Bona rentrée, adéu-siau

Aquest any –o enguany, que no se m’enfadi l’E.– abans de l’estiu vaig fer una aposta. Vaig decidir que no tancaria la paradeta, primer, i que a més la cosa em sortiria a compte perquè segurament a l’agost hi hauria més fenya que al setembre, tenint en compte el que havia passat els setembres dels últims anys –quatre encàrrecs per fer plorar les pedres.

De moment el primer punt s’ha acomplert, a l’agost he tingut feina per fer parar un tren, o per un tub, o com es digui –va, diguem-ho bé: a manta, a cabassos. Feina endarrerida, sobretot, d’algun client tocatardà. Ara falta que el setembre sigui tranquil.

Però jo no ho sabré fins a mitjans de mes, perquè ara me n’aniré uns quants dies peti qui peti.* No sé quan marxaré exactament, perquè encara em queden algunes coses per terminar d’acabar d’enllestir. Me n’aniré així que pugui, sense dir res, qualsevol dia de la setmana que ve. Vaig aquí al costat, però estaré ben desconnectat d’aparells, almenys al començament. O sigui, ho notareu de seguida al piulador. Tampoc no em podrà trucar ningú, perquè de moment continuo sense mòbil –no acabo de decidir què hauria de fer.

*Hi haurà gent igualment al despatx, concretament el propietari. O sigui: lladregots, rapinyaires, pispes, espanyaportes, rebentapisos, foradaparets, saltaterrats i afanetes que diu que segueixen els blocs i els tuits per saber qui se’n va i tal, absteniu-vos d’intentar-ho. A més, us prometo que no hi ha res de valor, perdríeu el temps. Aquest ordinador, p.ex., ja té més de cinc anys, ni uns rals de ferralla.

Us deixaré preparat un article, en dues parts, que fa temps que escrivia. La segona part encara no la tinc del tot empolainada, però penso que d’aquí deu o dotze dies li donaré l’última empenta, em connectaré alguna estona al món, el penjaré i tornaré al meu desert.

L’article és sobre el picapedrer. L’altre dia vaig mirar les estadístiques del vigilant i vaig quedar parat de veure que els capítols del picapedrer eren dels més llegits del bloc. Centenars i centenars de lectures. Quines coses. Doncs bé, ara en ve una altra entrega, que promet ser polèmica: la novel·la s’endinsa per terrenys pantanosos, amb fatxes i rojos, i hi haurà sang i persecucions i delinqüència i de tot.

En fi, demà o demà passat la primera part d’aquest capítol i cap al dia 10-12, suposo, la segona.

I els que heu estat fora, que tingueu una bona rentrée, o sigui, un bon retorn a la jova.

D’actors, d’actrius i de direcció de pel·lícules

Escrivia fa uns anys Laura Freixas:

De quina manera evoluciona el llenguatge? Hi ha respostes òbvies en el sentit que la llengua reflecteix realitats: la invasió àrab o les noves tecnologies expliquen l’aparició de paraules noves. Però no és això tot el que hi ha. Vegeu si no la signatura d’Emma Thompson al peu d’un manifest pel desarmament nuclear que circula aquests dies. Quan tots pensàvem que la senyora Thompson era una actriu, en anglès actress, resulta que ella firma: «Emma Thompson, actor.» No és l’única: des de fa un parell d’anys és moda al Regne Unit que les actresses es facin dir actors.

La qüestió del masculí genèric –si hem de considerar que amb ciutadans n’hi ha prou per designar els dels dos sexes o si és preferible, per no invisibilitzar les dones, parlar dels ciutadans i les ciutadanes o de la ciutadania– sembla que és l’únic aspecte del sexisme en el llenguatge que és objecte de debat. Un debat del qual sorprèn la virulència però també la superficialitat. Jo m’estimo més dir les i els ciutadans, fórmula menys pesada que les ciutadanes i els ciutadans i menys androcèntrica que els ciutadans sols.

Però malauradament queden pendents moltes altres coses. Per exemple: comparin com el llenguatge tracta el baró i la dona. Amb el primer, tot són elogis: que si home de bé, gran home, home de braç, ser home (que significa ser valent i esforçat), fer-se home (arribar a ser madur i responsable dels seus actes), ser molt home (ser persona de gran talent i instrucció o de gran habilitat). En un mot: tot un home. Una cosa valuosa per ella mateixa: no endebades l’homenia és segons el diccionari un ‘acte d’energia, de vitalitat’, i baronívol, ‘coratjós, intrèpid’...

I les dones?... Allà on del costat masculí trobàvem locucions com les citades [...], del costat femení trobem un bonic enfilall de termes d’allò més amables, sense equivalent masculí: ‘maruja’, pendó, gata maula, pècora, harpia, vespa, dona de la vida, dona pública... [...]

(Extractat i adaptat de l’article publicat a La Vanguardia, 22 febrer 2007)

Respecte al primer punt que toca Freixas –en els altres estic cent per cent d’acord amb ella–, sembla que no s’adona que, amb la seva reivindicació de les actresses, les dones no podran rebre mai el premi de «millor actor de Hollywood», sinó que s’hauran de conformar amb ser la «millor actriu», i no hi ha cap motiu perquè elles no puguin ser els millors actors –campiones del món absolutes, per dir-ho d’alguna manera–, no hi ha motius de sexe. Ser actor no és el mateix que ser atleta, que requereix, per condicions físiques, dues categories de competició.

De fet, què passa en canvi a Hollywood amb la direcció de pel·lícules? Que es diu així, «millor direcció», no hi ha premis al millor director i a la millor directora. No hi ha premis al millor guionista i a la millor guionista, sinó al millor guió. I així en tot.

Perquè d’aquesta manera que dic –acceptant actor per a tothom– competirien en igualtat de condicions dones i homes, com haurien de competir en un munt de facetes en què poden competir perfectament –en gairebé totes les facetes humanes, i preparem-nos perquè en moltes són clarament superiors elles i ens anirà molt rebé que sigui així. Perquè no hi ha cap motiu per discriminar ningú en la immensa majoria dels camps de la vida, en els quals no tenen cap paper les distincions físiques –i en aquests pocs casos excepcionals no hi ha discriminació, sinó especialització, tenir en compte una especificitat natural.

Com passaria amb «best actor», si no fos que alguns i algunes s’entesten a conservar un diferenciat i innecessari «best actress»... per uns motius visibilitzadors que en aquest cas em penso que van justament contra la igualtat de sexes.

El tema, doncs, és prou complicat, però aquests són els motius d’Emma Thompson, que Laura Freixas em sembla que no va tenir en compte quan va escriure el seu article.

Si ho preguntes, després no et queixis

Hi ha gent que t’aprecia –tu també te l’estimes– i que tot d’un plegat, justament perquè t’aprecia i vol saber més coses, et fa una pregunta molt personal. Només una. Però és aquella pregunta. La pregunta.

No et molesta que te la facin, però l’has d’avisar: «Pensa que potser no t’agradarà el que et diré. Pensa que segurament no t’ho esperes ni de mi ni de ningú pròxim a tu, i que, quan et contesti i t’ho expliqui, primer empassaràs saliva, després diràs ‘no pot ser’, i finalment ‘que fort’. I tot seguit, si no m’aprecies prou per suportar-ho tot tot tot, potser t’aixecaràs de taula –si som en una taula–, tal vegada amb llàgrimes als ulls, o amb un grandíssim emprenyament –com volent dir: ‘I m’ho havies amagat fins ara, traïdor?’–, i desapareixeràs per sempre.»

Després d’avisar dient tot això, encara afegiràs: «Vols que t’ho digui de debò o continuem com fins ara?»

Llavors la reacció d’aquella gent a aquest darrer advertiment teu i el desenllaç de la conversa dependran de la valentia o la temeritat per enfrontar-se al desconegut que tingui la persona amb qui parles, la que t’ha fet la pregunta compromesa, i la seva capacitat d’entomar imprevistos.

Però ja has dit que no et molesta que et facin preguntes personals, si no és que algú les fa per pura tafaneria insubstancial –que això es veu de seguida.

(La il·lustració, de Rosa Pursals, l’he presa del seu bloc Petite Margueritte)

Iniciativa contra Eurovegas?

Vaig escriure als d’Iniciativa per Catalunya per agrair-los el que havien dit sobre Eurovegas quan es va començar a tractar seriosament aquest tema en l’opinió pública. Em va semblar que eren els únics (polítics professionals) que s’hi havien manifestat en contra sense contemplacions i sense contradiccions internes.

Em van contestar. No de seguida, però em van contestar –amb unes quantes faltes greus d’ortografia. Deien (corregeixo l’original):

Hola X,

Gràcies per posar-te en contacte amb nosaltres. I gràcies també pels teus comentaris.

Tingues per segur que no defallirem en la nostra feina i en la nostra tasca de denunciar tot allò que suposa un projecte com Eurovegas.

[...] [Paràgraf purament propagandístic que no fa esment de l’assumpte]

Estem oberts a qualsevol forma de col·laboració. Ja saps on som i estem a la teva disposició.

Atentament,
David Cid
Responsable de Moviments Socials d’ICV
http://www.iniciativa.cat/moviments_socials
dcid@iniciativa.cat
933 010 612
Passatge del Rellotge, 3 - 08002 Barcelona

* * *

Animat per aquesta acollida (“estem oberts a qualsevol forma de col·laboració”), el 3 abril 2012 vaig escriure als diputats Joan Herrera, Jaume Bosch i Dolors Camats –president del grup parlamentari d’ICV-EUiA al Parlament de Catalunya, el primer, un diputat amb el qual sovint m’he sentit identificat, el segon, i la diputada portaveu del mateix grup, respectivament–, i els deia això que segueix (us en reprodueixo un extracte):

Projecte No a Eurovegas

Lema:
NO A EUROVEGAS

OBJECTIU
Impedir que Eurovegas s’instal·li a Catalunya

FASE PRÈVIA
Elaboració d’un manifest-proclama bàsic i recollida d’adhesions

IDEES PER AL MANIFEST-PROCLAMA
Eurovegas no ens interessa perquè:
- No promou llocs de treball sostenible
- Fomenta addiccions gens saludables
- Enrareix l’ambient social
- Canvia substancialment el model de país
- Canvia substancialment la cultura laboral del país
- Interfereix en els hàbits alimentaris
- Les instal·lacions malmeten el patrimoni natural
- Posa en qüestió lleis generals i drets bàsics amb els privilegis que reclama
- Provoca fracàs escolar
- altres

TIPUS D’ADHESIONS
- Grups de treball (acadèmics, socials i mèdics) amb ludòpates
- Grups de treball (acadèmics, socials i mèdics) amb prostitutes
- Associacions d’exludòpates i exprostitutes
- Entitats relacionades amb disfuncions socials
- Entitats de dones
- Entitats de protecció de la infància
- Creu Roja, Unicef, Unesco i altres entitats internacionals amb seu a Catalunya
- Federació d’Ecologistes de Catalunya, WWF-Adena, Med-Forum, Greenpeace i altres entitats ecologistes d’abast internacional
- ONGs i entitats polítiques i socials del Baix Llobregat / del Barcelonès Nord*
- ONGs del quart món: Intermón, Càritas, Federació Catalana Voluntariat Social...
- Personalitats indiscutibles de tot l’arc ideològic. Anar a buscar-los també entre els referents dels grans partits, o altres patums
- Obertura de signatures a la ciutadania: adhesions individuals i col·lectives (web)

*[Això del Barcelonès Nord els ho deia perquè llavors es parlava d’una seu alternativa per a Eurovegas a Montcada i Reixac.]


CAMPANYA EN DUES FASES

1. Parar el cop: fer que Las Vegas Sands decideixi que no li compensa venir a Catalunya.

a) Campanya mediàtica als EUA: New York Times, Washington Post, Wall Street Journal... (Jo puc ajudar a aconseguir mitjans econòmics.) Anunci:

You won’t be welcomed in Barcelona, Mr. Adelson

Your kind of business doesn't fit our kind of country

Organizations and entities that have joined this declaration as of April 10th, 2012: [...]

L’anunci aniria signat amb els noms de les entitats adherides: “Entitats adherides fins al --- [data de publicació de l’anunci]” (amb el nom traduït a l’anglès?)

b) Notes de premsa que expliquin a la ciutadania el que s’ha fet i que donin a conèixer les entitats signants del manifest-proclama.


2. Elaborar una declaració institucional, el menys ideològica possible, a la qual puguin adherir-se entitats, ajuntaments de tots els colors, etc., per fer entendre que no s’hi val tot per aconseguir diners frescos, i proposar un pacte transversal de país perquè un fet com aquest no es torni a produir mai més.

[...]

X.X. (nom i cognoms)
(adreça)
(telèfon)

* * *

Enguany el carrer Sant Pere Màrtir de Gràcia ha tingut com a leit motiv, a la festa major de la vila, la protesta contra el projecte Eurovegas. A la imatge, Artur Mas vestit d’Elvis Presley, amb la bandera americana que es transforma en senyera (o a l’inrevés) i un puny que fa la figa en comptes de les estrelles ianquis (foto: JOI, 2012)

Doncs bé, som a 11 agost 2012 i encara és l’hora que em contestin. Ni tan sols oferint col·laboració econòmica respiren (no deuen haver arribat –no ells, els seus secretaris i secretàries– ni a llegir el punt on dic això).

Però això sí, aquests són els que insisteixen més en la idea que “no tots els polítics són iguals”, com volent dir: “Nosaltres som diferents, nosaltres sí que escoltem el poble.” De fet, són com aquells altres que diuen contínuament que s’ha de parlar del que interessa a la gent i no de qüestions identitàries i el que volen dir és que s’ha de parlar de les mateixes qüestions identitàries però només des de la perspectiva que els interessa a ells.

És veritat que ICV “fa coses” per mostrar que és contrària a Eurovegas, però no em fa l’efecte que treballi de debò a fora per evitar que es porti a terme aquest projecte. Fa la sensació que parla només de cara endins, fa escarafalls de consum intern per poder dir després allò de “jo ja ho deia”.

No vull dir que s’hagi de fer necessàriament el que jo dic, només faltaria, però és que ni tan sols contesten.

* * *

Més sobre Eurovegas al VF:
- Eurovegas no té espai (Cristina Jover)
- El futur del científics i Eurovegas (Daniel Arbós i Màrius Bellés)
- A Barcelona no li convé un casino (editorial El Periódico, 1996)
- Eurovegas, un espectacle provincià (Jordi Borja)
- Eurovegas, política i moral (Josep M. Vallès)
- Volem que Catalunya sigui un centre mundial del joc? (Josep M. Soler)
- Govern dels millors: una aposta estratègica (1) (Vigilant del Far)
- Govern dels millors: una aposta estratègica (2) (Vigilant del Far)
- Iniciativa contra Eurovegas? (Vigilant del Far)

Històries dels Saumell (10): Hipòtesis sobre l’origen dels Saumell (2)

Torre oval del castell de Font-rubí (foto: Ricard Ballo, 2010)

Hipòtesi segona: una família d’origen noble pren el cognom «Selmella» perquè vol amagar un passat vergonyós. La hipòtesi situa l’origen de l’antropònim Saumell a cavall dels segles XVI-XVII.

Els Saumell podrien procedir de la branca noble dels Alemany de Cervelló, subbranca Selmella i Font-rubí, i aquesta seria l’explicació de l’origen de les Cases d’en Saumell que encara hi ha a Font-rubí. Aquests Saumell d’origen noble podrien procedir, fins i tot, de la família Saumella que hi havia precisament a Font-rúbia (Font-rubí) segons el cens del 1379, tal com vaig explicar, i llavors l'origen dels Saumell es remuntaria al segle XIV. El fet que aquests Saumella no apareguessin en els censos posteriors s’hauria d’atribuir, segons aquesta hipòtesi, no a l’extinció de la nissaga amb Guillem de Selmella i els seus acostats, sinó a errors dels mateixos censos –cosa no tan difícil, tot s’ha de dir.

Font-rubí era una més de les antigues possessions dels senyors de Selmella. «El territori fou conquerit per Ansulf (+990), senyor de Gurb (Osona) i repoblador de l’alt Gaià, que va arribar a ser senyor de Montagut, Querol, Pinyana, Selmella, Santa Perpètua de Gaià i Font-rubí», diuen les cròniques.

(Manca una dada cabdal en aquesta hipòtesi: les Cases d’en Saumell de Font-rubí no les he pogut documentar abans del segle XIX. Les primeres dades que en tinc són poc anteriors al 1800. I doncs, seria més raonable que aquell Saumell de Font-rubí, abans Font-rúbia, fos algú de la família pagesa –vassalla, vull dir, no noble–, que hi va fer fortuna en algun moment del segle XVIII, o poc temps abans.)

Font-rubí (foto: Ajuntament de Font-rubí)

Dades que donen suport (feble) a la hipòtesi de l’origen noble dels Saumell (o d’una part dels Saumell):

- Hi hagué un Carles Alemany [de Cervelló?], noble, «amb un historial criminal que es remuntava a 1594, i el més conegut falsificador de moneda del Principat», que «va defugir la justícia durant vint anys vivint en cases tocant a les esglésies, dins les quals podia desaparèixer quan els perseguidors s’acostaven massa» (cf. Arxiu Corona d’Aragó, Consell d’Aragó, llig. 370, «Virrei al rei», 24 de juny 1623; citat per J.H. Elliott a La revolta catalana, Vicens Vives, Barcelona 1966, p. 92). Si aquest Alemany era de la família propietària de Selmella fins al segle XV-XVI, podria tenir un bon motiu per canviar de cognom i adoptar el del poble que havia sigut de la seva família fins feia un segle.

- La idea anterior potser enllaça amb aquesta altra dada: «Pel Llibre de Canaler de 1571 ens enterem d'un fet, que devia tenir lloc el dia de Sant Vicenc, 22 de gener, en el qual anant un grup d'homes amb el Veguer, amb sometent contra els bandolers, devien ser sorpresos per aquests, en el terme de Salmella, ja que les baixes que sofriren els homes del Veguer foren en nombre de vint-i-una mentre que dels bandolers tan sols en moriren un parell. Deixem constancia dels tres textos dels quals n'extreiem la notícia: [1] “Dilluns a XXVIIII [29] de dit (gener) feren cos present, misses i capdany del senyor en Frasquet, vedrier de la present vila [Vilafranca], lo qual anant ab lo senyor Veguer ab somatent contra bandolers l'han mort ab vint-i-u de la companyia del senyor Veguer i soterrats tots en lo cementiri de Çolmella [sic] perque tingueren la brega en dita parroquia i de dits bandolers no n'hi han morts sinó dos homes.” [2] “Dimarts a XXX [30] de dit (gener) hi hagué misses i capdany de Pau Balle, menor de dies, ferrer de la present vila, lo qual també és mort i soterrat en lo mateix lloc anant ab lo senyor Veguer segons esta especificat a la contrasenta carta.” [3] “Dissabte a XXVIII [28] de dit (abril) hi hagué missa de Nostra Senyora per lo senyor en Montserrat Colomer, teixidor de lli qº, lo qual mataren lo dia de Sant Vicenc anant ab lo somatent contra los bandolers a Solmella [sic].”» (Antoni Massanell i Esclassans, Retalls per a una historia vilafranquina (segles XVI i XVII), p. 168-169, 1979; deixo la redacció i l’ortografia com l’he trobada a l’original; només he fet notar expressament amb uns [sic] la peculiar manera de grafiar Selmella –«Çolmella» i «Solmella»– per part de la crònica reproduïda per Massanell, senyal, potser, que llavors no devia ser un indret gaire conegut. Aquesta citació pot no tenir res a veure amb el delinqüent de la família Alemany esmentat a l’ítem anterior, però com que parla de Selmella...)

- En qualsevol cas, els problemes venien de lluny a cals Alemany d’aquella contrada, perquè consta a l’Arxiu Històric Comarcal de Cervera que ja l’any 1380 aquesta ciutat (Cervera), amb «balestes e bombardes de tro», s’afegeix a altres forces municipals al servei del rei «per anar ab les hosts en la excequció de justícia la qual lo molt alt senyor rey feye contra lo noble mossèn* Ramon Alemany de Cervelló en lo loch de Querol**». (cf. Flocel Sabaté, El sometent a la Catalunya medieval, R. Dalmau Editor 2007).
*«Mossèn» no vol dir «capellà», aquí, sinó «mon senyor», tractament de noblesa.
**Querol és a pocs quilòmetres de Selmella, baixant cap al sud-est.

La hipòtesi que hem explicat aquí significaria que «els Saumell» van començar la seva història un segle després del primer despoblament de Selmella i que serien descendents, com hem dit, d’un exnoble anomenat Alemany, falsificador de moneda i fugitiu de la justícia. Una hipòtesi força interessant, segurament, per als Saumell actuals més joves –els pot fer gràcia això de provenir de malfactors–, però poc versemblant, perquè el cognom Saumell modern –«Salmell», primer– ja ha aparegut a Solivella, com vam explicar, l’any 1553.

Una branca dels Alemany nobles van voler recuperar el títol nobiliari de part d’aquelles terres l’any 1930, segles després d’haver-lo perdut a mans dels Armengol, el domini moral dels quals sobre el territori s’allargà fins al final del segle XIX: «El 1747, Antoni d’Armengol i d’Aimeric, baró de Calabuig, obtingué la confirmació, com a títol del regne, de la baronia de Rocafort de Queralt. La seva filla Gertrudis es casà amb Ramon de Peguera, marquès de Foix, la família del qual posseí la baronia fins el 1881. El 1930 el títol fou rehabilitat per Ferran d’Alemany i de Milà i restà vacant a la seva mort, el 1954.» (Enciclopèdia Catalana, entrada «Rocafort de Queralt»). Selmella pertanyia aleshores a la baronia de Rocafort.