Improvisació sobre «Levante», la poesia i la gent que «ja no és entre nosaltres»

Em sabia greu que acabés el mes amb un article, diguem-ne, retrògrad. I per això faig aquest. Sobre què? No ho sé, l’improviso, que és un gènere que abans cultivava més i ara tinc un pèl abandonat. Us puc dir que estic acabant de maquillar un article per a l’altre blog, el de Rumiar, sobre els orígens del terme «Levante» per referir-se al País Valencià, crec que al migdia ja el tindré.

Jo em pensava que «Levante» venia de més lluny, però no, ve de la Dictadura de Primo de Rivera (1923-1929), fa menys de cent anys. Nosaltres ens vam treure ja fa temps la cotilla –només en infraestructures de l’estat trobes de tant en tant allò de «autopistas del Noreste» i similars–, però els valencians no, es veu que a molta gent d’allà ja els va bé ser el «Levante» del «Centro», els deu semblar del tot raonable, una denominació de tota la vida. I el fet és que no és així, no és de tota la vida.

I què més us puc dir. Que tinc un amic, en J, ja granadet, que fa els anys avui, i no sé si enguany en fa disset o divuit o dinou, perquè ell els compta així: només celebra l’aniversari si és 29 de febrer; si no, no. L’he felicitat amb un poema que em va enviar C abans d’ahir. Com que era d’un idioma comprensible, l’he traduït al meu i al d’en J a la meva manera –al cap i a la fi, era per a un ús privat– i l’hi he enviat. Fa temps que no ens trobem, ens costa coincidir, a veure si el vaig a veure. Potser avui mateix. Sí, seria un bon dia, sens dubte. Podré?

C, de qui m’he fet amic recentment, tradueix de bastants idiomes, i indirectament de molts més. Té molts prèmits, deixeu-m’ho dir així avui. I llavors m’envia materials –fragments de poemes, normalment– que ha traduït, no sé mai si estan publicats o no, suposo que sí, i jo miro d’aprofitar-los, a més de fer-li’n un comentari quan se me n’acut alguna cosa. Però normalment no se m’acudeix res perquè a mi les poesies no em solen dir gaire cosa, tret d’algunes obres molt concretes de personatges que, com se sol dir i em sembla horrorós, «ja no són entre nosaltres». Perquè jo diria que M i M, per exemple, els tinc més a prop ara que quan «eren entre nosaltres».

I ho deixo aquí. Hi posarem un títol i avall.

Fer-se mal

Ens fem mal. És una de les possibilitats lamentables de l’ésser humà: fer-se mal. Potser no vol, però se’l fa.

El Mobile Word Congress ens pot semblar una manifestació màxima de l’explotació capitalista, del desenvolupament artificial i insostenible, i podem lluitar-hi i presentar un programa electoral per carregar-nos-el si guanyem les eleccions vinents o tenim prou escons per imposar aquesta condició a l’equip de govern, si qui ha guanyat no té prou força i ha de sumar-hi la nostra. Res a dir, si algú ho vol plantejar d’aquesta manera.

Però reconèixer que el MWC és molt important per a una ciutat com Barcelona i, tot seguit, aprofitar l’esdeveniment per disminuir serveis públics i així pressionar les autoritats a fi que ens concedeixin el que demanem –que potser és totalment just, ara no ho valoro– és disparar-se al peu, fer-nos mal i fer mal als nostres fills i filles. És agosarat dir-ho així, sí, però és que jo diria que és així: molta gent valora aquests dies com és Barcelona per com és la seva gent, no sols per com de bonic és el paisatge, com d’amables són les autoritats o com de bé es menja. Valoren si els habitants de Barcelona som responsables i ens creiem els projectes, siguin quins siguin, en els quals estem compromesos coŀlectivament, de manera que poden confiar en nosaltres malgrat les diferències que puguem tenir, les disfuncions involuntàries que hi pugui haver.

Valoren molt més això que no pas si fa bon dia o si han dinat bé.

Barcelona està compromesa coŀlectivament amb el MWC. Ara com ara és així. I no estem quedant bé perquè no estem complint aquest compromís.

Ja ho he dit: això és al marge que els sindicats tinguin raó o no, que potser la tenen tota. (Em costa de dir-ho perquè guanyen més diners que jo i no crec que dediquin més hores que jo a la feina, però pot ser que sigui així, pot ser que els hagin enganyat, pot ser..., tot pot ser.) Ara, aquests dies no tenen raó, així no ho poden fer.

I ja ho he dit també: si algú el que vol és justament això, treure’s del damunt congressos capitalistes, inversions foranes i muntatges similars, llavors sí, ha de fer exactament això que ara fan aquests sindicats. De seguida acumularem creus i ratlles a la majoria dels expedients internacionals de Barcelona. Que potser hi ha algú que valorarà la gosadia indòmita de la gent treballadora, que se sap rebeŀlar contra els esquemes preconcebuts i l’opressió del capitalisme sense entranyes? Potser sí, vés a saber.

Però llavors que no diguin que no volen perjudicar ni el MWC ni la imatge de la ciutat actual. Tret del cas que vulguin que els diguem ximples.

Bestialisme lingüístic

S’arriben a dir coses bèsties, en aquest món de Déu.

«...hi ha una sèrie de noms que posaria com a representants partidaris de la castellanització de la llengua o que també es podrien caracteritzar com a ‘blavers del Principat’: Albert Pla Nualart, Enric Gomà, Màrius Serra, Josep Maria Fulquet, Ernest Rusinés, Neus Nogué, Magi Camps Martí [sic], Joan Solà, Joan Coromines... [...] al País Valencià, un ‘equivalent’ [...] és un a qui anomenen ‘el Saragossà’, i un altre, ‘el Casanovo’.»*

Marc S., llista Migjorn,** 19 febrer 2016, 1 h 24’



* Jo pagaria, per estar en aquestes llistes.
** «Migjorn és una llista de debat en internet sobre llengua catalana on es parla sobre dialectologia, normativa, gramàtica històrica, lexicografia, sociolingüística, etc. [...] Si voleu pertànyer a la llista Migjorn heu d’omplir la soŀlicitud de subscripció. La soŀlicitud ha de ser aprovada pel Consell Directiu de Migjorn.»

* * *

Quan he explicat la meva perplexitat als membres de Migjorn, hi ha hagut una bona rastellera de reaccions, i la que ha predominat és la del bon humor.

«...l’altre dia vaig redactar una tirallonga de suposats agents espanyolitzadors: la literatura catalana, els traductors, TV3, l’IEC, l’AVL.... Em vaig oblidar els lingüistes. Hi ha gent que es “fa la coŀle...” d’enemics. I saps què els passa? Que posen tants d’enemics que després en tenen un fart per a trobar amics...»
- «...sembla que ens trobem en plena cacera de bruixes. Qui ha fabricat la llista pot dir-se perfectament Mac Carthy...»
- «...contràriament al que sembla que fan alguns, n’hi ha que no mos dediquem a fer llistes d’amics i enemics, d’afectes o desafectes, etc. Per tant, no podem participar en eixa activitat. I és una llàstima, perquè una volta fetes les llistes, ja no caldria llegir ni escoltar res dels roïns, no fóra cas...»
- «...potser seria més pràctic no tenir en compte les llistes o fer les llistes dels que fan les llistes, però això ja és massa complicat i sembla un joc de paraules...»
-«...ves per on, com més taxatives i contundents són les opinions menys sentit de l’humor sol tenir qui les emet...»
- «...de vegades l’humor serveix per fer més evident l’absurditat d’una situació....»

Bon humor que agraeixo que s’hagi comunicat en públic, perquè efectivament aquesta mena de bestialitats són més aviat bestieses, i així s’han de prendre: com a acudits. O bé, com han fet la majoria, amb la més saludable de les indiferències.

El mateix protagonista, en missatges posteriors, ha arribat a dir –és un veritable campió– que s’haurien de «cremar els diccionaris» (sic). Uns altres li han fet costat (!), amb més o menys entusiasme, recordant la quantitat d’errades que contenen. I és una llista de lingüistes o paralingüistes!

Et recordaré així, amb aquell somriure inteŀlectual tan preciós i tan reflexiu i que amagava tantes coses. Eres una dona de pau.

I m’hauràs de disculpar, allà on siguis, però t’he dit un parenostre. No me n’he pogut estar. Ja saps com sóc. T’ho vaig explicar un dia i vas somriure igual que a la foto.

No he fet ben fet?

–Pere, per què la fas entrar tan de pressa?
–Té la bonhomia perfectament acreditada, Senyor.#Muriel

— Jaume Aulet (@Jaumaulet) 14 febrer, 2016

Perles (167): «Exaltación morfológica y filológica»

«Pompeyo Fabra es un catalanista furibundo que ha dedicado toda su vida a la exaltación morfológica y filológica de la lengua catalana. Y a pesar del matiz catalanista de la obra, como gracias al movimiento se ha castellanizado, creo que totalmente, la vida catalana y cada día son menos los interesados por estos temas, se considera que no hay inconveniente en que esta obra pueda publicarse.»


De l’informe del censor franquista l’any 1954, abans de la publicació de Converses filològiques. La citació prové del bloc Totxanes, totxos i maons, de Joan Josep Isern, concretament d’aquest article del 15 juny 2015.

La trampa dels 18 mesos

Tot el dia parlant dels divuit mesos, i els unionistes sucant-hi pa per esmorzar, melindros encabat de dinar i carquinyolis per postres del sopar. Sembla com si preguntar i repreguntar sobre què es farà d’aquí divuit mesos formés part d’una estratègia per dividir sensibilitats, impaciències i temperatures corporals de la cosa. No hi hauria d'entrar ningú!

–Què passarà d’aquí divuit mesos, em pregunta? Escolti’m, ja hi arribarem. De moment el que sé és què està passant avui i conec aproximadament el programa de demà. Això li interessa? És que més enllà no hi guipo, sap?

Docudrama «original»

Em recomanen una sèrie catalana que corre per internet. Docudrames juvenils de deu minuts o un quart. Interessants, divertits, originals. Tot això em diuen. Molt bé. Quan tinc una estona entro al web de la sèrie. Busco el capítol 1. L’engego. Comença amb una parella cardant. Dura poc. Parlen sobre el fet, si ha anat bé i tal. Acaba la seqüència. Al minut 3, el noi de la parella anterior torna a estar en pilotes, però ara amb una altra, també conilla, que li vol fer veure, molt pedagoga ella, que allò no vol dir res, que és com anar a la platja.

Ho deixo córrer, ja he aguantat prou (que no em diguessin que m’havia precipitat, etc.). Una sèrie molt original, sí. Per favor.

De ben petit em van ensenyar que les titoles i les vagines, els pits i els panderos no són res dolent, al contrari, però que formen part de la vida privada de la gent. A la vida real no ens despullem cada cinc minuts i encara menys davant parelles diferents. Quan una sèrie comença mostrant actes i òrgans sexuals no pretén ser original, pretén enganxar i prou. En concret, pretén engrapar-te pels dallonses, si se’m permet l’expressió. Sí, a la majoria dels homes això ens atrau de seguida, som bastant animals i a més en zel permanent, i ens sol encuriosir la imatge sexual encara que el que ens expliquin no tingui cap solta. Les dones són més racionals i en aquest punt no tan bèsties, però potser justament per això no s’adonen –algunes– de com les poden manipular i convertir en mers objectes ingenus per al gaudi visual –o més– del mascle.

Ep, que no parlo de les decisions que pugui prendre cadascú en la seva vida, que per això és seva. Parlo de determinades feines i rols que exigeixen a la gent seguir guions i comportaments «perquè ho diu aquí». (Ho diu aquí perquè ho has escrit tu, nen.)

«Original», hi torno, quins pebrots.

(Imatge: ninot Worrible, d’Andrew Bell)