Miracle editorial!

Mira, parlàvem –o parlava la protagonista de la perla– l’altre dia del reconeixement que es deu als traductors –i a les traductores, per descomptat, que són més colla–, i avui, ara, s’ha produït un miracle.

Atenció, agafeu-vos: m’han enviat d’una editorial un paquet, expressament per a mi, amb segells i matasegells, amb el meu nom i tota la pesca, que conté tres exemplars d’un llibre la traducció al català del qual vaig corregir –no traduir, no: corregir– fa una temporada i que ara finalment s’ha publicat.

Si ja és bastant miracle que de les editorials (ens) enviïn als traductors exemplars dels llibres traduïts, imagineu-vos que facin això amb un pobre corrector. N’hi ha per fer un castell de focs d’aquí fins a Sant Josep.

(El contrapunt: és una editorial estrangera. No us diré quina, que encara oferiríeu al client una tarifa més baixa que la meva –generosa!, a més, per part de l’empresa– i me’l prendríeu. Que et conec, herbeta, que et dius marduix –aquesta fa temps que no la deixava anar, però ara estic content i llanço més caramels que el rei negre.)

Perles (142): La màgia dels traductors

«Torno de Taiwan, de xerrar sobre els meus llibres. I, un cop més, ha tornat a meravellar-me el poder i la màgia dels traductors per transvasar idees i imatges de llengua en llengua. Quin gran, quin grandíssim agraïment els devem. I que poc que es reconeix sovint la seva feina. Que jo sàpiga, només una de les grans editorials espanyoles inclou el nom del traductor a les portades [...]. Avui escric aquest article com a reconeixement a un ofici tan digne. Llarga vida a la traducció.»

María Dueñas, escriptora espanyola, Magazine de La Vanguardia, 23 febrer 2014*

*El suplement dominical (Magazine) d’aquest diari es distribueix a partir de la vigília

Reptes publicitaris (12): Hambrosio

No sé si d’aquesta campanya publicitaria, “Cuando Hambrosio ataca, contraataca”, se n’ha fet versió en català. Jo no l’he vista. És un comportament força habitual d’aquesta empresa i per això ara no n’esmento el nom, apa.

El fet és que la traducció no és fàcil. Perquè “Hambrosio”, com és evident, fa un joc de paraules en què intervenen un nom propi, “Ambrosio”, i el substantiu “hambre”.

En català, hambre”, que és el missatge principal de l’anunci, ho diem sobretot de dues maneres: gana i fam. Potser n’hi podríem afegir una tercera, apetit.

Com ens ho fem? Necessitem un nom propi –algú que ataca– i incorporar-hi el concepte que expressem amb el nom comú gana o fam. I alhora ens cal que aquests dos elements, el nom propi i el comú, facin un joc de paraules a partir d’una falta d’ortografia o d’alguna altra estratègia que traslladi al català el “joc de paraules amb errada” –definim-ho així– que es diu en castellà.

Hi torno: com ho fem?

Podem recórrer, de primer, als sinònims de gana i fam, sempre que siguin comprensibles per a un públic ampli, i llavors tenim apetit, tal com he dit abans... i poca cosa més. Podem recórrer a derivats com afamat, famolenc, aganat, ganut... I locucions: buit d’estómac, buit de ventre o ventre buit, prim de ventre, rau-rau, fam de llop...

Res. Cap idea amb aquests elements. Si canvies alguna lletra d’aquestes paraules per buscar una possible falta d’ortografia o una alteració similar, es perd el significat original; i, a més a més, si fas una cosa d’aquestes no hi ha manera que el resultat evoqui un nom propi.

I si ens oblidem de l’estructura de l’original?

Per exemple, partim del missatge principal –“[quan la gana] ataca, contraataca [amb aquest producte alimentari]”– i li busquem un subjecte qualsevol que no sigui nom de persona però que evoqui la fam i alhora contingui una falta d’ortografia. Com ara: “el ‘Llob’ de la Gana”, “el ‘Drag’ de la Fam”.

Estan bé, però no enllacen amb cap antropònim (nom de persona).

I si canviem alguna síŀlaba o algun altre element del nom que no sigui la inicial? Ens hi acostem molt!

Per exemple, podríem fer Famiola i Famaust a partir de Fabiola i Faust; o tenim Ganiel o Ganiela (a partir de Gabriel/a o de Daniel/a), tenim Ganeric (de Galderic), tenim Ganietà o Ganietana (de Gaietà/ana).

I si agafem un nom estranger? Perquè llavors, per exemple, tenim Fammy (de Fanny)!

I les combinacions que vulgueu amb aquests o altres noms propis deformats.

De totes aquestes possibilitats, quina us agrada més?

Per mi, Famiola o, encara més, Fammy:

«Quan (la) Fammy ataca, contraataca!»
«Quan (la) Famiola ataca, contraataca!»

Però també, evidentment:

«Quan (el/la) Ganny ataca, contraataca!»
«Quan (la) Ganiola ataca, contraataca!»

I que triï el client.

Però per mi de moment Ganny és la guanyadora. O el guanyador, perquè Ganny, si no se li avantposa l’article, tant pot ser ell com ella. Cosa que implica un guany respecte a l’original.

Però és veritat que alhora hi perdem alguna cosa: són solucions creatives, però no hi ha error ortogràfic :-( I, per tant, hi falta aquesta nota específica d’humor.

Hi guanyem per una banda, hi perdem per l’altra.

Se us acut cap més sortida?

* * *

Afegitons a partir del 19 de febrer:

- Em suggereixen: Ganassa*, Famià/ana (de Fabià/ana)...

*Efectivament, no cal que hi hagi un nom propi humà antecedent, però el repte era trobar solucions a partir de la idea original...

De comiats

És difícil acomiadar-se d’algú a qui estimes, pròxim, molt pròxim.

I si se’n va, no tornarà.

És difícil acomiadar-se’n, sobretot, si no saps ni tan sols si te n’has d’acomiadar o no, o si no saps com fer-ho –acomiadar-te’n– de manera que se n’assabenti. No saps si et sent, no saps si hi és tot.

Potser ja se n’ha anat?

Ets dins d’un caixó de ciment armat sense sortides. O potser hi ha un forat per on pot sortir el so, el teu missatge de comiat.

És dins d’un caixó de ciment armat sense entrades. O potser hi ha un forat per on pot entrar el so, el teu missatge de comiat.

I si no hi ha finalment motiu per al comiat perquè l’acomiadat no se’n va? I si finalment no se’n vol anar i per això no se’n va? Imagina’t si, al capdavall, ara no vol anar-se’n de cap manera, i si no se’n va és perquè fa tots els possibles per no anar-se’n.

Però no t’ho pot dir.

Com quedes, llavors, si te n’has acomiadat?

I què fas, en canvi, si l’acomiadat sí que vol agafar el tren –t’havia dit, com un desideràtum llunyà, que li agradaria agafar aquest tren– però no pot, no hi ha tren, el tren s’ha aturat en una via morta, ni avança ni retrocedeix? Què fas?

Te n’acomiades?

Te’n vas de l’estació i ja s’ho farà, ja s’ho faran, no és problema teu? Al cap i a la fi, per quins set sous has anat a l’estació? Per què t’hi has implicat tant?

Perquè me l’estimo, vet-ho aquí. És per això que hi he anat.

I és per això que em faig tantes preguntes.

Per què acomiadar-te per sempre d’algú que estimes costa tant?

Per què tot és tan difícil?



(La imatge l'he agafada de Prissy Fit)

Tòpics desemmascarats (24): «Abans clamaven per allò, ara demanen això»

També hi ha la fórmula: «Diuen o fan tal cosa però també diuen o fan tal altra.»

Ja deveu entendre que els motius pel quals clamaven i les coses que ara demanen semblen contradictòries; i que les coses que diuen o fan són incompatibles amb les altres coses que diuen o fan. I que l’orador s’exclama per la incoherència o la hipocresia d’aquesta gent.

Ara bé, qui ho diu, que són la mateixa gent en un cas i en l’altre? Que el subjecte de clamaven és el mateix que el de demanen? De vegades sí, però...

L’exemple més antic que conec és la interpretació ordinària que es fa dels evangelis sobre els últims dies de la vida de Jesús. Segons el que ens explica la història, Jesús arriba a Jerusalem i és aclamat per la multitud (això és commemora el Diumenge de Rams) i cinc dies després és crucificat (Divendres Sant).

Doncs bé, hi ha molts autors i moltes estudioses del relat que interpreten que és la mateixa la gent que aclama Jesús i la que reclama que el crucifiquin. Però per què havia de ser així? Qui ho diu, que la mateixa multitud que el va aclamar després el va voler mort? Qui ho diu, que la gent que va voler la seva mort eren cinc dies abans a les portes de Jerusalem agitant palmes i palmons? Podien ser perfectament gent diferent. Per la Pasqua jueva, que és el que se celebrava aquells dies, pelegrinaven a Jerusalem desenes de milers de persones. Quantes d’aquestes hi cabien, al «pati del pretori» on el famós Ponç Pilat es va rentar les mans i amb aquell gest Jesús va quedar condemnat, a petició de «la multitud»?

Els exemples es multipliquen per mil si mirem el que passa avui:

- «El del dopatge sempre m’ha semblat un assumpte complex, sobre el qual els aficionats acostumem a mantenir una actitud confusa: exigim als esportistes gestes cada cop més extremes però, alhora, els obliguem que les emprenguin només amb química natural, sempre escassa per a aquestes gestes.» (sic)

Qui són «els aficionats»? Per quins set sous els subjectes de tots tres verbs han de ser els mateixos?

- Quim Monzó es queixa que en una botiga no tenien uns calçotets que ell volia i que li van dir amb desgana que eren molt difícils de trobar, tot seguit els compra en un gran magatzem i conclou que «després es queixaran que la gent no va als comerços petits de tota la vida».

Segur que a tots els comerços de proximitat tracten malament la gent i, «per tant», si la gent no hi va és que s’ho han guanyat? Jo sempre he trobat amb més mala cara o més indiferent o incompetent determinat personal d’El Corte Inglés, per dir-ne uns, que el que et pots trobar en la immensa majoria de les botigues petites o mitjanes del meu barri.

- Gregorio Morán diu que «els modernets del hihi haha» tenen molt mala bava i que després «m’assabento que llegien Fuerza Nueva “per la seva informació excepcional”».

(Crec que això dels modernets que llegien Fuerza Nueva va per –contra– Quim Monzó, que n’havia parlat uns dies abans.) Però això que diu Morán, suposant que sigui veritat, afecta tots «els modernets del hi haha»? Qui són «els modernets del hihi haha»? Per què aquesta identificació del que se suposa que fa un amb el que se suposa que són uns altres no especificats als quals es qualifica com a «modernets del hihi haha»? És de debò que tots llegien Fuerza Nueva «per la seva informació excepcional»?

- «Molta gent diu que se solidaritza amb els treballadors [de TV3], però al mateix temps canvien de canal quan TV3 fa vaga» (sic).

Com pot saber algú que aquesta gent que canvia de canal és la mateixa que la que se solidaritza amb els treballadors de TV3? Ha comptat la quota d’audiència? Sap d’algú que hagi canviat de canal després de solidaritzar-se amb els treballadors de TV3?

- La gent votava tal partit polític i ara ha optat per tal altre.

I per què és el mateix segment de població el que vota el primer partit que el qui vota el segon? No hi va haver un 30 o un 40 % de població (per dir una xifra) que es va quedar a casa a les primeres eleccions i un (altre?) 30-40 % que no ha votat ara?

I així els que vulgueu: a les notícies, als articles d’opinió, als comentaris dels articles, als tuits, a les cartes dels diaris... Cada dia. Fixeu-vos-hi i ho veureu. És un no parar que m’encén la sang... quan me n’adono.

Nunca fue, la nuestra... (2)

«Nunca fue, la nuestra, lengua de imposición sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo, por voluntad libérrima, el idioma de Cervantes.» (Juan Carlos I de España, 23 abril 2001)

La llei del silenci (t.o.: On the Waterfront), d'Elia Kazan (1954)

«Que el govern d’Espanya permeti que avui no hi hagi cap mitjà de comunicació audiovisual al País Valencià que s’expressi en la seva llengua és una deficiència greu de serveis comunicatius i, a més, un fet injust i intolerable.

»A València li han pres els mitjans propis i ara li lleven el senyal dels mitjans amb què comparteix llengua i cultura. [...] Els mateixos que es van carregar Canal 9 i la ràdio autonòmica ara han ordit, organitzat i executat un acte impropi del segle XXI a Occident; ells són els ideòlegs i executors del fet.

»Ara, tots els altres, polítics, empresaris, professionals, agents socials i ciutadans, si callem, en serem còmplices. No podem mirar i callar. Es tracta d’un atemptat consumat que fereix l’ànima de tot un poble. És un acte de violència simbòlica, que fa mal. Els qui el pateixen se senten prou sols.»

(Joaquim Maria Puyal, Catalunya Ràdio, 22 gener 2014)

La llei del silenci (t.o.: On the Waterfront), d'Elia Kazan (1954)

Nunca fue, la nuestra...

«Nunca fue, la nuestra, lengua de imposición sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo, por voluntad libérrima, el idioma de Cervantes.» (Juan Carlos I de España, 23 abril 2001)

(Via Víctor Iñurria, Migjorn)

Perles (141): La literatura i la vida

«La vida és la matèria primera de la literatura, i per això és absurda tota aquesta xerrameca acadèmica que ens vol convéncer que per llegir un text hem de prescindir del tot de qualsevol conjectura sobre la vida de l’autor. La literatura sempre l’escriu algú, i si aquest algú no prova de dir-nos el més profund i verdader d’ell mateix d’una forma o d’una altra per mitjà –això sí– del traïdorenc instrument de les paraules, no val la pena que perdem el temps llegint-lo. Els exercicis de camuflatge solen ser passatemps molt poc entretinguts.»

Enric Sòria, Quadern, El País 23 octubre 2013