc a poc unes 100.000 persones més i van desmuntar la vida de tota la resta. Moralment, els estatunidencs són culpables de l’assassinat indiscriminat i terrorista de tots els habitants –gairebé cap d’ells combatent– que vivien en les dues ciutats (350.000 a Hiroshima i 270.000 a Nagasaki) l’any 1945. Un crim contra la humanitat, t'ho miris com t'ho miris. Ara bé, com deia Hitler quan li demanaven raons i ell es pensava que guanyaria la guerra, al vencedor no li pregunten mai res...

Autoritats científiques i mèdiques dels Estats Units van fer estudis i experiments amb els afectats per les bombes, exactament igual com havien fet els nazis als camps de concentració. Durant uns anys, molts nens van néixer sense cervell per l'efecte de les radiacions en els seus pares. Força dones avortaven si quedaven embarassades per por que els fills nasquessin esguerrats. Els supervivents d’Hiroshima i Nagasaki van tenir molts problemes per casar-se, per anar a la universitat, per aconseguir feina: la gent els considerava empestats, i n’hi havia que desenvolupaven efectivament malalties desconegudes, molts anys després de caure les dues bombes. Durant molts anys, ser un hibakusha (afectat per la radiació) era sinònim de marginat.

Han transcorregut 60 anys. I encara ningú no ha passat comptes amb els genocides, ni ells han demanat perdó. Per als estatunidencs, ara com abans, el fi justifica els mitjans. Però, això sí, cal considerar-los els salvadors de la civilització, ja que el món és “més segur” després de cadascuna de les seves intervencions, i comets un greu error i una gran injustícia, ets un miserable desagraït, si en critiques cap dels seus excessos. Fan venir ganes de dir-los: “Senyors, moltes gràcies, però deixin de salvar-nos.”


(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Un fet lamentable

Hi ha hagut gairebé unanimitat. L’episodi protagonitzat pel president del F.C. Barcelona fa uns dies a l’aeroport del Prat, quasi tothom l’ha qualificat de lamentable. Joan Laporta va perdre la paciència pels constants xiulets que feia l’aparell detectametalls i, tot emprenyat, va començar a desprendre’s del que portava al damunt, fins i tot els pantalons, sense que li demanessin explícitament que arribés en aquests extrems. I hi ha hagut escàndol. Ningú no ha dit si li van donar més opcions, ningú no ens ha explicat què més podia fer, ningú no ens ha confirmat si és normal que a una persona coneguda li facin tan difícil el fet de travessar un control de l’aeroport. El senyor Florentino Pérez també passa aquests controls? I si xiula el control dues vegades? I tres? I quatre? En quin moment cal conduir una persona en una cambra d’escorcoll per aclarir el que calgui amb discreció i sense necessitat que l’interessat perdi la paciència? No hi ha ningú que critiqui l’actuació desproporcionada dels policies i dels seus aparells, que van fallar? O és que gràcies al control i la fiabilitat de les màquines es va descobrir finalment que el senyor Laporta duia algun objecte prohibit? Llavors, quin sentit té tot aquest enrenou? No hem convertit una anècdota en categoria? Hauria estat millor que el senyor Laporta, discretament, passés un bitlletet als senyors guàrdies responsables de la màquina o que demanés indignat pel director de l’aeroport fent saber a tothom qui era ell? El fet que es comportés com podíem haver-ho fet qualsevol de nosaltres en un mal moment és molt deplorable? Un senyor important i representatiu no pot ser mai un senyor normal i corrent?

Bé, posem que sí, que el senyor Laporta, en un moment d’ofuscació, es va comportar malament. Havia d’haver tingut més paciència i esperar-se que els policies del control li donessin altres opcions, com la que li van donar després, que el van acompanyar en una cabina perquè es tornés a vestir. El senyor Laporta ja ha demanat disculpes per la seva actuació. Els catalans sempre demanem disculpes, no caldria sinó.

Però el que a mi no m’ha agradat, sobretot, de tot aquest afer, és que ningú hagi dit res del periodista que va destapar-lo. A tothom li sembla normal que un episodi aïllat durant el qual el seu protagonista es trobava subjectivament en una situació no pública –com un rei que pren el sol conill al mig del mar, per exemple– sigui donat a conèixer per un periodista que casualment passava per allà? El senyor Laporta va fer mal a ningú? Es va aprofitar del fet de ser president del Barça? El comportament del periodista que va explicar l’assumpte no és com el d’un paparazzo que va a caçar una víctima despistada? Aquí tothom està d’acord amb la feina dels paparazzi? Un personatge públic ho és les 24 hores del dia? No pot tenir vida privada, gens ni mica?

En resum, el senyor Laporta es va comportar malament perquè no va tenir paciència, però em sembla infinitament més condemnable l’actitud cínica del periodista que, sense donar-se a conèixer, va aprofitar-se de la seva doble condició de passatger anònim i de paparazzo per denunciar unilateralment el que ell va veure, sense concedir ni un gram de comprensió per al comportament de Laporta. I la seva versió és la que ha triomfat a l’opinió pública. Ningú no ha posat en qüestió el capteniment del periodista. Les comprovacions que han fet els mitjans de comunicació han consistit a parlar amb la guàrdia civil per preguntar-los si l’episodi era cert. Fantàstic. Segur que anem pel bon camí.

Ja ho sabeu, dirigents socials i gent important en general: abans de fer un viatge, aviseu les autoritats, digueu que sou en Pere Berenguera, na Maria de la Trinxeria o en Pau Nicolau i que us fiquin a les sales dels VIP i us donin el tractament adequat, i així no tindreu problemes a l’hora de passar els controls ni hi haurà periodistes camuflats disposats a escandalitzar-se del fet que un president del F.C.Barcelona pugui tenir tan poca paciència com qualsevol altra persona en un mal moment.

Avui és 18 de juliol i continuen guanyant.

Afegitó del 26 setembre 2010. L'anècdota de Laporta a l'aeroport tenia una mena d'antecedent llunyà. Els recorda –sense fer referència a l'avui expresident del Barça– Eva Peruga a El Periódico d'avui: «Anava amb presses a entregar un missatge al seu cap, el ministre d'Afers Socials Edgard Faure. A la porta del Parlament francès, la van frenar perquè la seva indumentària era poc ortodoxa. «Si els molesten els pantalons, me'ls trec ara mateix», els va respondre Michèle Alliot-Marie. Va passar el 1972. Aquella jove ajudant és ara ministra de Justícia i els pantalons encara són una de les seves peces preferides.»

O ells no entenen res o jo no entenc res

Llegeixo els diaris d'aquests dies i constato que en general, i des del meu punt de vista, hi ha molts polítics, periodistes i opinadors que no entenen res de res sobre els atemptats de Londres. Només parlen de mesures repressives, de vigilància, de tancar fronteres, de controlar immigrants. Es parla de limitar la llibertat i la confidencialitat dels moviments i les comunicacions de tothom, un sacrifici "necessari", diuen, "per preservar la nostra llibertat". Llenguatge de guerra, un llenguatge que a mi em fa por de debò. No s'adonen que, amb tots els matisos que vulgueu, han acabat parlant, gairebé tothom, el llenguatge idiota, unilateral, absurd, de l'emperador Bush, el mateix llenguatge sord del senyor Aznar. No s'adonen encara que els terroristes de Londres eren anglesos, coneguts com a persones normals i corrents, fins i tot -alguns- pacífics i religiosos. Aquesta darrera característica és la que ha fet que alguns clamessin per controlar també els centres religiosos de l'Islam. Quina bestiesa. Seria, un cop més, posar una mica de mercromina i una tireta al damunt d'un tumor cancerós, "perquè no es vegi, que fa mal efecte". El tumor no són les mesquites. El tumor és tot plegat.

Potser és que sóc curt, o m'hi he tornat tot d'una, perquè a mi em sembla prou complicat. Jo crec que, passat el primer cop, després de plorar, cal anar a les causes, o això -el món- farà la fi del cagaelàstics i se n'anirà en pocs anys tot sencer a fer punyetes. Quan hi ha aquest rerefons, de nois i joves normals de famílies corrents que es converteixen en assassins suïcides, cal demanar-se què passa en el fons del fons, què ha passat fins ara, com podem combatre les causes del fenomen. Reduir-ho tot a mesures policials, repressives i militars és una gran bajanada. I a més inútil, perquè l'única cosa que aconseguiran serà aprofundir el mal, fer que hi hagi assassins cada cop més espavilats i més "adormits", "neutralitzats" i "pacífics" fins que els arribi l'hora d'actuar. Diu Joan Barril: "Mentre es bombardeja civils i es profanen les creences [es refereix a l'Iraq i a Guantánamo], a la rereguarda sempre hi haurà un adolescent disposat a l'heroïcitat pòstuma de guanyar-se el cel." (El Periódico, 14 juliol 2005). Doncs, jo crec que ni això, crec que no els caldrà pensar en cap cel. L'expedient aquest de la fantasia del cel amb quaranta verges que t'hi esperen com a raó última dels atemptats a mi no em convenç. Entre altres raons, perquè de vegades les assassines suïcides són dones -i no pas lesbianes, i passeu-me la broma macabra. Jo penso que un dia no gaire llunyà, si continuem igual, l'assassina suïcida serà una joveneta de pell rosada, cabells fúcsia i ulls blaus, una nena farta de les injustícies i les contradiccions del seu món occidental. I ni tan sols reclamarà res: serà una manera de protestar, de cridar l'atenció. I haurem estat nosaltres, els del seu món occidental, i no pas els imams de les mesquites, els qui li haurem ensenyat que el valor d'una vida és molt relatiu. En algunes mesquites, si de cas, potser poden parlar el mateix llenguatge de l'emperador: ull per ull, dent per dent. Però en molts casos, la majoria, segur que a dins de les mesquites se sent parlar més de pau, de perdó, de comprensió, d'integració, d'amor i de bondat que no pas a la Casa Blanca i a la resta de les cancelleries del món occidental.

El problema, senyores i senyors saberuts i setciències, no és el terrorisme. El problema no són els "fanàtics islamistes", el problema no són les mesquites ni els immigrants. I no em digueu que en els seus països tampoc no hi ha llibertats i que, per tant, si els tractem com ells tracten els occidentals als seus territoris no es poden queixar. Deixant de banda que aquestes afirmacions són completament injustes, per genèriques, mai el mal comportament d'un fa que l'altre ja tingui excusa per portar-se de la mateixa manera. Si un comportament és objectivament injust, no pots combatre'l amb comportaments igualment injustos, perquè llavors l'única cosa que aconsegueixes és acréixer el clima d'hostilitat.

Des de sempre, els mals comportaments s'han combatut a curt termini amb disciplina, sí, però a més llarg termini sempre ha calgut el bon exemple, els consells ben donats, l'acompanyament i el fet de compartir sense humiliacions, sense crear guetos, facilitant de debò el progrés autònom i digne de la gent. I quins consells pot donar l'Occident a l'Orient? Som realment exemplars en tot? La nostra democràcia és per llepar-se'n els dits, vista des del punt de vista d'uns "valors universals"? La nostra civilització és superior? Els blancs som superiors? Tenim més respecte i atenció que "els altres" per la vida, en general, per la gent desafavorida, per les persones grans, pels marginats, pels que no tenen casa o feina o senzillament no han tingut sort? Doncs, potser en uns casos sí, però en altres no. I l'Orient, ens pot ensenyar alguna cosa als occidentals? Jo crec que sí. Els occidentals, en general, estem disposats a acceptar cap lliçó? Jo crec que no. Ens pensem que som perfectes o que estem més a prop de la perfecció que ningú.

Tot això, el menyspreu de l'Occident a l'Orient és una part important del problema dels atemptats de l'11-S als Estats Units, de l'11-M a Madrid i del 7-J a Londres. I els que vindran, perquè no sembla que hi hagi ningú disposat a tirar l'esponja.

I ja dic que és una part del problema, perquè tot és molt i molt complicat. Però sembla que els que manen ens volen fer saber que l'única manera de resoldre-ho és a cops de porra.

Posem un exemple. Quan hi ha conflictes, és l'hora que ens asseguem a parlar. I per a això hi ha l'ONU. I l'ONU no funciona. Per què? No és potser per culpa dels occidentals, que no funciona? Qui controla l'ONU? Qui permet o no permet que es prenguin decisions operatives a l'ONU? Si ens hi fixem bé, és la mateixa part del problema. L'ONU actual està muntada a partir d'una guerra mundial després de la qual els països de l'Orient mitjà i altres que no n'havien estat protagonistes principals, no hi van ser tinguts en compte, formaven part a tot estirar de les postres del muntatge.

Una part important del problema, doncs, és que l'Occident no sap dialogar amb l'Orient. I potser l'Orient tampoc no sap dialogar amb l'Occident, però podrien fer-ho si volguessin? L'Occident parla amb l'Orient de tu a tu, o com un pare a un fill? No seria humiliant, si fos això segon? Potser aquesta part important del problema de la qual parlem és que des de fa una colla d'anys, si no són segles, els hem tractat com a ciutadans del món de segona fila. Des d'Occident promovem governs i règims dissenyats des dels despatxos de Washington, Londres, París, Roma o Madrid. (Bé, Madrid de tant en tant, quan algú es pensa que pel fet de posar els peus al damunt de la mateixa taula que l'emperador ja comença a comptar a l'escena mundial i no s'adona que és un convidat de tercera que avui ja va bé perquè fa bulto però demà serà sobrer.) Una part important del problema és que quan interessa alguna cosa d'aquests països i no ens la donen de bon grat -és a dir, pagant quatre duros i emportant-nos els tresors del país que sigui- ens l'emportem per força, si cal fent una guerra. Per a l'Occident, els motius per fer una guerra són gairebé indiferents, i encara després de la guerra -la guerra de l'Iraq s'ha acabat realment, amb 30 o 40 morts cada dia al damunt de la taula? (gairebé els mateixos morts de Londres... però cada dia)-, després de la guerra, doncs, sempre hi ha motius suficients per crear situacians excepcionals, com ara la de Guantánamo. Al vencedor d'una guerra, deia Adolf Hitler quan es pensava que guanyaria la seva, no li demanen mai els motius que va tenir per començar-la. Doncs, ho ha dit Tony Blair aquests dies: "Guanyarem nosaltres, no pas ells." Aquesta és també la part important del problema. Que hi ha una guerra que controlen paternalistament els nostres governants, mirant, això sí -quin detall- que no ens esquitxi gaire a la rereguarda. I quan ens esquitxa una mica ens diuen: "No us amoïneu, que anem guanyant." És clar, la invasió "aliada" de l'Iraq ha fet de moment 25.000 morts civils, pel cap baix, i en canvi "els altres" només ens han fet 3.000 morts a Nova York i Washington, 200 a Madrid i 60 a Londres. O sigui que anem guanyant. Molt bé, Tony Blair i companyia.