Per què em costa escriure?

No sé per què m’és tan difícil escriure últimament. Vull dir escriure de debò. Fer piulades al Twitter no és escriure, és una improvisació, un comentari intuïtiu moltes vegades sense duc ni ruc, sense gens de gràcia ni fons, i sovint amb errades grosses degudes a l’estúpida improvisació. Escriure missatges a altres –cartes– tampoc ho considero escriure, encara que alguns missatges siguin llarguets i fins i tot profunds, amb substància. Hi ha missatges que m’hi estic uns quants dies fins que no decideixo fer-hi via. Més i tot: si són una mica delicats, per no equivocar-me i no enviar-los abans d’hora, a l’esborrany no hi poso el destinatari, no sigui cas que en algun moment de distracció premi el botó d’enviar en comptes del de desar.

No, escriure és allò que feia abans i publicava aquí o en alguna altra banda i que ara no faig. O que desava en un calaix, no ve d’aquí, per treure-li la pols algun dia. Escriure sobre qüestions que has investigat durant una temporada –ara no investigo res–, descriure impressions, explicar experiències. Re, ara no em surt re. No és mandra, perquè de treballar treballo i no em fa més mandra que abans. És una mena d’insipiditat, d’apatia productiva.

Fa temps, en un altre blog, durant una temporada vaig escriure fins i tot improvisacions, m’eixien d’esma, sense rumiar-hi. Tenia molta vida dins i eixia sola. (Cada vegada m’agrada més utilitzar el verb eixir i cada vegada n’entenc més bé l’esperit.) I ara tampoc sé improvisar. I n’hi ha més, de blogs, però els tinc tots gairebé abandonats, i això que n’hi ha que no requeriria gaire atenció mantenir-los vius, perquè no exigeixen creativitat.

Tret d’un. Hi ha un blog, sí, on soc capaç de posar de tant en tant al dia un determinat tipus d’esdeveniments, diguem-ne, més vitals, corporals, arran de pell, que vaig narrant com si fos una mena de dietari. Si no sabeu quin blog és vol dir que no n’heu de fer res, no us preocupi. És l’únic on tinc cor i aptitud d’escriure: si em fa mal això o em fa mal allò altre. Ho trobo trist.

És l’edat?

O és senzillament la síndrome de la pàgina en blanc, que tanta gent que escriu regularment ha patit en algun moment de la seva vida? Pot durar dies, mesos o anys, i després s’acaba (la síndrome). O no.

(He trigat a acabar aquest articlet –que he anat fent a miquetes– 648 minuts, si el Word no menteix, i el vaig començar el dia 6 de setembre. 648 minuts és el temps que he tingut obert el document, la major part del temps, és clar, en segon pla. Però tot i això ja ho veieu, que trist.)

Parlo molt de política?

Em diuen en missatges privats que al Twitter parlo molt de política. O massa. I que abans no ho feia. Pot ser.

És perquè no m’ho puc treure del cap.

Jo diria que la dèria va començar, com li va passar a tanta altra gent, amb l’1 d’Octubre (del 2017). Potser una mica abans. Perquè els abusos d’autoritat van començar abans. Allà es van desfermar moltes coses dins meu, com dins de molta altra gent.

Senzillament, ara no puc suportar que hi hagi nou persones a la presó, sense judici, per haver organitzat un referèndum o per haver encoratjat gent a participar-hi o per haver convocat a una manifestació. No ho puc suportar fins al punt que em costa agafar la son bastants dies o que em desvetllo amb aquesta inquietud, amb aquesta indignació.

Hi ha molta gent –també independentistes– que aconsegueix viure el seu dia a dia com si no existissin els presos. Vull dir, els presos polítics: les dues preses i els set presos. Ho entenc. Cal viure.

Però no entenc de cap manera que hi hagi gent tan deshumanitzada que ni els provoquin un mínim de compassió, d’empatia –com qualsevol altre empresonat, si volen–, ni els concedeixin, per descomptat, la denominació de presos polítics. Ara bé, quan algú conegut em diu que no en són, de presos polítics, la immensa majoria m’ho diuen abaixant la vista i afluixant la veu. No et miren als ulls! Saben que no tenen raó.

N’hi ha que dieu –abaixant la veu, desviant la mirada– que la llei és la llei, que sabien a què s’exposaven, que els van avisar. Encara que fos així, no hi ha dret. És a dir, no hi ha dret que, pel fet que t’han avisat que poden cometre una injustícia en contra teu –tancar-te a la presó!, hi ha res més greu?–, no tinguis dret a queixar-te per la injustícia. I tant si hi tens dret! Hi tens obligació!

També n’hi ha, és veritat, que no sols no abaixen la veu, sinó que l’apugen: criden més a cada frase i et miren de manera desafiant. D’aquests no en tinc cap a prop, gràcies a Déu. Són els fanàtics, els que no escolten, els que no són capaços de raonar, els que han après a discutir repetint una vegada i una altra el seu missatge, la seva lliçó.

Anant a un punt de vista més personal: els cristians han pregat sempre pels presos. Sempre. Hagin fet el que hagin fet. Això comporta un mínim d’empatia. I ara veig suposats cristians carregats d’odi, incapaços de pregar per aquests presos. Quin fracàs, aquests cristians.

Del punt de vista de l’Estat –no del meu–, tot això que se suposa que han fet els ara empresonats podria estar malament, no ho discuteixo. Però si la resposta que hi dona l’Estat és l’abús de la força, qualsevol raó que aŀlegui l’Estat deixa de ser raonable. Per mi, una autoritat deixa de tenir raó, la perd, quan abusa del seu poder sobre el més feble. Sigui autoritat política, sigui mestre, sigui pare o mare. I això ha passat, passa ara. És medieval.

És per tot això que al Twitter em deixo portar per aquests sentiments. O convenciments, més ben dit. És el que tinc a dins arrelat. Cada dia i moltes nits.

Ara sembla que algú de fora, el món, ens comença a donar la raó de debò als que patim per la injustícia.

Cine «espanyol»

Tinc prevenció contra el cine espanyol, ho reconec. I contra el català, que tantes vegades té de català solament el fet que s’ha filmat aquí –o ni això– i poca cosa més, perquè en la resta és tan espanyol com l’altre. Solc dir, exagerant, que si no hi ha una estrena del Guerin o alguna cosa similar ja no m’interessa.

També és veritat que últimament, de fa força anys, per regla general trobo poc cine que em cridi l’atenció, que m’agradi de debò, que m’aporti alguna cosa. Alguna producció francesa, escandinava, potser alguna d’alemanya o d’algun país eslau... Però ja ho dic: poca cosa.

Aquest any passat (2018), per la insistència d’una de les poques persones que em pot influir en aquesta qüestió, he mirat dues peŀlícules espanyoles: Campeones, de Javier Fesser, i El mejor verano de mi vida, de Dani de la Orden, que diuen que s’ha de considerar catalana tot i que no hi sé trobar res de català tret de l’accent exagerat d’un personatge pocavergonya (Jordi Sánchez). Però sincerament: m’ho he passat bé en tots dos casos, m’han aportat uns quants valors i m’ha semblat un temps ben aprofitat. Són peŀlícules sens dubte diferents de les habituals.

I ara veig –i per això escric– que les dues han estat les cintes de l’Estat que han fet més caixa durant l’any 2018, i això que la segona es va estrenar al juliol. Sé que la dada dels calés no té gaire importància, perquè els patafis del Torrente solien tenir molt d’èxit i no crec que aportessin molts valors a ningú, o almenys a mi no m’interessaven gens.

Però si deixem de banda les barroeries i mirem amb atenció el que ha passat enguany, penso que la gent que produeix i dirigeix cine aquí –ara parlo de l’anomenat «cinema català» habitual, els altres que facin el que vulguin– s’ho hauria de fer mirar.