Perles (124): Viure al soterrani

«Tota persona és una síntesi de cos i ànima disposada de manera natural per a ser esperit. Aquesta és la nostra estructura. Tanmateix, la gent prefereixen estar-se al soterrani, és a dir, dins les categories de lo sensible. I no sols s’estimen més viure al soterrani, sinó que tenen una iŀlusió tan gran d’anar a parar allà que s’enutgen moltíssim amb qui els proposa pujar al primer pis –són a casa seva!–, a la planta dels senyors, que sempre és buida i els espera.»*

• • •

«Sigues neci, tingues una opinió avui, demà una altra, després altra vegada la d’abans-d’ahir i una de nova divendres; sigues un neci, converteix-te en diversos o divideix-te, tingues una opinió anònima i una altra amb el teu nom, una de verbal i una altra d’escrita, una com a funcionari públic i una altra com a particular, [...] i veuràs que aquest és un món magnífic fet a la teva mida!»**

(En el segon centenari del naixement del filòsof Søren Kierkegaard, 1813-1855)

------
* La malaltia mortal (Sygdommen til döden [Anti-Climacus], 1849)
** L’instant (Øieblikket, 1855)

Perles (123): Diàlegs fallits i converses plàcides

«Amb Dostoievski, la conversa és encara possible, fins i tot entre l’aristòcrata i el pidolaire, perquè tots dos són capaços d’escoltar. Tanmateix, avui ja no s’escolta com abans, sinó de manera obliqua, i això determina un tipus de comunicació que en molts casos és fallida, i que necessita altres elements, com els gestos o el sexe. En la literatura contemporània, fins i tot als contes més dialògics, els personatges no s’escolten, es volen fer sentir, no pas sentir. Caldria inventar una altra paraula, perquè continuem xerrant però ja no mantenim converses, que requerien una placidesa i disponibilitat que s’han perdut. Avui tot són diàlegs fallits, i respostes que no es corresponen amb les preguntes.»

Fabio Morábito, contista mexicà [notablement optimista, com es veu aquí], entrevistat a La Vanguardia per Xavi Ayén, 19 maig 2013

Qüestions de llengua (63): Pròxim i proper

Copio:

«Hi ha, des de fa un cert temps, preocupació per recuperar expressions, paraules i termes d’ús corrent, que són ben genuïns i integrats en la parla natural, però que sovint es veuen arraconats en el dit model culte, d’una manera, de vegades, artificiosa.

»Un dels verbs que sofrix eixa marginació és “acostar” [...], [i] el deprimit “arrimar”, que sofrix una ben palesa marginació en el model “exquisit”, com també “allargar”: “Ens allargarem a cals tios a vore’ls”. Estos tres es veuen retirats o semiretirats, en eixe patró, a favor de “apropar”, el qual l’hem de considerar vàlid, encara que ens semble un poc postís, però que no cal que lleve el lloc als mencionats.

»De la família d’este últim tenim l’adjectiu “proper”. Sembla que queda més valencià/català usar esta forma en compte de “pròxim”, molt paregut a l’equivalent etimològic castellà, però la realitat és que tant “apropar” com “proper” ens acosten més a l’idioma veí que no les formes i expressions que usem en el llenguatge natural i espontani. Procedixen de “acercar” i “cercano” ja que “cerca” és l’equivalent de “prop”.

»Albert Pla Nualart, en l’article “Com ‘proper’ acosta al castellà”, diu que esta forma “No deixa de ser una interferència: només el motiva fer-ho diferent del castellà” i que “almenys en la llengua oral, ‘pròxim’ és la forma més utilitzada i la més antiga”, ja que “està documentada en 1599 i “proper” no es troba fins a 1880”.

»Deixant de banda el llenguatge escrit i el polític, quan sentim dir algú “El proper any deixaré de fumar”, ens ho podem creure o no, però de seguida pensem que no és valencianoparlant de sempre o que té una indigestió del model elitista. Jo eixes promeses ja no les faig, però, en tot cas, haguera dit que “A l’any que ve deixaré de fumar”. I si fóra conductor d’autobusos, diria “Ha de baixar en la primera parada” o “en la parada següent”, o “en la pròxima”, i no “en la propera parada”, com no fa molt em contestà un conductor jove a València.

»Usem “apropar” i “proper” perquè poden vindre bé per a evitar repeticions, però no a costa de bandejar els anomenats més amunt, i altres, que són de casa de tota la vida.»

J. Leonardo Giménez, Levante-EMV, 19 abril 2013

«Agraeix que ens facin»

«L’Ara agraeix als lectors que ens facin arribar els errors que detectin en el contingut dels articles...»
És un text publicat a la p. 2 que convida* a avisar el diari dels pèls que es puguin trobar a les seves pàgines.

A mi no em sona bé aquesta construcció, què voleu que us digui. Ell –el diari–, subjecte únic de tercera persona, em penso que no pot dir que «agraeix [...] que ens facin arribar [a ell(s) mateix(os)?] els errors...».

Si canviem el nom del diari per «ell», ja que un «agraeix» demana una tercera persona, trobem de seguida que el conjunt té un significat diferent del que suggeria, amb grinyols –dic jo–, l’original: «Ell agraeix que ens facin arribar...». És un subjecte extern, una tercera persona (els amos del diari Ara?), que agraeix que facin arribar a uns altres senyors (els de la redacció del diari Ara?) tal cosa.

Per tant, és com dir:

- El senyor que està assegut a la taula A agraeix als germans Roca que ens facin arribar el primer plat als de la taula B.

No?

Com s’hauria d’escriure, segons el meu punt de vista?

- L’Ara agraeix als lectors que facin arribar al diari els errors...
- A l’Ara agraïm als lectors que ens facin arribar els errors...
- La gent de l’Ara agraïm als lectors que ens facin arribar els errors...
- La gent de l’Ara agraeix als lectors que els facin arribar els errors...
- etc.

I, encara millor (perquè els errors no s’envien, es queden allà on eren):

- L’Ara agraeix als lectors que comuniquin al diari els errors...

Doncs ara mateix faré arribar als de l’Ara aquest error que hi he detectat; segur que me l’agraeix. O llavors serà quan l’Albert m’escalfarà les orelles i m’explicarà amb molta paciència en què m’he equivocat.

------
* La invitació a queixar-se està escrita amb lletra molt xicoteta, però tot i així cal aplaudir el gest.

* * *

Afegitó de diumenge 19. La resposta de l’Albert va arribar ahir a la tarda. I no em renya! Diu (elimino les referències personals):

[...] He llegit el teu post a El Vigilant del Far i tens tota la raó. Sintàcticament hauria de ser «L’ARA agraeix als lectors que li facin arribar...» o bé «A l’ARA agraïm als lectors que ens facin arribar...» o bé «L’ARA agraeix als lectors que facin arribar al diari...»

Trobo, però, que cap de les formes correctes em fa més el pes que la incorrecta. Parlar de l’ARA amb un «li» de 3a persona li dóna un caràcter fred i impersonal. Fer que no sigui subjecte sinó locatiu tampoc no m’agrada. I haver d’afegir «al diari» ho veig redundant.

Ho estudiaré amb l’equip de correcció però no excloc que ho acabi acceptant com una llicència estilística.

Però t’agraeixo molt que m’ho facis veure perquè jo ni me n’havia adonat. [...]

Perles (122): La mare dels cuiners

«A les mares no els passava mai res, perquè sempre estaven pendents de què ens passava als altres. Triaven el pitjor tall: la carcanada del pollastre, el préssec més macat i “els nens ja me’ls quedaré jo, perquè vosaltres pugueu sortir”. Cadascú es podia mostrar tal com era en una família. Les mares, no. Les mares tenien la responsabilitat que allò funcionés, en un moment en què el poder –també el familiar– era masculí. Quant sacrifici i quant amor les mares de la postguerra. I que poc que se n’ha parlat.» (1)

*

«Podem aprofitar l’avinentesa per recordar tot allò que la nostra mare ha fet per nosaltres. En la majoria dels casos –no goso dir tots– les mares han fet infinitat de coses –moltíssimes més de les que creiem– que ens han passat desapercebudes i que no hem valorat; senzillament perquè les ha fet la mare. A qui tot se li exigeix, de la que sempre se n’espera més, i a la que rés se li reconeix. Alhora les que som mares no podem seguir pensant que fer de mare és no fer res. [...] S’ha acabat ja de no dir res o de deixar que es menystingui el valor cabdal que té “fer de mare”.» (2)

------
(1) Fragment de l’article publicat per Albert Om al diari Ara, 4 maig 2013, en homenatge a Montserrat Fontané, mare d’uns cuiners que [segons ha dit una revista de gastronomia] són els millors del món (naturalment, per si calia aclarir-ho, aquesta relativa relativització meva del premi als cuiners no té res a veure amb l’homenatge a la seva mare).

(2) Fragment de l’article publicat per Cristina Sánchez Miret al diari La Vanguardia, 5 maig 2013, en homenatge a Montserrat Fontané, mare dels mateixos cuiners, als quals «ella ha precedit en l’art de donar de menjar a forans», i als seus fills «encara els fa el dinar» (frases del mateix article).

(La foto és del blog de la Fira de Girona)

I el que hi ha al darrere

Hi ha un mal potser encara més gros rere aquest afer pervers de les tres nenes/noies segrestades a Cleveland durant tants anys. Això sol, esclar, ja és prou esfereïdor i tràgic, ja et revolta per dins i t’entristeix i et fa abraçar amb llàgrimes, des de lluny, aquestes noies durant tant de temps anorreades.

Però llavors t’atures un moment i penses que hi deu haver (moltes?) altres nenes –o nois, però la majoria són noies–, ara mateix, en les mateixes condicions que com han estat la Gina, l’Amanda i la Michelle tots aquests anys.

I penses també, encara més esgarrifat, el que el seu rescat comporta: molts pares d’arreu del món que havien perdut filles de manera misteriosa i que potser ja les havien enterrat interiorment, ara les tornaran a imaginar desenterrades i, encara pitjor, captives.

Si ets mare, pare, i has perdut per sempre més una filla, segur que al cap dels anys et trobes millor, és una manera de dir-ho, que no si no saps on pot parar, qui la deu tenir, en quines condicions. Si t’has fet a la idea que és morta tens una grandíssima pena, però alhora et consoles: ja no patirà més.

Aquest final feliç de tres segrestos de deu anys n’enceta milers que fins ara estaven amagats, desats a l’armari dels records.

Una boníssima notícia és alhora una malíssima notícia.

Quin desànim, que fort.

Perles (121): Model de país independent

Hem d’establir el model de país abans de la independència? Jo crec que no; ho hem de discutir, n’hem de parlar molt, però necessitem independentistes de tots els colors, també conservadors. Quan serem independents, votarem el país que volem i les majories decidiran. La gràcia de la sobirania és que obre totes les possibilitats. El que no hem de permetre és que aquest debat, tan engrescador, dinamiti el procés o posi en qüestió el lideratge polític actual. Ni és just ni és inteŀligent. La confusió, en definitiva, no la carrega el diable; la promou l’unionisme.

(Fragment de l’article publicat per Patrícia Gabancho al diari Ara, 29 abril 2013; la iŀlustració està presa del cartell que anunciava l’enfilada per la independència organitzada per l’ANC a Lleida el 4 maig 2013)

Tòpics desemmascarats (15): Cognoms «genuïnament valencians»

L’arquebisbe de València Andrés Mayoral Alonso de Mella promulgà un decret episcopal l’any 1762 en el qual deia: «Mandamos que en adelante se escriban todas las partidas en lengua castellana, poniendo los apellidos en la conformidad que suenan en valenciano».

A partir de aquella norma –que afectava els registres parroquials de l’arquebisbat– i d’altres que es van anar produint abans i després en l’àmbit civil, sorgides totes dins l’ambient polític espanyol dels decrets de Nueva Planta i de la pèrdua dels drets històrics de l’antic Regne de València –entre altres pobles–, s’inicià la desfiguració escrita de molts cognoms autòctons, de manera que ara es veuen com a «genuïnament valencians», fins i tot com a «pròpiament valencians», patronímics com Chivert, Chordi, Ánchel, Chiner, Chuliá, Rocher, Chordá, Chiralt, etc.

Naturalment, Ánchel, Chuliá o Chordá sovint amb accent tancat, com correspon al castellà, i normalment Anchel sense accent, perquè «en castellano las mayúsculas no se acentúan» (llegenda urbana, ja que hi som, o «leyenda nacional», però desemmascarar els tòpics de l’espanyol ja no és faena meua).

Perles (120): Subsistirà la premsa de paper?

–Le Monde té avui 380 periodistes, dels quals 60 componen la redacció de la web. Fusionarà les dues redaccions per convertir-se al ‘digital first’?
–Les dues redaccions ja treballen plegades, però vull que creixi el sentiment de comunitat. Crearé el meu equip amb talents reconeguts, i així culminarem la idea que tots lluitem sota la mateixa bandera i que hem de canalitzar més bé les nostres energies cap al digital. Avui estan majoritàriament dirigides cap al paper, però a partir d’ara la prioritat serà la web, i després hem de pensar molt bé quines coses té sentit oferir en paper. Jo crec que el paper no desapareixerà, però hem de rumiar molt bé què donem al lector perquè es gasti 1,80 euros en un diari, quan la vigília ja ha rebut un bon nombre d’informacions.

–M’alegra que cregui que el paper sobreviurà. Sap quant de temps?
–Hem de tenir confiança. L’edició de Le Monde en paper té encara molts lectors còmplices i els hem de cuidar oferint-los encara més qualitat. L’edició no podrà ser exhaustiva, però sí molt atractiva; ha d’incloure el millor que hàgim produït les últimes vint-i-quatre hores. Hem de marcar l’agenda i donar la nostra millor oferta, el més selecte. L’internauta tria el que vol llegir, llegeix el que ell mateix es busca; el paper és una altra cosa, i ha d’oferir coses no buscades, atendre el plaer de la lectura, la bona escriptura, el ritme.

–Un diari sense notícies, doncs?
–També amb notícies! Ara, cada cop més ben seleccionades.

–Però mentrestant, les vendes al quiosc cauen. Al gener, un 8,6%...
–El context és difícil, i hem tingut problemes de distribució. Però ha millorat la difusió a les regions imprimint a Tolosa i Montpeller.

(Fragment de l’entrevista de Miguel Mora a Natalie Nougayrède, flamant directora de Le Monde, El País, 8 abril 2013; la fotografia és de Miguel Medina.)