Quan en dèiem «bucadillu»

El català en temps del Franco

 

Sovint se sent a dir que en temps del Franco («Caudillo de España por la Gracia de Dios», 1936-1975, a Catalunya a partir del 1938-39), sí, estàvem ben fotuts en molts terrenys, però no tant en el de la llengua. L’any 1975 la inflació era del 15% –i va arribar fins al 26,39%!–, continuava en força àmbits l’autarquia comercial, es mantenien molts controls econòmics i de circulació, la corrupció era encara més brutal que ara, només a Catalunya hi havia dotzenes de presos polítics, la pobresa rural era endèmica i únicament s’hi feien pegats, eren recurrents les sentències de mort i de cadena perpètua, hi havia innombrables prohibicions, estava vigent la censura (prèvia en molts casos) de la premsa i dels llibres, les ràdios privades havien de connectar amb «el parte» de RNE si volien donar notícies (i si no volien també), només hi havia un canal de televisió...

Però, com deia, alguns afirmen coses tan inversemblants –ateses les circumstàncies– com que gairebé tothom parlava en català i que aquell català que es parlava era un bon català. Com si els trenta-sis o trenta-set anys d’aquell règim nefast per a Catalunya haguessin sigut tan tous en la qüestió lingüística que en realitat ni tan sols es podrien considerar dictadura. No ho diuen així, però sembla que ho diguin!

Se solen fer aquesta mena de manifestacions per comparació amb l’empobriment del català d’avui.

Doncs a mi sempre m’ha semblat molt fora d’osques la percepció tan bona sobre el català del temps del Franco. Algú podrà dir que jo era encara massa jovenet per poder valorar-ho –Franco es va morir quan jo tenia disset anys–, i que el meu entorn escolar dels anys setanta no havia sigut precisament gaire catalanista, com sí que ho havia sigut, amb reserves, el dels anys seixanta –curiosa evolució–, però l’entorn familiar era ben català i el del barri ho podria ser si fos veritat allò que diuen: que es parlava més català llavors que ara, també al carrer i als comerços, i que es parlava més bon català.

Bé, doncs cinquanta anys després he pogut comprovar-ho. Que no. Que no és com diuen. Com ho he comprovat? Rellegint els articles que publicava cada setmana Jeroni Girona (pseudònim d’Àlvar Maduell) a la Hoja del Lunes de Barcelona entre els anys 1977 i 1980. Els he pogut rescatar gràcies al volum Recatalar, publicat el 2007 en el que sembla un recull editat pel mateix autor. Me l’han regalat ara, no en coneixia l’existència. I, si mai vaig llegir algun d’aquests articles a la Hoja del Lunes, no me’n recordava gens, tot i que el nom de Jeroni Girona no se’m fa estrany.

En aquells articles, Girona (o sigui, Maduell) denunciava com es deien moltes coses en el català barceloní de l’època (recordem-ho: 1977-1980) i explicava amb força vehemència –senyal que trobava necessari recalcar-ho– com s’havien de dir aquelles coses en català normalitzat. Per tant, concloc que aquells articles retraten bastant la manera de parlar d’una majoria (?) de catalanoparlants de l’àmbit metropolità. Dic «majoria» perquè ell parla d’una «massiva claudicació» a Barcelona i rodalia, una rodalia força generosa, tot i que segur que hi havia àrees i àmbits que se salvaven més que altres del desastre, fins i tot dins de Barcelona mateix. Maduell es referia no sols a la copiosa terminologia castellana incorporada al català –adopció que en alguns casos seria definitiva i normalitzada–, sinó també a sintaxi i a fonètica: construccions castellanes omnipresents, oblit sistemàtic dels pronoms (sobretot en i hi), omissió de les apostrofacions orals, possessius reiteratius, règim dels verbs i ús de preposicions a la manera castellana, pronúncia espanyola de moltes paraules i lletres –fins i tot de noms i cognoms!–, en fi, de tot.

Nosaltres (a casa meva) encara vam estar de sort, perquè teníem uns oncles i uns cosins molt conscienciats amb la puresa de l’idioma, que a més a més tenien bons contactes amb àmbits menys enllardats per la castellanització; això ens va salvar de la catàstrofe absoluta. I, de base, vam rebre una llengua molt ben travada, com ja vaig explicar, només contaminada, això sí, i força, en l’àmbit lèxic. Encara recordo una cosina que es reia de mi perquè havia arribat tard a una cita familiar dient que havia tingut un «percanse». Jo devia ser força llepat –més que ara i tot– i aquesta paraula la devia treure d’alguna de les novel·letes de Los Tres Investigadores de Robert Arthur, que llegia amb fruïció. Ella se n’ha recordat tota la vida, afectuosament, per a torbació meva.

La pregunta és: de debò que estàvem, en aquest aspecte concret (el de la llengua), més bé llavors que ara?

Ho dubto molt.

Encara que limitar la descripció d’aquell català a l’àmbit lèxic sigui ajustar molt el focus, reprodueixo aquí només la llista dels castellanismes del lèxic comú, denunciats per Maduell en els seus articles. No crec que aquesta relació sigui exhaustiva, i ja d’entrada deixem de banda els noms propis, topònims i antropònims. Jo he afegit algunes paraules, poques, que m’han anat passant pel cap a mesura que feia la llista.

(Repasso aquesta relació i he de reconèixer que, pel que recordo del lèxic de casa i del meu entorn, l’encert és de prop d’un 90%. Perquè sí, per vergonya nostra, a casa en dèiem «bucadillu».)

 

Castellanismes documentats del català de Barcelona i rodalia, decenni del 1970:*

*Escric J majúscula quan vull marcar que la J es pronunciava amb fonètica castellana. Naturalment, la catalanització o anostrament d’aquest vocabulari intrús consistia a pronunciar quasi totes les O àtones com a U i quasi totes les E àtones com a neutres (ə): per exemple, dèiem rəcadu, però piJo. Les que no es feien així denotaven que hi havia una consciència clara de barbarisme i que confessaves sincerament que no sabies com s’havien de dir en català.

 

A

a raJatabla

acidès

aconteixement

acortar

afrenta

ahorros

aJedrés

aJillo

al tanto

alfombra

algo

almeJa

alquiler

ama de casa

ametralladora

ancla

anàlisis (el)

anteoJos

aparato

apellido

apretar

arraigar

arroJar o roJar

artícul

assafata

assera

asseo

assunto

assustar

aterrissar

atun

 

B

babosa

balasso

bandeJa

barco

barquet

bassura

batacasso

berberetxos

bocadillo

boligrafo

bolsa (de valors)

bolso

bombilla

boniato

boquerons

borde

botones

bòveda

bueno

bulto

bursàtil

busson

 

C

callos

cambi

camilla

camionasso

candau

canyeria

capullo

caraJillo

carga

cargar

carinyo

carpetasso

carretilla

casco

casi

catxondo

caudal (d’un riu)

caure’s

ceda el paso

cercanies

chàndal

chipirons

chufa

cirrosis

colmado

coltxoneta

còmodo

composar (música)

con (amb)

conceJal

conta (la [numèric])

contabilitat

copa (d’un arbre)

corseteria

corte

corteses (de porc)

cosetxadora

costum (la)

crisis (la)

cubito

cubo

cuidado

cuna

cunya

cutre

cutxaron

 

D

dato

de cop i porrasso

de pe a pa

de que

delanter

demés (els/les)

dent (el)

derribo

des de luego

desaigüe, desagüe

desaloJo

descuartissar

desmadrar-se

desmadre

desparpaJo

despegar

despeJar/despeJat

desquiciar/desquiciat

desvio

diga?

disco

disfrutar

donar el sol

dotzau

dubta (la)

 

E

empenyar

en gran

en quant a

encomenar

encontronasso

enfrentament

enfrentar-se

enfrente

enseguida

enterar-se

entresuelo

enxufe

escape

espinilla

espuma

espumadera

estar de por

esterilla

explayar

explanada

expoli

extendre

extranjer

extranyar

 

F

fiambre

fletxasso

frenasso

fogonasso

fregona

frent (la)

fressa (fruita)

fressó

fulla (de paper)

fútbol

 

G

gasto

gordo

gorro

granuJa

gratacels (el) (i rascacels)

 

H

hi ha que

honradés

horma

huelga

 

I

ida i vuelta

inglés

 

J

Jabalí

Jalar

Jefasso

Jefe

Jerés

JiJona

Joder

jusgat

 

L

laguna

làmpara

lavadora

lavanderia

leJía

letxeria

liar, liat, liar-la

limpiacristales

lis (pronom)

llegum (la)

llenasso

lo que

lograr

luJo

lutxar

 

M

maJo

mameluc(o) (pijama infant)

mando (a distància)

manguera

màrmol

marxar-se

mediar

membret

membrillo

mermelada

metro (mesura)

metxero

minipímer

missil

molar

montacargues

montícul

morcilla

mostrador

motxo

muleta

murcièlag

 

N

neurosis

ninguna

níspero

no vegis

nombrar

 

O

obrebotelles

octavilla

oeste

oJalà

oJo

onzau

òrgan (orgue)

 

P

paiasso

paJarita

palosanto

panaderia

pantorrilla

pantufla

panyals

papeleria

parabrises

paraigües (el)

paràlisis

parrilla

parrillada

passillo

pastel (dolç)

pastelejar

pasteleria

patada

patinasso

pato

pavo

pedalejar (Fabra!)

pedido

pegatina

peluqueria

pepinillo

pepino

per suposat

permanèixer

pescaderia

pestillo

pico

piJama

piJo

pilotasso

pinxasso

pitar

pitillo

pito

plaç/plasso

plano

plàtano

pluma

plumasso

polvo

porcentatge

poste

precisar/precís (obligació, necessitat)

prèstam

pues

puesto

pulveritzador

 

Q

quesito

quint

quinto

 

R

rapidès

raJar

rana

raro

rato

recado

recaudació

recaudar

recent fet

recibo

red

reembolso

reflexar

reJilla (drap)

remanent

remolque

renta (renda)

rentable (rendible)

rentista

reptil

respaldo

rotulador

 

S

sablasso

sacacortxos

sacar

sable

salmonet

saltamontes

sangria

saque

seguro

sello

senzillès

sèptim

seqüestrar

seqüestro

sessos

sext

siesta

silló

solomillo

sombra

suelto

susto

 

T

tabaco

taladro

tallo (tija)

tamany

tarta

tartaleta

telefonejar

telèfono

tenir que

termòmetro

testic (testimoni)

testícul

textil

tio

tirants

tisis

tonto

topetasso

topo

tortícolis

tossineria

tossino

tossudès

traje

trancasso

tranquillo

tuberculosis

tubo

 

V

vado

vaJilla

vale

vaquero

vehícul

venta

vivenda

vistasso

volta (canvi)

 

X

ximenea

xispa

xispasso

xupet

xupito

 

Y

yema

 

Des del pla del Magre a la prehistòria

Del pla del Magre n’hem parlat aquí força i per això em fa il·lusió copiar textualment aquest article que es va publicar fa trenta-cinc anys al periòdic bisetmanal Igualada (1942-1997), el 19 de desembre del 1987 (pàgina 28), recollint una excursió del 13 de desembre anterior organitzada pel Club Excursionista UEC-Anoia. L’article va aparèixer, sota l’epígraf «Matinals a la UEC», amb el mateix títol d’aquesta entrada del blog («Des del pla del Magre a la prehistòria»), i anava signat per «A. Caballé», és a dir, Amadeu Caballé i Solé (1926-2005), articulista habitual del periòdic, soci de la UEC i autor de la sèrie esmentada. El retall de l’article el va tenir arxivat el meu pare durant anys i després, durant més anys, l’ha tingut guardat un meu germà. El reprodueixo tal com raja, amb una mínima edició ortotipogràfica, i hi afegeixo algunes notes. 

 

Des del pla del Magre a la prehistòria 

Sens dubte el punt destacat de la matinal de diumenge passat fou el pla del Magre. Un planell que té quasi dos km de llargada per un km d’amplada. Situat a la zona oest de la Conca d’Òdena, la seva silueta allargada es veu des de la carretera a Tous. Lloc deshabitat, és poc visitat pels excursionistes. 

Aquest planell té la seva història humana, agrícola i industrial. Ens ho comentà Rafel Tort i Miquel,(1) qui a la vegada, junt amb Antoni Gili i Vich, es responsabilitzaren de tot l’itinerari. Fou aquest: inici des de la Mallola, cap a la Casa Roja, pla del Magre, coll Roig, font de l’Orant, font de la Nou, pla de Llenes, plans de Ferran i Mas del Vent. 

Un itinerari que als seixanta-quatre assistents que el trepitjàrem ens agradà molt. Racons, panoràmiques, serres i valls, ens oferiren una personalitat indubtable d’aquella part de l’Anoia. Una comarca, aquesta nostra, que, més bonica o no tant com altres, l’estimem i la sentim com a cosa molt pròpia. En aquesta estimació i coneixement hi té des de fa unes temporades, part positiva la UEC igualadina amb les seves matinals, que aglutinen un bon grup d’igualadins en contacte obert i franc. 

L’itinerari es feu sota cel ennuvolat. La pluja, però, ens respectà. La humitat, densa, es respirà en tot el trajecte on els trams de fangueig ens feren xipollejar una mica. Ambientació ja experimentada en sortides anteriors i que els «uequencs» (perdoneu!), acceptem amb tranquil·la serenitat per a moure’ns-hi adequadament. 

El pla del Magre 

A redós de les ruïnes de La Punta (masia que es troba així que arribes dalt el pla),(2) en Rafel Tort i Miquel ens feu una xerrada de la vida que allí hi hagué; les dades les havia recollit oralment. Hi era present Isidre Miquel i Saumell,(3) que l’ajudà a puntualitzar-ne detalls. Ambdós tenen una branca genealògica, que més llunyana o més propera, en procedeix. 

Al pla del Magre, l’any 1850 hi havia dotze masies. Tenien cisterna i bassa i es proveïen d’aigua a les fonts Grevalosa, la Mata, en un pou d’aigua viva i també a la bassa de coll Roig. Vivien de conrear les terres del pla i feixes de l’entorn. «Llavors guanyar-se la vida no tenia el significat d’ara. Si una família collia per alimentar-se ella, el matxo, l’aviram i el porc, ja ho tenia tot. L’estalvi es feia per a una malaltia, o per a comprar un altre matxo o eines de treball. Si tenien aviram, fruits, bolets i altra cosa sobrera ho venien a la plaça. Dels diners en compraven roba, trossos per apedaçar la vella i les espardenyes. L’home es feia un vestit en casar-se que servia pel bateig dels fills, casaments d’aquests i familiars, i de mortalla en morir. El vestit de núvia, sovint, també servia per a casar la filla. No els preocupava la vellesa, ja que era llei de vida que els fills atenguessin els pares quan eren vells i no podien valer-se per si sols.» 

Posteriorment vingué l’auge de la pedra. Els qui no havien emigrat del pla s’hi dedicaren de ple. Per a treballar-la vingué gent de Jorba, Clariana, Tous, Igualada i també un grup de gallecs. La pedra era traslladada amb carro de trabuc de tres i quatre animals; els gallecs instal·laren un funicular elemental que funcionava amb el mateix pes de la pedra que davallava de dalt el pla. A Igualada, amb aquella pedra es feu l’asil del Sant Crist, les Escolàpies, molts portals, pilars, cantoneres i les voravies i lloses dels carrers. Amb el tren se n’enviava a Barcelona. 

La decadència del pla l’ocasionà de mica en mica l’evolució industrial, on la construcció utilitzà pedra artificial. També la mà d’obra absorbida per la indústria mateixa i la manca d’iniciativa en la modernització de la mecànica per a treballar la pedra. Actualment encara es treu pedra d’allí per a determinades construccions. 

La cista megalítica 

L’itinerari, en general, oferí ascensió lenta. Bona part per camí boscós, en el qual, fins arribar a l’Hostal del Vent, es trobà alguna llenega a la vorera i també pel mig, a més de pins joves que creixien en igual lloc. Poc transitats ni agençats per l’home, en aquests camins la naturalesa s’hi desenvolupa lliurement. 

En ésser al final teníem temps sobrer. I es decidí d’arribar-nos fins a la cista megalítica dels plans de Ferran, que no era lluny. És una tomba prehistòrica de l’edat del bronze, ja estudiada pels arqueòlegs, que conserva l’estructura exterior de lloses de pedra rudimentària i simple, resulta ben interessant. Hom, en fotografia, l’havia imaginat de grosses proporcions; la realitat no arriba a l’altura de l’home. 

Al seu entorn la imaginació pogué fer-se córrer des d’aquells habitants prehistòrics que enterraren allí un dels seus, en mig d’un paisatge ara difícil d’imaginar, fins els qui, avant- passats nostres, habitaren el pla del Magre austerament. Dues formes de vida plenament diferenciades i que en relació amb nosaltres encara ho són més. En reflexionar-ho, costa d’encaixar-nos-hi. 

A. Caballé. 

------ 

(1) Rafel Tort i Miquel era cosí germà d’Isidre Miquel, esmentat més endavant. 

(2) La Punta és un dels noms populars que reben les ruïnes encara anomenades «Cal Saumell» en els mapes oficials. En una de les dues cases que hi havia allà va néixer el meu pare. 

(3) Isidre Miquel i Saumell era, si no vaig errat, cosí segon del meu pare i, per tant, tenien besavis comuns, Joan Saumell Piquer i Maria Palomas Rovira, que van viure a Jorba i segurament al mateix pla del Magre.