Pel que fa a la marca de gènere que ha calgut incorporar a les funcions, ocupacions o professions que abans, de fet, estaven reservades als barons i que els darrers anys, afortunadament, són ocupades també per dones, hi ha hagut una mica de tot:
• S’han creat alguns femenins que no existien:
ministra, rectora, arquitecta, política, presidenta...
• En altres casos han adquirit un nou significat mots que si bé ja existien, fins fa poc només eren usats per significar ‘dona de’:
alcaldessa, jutgessa, consolessa... Alguns noms d’aquesta mena s’han perdut o es troben en clara recessió –se senten potser algun cop com a estirabots masclistes, o bé en to de broma–, tot i que el significat antic roman als diccionaris. En alguns casos molt formals s’utilitzen també amb el nou significat:
advocadessa ‘advocada’,
doctoressa ‘doctora’,
rectoressa ‘rectora’. Curiosament, el
DIEC conserva amb aquell únic significat antic almenys un mot:
megaduquessa ‘muller d’un megaduc’. (26 de setembre. Un
tècnic lingüístic que s’hi ha fixat més que jo n’aporta uns quants més:
delfina, dèspoina, landgravina, maharani, marcgravina, rani, regenta, sultana.)
• Alguns noms que ja existien, però, s’aplicaven gairebé exclusivament a contextos religiosos, simbòlics, fantàstics, folklòrics o d’àmbits molt específics:
deessa, papessa, priora/prioressa, abadessa, sacerdotessa, profetessa... duquessa, marquesa –noteu en aquest darrer cas la
s simple, que contrasta amb les altres realitzacions–...
gegantessa/geganta, vampiressa, tigressa.
Advocada s’usava (al costat d’
advocadessa ‘dona de l’advocat’), però em penso que només en context religiós:
advocada i refugi dels pecadors... I
ambaixadora s’utilitzava en el sentit figurat («qualsevol persona encarregada d’una missió», deia el diccionari Fabra):
l’ambaixadora de la comunitat de veïns.
• Hi ha casos en què la funció ja tenia un nom propi femení des d’antic (
mestra,
professora,
portera,
cuinera, estudianta...) i fins i tot gairebé exclusiu (
mestressa, llevadora, infermera, vetlladora), i això també indicava, en alguns casos, discriminació fàctica.
• Hi ha alguns casos en què l’ús del carrer ha fet que el mot
originalment masculí –o sigui, que s’havia utilitzat només com a masculí– hagi passat a englobar tots dos sexes i que la marca de gènere s’estableixi amb un article o un adjectiu adjacent al nom:
la pilot, una artista, una economista, la jutge (al costat de
la jutgessa),
una bona alcalde (al costat de
una bona alcaldessa),
la metge pediatra (
sic; també podria ser
la metgessa pediatra, i encara ens podríem demanar per què no
la metge pediatre),
una estudiant excel·lent, etc.
Com veieu, hi ha casos en què s’han duplicat les denominacions, productivitat que ja ve d’antic (
mestra/mestressa –en aquest cas ja hi havia distribució de funcions entre les dues realitzacions del femení–,
priora/prioressa, poeta/poetessa...), i serà el pas del temps el que marcarà o bé l’assentament definitiu d’una opció i la desaparició de l’altra, o bé la continuïtat de totes dues amb significació idèntica o bé l’especialització en ocupacions professionals, registres lingüístics o sectors socials diversos:
advocadessa/advocada, jutge/jutgessa, alcalde/alcaldessa, doctora/doctoressa, metge/metgessa, estudiant/estudianta, aprenent/aprenenta.
Hi ha casos també en què s’ha volgut marcar, jo diria que innecessàriament, amb una terminació
a mots que podrien funcionar perfectament en femení amb la terminació
e de sempre:
pediatra, ministra... És veritat que això ja passava abans –tenim els casos
alumne/alumna, el citat
mestre/mestra i d’altres–, però em sembla un error crear-ne de nous perquè és com concedir que la
-e final marca gènere masculí
per se, quan no és així. Ara com ara, crec que no se li ha acudit a ningú dir que
membre no enclou, en català, perfectament les dones (en castellà, sigui dit de passada i demanant disculpes d’antuvi per ficar-me on no em criden, crec que sí que fa falta
miembra, o almenys no és contrari a l’evolució natural d’aquella llengua).
Ara observo que potser els parlants poden tenir tendència a modificar els mots acabats en
e i realitzar-los en
a o amb la terminació
-essa per al femení quan l’apostrofació de l’article impedeix que es visualitzi d’entrada el gènere: així, tenim
l’alumna, l’aprenenta o
l’alcaldessa (tot i que també se sent a parlar de
dones alcaldes), etc., i en canvi no hi ha cap problema per a
la membre (del Govern) o
la jutge. És per això que encara em costa més de veure els motius pels quals s’ha creat la doble denominació per a les ministres (per què no
la ministre?), si no és que s’ha fet per mimetisme amb el castellà (
ministro, ministra), en el qual idioma sí que era necessari, o almenys coherent.
Ja veurem com evolucionarà. De moment, la vida mateixa ens va marcant el camí, mentre les autoritats ens deixin fer en aquest punt. Com hauria de ser sempre, tret dels casos en què hi hagués perplexitats irresolubles o
destarifos evidents. L’autoritat de la llengua mai no s’hauria de posar a marcar una opció entre dues que són perfectament lícites i que podrien conviure fins que l’ús decantés, o no, la balança. Almenys en això convindria que ens assembléssim més als anglosaxons.
(Afegitó del novembre del 2008. Més material per rumiar. Copio de
Plaers d’Avui, 30 novembre, text de Mireia Aranda: «L’especialista en medicina del son Eduard Estivill i l’escriptora i
creatiu Yolanda Sáenz de Tejada ens expliquen...» (el subratllat és meu). La periodista ha sentit la necessitat (o potser li ho ha dit l’entrevistada) d’escriure
creatiu i no
creativa, per por que la professió es confongués amb una qualitat (qualitat positiva, però no definidora de l’estatus laboral d’aquella persona). És a dir, no és que ella sigui una dona creativa, és que exerceix la professió de creativa. I és això el que hauria anat bé d'escriure:
creativa de professió, per salvar l’obstacle (que també hauríem tingut si l’interessat fos un home).)
(Afegitó del setembre del 2009: «Si el sufix feminitzador
-essa s’aplica amb caràcter general a noms d’ofici, càrrecs, i a títols, tals com
jutgessa, abadessa, comtessa, baronessa, hi ha, aparentment, una notable excepció que convé tenir en compte:
princesa. Per què en aquest títol no s’ha seguit la norma? Vegem què en podem aclarir. En el mot
princesa hi han intervengut factors que, contra la lògica de la llengua, han fet que el sufix adoptat hagi estat
-esa en lloc de
-essa. En temps antic es trobaven, en català, les formes
principessa (derivada del masculí príncep), i
princessa, concordant amb la forma francesa
princesse, derivada de l’antic
prince, però no havent-hi hagut princeses catalanes en els últims cinc segles, sembla que modernament s’adoptà la forma escrita castellana, però llegida a la catalana, és a dir, fent sonar la essa simple de la forma externa com a sonora. El cas de
marquesa és distint, i en realitat no constitueix cap excepció a les normes de sufixació citades abans, com hem vist que ho és
princesa, perquè
marquesa és una forma derivada de
marquès, i en aquest cas, per fer-ne el corresponent femení, basta, simplement, afegir-li una
a, talment com de
pagès es fa
pagesa, de
sorprès,
sorpresa i d’
estès,
estesa, o de
francès,
francesa i d’
anglès,
anglesa. Per tant, teniu en compte que heu de dir
batlessa,
metgessa i
jutgessa, sempre amb essa sorda, però
princesa i
marquesa amb el so d’essa sonora.» [Antoni Llull Martí,
Prenint el demble a les paraules, Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 94])
Afegitó del gener 2011. Escriu Albert Pla Nualart:
«El vesper del llenguatge sexista té en l'anomenat masculí genèric un dels ulls de poll més sensibles. A alguns lectors els sobta que escriguem
la metge i
la jutge però, en canvi,
l'alcaldessa. És el mateix criteri que aplica TV3. Qui vol
metgessa i
jutgessa diu que
-essa visibilitza la dona. Però jo no tinc gaire clar que sigui sempre una visibilitat desitjada. Conec algunes poetes que per res del món voldrien ser poetesses, un mot tenyit d'un romanticisme tronat i carrincló.
»Contra
-essa hi juguen tres factors: que també vol dir
dona de, que té una essa sorda que ens surt sonora i que és un sufix molt poc discret. Moltes professionals volen ser valorades al marge del seu sexe. El discret
-a de
la o
una ja diu que són dones sense aturar-s'hi, sense fer-ne bandera. En
-essa hi ha un deix aristocràtic (duquessa, baronessa, comtessa) que potser escau al poder (alcaldessa) però fa més aviat nosa a qui s'ha d'arremangar per curar o impartir justícia.
»Algunes professions acaben en
-a i cap home reclama ser
poete, artiste o
palete. I és que, en algun cas, es fa més per la igualtat de gènere invisibilitzant-lo que subratllant-lo.
»Que el metge o la jutge és un home o una dona ja ho expressa el català de moltes maneres: en una llengua romànica la marca de gènere és redundant. Fer-la més visible pot acabar creant el dubte que ser home o dona, a l'hora de fer bé la feina, sigui irrellevant.»
(
Ara, 10 gener 2011)
Afegitó del març 2013. Crònica política de
La Vanguardia:
«...diversos alcaldes, entre ells la de Sant Cugat...» (26 març 2013) No grinyola, això? Si us grinyola, no se us fa evident, amb aquest exemple, que el masculí plural no inclou de cap manera –almenys en aquest cas, dic– el femení? Com s'hauria d'haver dit això? Per exemple: «...alcaldes de diversos municipis, entre els quals Sant Cugat...» (si acceptem, esclar, la proposta de considerar
-e terminació apta per a tots dos gèneres gramaticals) O, si es vol remarcar que l'alcalde de Sant Cugat és una dona, o si es vol remarcar que un d'aquests municipis és Sant Cugat, simplement s'esmenta el nom de l'alcalde –recordem que
alcalde és bo per a ell i per a ella i que hem bandejat
-essa– i/o es diu que és la de Sant Cugat. I problema resolt.
