És conegut el fenomen dels matrimonis en què es mor un cònjuge i, al cap de pocs dies o setmanes, es mor l’altre. Com si, amb el final de la vida també, volguessin testimoniar que efectivament estaven fets l’un per l’altre i que no podien viure separats. Diu que això passa sobretot si primer es mor la dona, que l’home no sap com fer-s’ho de cap manera, però jo he sentit i vist les dues situacions.
El que no coneixia era que un fenomen paral·lel es podia produir entre germans. I tres germans, en el cas que comentaré. La força de la sang.
Tres germans que s’han mort en el transcurs de quatre mesos: el primer al juliol, el segon a l’agost, i el tercer ara, a l’octubre. No eren precisament joves, però la mort gairebé conjunta no crec que sigui un «ja li tocava» i prou, perquè entre el primogènit i l’últim hi havia deu anys de diferència. I qui es mor primer és justament el més jove. Vivien en ciutats diferents. Més precís: dos en poblacions pròximes i el tercer en una altra a cent quilòmetres de distància. Es veien relativament poc. Es comunicaven força per telèfon, això sí, sobretot els últims anys: cada setmana, cada quinze dies.
Entre germans grans que viuen junts i depenen bastant l’un de l’altre en el dia a dia —potser han quedat vidus i han decidit compartir la resta de la vida plegats, o l’han compartida tota la vida—, s’entendria més. Però ara parlem de germans que vivien separats, i estaven emmaridats o compromesos cadascun d’ells pel seu compte. Això sí, han estat confidents de tota la vida, i especialment còmplices dels seus anys infantils i juvenils, els anys —segur— que es recorden més quan s’és gran. I això estableix una mena de vincle invisible però fortíssim, que fa que perdre els altres sigui perdre una part molt important, vital, dels teus referents. Fins al punt que, no se sap com, hi ha casos en què se segueixen un rere l’altre a la tomba.
És trist però alhora és bonic. Vaja, per mi és bonic. Suposo que a les vídues respectives i als fills, i als nets, els deu fer menys gràcia. O no, perquè els tres eren grandets i, tret del primer, que ho anat endurant força temps, han mort sense grans patiments. Simplement, s’han acabat. Morir-se també és part de la vida. Tots tres, agafats a l’esperança de retrobar-se en una altra situació. Perquè tots tres, almenys al final, eren creients i estaven sagramentats. Que també consola, i per això hi ha molta gent que s’hi agafa per passar millor el tràngol. O perquè al final veus les coses d’una altra manera. O pel que sigui.
Ja vaig parlar d’un d’ells, en Ramon, a través del qual havia conegut els seus germans. En Ramon no podia parlar gaire estona seguida —els anys que l’he conegut més, que han estat el últims vint-i-cinc— sense fer referència als seus germans, als seus pares i a la seva infància i adolescència. I li feia molta il·lusió portar amics a veure els seus germans i nebots quan hi anava ell, i a passar-hi el dia, com si fossis de la família.
De fet eren quatre, els germans, però un d’ells —amb qui, ja és curiós, havia fet jo més amistat, encara que fos aquesta mena d’amistat vicària— es va morir ja fa una bona colla d’anys, potser vuit o deu. Jo era de vacances —o sigui, devia ser a l’agost— i en Ramon em va trucar, angoixat. Angoixat de la seva manera, o sigui, fent veure que no ho estava. Però de fet em va trucar. No sé què li vaig dir llavors per mirar de consolar-lo, però en Ramon em va agrair molt, i força temps, aquelles paraules. Paraules que dius sense pensar-les, les que et surten en aquell moment. Per a en Ramon, que estava força unit a tots quatre, va ser un trasbals, sens dubte, però no va anar més enllà d’això. Potser encara no estava tou per al que de fet ha passat després. Potser els tres que quedaven necessitaven més temps de cocció.
Primer s’ha mort, com deia, el que arrossegava la malaltia de feia més temps, tot i que fos amb diferència el més jove. Haig de recordar d’ell que em va regalar el Coromines —l’Etimològic, deu volums—, que jo vaig veure un dia a casa seva i segur que vaig fer cara de delir-me’n. «—Que el voldries? —I tant!, però és vostre i no estaria bé... —Al contrari. Ens fas un favor, perquè no el fem servir i ens ocupa molt d’espai. —I com és que el teniu, doncs? —Mira, una subscripció d’aquelles que fas sense pensar-hi gaire. —Escolta’m, jo encantat de la vida i més!» I així va anar, d’això ja deu fer quinze anys. Ara, un càncer lleig d’aquells que no perdonen i que arrossegava de feia una llarga temporada. Ha lluitat bravament, però no se n’ha sortit. Al juliol —aquest juliol—, molt pocs dies després d’una visita d’en Ramon que tots dos van considerar providencial però alhora postrema, es va acabar de consumir. Tenia dona i dos fills.
Un mes després, va ser el torn d’en Ramon. I ara, al cap de dos mesos d’en Ramon, se n’ha anat el tercer, que ha deixat vídua i cinc fills.
Pensant-hi, he recordat que tots tres han tingut consciència perfecta que això s’acabava i tots tres ho han dit d’una manera o d’una altra. No he retingut les frases exactes, però tots tres m’han expressat la idea de comiat, cadascun de la seva manera. El primer que es va morir, en una trucada telefònica, el mes de juny. El segon, en Ramon, en diverses converses mantingudes al llarg de l’últim mig any i, especialment, en unes paraules que em va dir molt poc després d’haver vist el seu germà petit —el de la trucada telefònica— per última vegada, al juliol. Una cosa com: «Jo ja he acabat la feina.» I l’últim, en el funeral d’en Ramon, que se’m va queixar —i es veu que ho va dir sovint aquells dies— que s’havia quedat sol i que ja no hi feia res aquí. Era inútil mirar d’inculcar-li que tenia la dona, tenia els fills, tenia els nets. Havia perdut dos referents d’una altra mena, dues peces massa grosses del cor, i era com si no ho pogués suportar.
Cal dir que, a banda del càncer del primer que ens va deixar, en tots tres casos havien tingut problemes seriosos de salut. Però anaven fent. Ara, de vegades es produeix allò del tòpic: la gota que fa vessar el got.
Descansin en pau tots tres. I el quart, que ja me n’havia oblidat i que, com he dit, era força amic meu.
