Un epitafi

Me n'han explicat una que si no fos perquè el que me l'ha explicada és de confiança, no me la creuria. Diu que en un poble d'Andalusia hi ha al cementiri aquesta làpida: "Ya os dije que no me encontraba bien". Em sembla genial, boníssima, digna de Grouxo Marx (Ja la sabeu, no?: "Perdonin que no m'aixequi"). I tan real, tan pròxima...

És bo riure's una mica de les pròpies misèries, fins i tot un cop morts. Tenir sentit de l'humor és tenir sentit comú, és tenir seny. I, tancant el cercle, és fer salut.

De qui és la samba del Barça?

[Ja fa dies que la conec, l’he sentida pel carrer, me l’han enviada en un fitxer mp3, la tinc entaforada al cervell i em sembla superbona: té una lletra hiperingènua i un ritme de samba d’allò més enganxadís. Però no sé de qui és! Algú m’ho podria dir? Exigeixo poder aclamar els/les autor(e)s! Us copio aquí sota la lletra, perquè no he trobat enlloc que hi sigui.]

Som-hi!

Rijkaard, Víctor, Puyol,
Gio, Márquez, Xavi, Gabri,
Motta, Van Bommel, Messi,
Giuly, Ronaldinhooooo!

És el rei del malabarisme,
el joc bonic i el companyerisme,
juga de meravella,
sobre la gespa és una estrella.
És un crac mediàtic
i que cau simpatic,
és trempat, una joia,
una figura que ja fa història.

I cantem aquesta cançó
al ritme d’un Barça campió!

Visca el Barça!,
sempre el Barça,
és el campió,
crida l’afició.
Anys de joia,
anys de glòria,
amb el compromís,
l’esport fa país.

Perquè dolça és la seva tasca,
el gran Eto’o d’això mai se’n cansa,
Messi per al Barcelona
serà la joia de la corona.
Deco és un incansable
i en el camp marca la pauta.
Puyol és la gran muralla,
bon capità i el que mai no falla.

I cantem aquesta cançó
al ritme d’un Barça campió!

Visca el Barça!,
sempre el Barça,
és el campió,
crida l’afició.
Anys de joia,
anys de glòria,
amb el compromís,
l’esport fa país.

Deco, Edmilson, Oleguer,
Belleti, Larsson, Iniesta,
Silvinyo, Jorquera, Ezquerro,
Rodri, Maxi, Eto’ooooooo.

Amb el Márquez i l’Edmilson,
amb el Víctor i Oleguer,
amb el savi joc d’en Xavi
campions tornarem a ser.
De la mà d’aquest gran tècnic
que és en Rijkaard,
un home esplèndid,
tolerant i generós,
que fa pinya amb els jugadors.

I cantem aquesta cançó
al ritme d’un Barça campió!

Visca el Barça!,
sempre el Barça,
és el campió,
crida l’afició.
Anys de joia,
anys de glòria,
amb el compromís,
l’esport fa país.

Visca el Barça!,
sempre el Barça,
és el campió,
crida l’afició.
Anys de joia,
anys de glòria,
amb el compromís,
l’esport fa país.


Algú sap, doncs, de qui és aquesta samba del Barça?


[Exactament a les 12:58 del mateix dilluns 29 rebo la resposta d'un usuari del Racó Català que es diu CAT_Free: "La cançó es titula Barça campió i és del grup The Tropicals."


Visca The Tropicals, doncs!, visca CAT-Free, Visca el Racó Català i el meu amic Baccus, visca internet i visca el Barça i visca Catalunya i visca tot plegat!!]


(No tornaré a parlar del tripartit)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Els partidaris del sí

Permeteu-me que torni a trencar la meva paraula i que parli d’això, de política i de l’Estatut, però és que el que vull comentar només té a veure incidentalment amb l’Estatut del PSOE –i del PP: ja en conec uns quants del PP que volen que surti aquest Estatut com sigui: és un lligam fortíssim de cara al futur. El que m'interessa en aquest cas és la nostra societat civil i el conjunt dels anomenats intel·lectuals oficials i/o oficiosos.

M’he entretingut a repassar la llista de les personalitats que han signat en suport del sí a l’Estatut. N’he tret els que hi són d’ofici (PSC i família, CiU, ICV, pessebristes reconeguts i remullats), n’he tret també els que em semblava que eren pur farciment –o sigui, voluntaristes i gent que no són gaire importants, almenys de cara a l’opinió pública, i ho dic amb tots els respectes perquè són els que deuen ser més sincers–, i hi he deixat els que em sembla que hi són perquè sí, és a dir, que hi deuen creure de debò i que alhora no passaria res si no hi fossin, i m’ha quedat això:

Pichi Alonso, Francesc-Marc Álvaro, Miquel Alzueta, Santi Arisa, Sergi Arola, Isabel Atkinson, Joan Bas, Tatxo Benet, Valèria Bergalli, Norbert Bilbeny, Manel Borja-Villel, Maria Lluïsa Borràs, Moisès Broggi, Jordi Cabré, Jordi Casassas Ymbert, Josep Maria Castellet, Nora Catelli, Cristian Cirici, Lluís Clotet, Colita, Joaquim Colominas Ferran, Agustí Colomines i Companys, Marta Corachán, Jordi Cornudella, Toni Cruz, Rosa Cullell, Manuel Cuyàs, Borja De Riquer, Santiago Dexeus, Carles Ferrater, Lluís Ferrer Caubet, Llibert Ferri, Ernest Folch, Xavier Folch, Joan Font, Patrícia Gabancho, Anna Galceran, Beth Galí, Miquel Giménez, Teresa Gimpera, Antoni Giró i Roca, J.A. González Casanovas, Maria Gorgues, Rafael Grasa, Lluís Maria Güell, Jordi Labanda, Jordi Llavina, Jordi Llompart, Vicenç Lozano, Josep Maria Mainat, Rosa Maria Malet, Joaquim Maluquer, Lluís Marrassé, Josep Martorell, Judith Mascó, Enric Massip, Josep Lluís Mateo, Andreu Mayayo, Federico Mayor Zaragoza, Gonçal Mazcuñan, Manuel Milian Mestre, Francisco Mitjans, Anna Maria Moix, Justo Molinero, Joan Josep Moreso, Rosa Novell, Miquel Àngel Pascual, Lluís Permanyer, Jordi Petit, Felip Pich Aguilera, Baltasar Porcel, Pere Portabella, Domènec Reixach, Antoni Ros Marbà, Cecília Rossetto, Xavier Rubert de Ventós, Rosa Maria Sardà, Sebastià Serrano, Marçal Sintes, Josep Maria Solé i Sabaté, Àlex Susanna, Benedetta Tagliabue, Antoni Tàpies, Josep Termes, Anna Veiga, Rosa Virós.

Teniu la llista completa ací.

N’hi ha que no sorprèn gens trobar-los-hi, és clar, per la seva trajectòria professional, per les amistats, compromisos, etc. Però... La Trinca en pes, tu, qui ho havia de dir. I molts arquitectes, no? I professors d’història... Deunidó, les teories absolutament irresponsables que es podrien extreure d’aquesta llista. La pregunta és: cui prodest? Quina necessitat tenen la majoria d’aquests de retratar-se? O sí que en tenen necessitat? Els ha trucat algú perquè ho fessin? Realment hi creuen tant que no tenen cap mania per sortir a la foto, una foto que potser durarà uns quants anys...? Perquè una cosa és dir sí i una altra posar-se a fer campanya, a mostrar-s'hi entusiasmat, a sentir la necessitat de dir-ho a tothom...

Acabo dient que respecto molt tota aquesta gent. N’hi ha que potser han actuat per afany de quedar bé amb l’establishment, però jo no ho sé. El meu vot NO a l’Estatut és un vot que no va primordialment contra el text –ja no m’agradava el que va sortir del Parlament el 30 de setembre, o sigui que ja us podeu imaginar com m’agrada aquest altre–, sinó que és un vot de dignitat. No pot ser que l’any 2006 dC un Parlament aprovi un text amb el 90 per cent dels vots i des d’una altra instància es rebutgi aquest text i es canviï per un altre. Jo no puc acceptar-ho.

Em direu que això és una rebequeria infantil, que les lleis d’Espanya també les revisen a Europa, però això ens fa anar més enrere, a demanar per quins set sous Espanya ens ha de retocar els nostres textos si mai no ens ha demanat permís per fer-ho. Comencem pel començament: fem un referèndum en el qual es demani si volem ser Espanya o no, i si és que sí de quina manera ho volem, amb quines condicions, i llavors acceptaré les conseqüències d’aquesta decisió lliure. Però mentre continuï vigent el títol pel qual Catalunya forma part d’Espanya –el Decreto de Nueva Planta– que no em vinguin amb històries. I recordeu que Catalunya no és esmentada a la famosa Constitución española del 1978. Au, que avui ja n’hi ha prou, a veure si aconsegueixo complir la meva promesa uns quants dies més.

(Un apunt més: em sembla bestial i absolutament acollonant que la Junta Electoral “Central” –o sigui espanyola– digui ara que el Govern de Catalunya no pot ni animar els ciutadans a votar en el referèndum. No és que no pugui encoratjar ni el sí ni el no –que tampoc no m'escandalitzaria, si ho pogués fer–, sinó que no pot ni dir a la gent que vagi a votar. Jo no ho entenc, em sembla demencial. I aquí, tothom a creure, com si hagués parlat l’ONU. Que no ho veuen, que no es pot ser tan calçasses? Una mica de dignitat, si us plau. Que desobeeixin, coi!)

Ara toca campanya d'inseguretat

Van contra la Tura? Vés a saber. Els propòsits que poden tenir els amos de l'opinió pública barcelonina, o sigui els senyors Godó i Lara, són inescrutables. Ara, no deixa de cridar l'atenció que quatre robatoris en un dia passin a ser portada de La Vanguardia i l'Avui. Però si és un rècord! Un rècord a la baixa, s'entén. Que no saben que cada any hi ha uns 10.000 robatoris de cases a Catalunya? Doncs, feu números. Si en un dia només n'hi ha quatre, vol dir que aquell dia gairebé tots els lladres s'han quedat a casa. En canvi, aquests dos diaris titulaven ahir amb lletres de pam: "Asaltadas otras cuatro casas pese al estado de alerta" (LV) "...pese?" A l'inrevés! Hauria de ser: "Assaltades només quatre cases per l'estat d'alerta." Que no ho veuen?

Això és com les modes que de tant en tant sorgeixen sobre els trilers de la Rambla, els lladregots d'estrebada i apretar a córrer, els accidents laborals, els conflictes de parella i tants altres. Els diaris creen un estat d'opinió, l'endemà asseguren que hi ha alarma social i l'endemà no l'altre demanen responsabilitats als suposats causants del desgavell –responsables per negligència. Tots tres dies ens ofereixen portades sobre el tema de què es tracti. I passats els tres dies, anem per una altra cosa. I els és igual que la cosa continuï igual o pitjor que abans, que hi hagi més robatoris, estrebades, accidents i conflictes. És igual perquè ja han passat els tres dies, i ara no toca.


(No tornaré a parlar del tripartit)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Defensor del lector?

Ahir el defensor del lector de La Vanguardia, Carles Esteban, demanava disculpes per una esquela que es va publicar el dia 16, que «no s’havia d’haver publicat», que «van fallar els mecanismes de control», etc. Entre altres coses perquè el suposat difunt no havia mort. De fet, el titular de l’article del defensor posa l’accent en aquest punt: «La sorprendente esquela sobre una persona que está viva». Però és que el que era gros és que el text mateix de l’esquela era insultant i absurd. «Extravagante», diu el senyor Esteban. Només «extravagante»?

O sigui, el suposat defensor del lector s’excusa dient que el problema és que La Vanguardia no pot demanar el certificat de defunció, per assegurar que no es tracta d’un fals difunt, però s’oblida d’aclarir que mort o no, un text com aquest que ara reproduiré no s’hauria de deixar publicar mai.

L’esquela de La Vanguardia deia:
«N. N. N. [nom i dos cognoms]
"Seve" Ballesteros será siempre su Dios
Ha dejado de ser una persona. Ahora es un animal como siempre quiso, como sus hijos "Blake" y "Numa"»

Hi torno: només «extravagante»? El defensor del lector de La Vanguardia és realment un defensor del lector o una peça més de l’organigrama d’autodefensa i autoexculpació del diari? Cal un defensor del lector per a això?

I això ve a tomb també perquè fa menys d’un any jo vaig contractar una esquela d’una familiar directa meva a La Vanguardia i em van posar un munt de pegues per una coma que jo no volia i pel nom de la difunta, que ells no estaven disposats a respectar «per raons de control, per evitar abusos». El cas és que la difunta es deia, posem per cas, “Maria Cinta” però ella tota la vida s’havia fet dir i escrivia “Mariacinta”. Doncs, La Vanguardia que no, que “havia de ser “Maria Cinta”.

En canvi, en aquest cas no hi ha hagut cap problema per publicar que un suposat difunt –que a més no és mort– és un animal. Deunidó.

(De Montnegre –per què no en diem així?– encara no hi ha resultats oficials, però sembla que el sí a la independència va superar el 55 per cent dels vots que se li exigien, justet, però pareix que els va superar. Des d’un dels països sense llibertat per fer referèndums d’aquesta mena, saludem sense recança i amb una mica d’enveja els nouarribats als territoris de l’autodeterminació.)

La notícia és avui

Tenia una cosa mig embastada per penjar-la demà al bloc, depenent de si el resultat del referèndum a Montenegro era un o un altre. Però aquest matí m'he llevat amb la idea clara que la notícia és avui i no demà, perquè la notícia és que a Montenegro hi ha un referèndum en el qual es planteja si el país pot ser independent o no de Sèrbia. No m'és igual que guanyin els partidaris del da (que vol dir sí) que els del po (no), perquè en aquests casos els partidaris del po solen haver nascut, mamat i crescut a l'ombra de maniobres poc clares, fins al moment mateix en què la comunitat internacional accepta la possibilitat de fer un referèndum, però ara i avui el que em sembla important, transcendental, no és tant el da o el po com el fet que es puguin barallar tots dos gairebé en igualtat de condicions (no total igualtat, perquè el da ha de guanyar amb un 55% per imposar-se).

L'important, doncs, la notícia, és que es pregunti el que es pregunta, que em sembla que és això: "Želite li da Republika Crna Gora bude nezavisna država sa medjunarodno-pravnim subjektivitetom?" (Només sé que Republika vol dir República [que llest], Crna vol dir Munt, Gora vol dir Negre [tot això heu de reconèixer que és més difícil] i subjektivitetom vol dir una cosa com autonomia absoluta.)

Felicitats, montenegrins, que per molts ho pugueu celebrar en pau i llibertat, tant si és da com si és po. (Ja m'imagino que si és po no us donareu per sempre i hi tornareu més endavant, si creieu que us convé plantejar de nou la pregunta a la gent. Cada generació és lliure.)


(No tornaré a parlar del tripartit)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Fets diferencials (2): Som gent treballadora

Ja sé que és un tòpic, però amb una anècdota es pot demostrar que el tòpic és veritat, almenys al meu voltant. Dijous, l'endemà de la final de la Champions a París, vaig tenir un dels dies més atrafegats d'aquesta nova etapa professional que vaig encetar ara fa uns quatre anys i mig. Gairebé dos centenars de correus electrònics –només un feia referència exclusiva al Barça, els altres eren de qüestions de feina, encara que molts acabaven amb un "visca el Barça!" i al·lusions similars–, trucades, comandes... Només en un cas vaig trobar-me que encara era al llit a les 9 del matí una persona a qui havia de consultar una cosa. Fins i tot els polítics eren a primera hora al saló de sessions del Parlament –i jo que me'ls escoltava. Perquè jo mateix, que no vaig dormir gens –sí que em vaig estirar al llit, però sense poder agafar el son–, a quarts de nou era al despatx com cada dia. (Sé que quarts de nou del matí és una hora burgesa, però quan fas una mitjana de 45-50 hores a la setmana crec que has de mirar almenys que els horaris laborals que depenen de tu s'adaptin al màxim a les necessitats familiars.) En fi, el cas és que vaig poder comprovar que tret d'una sola excepció entre centenars de contactes, dijous no sols es va treballar a Catalunya com cada dia, sinó que jo diria que més i tot, ja que com diu o deia l'Arguiñano –ma mare sempre m'ho explicava–, amb alegria es treballa més bé.

On era Rijkaard?

Escric quan encara no he llegit diaris i no sé quina explicació hi ha, que segur que n'han donat alguna. On era Frank Rijkaard ahir quan va acabar el Barça - Arsenal? Va desaparèixer per la seva proverbial modèstia? En qualsevol cas, té mèrit. No és fàcil que una persona a qui un dia li toca estar encimbellada al capdamunt de la piràmide, decideixi que s'està més bé en un altre lloc, soletes, mirant-ho per la tele o sopant tranquil.

I també em va cridar l'atenció que els comentaristes de la tele no diguessin res sobre el cas. O almenys jo no els vaig sentir. No van trobar a faltar el principal artífex de l'èxit? Potser en van parlar i enmig del brogit no ho vaig sentir.

(Per cert, Frank, encara no tens el web en català. Ànims.)

(Afegit de les 16:30 h: encara no he vist els diaris –tinc un dia d'upa– però em comunica un lector que qui va desaparèixer realment del tot va ser Messi. No va dignar-se ni a felicitar els seus companys, es veu. O sigui, segons em diu el comunicant la criatura estava emprenyada perquè l'entrenador havia considerat prematur fer-lo jugar després de tantes setmanes sense fer-ho. Aquest noi, si no madura, malament. Una cosa és tenir moltes ganes de jugar i una altra no ser capaç de respectar les decisions de Rijkaard, campió d'Europa, i fer el ploricó perquè ha pres una decisió que segurament hauria pres qualsevol altre entrenador. Sort que va guanyar el Barça, doncs, també per aquesta anècdota; si no, ara potser tindríem un marrec queixant-se públicament que per què no havien comptat amb ell, etc. Lionel, madura, noi. [I ja que hi som, a veure quan poses tu també el web en català.])

El cor com una llentilla

Ja sé que no m'hi hauria de capficar, ja sé que el futbol és una cosa molt secundària en la vida, ja sé que és absurd estar pendents d'onze homes en calça curta, ja sé que en aquest esport hi juga un percentatge molt alt l'atzar, tot això ja ho sé... però no puc evitar tenir avui el cor com una llentia, i pensar-me que és o tot o res. Sé que aquesta nit no podré dormir passi el que passi: si guanyem, per l'emoció; si perdem, per la frustració. Encara que prendré dues til·les, no em serviran de res.

El futbol és la prova que els instints més primaris poden dominar la raó. Saber-ho ja és un què.

Un altre parèntesi

Haig de fer un segon parèntesi perquè cal que rectifiqui alguna cosa de les que vaig dir abans d’imposar-me silenci polític. La primera de totes, que ERC ha estat capaç finalment de prescindir dels càrrecs, dels despatxos i dels cotxes oficials per defensar una idea, i això cal reconèixer-ho. És llàstima, però, que el que s’hagi visualitzat és que el seu emprenyament ve de no haver-se pogut fer la foto de La Moncloa en comptes d’Artur Mas. Si s’haguessin plantat des del primer dia, des de l’1 d’octubre, quan el PSC va començar a parlar de rebaixar l’Estatut… Però no, van fer la puta i la ramoneta tres mesos, i només es van mostrar disgustats quan el senyor Rodríguez de Madrid va decidir que posats a fer-se fotos amb gent de Barcelona, li convenia més sortir-hi amb el senyor Mas que no amb el senyor Carod.

Ara, dit això, ERC finalment ha estat conseqüent. Jo no els votaré, és clar, perquè no veig el sentit que pot tenir votar algú no per la política que ha fet sinó per haver deixat el càrrec. Però reconec el mèrit que té. Tot i que… tot i que… (gairebé no goso dir-ho) també podria ser que ERC hagués marxat del Govern perquè els testimonis que ara declaren davant la Fiscalia de Barcelona sobre els “cobraments irregulars” gestionats per l’ara conseller en funcions Vendrell estaven començant a posar el partit en una situació judicial un pèl compromesa. Bé, en qualsevol cas han marxat, i sigui pel motiu que sigui a mi ja em serveix com una manera de purgar els errors que hagin…, que han comès.

I acabo amb una frase gloriosa de l'editorial d’El País d’avui: “La dirección republicana, incapaz de controlar e imponerse a sus bases, ha demostrado una gran inmadurez.” “Incapaz de controlar e imponerse a sus bases”, ostres, quina frase! És el problema d’aquest país: que venim d’on venim i es concep el poder com el concebia Franco: l’important és manar, l’important és el principi d’autoritat, l’important és que no hi hagi escletxes entre els governants, i si algú diu que no es compleix el programa o que la gent protesta, que marxi, que es presenti d’aquí a quatre anys –això és el que canvia substancialment respecte al règim anterior; el Franco diria: que guanyi una guerra–, que tregui majoria absoluta… i que maduri, que vol dir tenir idees pròpies sense comptar amb les bases. (Quin mal tan profund ha fet Franco, Déu meu…!)


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

El zoo d’en Pitus

Tenia vuit anys quan vaig llegir la primera edició d’El zoo d’en Pitus, un exemplar tot just eixit de la impremta, i n’estic orgullós. Orgullós de formar part d’aquella generació –segur que els que van llegir la primera edició de Peter Pan també ho devien explicar als néts, i els néts se’ls mirarien amb reverència–, orgullós dels pares que potser sense saber exactament què feien, potser empesos pel boca-orella de veïns o parents, van comprar el llibre i van contribuir així a introduir la nostra família dins la generació afortunada, i orgullós, finalment, de ser compatriota d’en Sebastià Sorribas, perquè no recordo gairebé res de quan tenia vuit anys, però sí que recordo fil per randa les aventures dels amics d’en Pitus i la portada aquella de la manifa de na Pilarín Bayés, amb les pancartes que formaven el títol del llibre. Sé que el vaig llegir un parell de vegades, si fa no fa amb un any de diferència, i després l’he recomanat moltíssim. No m’estranya que es continuï editant, si tots els que l’hem llegit en fem el mateix proselitisme.


(No tornaré a parlar del tripartit)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Sobre el TGV i uns prospectes turístics

Diu que el TGV Madrid - Barcelona ara podrà córrer a 250 km/h i que per tant hem d’estar molt satisfets perquè es podrà anar de Barcelona a Madrid només en quatre hores i mitja o cinc. I els diaris aplaudeixen aquest avenç... Tot és futur, és clar. I ja sé que no serveix de res dir-ho, però deixeu-me recordar que el TGV era una altra cosa. El Talgo ja podia anar a 250, si volia.

Però tenim el país que volem, perquè tothom està molt content… sobretot els d’Iberia i els d’Aena, que són els que manen veritablement en aquest Estat pel que fa a infraestructures de transport.

Us explico una altra anècdota per il·lustrar que de tota manera la culpa és també nostra. Ahir vaig estar corregint uns catàlegs en català de viatges turístics, i vaig descobrir que gairebé tots els hotels identifiquen en quina província es troben, no en quina comarca. He mirat de comprovar dades per internet, i igual: hotels i urbanitzacions i tota mena d’instal·lacions turístiques assenyalen la província on són, no la comarca. Evidentment, em refereixo a catàlegs i a webs per al turisme interior, o com a màxim dels “Països Catalans”, perquè per a la gent de Guadalajara, de Bristol o d’Hamburg no farien aquests fullets o aquestes webs en català. Ja em direu quina dada tan transcendental li aportem a un senyor de Selmella si l’informem que la vall de Boí és “a Lleida”, que Roses és “a Girona” o que la Gleva és “a Barcelona”. Com deia, tenim el país que volem i els governants que ens mereixem.

Per part meva, he canviat en aquests catàlegs totes les províncies per comarques. Jo no vull contribuir al desgavell. I ara que es queixin, que em sentiran. Els faré un discurs sobre públics objectius, criteris professionals i publicitat subliminar que quedaran amb un peu enlaire. Els espero.

Feria de Abril

He descobert un bloc on es parla de passada de la famosa Feria de Abril que es fa a Catalunya des de fa uns anys, i em sembla que hi hauríeu de fer un cop d’ull, perquè està molt i molt ben explicat.

Jo, si mai se m’hagués acudit anar a veure allò, segur que hauria escrit això mateix. Però sé que no hi aniré mai, primer perquè odio les manifestacions de masses, segon perquè si un dia decideixo fer una excepció i anar a una manifestació de masses tinc altres alternatives que m’atrauen més, i tercer perquè m’emprenya bastant que durant tants anys els polítics i els mitjans de comunicació ens hagin pres el número d’aquesta manera tan bèstia, fent-nos creure que allò no sols era la manifestació més multitudinària de catalans que existia –parlaven de tres milions, de tres milions i mig... tots els diaris!–, sinó que a més cada any es batia el rècord anterior. I no em digueu que qui enganyava era la Fecac: quan algú dóna una xifra escandalosa, si no hi ha per part dels mitjans de comunicació ni per part de les autoritats polítiques una rectificació, vol dir que els fa tanta por aquella xifra –no fos cas que fos real– que decideixen tots plegats acceptar-la i, per tant, enganyar-nos.


(No tornaré a parlar del tripartit)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)