Crònica d’una notícia anunciada feta de tòpics tota ella

Aquesta és la crònica
d’una notícia anunciada
feta de tòpics tota ella.

En un marc incomparable,
el que hi passa és kafkià:
un Jesús que diu que es diu Déu
—no necessita presentació—,
passa un fred siberià.
Mai més ben dit: deunidó.

Casum dena! Si és Déu!
(Però també nen innocent.)
D’on han dit que venia, el vent?
De Sibèria? Senyor meu!

Ara un corrent de vent polar
—som lluny del parèntesi estival.
I només ens faltava aquesta:
un killer professional.
Tot plegat un drama humà,
una situació dantesca.

Casum dena! Si és Déu!
(Però també nen innocent.)
D’on diu que venia, el vent?
Del Pol Nord? Senyor meu!

Després d’una calma tensa
surt de no se sap on
una marea ingent
de pastors amb armilles,
un vial de grocs sarrons.
Són com una flotilla.

(Sí que és un nen innocent...
Però d’on diu que venia, la gent?
De no se sap on? Gràcies a Déu!)

Desarmat que fou lo rei
es decidí aviat la batalla.
I si avui, en aquesta jornada,
la pau és tònica dominant,
diuen que és pel dia aquell.
I narinant.

(Casum dena! Si és Déu!
Per què no ho feia tot ell?)

Déu, home de les cavernes

 Frontal de l’altar de Santa Maria d’Avià (s. XI). Al fons, un bou i un ruc

«La història humana va començar en una cova, aquella cova que la ciència popular associa a l’home de les cavernes i on els descobridors pràctics van trobar arcaiques pintures d’animals.

»La segona part de la història humana, que va ser com una nova creació del món, comença també en una cova. I com una ombra d’aquesta suposició, els animals tornen a ser-hi presents.* Aquesta cova era utilitzada com a establia pels muntanyesos dels altiplans de Betlem, que encara ara menen els ramats per aquests forats i cavernes en la foscor de la nit.

»Allà va ser, sota la penya, on una parella sense sostre buscà recer al costat de les bèsties, quan va trobar que eren tancades les portes de l’atapeït caravanserrall. I allí, per les mateixes senderes dels passavolants, en una morada fosca del sòl del món, va néixer Jesucrist.

»Aquesta segona creació estava simbòlicament arrelada en la mateixa roca primitiva o en l’esbós d’aquelles banyes del ramat prehistòric. Déu era igualment un home de les cavernes i, com ell, havia esbossat també la forma d’unes criatures estranyes, curiosament acolorides damunt la roca d’aquest món nostre. Però en aquest cas les pintures havien adquirit vida.

»Un fons de llegenda i literatura, que creix contínuament i mai no s’acabarà, ha repetit i ha fet ressonar amb tota mena de variants aquesta paradoxa singular: que les mans que havien fet el sol i les estrelles eren massa petites per arribar a tocar els caps enormes dels animals. Al damunt d’aquesta paradoxa, gairebé podríem dir al damunt d’aquesta broma, es fonamenta tota la literatura de la nostra fe.»

(Gilbert K. Chesterton, The Everlasting Man, 1925, II part, cap. 1)

* * *

* Després de totes les bromes, potser també és important conèixer la veritat. És emprenyador que t’enganyin, encara que la facècia sigui molt divertida.

« La mangiatoia si riferisce – come è stato detto – a degli animali, per i quali essa è il luogo del nutrimento. Nel Vangelo non si parla di animali, a questo proposito. Ma la meditazione accompagnata dalla fede ha colmato molto presto questo buco, richiamandosi a Is 1,3: “Il bue conosce il suo padrone, e l’asino la mangiatoia del suo signore; Israele invece non conosce, il mio popolo non comprende”. [...] I due animali emergono ora come rappresentazione dell’umanità sprovveduta, che giunge alla conoscenza davanti al Bambino, davanti all’umile manifestazione di Dio nella stalla, ed accoglie nella povertà di questa nascita l’epifania che insegna a tutti a vedere. L’iconografia cristiana s’è già da presto appropriata di questo motivo. Nessuna rappresentazione della mangiatoia sarà privata del bue e dell’asinello ».

(Joseph Ratzinger, L’infanzia di Gesù, ed. Rizzoli, Milà 2012, p. 78-79)

* * *

Doncs això, bon Nadal.

Que Déu hi faci més que nosaltres

Si dius l’any 2011 –ja cap al final, a més a més– en un context laic que creus en un Déu que «nasqué de Maria verge», t’arrisques a perdre la meitat dels lectors o més –ei, que hi ha algú, avui? Però m’hi arrisco.

Suposo que dir això que he dit, que és part del credo catòlic, no ho interpretarà ningú com una mena de sortida de l’armari. Almenys els lectors més veterans d’aquest bloc ho sabeu de sobres. Sovint per Nadal m’he declarat creient, i avui ho torno a fer. No sabia si fer-ho enguany, però les manifestacions d’un determinat escriptor supervendes m’hi han empès. Com va dir Miquel de Jorba, «les provocacions mouen el món», ni que aquestes provocacions siguin pobres i infantils com en aquest cas –el gran argument del nostre heroi són les caques.

Això vol dir que celebro força el Nadal. Ara, anar a favor del Nadal i dels fets històrics que (alguns) recordem no vol dir que m’agradi gens, però gens ni mica, que aquestes festes es converteixin en una mena de festival del consum. Dir això tampoc no és gaire original, ho diu tothom, també la majoria dels descreguts. Que ho diuen encara amb més raó, perquè descobreixen les nostres febleses i les nostres hipocresies. Quan parlo de descreguts vull dir ara els que no són de l’Associació de Grans Despenedors Nadalencs, que a l’AGDN també hi ha força menjacapellans. O sigui, que hi ha anticlericals d’allò més militants que no s’estan pas de fer els grans àpats i/o els grans viatges, aquests dies.

Una cosa és fer festa i reunir-se amb la família, si se’n tenen ganes, i instal·lar el pessebre al rebedor de casa i fer cagar el tió i esperar dels Reis –dels Reis i no del Pare Noel, eh?, no fotem, que això sí que és sagrat– algun regalet, i una altra cosa és... una altra cosa.

Un «creient» que per Nadal tira la casa per la finestra, fa regals caríssims i viatges de plaer, compra cotxes nous... i encara més en temps difícils com els que ara vivim, per mi no és un creient practicant. Un «creient» que odia, que és violent, que va a la seva, que es creu qui sap què, que li és igual el que passi fora de la seva església o fora del seu cercle més proper, això no és un creient, i per descomptat no és un creient practicant de cap religió que no sigui la del seu jo, és un farsant.

«Molts cops jo mateix experimento dolor i patiment en observar com nosaltres, els homes d’Església, som els que alguns cops donem ocasió d’aversió cap a l’Església i cap a la religió per part d’un món que potser per defecte de cultura es troba sempre disposat a jutjar de manera sumària els valors espirituals segons la manera com els personifica el clergat i els catòlics.» Cardenal Giovanni Battista Montini, «Ciò che la Chiesa è e non è», Milà, 10 novembre 1960.

Potser Montini, abans de ser papa i tot –va ser escollit just tres anys després amb el nom de Pau VI–, ja sentia la pudor que sortia d’alguna escola de capellans, d’alguna aula de catequesi i d’alguna sagristia? «Al qui escandalitza un d’aquests petits que creuen en mi, més li valdria que li lliguessin al coll una mola de molí i el tiressin al mar» (Marc 9,42).

Si algú em demana com em defineixo des del punt de vista religiós i el fet de preguntar-ho no és un cas clar de tafaneria injustificable, que llavors l’envio a fer punyetes, jo responc sempre: m’agradaria ser un cristià conseqüent, o sigui practicant de la meva religió, però la veritat és que no ho aconsegueixo gaire. Tampoc els diumenges, tot i que procuri anar a missa.

Clive S. Lewis, l’autor de les Cartes d’un dimoni al seu nebot –el protagonista de la pel·lícula Shadowlands de Richard Attenborough–, deia: «Quan un hipòcrita fred es justifica a si mateix dient que va de manera regular a l’església, està més a prop de l’infern que una prostituta. (El millor, però, és no ser cap de les dues coses.)»

No miro de justificar-me personalment. És massa fàcil «l’autocrítica» que fan alguns, que consisteix a criticar el company de pupitre, el condeixeble, mentre que tu fas veure que allò no t’afecta i quedes com un reietó, impol·lut i innocent.

Realment és molt difícil ser un bon cristià, perquè això comença no per portar escapularis sinó per preocupar-se de debò pels altres –no com una postura teòrica–, i per ser humil i alhora valent, i per ser un bon treballador i no sols no corrupte sinó honrat, i per ser honest, que no és exactament el mateix que honrat, i pacífic, i comprensiu, i planer...

En fi, que farem el que podrem, suposo que com la majoria de la gent amb bona voluntat. I que Déu hi faci més que nosaltres.

Ja m’he esbravat, com l’escriptor famós de les caques. Bon Nadal.

* * *

Us reprodueixo un sonet de Nadal que m’ha enviat un bon amic:

Alena i omple el pit, enlaira el teu esguard
vers el clar horitzó fet de vent i aigua brava,
que no quedi cap rastre de cap ànima esclava
en el món que es desclou com un bell estendard.

Aquest bri d’esperança que treu lluc cap al tard
és el llum de Nadal, que no mor ni s’esbrava,
car l’Infant té el cor cald, i l’amor mai no acaba,
i te’l don somrient, generós te’n fa part.

Alena i omple el pit, clou els ulls i somriu,
que l’Infant t'ha parlat amb una melodia
que esdevé dintre teu un impuls que et reviu

i et mostra la cançó, l’acord i l’harmonia.
Reneix, que ja és Nadal, que res no et faci esquiu
al món que t'ofereix aquell qui en tu confia.

Gustau Erill i Pinyot
Abella de la Conca, Pallars Jussà /
Monistrol de Calders, Moianès
Nadal del 2011

El nicab vermell

«Era conscient de la precarietat de la meva feina, però no m’esperava que em fessin arribar fins a aquests extrems.

»Un dia el meu cap va dir que m’havia de vestir de cap a peus amb una roba horrorosa, tota del mateix color tret de les vores. La cara també l’havia de tenir tapada, gairebé fins als ulls, amb una mena de màscara pilosa de la mateixa textura que les vores del vestit. Jo em pensava que tot això ho havien prohibit si no arreu del país sí en alguns ajuntaments importants, perquè deien que era denigrant i que a més afectava la seguretat o no sé què. Però es veu que només és perillós i il·legal si les qui es vesteixen d’aquesta manera són d’uns determinats orígens estrangers. O sigui, ara tinc clar que aquelles lleis, com denunciaven alguns, estaven fetes exclusivament per motius ideològics i racials.

»A més jo no podia ni parlar, només fer crits incoherents impostant la veu perquè em sortís rogallosa. I així havia d’estar-me tot el dia davant el local, pelant-me de fred i mullant-me com una sopa si plovia, només per cridar l’atenció de la gent que passava. Gent que de vegades coneixia, però que no em reconeixia, per sort, gràcies al camuflatge.

»Jo ja estava abans bastant a favor dels Reis d’Orient, però la jugada d’enguany de l’empresa, de fer-me fer de Pare Noel durant quinze dies, m’ha convençut del tot. Al capdavall, els Reis d’Orient també van disfressats de dalt a baix, però els seus vestits són molt més bonics i només els han de dur unes hores el dia 5 de gener al vespre. I, a més a més, ells van amb carrossa.»

(Ehem, era un conte. I ara, com cada any, me’n vaig uns dies a concentrar-me davant la llar de foc a Sant Sadurní d’Anoia, per poder començar l’any com Déu mana, amb els cinc sentits. A veure si me’n surto.)

Fets diferencials (21): Festes i diaris

Avui, Divendres Sant, a Espanya no hi havia diaris –fins fa pocs anys– i ahir els periodistes feien festa; en canvi avui, Divendres Sant, a Catalunya sí que hi havia diaris* –fins l’any 2005 inclòs– perquè Dijous Sant ací no és festiu sinó feiner. Certament, no és un feiner com qualsevol altre, es nota que hi ha menys activitat del compte, però ahir mateix la majoria de les botigues eren obertes i a l’autobús, a l’hora de pujar cap al despatx, hi érem si fa no fa els de cada dia, tret de les mares i els pares que porten criatures a escola, ja que les escoles sí que tota la Setmana Santa fan vacances. En canvi demà, Dissabte de Glòria, a Catalunya no hi havia diaris i a Espanya sí. L’any 2006, com deia, els distribuïdors de premsa catalans (o els distribuïdors de Catalunya, que potser no és ben bé el mateix) van decidir fer com havien fet sempre els col·legues de l’Estat, però es veu que llavors a l’Estat van dir que ells distribuirien diaris Divendres Sant i no Dissabte de Glòria. En fi, no sé si va ser abans l’ou o la gallina, qui va prendre la primera decisió de canviar, però sigui com sigui continua el fet diferencial.

*Quan he mirat de documentar aquesta dada m’ha costat força contrastar-la. La gent a la qual li ho he demanat em deia que els sonava que anava així, o a l’inrevés. O sigui, que hi havia un fet diferencial català en la confecció i distribució de la premsa per Setmana Santa, però no recordaven com anava exactament la cosa o no n’estaven segurs. S’entén la vacil·lació pels canvis que hi ha hagut els darrers anys. La manera de comprovar-ho amb seguretat ha estat finalment l’hemeroteca. I efectivament, el Divendres Sant del 2005 hi hagué diaris a Catalunya, i a Espanya no, i avui hi ha diaris a Espanya, i a Catalunya no.

Això passa encara cada any una altra volta, el dia de Nadal. Per Nadal qui res no estrena res no val i tot això, però a més per Nadal, el dia de Nadal, fins ara a Catalunya hi ha hagut diaris i a Espanya no. Perquè ells celebren molt la vigília, la cena de nochebuena i tota la pesca, i el gremi de la premsa també, mentre que a Catalunya es manté la tradició simbòlica que fins a la Missa del Gall antany era temps de penitència i, per tant, el dia 24 es feinejava i al capvespre se sopava normal, i els periodistes catalans –només els periodistes, la premsa tan bescantada, pobreta!– mantenen la flama encesa i encara ens recorden la tradició l’endemà, el dia de Nadal, perquè tens el diari a la bústia o pots comprar-lo al quiosc, cosa que no poden fer a Madrid i rodalia encara que tinguin tota la resta de poders del món: per Nadal no tenen diari. En canvi, és per la diada de Sant Esteve que a Catalunya no hi ha diaris i a Espanya sí. Fins al Nadal del 2009, almenys, açò ha anat d’aquesta manera, veurem què passarà el Nadal vinent. Potser acabarem desitjant-nos feliços nadals, com per allà a l’oest.

Ja que hi som, posats a relacionar Nadal i Pasqua, hi ha uns quants refranys que en parlen. Potser alguns no els coneixíeu (el primer segur que sí):

- Per Pasqua i per Nadal, cada ovella al seu corral.
- Per Nadal calor i per Pasqua fred fan l’any bo i dret.
- Per Nadal s’indiot, per Pasco es xot (o: Per Pasqua carn de corder, per Nadal de galliner).
- Amoretes de gener, per Pasqua són muller i per Nadal bolquer (aquest no em direu que no és divertit); o, si voleu, amb la perspectiva de gènere canviada: Pel gener verb florit, per Pasqua marit i per Nadal pit.
- Si per Nadal fa estiu, per Pasqua prop del caliu; Si per Nadal s’espardanyeja, per Pasqua s’esclopeja; Per Pasqua al recer, per Nadal al carrer; A Nadal es jocs, a Pasco es focs; Qui per Nadal juga a bitlles, per Pasqua escalfa els talons; Qui per Nadal s’assolella, per Pasqua s’atorreia... (Tots volen dir que si per Nadal fa bo, per Pasqua farà fred, i viceversa; atorreiar-se, que significa ‘torrar-se [a la vora de la llar de foc]’, és un verb popular que només es conserva viu en aquest refrany.)

Els he tret del DCVB, d’El refranyer de Joan Viladot (a cura de Mercè Biosca i Maria-Pau Cornadó, Pagès Editors, Lleida 2003) i un del Diccionari de refranys d’Anna Parés (Edicions 62, Barcelona 1997). La versió del verb florit, el marit i el pit és meua.

* * *

Afegitó del 6 abril 2010. Miquel Navarro, expert en la qüestió, m’escriu el següent:

«Atenció:

»No faria gaire cas del que diuen les capçaleres del diari.

»Jo em fiaria del dies de festa que fan els quiosquers. Els editors no prepararan exemplars que no tinguin sortida comercial. El meu pare, quiosquer, qualificava de “gana” el col·lega que obria els dies que eren festius per al col·lectiu (el mateix passa per Nadal i per Cap d’Any). Eren mal vistos.

»I a Catalunya els quiosquers tanquen el Divendres Sant, i a la resta d’Espanya –tinc entès– el dissabte. Com per Nadal el quiosquers tanquen el dia de Sant Esteve mentre els de la resta d’Espanya el dia de Nadal, ja que per a ells el dinar gran es fa la vigília i no s’aixecaran unes poques hores després de fer un gran sopar per obrir el quiosc.

»No crec que aquest col·lectiu hagi canviat el dia de tancament, ja què això seria molt complicat. Des que jo tinc us de raó, a Catalunya sempre s’ha fet així.

»Jo més aviat crec que els últims anys s’ha produït el fet que alguns diaris –els grans– fan edicions que s’imprimeixen fora de la rotativa habitual. Quan els diaris grans no s’imprimien fora de la seva rotativa habitual, suposo que les empreses donaven per perdudes les vendes allà on el quiosquer no obria.

»I et reitero que no facis cas del que diuen les capçaleres de les planes. Es fa trampa. De la mateixa manera que a l’hora de redactar informacions, per a aquestes edicions en concret, no posem adverbis de temps (ahir, demà, etc.) ja què no serveixen més que per a una part de la tirada, però no per al total. [...]

»Si vols algun aclariment no dubtis a trucar-me.

»I ET REITERO: no hi ha hagut cap canvi en el dia de tancament dels quioscos. Són els diaris que s’imprimeixen en més d’una àrea geogràfica els que s’han adaptat al dia d’obertura dels quiosquers.»

* * *

Aclarit, doncs. Hi ha fet diferencial i sempre n’hi ha hagut, però no és exactament el que jo explicava. O més ben dit, no hi ha hagut canvis fa uns anys, sinó que aquest fet diferencial sempre ha estat el mateix.

El Nadal dels autònoms

Les festes dels autònoms no depenen de nosaltres, depenen dels clients que et puguin donar feina. I com que els clients són de molts tipus i maneres i menes, els dies que no són de festa estricta has d’estar pendent de telèfons i correus per a fer-los el servei que necessitin o almenys per a prendre’n nota. És clar que els pots dir, amb antelació, que tal dia i tal altre faràs vacances –jo per exemple en faré el 4 i el 5 de gener, que combinats amb el cap de setmana i el dia de Reis em permeten fer l’escapada llargueta de cada any amb els meus amics de Sant Sadurní, que no em perdonarien que un any no hi anés.

Enguany Nadal cau en divendres i no hi ha res a dir. Els autònoms, suposant que no tinguem feina pendent, perdem un dia de festa, Sant Esteve, però a canvi d’això tenim dos pontets seguidets que fan patxoca, 25 a 27 i 1 a 3 de gener, i després, per completar-ho, el dia de Reis cau en dimecres, de manera que la rentrée en el segon trimestre del curs es fa una mica de més bon pair.

És pitjor quan Nadal cau en dissabte (passarà l’any que ve, el 2010!: anem fent exercicis d’escalfament per preparar-nos-hi, que serà durillo). Perquè llavors «les vacances de Nadal» per als autònoms es limiten a la festa de Reis, el dijous de la setmana següent a Cap d’Any.

Els autònoms som d’allò més feliços quan Nadal cau en dimarts o dimecres, i ja és el súmmum si Nadal és dijous o dilluns. Perquè llavors sí que tens sensació de vacances de Nadal: cap de setmana, un o dos dies de feina d’aquella manera –segurament amb ben pocs clients que t’amoïnaran, però hi has de ser, has de tenir la parada oberta–, llavors festa altra vegada, un o dos dies de feina més, aleshores més festa o un altre cap de setmana... i ja no et fa res que el següent cap de setmana se’t mengi la festa dels Reixos.

El pròxim Nadal que cau en dijous és el del... 2014. Any mític (llàstima que alguns l’hagin volgut partiditzar). Serà possible tanta felicitat alhora? Mentre esperem que arribi, doncs, ens conformem amb el que tenim, que no és poc. Hi ha gent que no sap ni què és el Nadal, ni per a què aprofita, ni coneix les seues històries meravelloses. Al costat de misèries, crims i hipocresies, és clar, que són part de la mateixa tradició (Herodes, els innocents) perquè la condició humana és així.

Ah, no oblideu que si feu pessebre* (o betlem, o naixement) en tot bon pessebre hi ha d’haver-hi un caganer. (I que bo que és que anem deprenent a riure’ns de nosaltres mateixos, que és tan i tan sa, m’a que som seriosots.) (Afegitó del 26 desembre: «Les cançons de Nadal, considerades des d’un punt de vista literari [i afegeixo: des d’un punt de vista lingüístic, gramatical], salvades algunes excepcions, per cert no pas gaires, resulten molt mediocres, i alguna àdhuc encara menys que mediocre.» [Joan Amades, Les cent millors cançons de Nadal, La Butxaca 2009] Hi ha gent, però, que creuen que les nadales del segle XXI han de ser diferents, han de distingir-se per la seva perfecció formal. Ja sé que és un pèl demagògic formular-ho així, però no me n’he sabut estar.)

Us copio, finalment, la que deu ser la nadala catalana més antiga que existeix. Segons diu Jordi Minguell, que és qui me l’ha enviada, per la grafia deu ser del segle XIV. El text es troba al manuscrit 109 de la Biblioteca de Catalunya, i reproduït per Giuseppe E. Sansone dins Studi di filologia catalana, Adriatica Editrice, Bari, 1963.

Ab goyg et ab [alegria],
Senyo[r], del neximent
lausem Santa Maria
et Déus omnipotent.

Per la gran santedat
que en la Verge és.
Déus, per humilitat,
mistage li tramès.

Gabriel, sens falsia,
sens tot defaliment,
dix-li : «¡Ave Maria!»
ab gran alegrament.

Quan la Verge ausí
la salutació
que l’àngell sens tot sí
li dix en sa maysó,
estech espaordida
del denunciament
que l’àngell dit avia
ab gran alegrament.

Ladonchs dix Gabriell
missatge gloriós
que avalà del cel:
«Del Senyor poderós
no·t temes, Verge pia,
que Jesús verament
vendrà en tu, estela,
prendre concepiment».

La verge li respòs :
«No·y he coneximent
de marit ni d’espòs
ni de nuyll hom vivent,
emperò sens duptança
faré son mandament,
que bé n’é agradança
et molt gran pagament».

Quan la Verge ac consentit,
tantost prenyada fo :
obra del Sant Esperit
fo sens corrupció.
et parí aytal dia
com és lo de Nadal,
per què és nostra via
lunyada de tot mal.

Au, bon Nadal.

* Qüestió de llengua. Pessebre o potser pesebre, amb sonora, com explica Joan Coromines (DECat VI, 472a, 36 i s.) i, més modernament, Eugeni S. Reig. Coromines afirma que el mot és «privativament valencià, d’origen mossàrab» (o sigui, del llatí praesepio arribà al català de València a través del mossàrab, que l’havia adaptat; i de València al món hispànic, des del qual va tornar al català del mig amb la corruptela de la sordesa de la s). I doncs, tant Coromines com Reig expliquen que si diem pessebre, amb s sorda, és per mimetisme amb el castellà, i tenen raó.

El que passa és que ho hem interioritzat amb tanta força just a l’inrevés, ací al nord, i des de fa tant de temps, que els diccionaris nostres han sancionat ja l’ús abans incorrecte: pessebre ens sembla català (i pesebre, escrit així, castellà!, tot i que la pronúncia de la sonora ho desmentiria), i el mateix Coromines beneïa el canvi –la doble possibilitat, més ben dit– en parlar de l’assumpte, ja que feia anar amb tota naturalitat pessebre. I és que el català és llatí corromput a còpia d’introduir-hi novetats contínuament. Tan corromput que la corrupció és viva, com la mateixa llengua. Les úniques llengües pures i tancades són les llengües mortes o les artificials. Al cap i a la fi, el cas de pessebre és, a la inversa, el mateix que el de princesa, que hauria de ser, segons l’etimologia, princessa (mireu al final de l’article enllaçat) o, si molt voleu, principessa, ja que ve de prince(p)s. O no? Dit això, afegeixo que a mi no em faria res tornar a pesebre, tenint en compte no tant el fet que pessebre (amb sorda) ens vingui del castellà (no acabaríem mai si ens dedicàvem a fer neteja, i seria ben poc pràctic) com la unitat de la llengua del sud i del nord. El que passa és que no sé com fer-ho. Ho deixo aquí apuntat, per si algú ho recull.

Dejuni de Nadal

(Extrec aquestes idees, gairebé literalment, de www.festes.org.)

Tota festa té la seva vigília o vetlla, i en tota vigília era costum en el món cristià fer dejuni. El costum català de dejunar (relativament) el 24 de desembre a la nit és molt antic i ja està documentat en les cròniques del segle XIII. Per això, a diferència de la resta de l’Estat espanyol, el 24 de desembre a la nit no se celebra la «Nochebuena» amb un gran sopar familiar. Hom acostumava a menjar alguna cosa abans de l’ofici litúrgic i les altres celebracions de mitjanit de Nadal: crema dels focs, Missa del Gall, Cant de la Sibil·la, etc. Aquests petits àpats s’anomenaven col·lació (menjada lleugera que es fa en lloc de sopar els dies de dejuni). Els que es fan després de la mitjanit es poden conèixer amb els noms de xocolatada o bé torronada, segons el contingut dels àpats i la zona on es fan. El ressopó de després de la mitjanit és el trencament del dejuni de Nadal i és un acte de socialització més entre els que se celebren anit.

«En una companya eren 20 almogàvers qui la vespra de Nadal anaren-se’n a percaçar bestiar que menjassen lo dia de Nadal; e aportaren 4 moltons, e faeren-los escorxar, e penjaren-los al porxe. És costuma de catalans que la vespra de Nadal tothom comunament dejuna, e no menja estrò a la nuit; e així los almogàvers aquells anaren a percaçar cols, peix e fruita que menjassen. E al vespre, com foren venguts, veeren prop del foc lo quarter del moltó en ast, e meravellaren-se’n, e se n’esquivaren fort, e digueren: –Qui és qui aquest quarter de moltó nos ha mès al foc? E aquell respòs que ell l’hi havia mès. –E perquè ho havets fet? –Per ço con jo vull anit menjar carn, a deshonor de la festa que demà serà.» I llavors Muntaner explica com l’almogàver descregut fou castigat per Déu i caigué com mort a terra... però es recobrà feliçment quan cantà el gall. (Crònica de Ramon Muntaner)

Més: descripció del dinar de Nadal que va oferir Jaume I l’any 1267: 31 moltons, 350 ous, 30 parells de conills, 12 parells de perdius, 36 parells de capons, 5 parells d’oques, 5 quarteres de pa, 228 quartans de vi i 10 sous de neules. «Però la vigília van dejunar cols amb panses, peix, cigrons, castanyes, nous i neules.» (Joan Amades, Costumari català)

I doncs, si celebreu el Nadal, no sigueu botiflers i recordeu-ho: no us diré que feu dejuni, però la tradició nostra mana que el 24 sigui un dia normal i corrent almenys fins a les 12 de la nit. Si feu un bon sopar perquè el que celebreu és el solstici d’hivern, cap problema... però avui no toca, perquè el solstici d’hivern va ser fa tres nits.

En qualsevol cas, bon Nadal als qui celebreu el Nadal... i als qui no el celebreu, bones festes ;-)


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

L’article de Nadal

Enguany no me n’he sortit a l’hora de preparar un article específic per a aquest Nadal com havia fet en anys anteriors, tot i que hi ha hagut diversos intents d’engiponar alguna cosa amb cara i ulls que finalment han quedat en esborranys. De manera que he decidit manllevar-lo del meu amic Eugeni S. Reig, un home bo d’Alcoi i autor de l’impagable Valencià en perill d’extinció, un llibre molt i molt recomanable també com a regal de Reis perquè inclou, a tall de diccionari transversal, milers de paraules, frases i dites de la nostra llengua exposades de manera molt atractiva. D’altra banda, ja sabeu –mireu el final d’eixa plana que us enllace– que entre Alcoi i Igualada hi ha hagut sempre lligams molt especials. Les bones relacions han de continuar.

Vet ací el que ens diu Reig:

«S’acosta el període Nadal - Cap d’Any - Reis, una època màgica per a tots els que som, diguem-ho així, culturalment catòlics, independentment que siguem creients, agnòstics o ateus, catòlics practicants o anticlericals convençuts. Tots els que ens hem criat immersos en una cultura de tradició cristiana –i als valencians, això ens afecta de ple–, els dies que envolten Nadal ens porten a la memòria vivències de la nostra infància, i no únicament de la nostra, sinó també de la dels nostres pares, dels nostres avis, dels nostres besavis, vivències del passat que ens han arribat per tradició oral i s’han barrejat amb les pròpies. Tant el dia de Nadal, com també els dies immediatament anteriors i els posteriors fins al dia 6 de gener, se’ns presenten envoltats d’una parafernàlia que transcendix els actes religiosos i, fins i tot, la mateixa religió. La gastronomia nadalenca, les cançonetes de Nadal, les innocentades, les múltiples celebracions festives, els àpats, els regals dels reis, etc., formen part indissociable de la nostra tradició, de la nostra cultura, de la nostra personalitat, de la nostra idiosincràsia. Però la globalització uniformitzadora i anihiladora que, per desgràcia nostra, ens ha tocat viure, anorrea les cultures mil·lenàries i substituïx els trets específics dels pobles que tenen una personalitat diferenciada per altres trets universals que són clons vulgars i uniformes, idèntics arreu del món.

»Fem una ullada ràpida a la gastronomia nadalenca, concretament al sopar de la nit de Nadal i al dinar del dia de Nadal. La tradició valenciana ha sigut, durant centenars d’anys, la nit del 24 de desembre –que els valencians sempre hem anomenat nit de Nadal, perquè és la nit en què es celebra el naixement de Jesucrist i que ara pràcticament tothom anomena amb el castellaníssim i innecessari Nochebuena– fer un sopar frugal que només es diferenciava del d’una nit quotidiana pel fet que, per a postres, es menjaven fruites seques, com ara ametles, avellanes, castanyes, bellotes dolces, figues seques, panses, etc., i, per descomptat, el tradicional panfígol. Era un sopar lleuger que permetia dormir bé i arribar amb forces i bona cosa de gana al dinar del dia de Nadal, el típic putxero valencià amb pilotes, que abans s’anomenaven tarongetes perquè tenen, aproximadament, la forma i la grandària d’una taronja petita.

»L’alcoià Josep Garcia Llopis arreplega en el seu llibre Revoltim la cançoneta següent, que ell recordava haver sentit en l’Alcoi de primeries del segle XX:

Passen bones festes,
festes de Nadal;
bones tarongetes
i un conill ben gran.

»Actualment, a Alcoi, ja no s’usa la denominació tarongeta –tothom en diu pilota–, però els valencians que viuen al sud de la línia Biar-Busot continuen emprant-la amb normalitat. A Elx, per exemple, no es diu de cap altra manera.

»A partir dels anys seixanta del segle XX va començar a entrar la televisió en les nostres llars i els valencians ens vàrem assabentar que en altres punts d’Espanya –a Madrid, per exemple– la nit de Nadal era costum fer un gran tiberi, amb angules, gambes, llagostins, percebes, un besuc al forn o mig corder rostit i, per a postres, dolços a orri. Nosaltres, immediatament, ho vàrem copiar i, ¡hala!, bona fartada per a sopar. I l’endemà, dia de Nadal, com no volem renunciar a res, ¡això podíem fer!, a menjar-nos l’olla de Nadal amb pilotes, el torró i tot el que siga menester. I encara sort que el dia 26 de desembre, en què sempre hem celebrat el segon dia de Nadal i ens hem menjat un bon plat de canalons fets amb les sobres del putxero, ara ja no és festa i podem anar a l’ambulatori a buscar ajuda per a combatre l’enfit.

»I de les cançonetes de Nadal ¿què en podem dir? Els valencians, durant anys i anys, hem cantat les nadales en la nostra llengua. Manuel Sanchis Guarner en va arreplegar unes quantes que va publicar en el seu Cançoneret de Nadal que ara, molt encertadament, ha reeditat l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, acompanyat d’un CD amb tretze nadales nostres interpretades per diversos grups i cantants de la terra. Fa uns anys el Grup de Danses Carrascal d’Alcoi va editar el CD titulat L’asgilando. Cançons populars del Nadal alcoià amb quinze nadales alcoianes. Eixes són les cançonetes que els valencians hem cantat sempre fins que ens varen ficar en el cap que en lloc de cantar allò de “a la rum rum, a la rum rum, figues i panses i apagueu la llum” (també hi ha la variant “a la rum rum, a la rum rum, figues i panses apaguen la llum”) el que havíem de fer és mirar “cómo beben los peces en el río”, que es veu que és una cosa d’un nivell intel·lectual més elevat. Però com açò de la globalització va i ve i no s’entreté ara, gràcies als mitjans de comunicació i als altaveus de les grans superfícies, ja no ens interessa si “los peces beben y vuelven a beber” o si el “chiquirritín está dormidito entre pajas”, ara l’interés rau en jingle bells, joy to the world, deck the halls, let it snow, up on a housetop, sleigh ride, winter wonderland o here comes Santa Claus, tot amb autèntic i inequívoc sabor americà, com toca.

»De tota manera, com sé que, afortunadament, encara hi havem uns quants valencians que estimem profundament les nostres coses, reproduïsc a continuació la lletra de Pastoret ¿a on vas?, una cançó de Nadal genuïnament nostra. Aquesta nadaleta la conec d’Alcoi i la lletra que aporte correspon a com l’he sentida cantar a persones de la meua família. Vull aclarir, no obstant això, que la cançó és coneguda, amb variants molt lleugeres, en diversos llocs del nostre domini lingüístic, com ara Girona, el Pirineu de Lleida, el Priorat, les Terres de l’Ebre, l’illa de Mallorca i diverses poblacions valencianes.

»Desitge un molt bon Nadal a tothom.

PASTORET ¿A ON VAS?

Pastoret ¿a on vas?
A la muntanya, a la muntanya.

Pastoret ¿d’a on véns?
De la muntanya de vore el temps.

¿Quin temps fa?
Plou i neva, plou i neva.

¿Quin temps fa?
Plou i neva i nevarà.

Pastorets que en aquella muntanya,
en aquella cabanya, estaven sopant.
Baixa un àngel que els allumenava
i els encaminava als peus de l’infant. (bis)

Pastoret ¿què fas?
Feixos de llenya, feixos de llenya.

Pastoret ¿per què?
Per a calfar-me que fa molt de fred.

¿Vas molt llunt?
A un pesebre, a un pesebre.

¿Vas molt llunt?
A on el bon Déu ha nascut.

Pastorets que en aquella muntanya,
en aquella cabanya, estaven sopant.
Baixa un àngel que els allumenava
i els encaminava als peus de l’infant. (bis)

Pastoret ¿a on vas?
A la muntanya, a la muntanya.

Pastoret ¿d’a on vens?
De la muntanya de vore el temps.

¿Quin temps fa?
Plou i neva, plou i neva.

¿Quin temps fa?
Plou i neva i nevarà.

Pastorets que en aquella muntanya,
en aquella cabanya, estaven sopant.
Baixa un àngel que els allumenava
i els encaminava als peus de l’infant. (bis)»

Fins ací l’article de Reig.

Però ja que hi som, i encara que açò s’ha fet molt llarg, no em puc estar de copiar-vos una altra nadala que he rebut de Guardamar del Segura, allà a baix de tot, del meu amic elxà Joan-Carles Martí i Casanova. De Guardamar també m’han enviat enguany un programa de festes de Nadal –en català, espanyol i anglès– i un calendari del 2008 en valencià amb tot de referències als costums que toquen cada dia: que si la mona del dilluns de Pasqua, que si el cant de les granotes del 5 de juny, que si les nyores de l’agost-setembre, que si les pilotes de Nadal, i els refranys corresponents a cada mes: «Pel maig, cada dia un raig», etc. Bé, vet ací la nadala, que porta el títol «Naixcut un xic» (us la copie tal com m’assegura Joan-Carles que la canten: «pesebre» i no «pessebre», «les pastorets» i no «els pastorets»):

Na(i)xcut un xic
que és molt alegre
a mitjanit
en el pesebre.
Flautes tocaven,
flautes tocaven,
fent-se a trossos,
fent-se a trossos.
A(i)xí ballaven
les pastorets,
flautes tocaven,
fent-se a trossos,
fent-se a trossos,
a(i)xí ballaven. [*]

[* La i de «naixcut» i «així», com en el català oriental, tampoc no es pronuncia en el valencià més meridional.]

I ara sí que prou. L’any que ve més. Bon Nadal.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Original

Aquests dies al Chicho –encara hi vaig de tant en tant, quan no tinc temps d’anar a dinar a casa o quan els nostres amics autobusers decideixen fer servir els usuaris com a moltó contra els seus caps– s’hi pot veure una performance original. Miro de descriure-us-la. Imagineu una caixa de fusta oberta d’uns 20 centímetres de costat, tombada de cara a vosaltres. Damunt la caixa, una Estrella Damm. A dins, un paquet de galetes Maria, una ampolla de Tio Pepe i una altra menuda de Benjamín. Al darrere, amagat rere un arbust, un Cacaolat. Més lluny, una ampolla de Coronas, una altra d’Emperador i una altra de Re Ruggero –no recordo si són aquestes tres, però per l’estil–, totes tres com carregades de paquetets. A la banda esquerra, un seguit d’ampolletes d’aigua, i al costat una de colònia Lavanda Puig i un paquetet de Dixan. Més enllà, a la vora d’altres ampolles que ara no recordo de què són, hi ha uns ous i unes pastilles d’Avecrem. I així. És graciós.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Sant Nicolau

Avui, fa molts i molts anys, començaven les festes de Nadal a Catalunya i a la majoria del països del món occidental. Ja ho vaig explicar.

Ara, per molt sant Nicolau que sigui, i amb tot l’afecte per aquest sant i les seues tradicions, jo el 6 de desembre vaig al despatx i penco. No només és que tingui feina endarrerida, és que no veig cap motiu per no fer-ho així.

Ja sabeu l’acudit? (al marge del rerefons polític del paràgraf anterior). Diu que un bon home rumiava què demanar al geni de la llàntia i per fi se li va acudir: «Que no em posi mai malalt.» I el geni: «Ah, això és fàcil. Fes-te autònom.»


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Qüestions de llengua (XVIII): Mare, mama, mamà

Escriu Oriol Bohigas, l’artífex, dissenyador i factòtum de la Barcelona actual de les pedres a preu d’or, dels rècords mundials de contaminació i del glamur internacional:

«Per sort o per desgràcia, el lèxic difós per la televisió s’ha introduït en la parla corrent i sovint s’hi ha enquistat de manera definitiva. [...] Malgrat errors i derivacions, cal acceptar, però, que aquesta popularització lèxica ha sigut positiva en termes molt generals i gràcies a ella i a l’escola primària i secundària els que encara parlen català –natius o immigrats– tenen més bons instruments i recursos més fàcils. Però de vegades hi ha hagut errors que em semblen inexplicables o explicables només per un desconeixement de la real distribució social del lèxic familiar.

»Un exemple evident és la imposició gairebé general en les sèries, en els fulletons locals, en els doblatges cinematogràfics i en les expressions informatives de les paraules papa i mama per anomenar casolanament el pare i la mare. Per fer un bon camí en la normalització de la llengua semblava més lògic haver-se esforçat a divulgar l’ús de pare i mare, segons la tradició més arrelada a Catalunya –i permanent en les àrees menys contaminades pel castellà–, seguint la reivindicació culta i cosmopolita dels anys 30 que havia reeixit a reimposar-lo en les famílies catalanistes, en les societats obreres, en els cercles culturals i en la millor literatura del noucents. En canvi, s’ha generalitzat una forma que a més de la ridícula i dolçassa cacofonia, té unes referències socials massa fortes per a ser adoptada en qualsevol circumstància. Papa i mama (amb accent pla) s’utilitzaven exclusivament entre les famílies de limitada economia i consideració social, majorment immigrades i segurament amb restes encara vives de les seves llengües i els seus dialectes natius, però sobretot temoroses d’usar els mateixos substantius que manejaven les famílies de l’alta burgesia o inclús de la classe mitjana. Aquestes es dividien en els que usaven pare i mare –els catalanistes intel·lectuals més cosmopolites i literaris, segurament amb militància republicana– i els que usaven papà i mamà (amb accent agut) –els burgesos i semiburgesos més conservadors, menys bel·ligerants, tot sovint, més propers a la cosa prèpia [«pija» en l’original]. De manera que encara avui –o abans que la televisió i els doblatges ens haguessin contaminat– la distinció entre les dues paraules planes i les dues agudes marca dues classes socials, cada una amb diferents usos i costums. La pèrdua d’atenció a aquestes diferències provoca avui situacions clarament ridícules. Fa feredat sentir a la televisió catalana com els prínceps de França s’adrecen a Lluís XVI i a Maria Antonieta dient-los papa i mama o com en qualsevol adaptació de qualsevol novel·la de saló els jovenel·los que pretenen ser elegants cauen en la vulgaritat de dir mama a la seva mamà. Tan fàcil com era –i alhora científic, pedagògic, social, civilitzat– fer servir en qualsevol cas pare i mare. I reservar, com es feia, la denominació de papa al papa de Roma.» (El País 19 setembre 2007)

Com que vaig estudiar el tema fa un temps, em permeto d’explicar el que en vaig treure, després de parlar amb gent de tot el domini lingüístic.

Hi ha una percepció bastant generalitzada (parlo de «percepció», no de realitat), en efecte, que mamà i papà és cosa de burgesos i –subratllo aquesta i, perquè no necessàriament són la mateixa cosa– de prepis (o poixos, o pijos); potser, majoritàriament, gent de la part alta de Barcelona i de la rodalia –incloent-hi determinats barris dels anomenats «carrers de Barcelona», com Igualada, Sabadell i altres ciutats veïnes.

Això ja ho deia Joan Coromines, que estenia el fenomen a les altres «capitals» del domini lingüístic: València i Palma. Ho diuen d’aquesta manera majoritàriament persones de certa edat –això explicava Coromines–, alguns sense gaire influència castellana, perquè en castellà també hi ha molta gent que diu mama i papa i sens dubte no és per influència catalana, perquè és un fenomen que se sent no sols en gent que és aquí de fa molts anys, ans també en nouvinguts: només cal anar a la Trinitat, a la Mina, al polígon Gornal de l’Hospitalet...

Sembla, diu Coromines, que el mamà ve del maman francès. La influència francesa a Catalunya ha estat sempre important, i no exclusivament entre les classes mitjanes i altes. Ara, si tot ve del francès, per via de classe dominant, aquests orígens ja no compten en la transmissió actual del costum. I en fi, més d’un pare de la pàtria i de la llengua ho feien anar així a casa seva.

Ara bé, els que diuen mama i papa, quan senten a dir mamà i papà han fet sempre ganyotes de rebuig. I això també passa a l’inrevés, que els que diuen mamà i papà i senten mama i papa ho veuen com un tret pobletà o com a cosa d’immigrants, tal com deia Bohigas. Sí que hi ha la qüestió burgesa, una burgesia transversal –catalana i castellana– que també pot ser rural o semirural, i no necessàriament propietària, ni de classe alta –ho diu Bohigas: «semiburgesa».

El diví Bohigas, doncs, no s’adona que segurament a ell, en la seua simplificació, el traeix l’experiència pròpia. Ell –i jo mateix també, per això en puc parlar– és d’una d’aquelles famílies «burgeses i semiburgeses més conservadores, menys bel·ligerants». Però els fets, si més no en l’actualitat, són força més complexos que el que diu ell, potser perquè han passat prou anys, anys que han fet canviar aquesta percepció seva que tal volta era certa fa mig segle, o potser perquè mai no ha sigut exactament així com diu ell, que la vida és molt rica i hi ha una gamma força àmplia de grisos entre el blanc i el negre.

El fet cert és que hi ha moltes famílies ben catalanes i/o burgeses i/o de ciutat de tota la vida que han dit tota la vida mama i papa. I no parlem dels que han optat per no dir mama ni papa, ja des de fa generacions, i s’adrecen als progenitors amb els noms de fonts: Lluís i Olga, o ara, suposo, Kevin i Sigourney, Fàtima i Ahmed. I encara hi ha els tradicionals mumare, ta, ma i altres.

En resum, els termes menys marcats o connotats en tot el domini lingüístic són mare i pare. Els termes mama i papa resulten marcats sobretot per als que diuen mamà i papà. I els termes mamà i papà resulten encara més marcats –i amb més raó– pels que diuen mama i papa i mare i pare.

Però tot plegat és molt opinable i variable. Al capdavall, Pompeu Fabra deia als seus pares papà i mamà.


Afegitó del maig 2011. Ara m’arriba una nadala de la comarca del Comtat, cap al sud del País Valencià (entre l’Alcoià, la Marina i la Vall d’Albaida). Fixeu-vos com parla de sant Josep, cap al final (he marcat l’expressió en negreta). Ara bé, tampoc s’ha de descartar que algú hi hagi introduït aquest element de manera subreptícia. Em penso que lligaria més amb el conjunt («estable») que hi digués «son papә» o «son parә», plana i acabada en neutra (so de e en la variant valenciana):

Nadaleta de la Vall de Travadell

Allà a Betlem, vora murall, hi havia un xiquet gitat a la palla.
I relluïa com una estrella, la seua bova era una perla.
Ajonetes, rapamanetes, fes-me-les tu que les tens xicotetes.

Pastorets i pastoretes deu-me llenya que tinc fred;
no me la feu d’argilagues, feu-me-la de romeret.
A la rum rum, a la rum rum, figues i panses i apaguem la llum.
Rum, rum, rum, rum, rum, rum.

Una senyora que era sa Mare, agenollada era a l’estable.
Allí li deia fent-li festetes i li torcava les llagrimetes.
Ajonetes, rapamanetes, fes-me-les tu que les tens xicotetes.

En un racó fent foc estava, un bon senyor que era son papà.
Com ja fa fred, fent-li ascletes per a què calfe les camisetes.
Ajonetes, rapamanetes, fes-me-les tu que les tens xicotetes.

Volent-lo veure molt, s’apropaven el bou i l’ase que allí estaven.
Fora!, els deia la Verge Maria, i ells obedients a terra es gitaven.
Ajonetes, rapamanetes, fes-me-les tu que les tens xicotetes.

L’herència que he rebut

La llengua amb l’accent i la cantarella anoienca, i les dites de la comarca, i l’orgull de parlar bé l’idioma, i els renoms dels veïns i dels cappares del poble, i tenir una rambla i un passeig, i el conill amb allioli i les costelles a la brasa i la carn d’olla i els canelons, i els panellets i la crema cremada encara que jo no tasti el sucre, i no cansar-se de sentir com toca la cobla ni de veure ballar sardanes ni de mirar els castellers –ni de patir cada vegada pel pom de dalt–, i ser estalviador i no comprar res si no tens diners, i fer un petó i no dos, i ser assenyat i ensems arrauxat i alhora pactista, i no celebrar el Nadal fins el dia 25, i no fer tanta festa per l’aniversari com pel sant o el dia del nom, i saber cantar Els segadors i El cant de la senyera i també Muntanyes del Canigó, i conèixer una mica els bolets, i posar el caganer al pessebre i fer servir el porró i apreciar el pa amb oli i ametlles crues...

Tot això és part del llegat que he rebut. I jo, a tot això que a gairebé tothom li sembla bé que conservi i que estimi, perquè són les meves arrels, hi afegeixo la creença religiosa. I en aquest punt n’hi ha que em critiquen. De vegades em costa, perquè s’amaga molt, però vull creure en un Déu que és pare i que encara que a voltes no ho sembli, sé que m’estima. Aquesta creença religiosa no la sé destriar de la resta de l’herència. Una creença religiosa que vaig rebre amb pols al damunt, amb corrupció cultural i força afegits que eren fruit de les circumstàncies històriques, però que un cop espolsada i regenerada, no veig per què haig de considerar-la diferent de la resta del llegat, com si fos una part empestada de la família amb qui calgués estar renyit per generacions i generacions –això és molt d’Igualada.

Vull dir que és com si hagués après Els segadors amb corruptel·les en la lletra i la música. Un cop revisada la versió i acarada amb l’original, per què l’hauria de menysprear?

Sí, som al Nadal i tocava parlar d’alguna cosa d’aquestes. Enguany, de religió.

Per mi, conservar tot això, amb les adaptacions que calguin, és important, no hi sé renunciar. Deixar-ho de banda em semblaria una mena de traïció a la pàtria. La pàtria no és sols el país, és també el patrimoni. Cal conservar-lo amb adaptacions, això sí, perquè també adaptem cada dia la llengua, hi fem les modernitzacions necessàries per tal d’entendre’ns més bé. En l’àmbit de la religió també cal fer-hi arranjaments, cal esporgar-la perquè lluï el que és important, que és la capacitat de l’home per comunicar-se amb qui l’ha creat –alguns creiem això, i és compatible amb totes les evolucions anteriors o posteriors que diguin els científics. Per mi, ara que hi som, és falsa la dicotomia evolucionisme - creacionisme. Per mi, el que crec és que hi ha d’haver un principi de tot plegat, i que aquest principi és una persona que ha pres una decisió. I aquesta persona s’ha comunicat amb els homes, ha viscut com un de nosaltres i es va morir –el van o el vam matar, es va deixar matar. Però ara és viu, i ens espera en un més enllà en el qual el nostre esperit satisfarà la seva ànsia d’infinit i de felicitat, que aquí no es pot sadollar de cap manera. Aquest és el resum de tot plegat.

Complicat? Potser sí. Utòpic? Segurament sí. Però em resulta més senzill creure en aquesta història que no en una eterna sopa d’àtoms de la qual ha sorgit al final, com un estadi més, l’ésser humà amb la seva capacitat immensa de ser feliç i desgraciat i de transcendir el temps i l’espai... una capacitat abocada al fracàs absolut perquè quan ens morirem s’acabarà tot. Còmode? No, no és còmode ser creient, ara com ara. És més còmode deixar-se portar pel dia a dia, anar fent, mirar de no molestar gaire i no preocupar-se per res més. Terapèutic? Sí, això sí, reconec que creure és una bona teràpia en determinats moments de la vida. Per això no entenc alguns no creients com volen arrencar les creences de la gent si us plau per força. Que no veuen que en determinats casos els llevaran unes armes que els són necessàries per a la supervivència en aquest món difícil? Que no s’adonen que no tothom és tan fort com ells per tirar endavant sense crosses?

(I per què li costa tant a l’Església catòlica ser creïble a casa nostra? Perquè durant molts anys una bona colla d’eclesiàstics van estar al costat de qui matava, torturava, mentia i robava de manera sistemàtica. I n’hi ha, ara, a l’Església, aquí al costat, a Espanya –sembla que no tant a Catalunya–, que continuen amb esquemes similars als de llavors, que estan al costat dels que menteixen i donen suport a guerres i a violències de tota mena, que sembla que enyoren el nacionalcatolicisme. No calen més raons per explicar l’actual descrèdit dels catòlics a l’Estat espanyol i, de manera molt especial, a Catalunya, tot i les diferències de tarannà entre uns bisbes i uns altres. Suposo que els catalans no hem sigut mai tan proclius a la barreja de religió i política com ho han estat els castellans. Vull dir que a molts d’ells ja no els ve d’aquí, i en canvi a nosaltres, a molts de nosaltres, ens revolta. I la revolta dura, perquè des d’alguns àmbits eclesiàstics espanyols encara ens arriben vents contraris. Crec sincerament que la independència de Catalunya –si més no, la independència episcopal, en aquest cas passar a una dependència directa de Roma– també podria contribuir a un certa normalització de les relacions entre els catalans i la que fins fa una generació havia estat secularment i de manera molt majoritària la seva església.)

En fi, que la religió és un fenomen massa important en la història de la humanitat com perquè se l’enduguin a la tomba Franco i els seus, els últims representants de l’edat mitjana. Seria la seva victòria darrera: «La religió, Déu, la transcendència, el més enllà... nostres per sempre!» No, ni parlar-ne. Seria molt poc intel·ligent per part dels pacifistes, dels ecologistes, dels partidaris de la raó, la llibertat i l’ésser humà, dels demòcrates veritables que no ho som per tàctica sinó que n’estem convençuts. Ni parlar-ne, de cedir-los aquest patrimoni: Déu és de tots. Encara més: Déu és més d’esquerres que de dretes, perquè Déu o és dels desafavorits o no és Déu. «En veritat us dic que és més fàcil que un camell càpiga pel forat d’una agulla que no que un ric entri dins el regne de cel.» Per dir-ne una.

Acabo amb una anècdota que té un punt de connexió amb això. Sé que és una anècdota i prou. Fa unes setmanes deia un famós oncòleg europeu, un dels experts més prestigiosos del món en càncer, d’aquests que se’n va anar a fer les Amèriques i hi va triomfar:

–Creu que hi ha alguna cosa més enllà d’aquesta vida?
–Segur. Per definició, l’energia ni es crea ni es destrueix, es modifica.

–I en què creu que ens transformem?
–Vostè creu només en allò que veu? No veiem les ones dels mòbils, però hi són. Hi ha moltes coses que no veiem i que existeixen.

–La nostra consciència ens sobreviu?
–Sí, de fet ens sobreviu la memòria. El que no veiem en la nostra ignorància no vol dir que no existeixi. El que no ens expliquem avui potser ens ho explicarem demà, però hi ha experiències meravelloses.

–Vostè les ha viscudes?
–Sí, veig pacients en situacions dificilíssimes que tiren endavant i altres en situacions molt més fàcils que no ho fan. Existeixen les ganes de viure?... Segur. Les veiem? No, i això és en part l’art de la medicina: el professional no ha de ser únicament el científic, ha de tenir sensacions que es comparteixin, que vagin més enllà del fet físic.

(Entrevista d’Ima Sanchís a Carlos Cordon, director de patologia molecular del Memorial Sloan-Kettering Cancer Center de Nova York, La Vanguardia 16 novembre 2006; ja sé que el que diu no és concloent, ni de lluny, però em va fer gràcia llegir-ho perquè no és freqüent avui trobar-se que un científic mira de recolzar la creença religiosa en raonaments científics.)

I una altra anècdota. L’endemà no l’altre de morir-se el dictador xilè Pinochet –res d’exdictador: va morir-se com a dictador, ser dictador no és un càrrec com ser president–, El País va publicar com cada dia un acudit de Carles Romeu: «L’última gran burla dels dictadors és morir-se al llit», diu Miguelito amb posat de desànim. I l’escolà que sovint l’acompanya quan parla de religió afegeix: «I si almenys hi hagués un infern...» (El País, 12 desembre 2006). Doncs, aquest és un altre motiu per creure en el més enllà. No per desitjar mal a ningú, sinó perquè ho requereix la justícia còsmica. D’acord, un més enllà amb misericòrdia (si no, pobres de nosaltres), però amb misericòrdia no obligatòria, només per a qui la demana i, amb la seva actitud durant la vida, s’hagi fet creditor de rebre’n. Si algú ha d’anar a l’infern, per mi, serà qui no hagi estat capaç d’eixir del capoll dictatorial que ell mateix s’haurà construït en la vida d’ací baix.

I una tercera, aquesta a la contra, també de l’entorn dels dictadors: «No aconsegueixo entendre com és que ha acabat així tot plegat, però en aquests moments resulta impossible continuar creient en Déu.» (Eva Braun, 23 abril 1945, un dia abans de suïcidar-se amb Hitler al búnquer de la Cancelleria de Berlín; la referència està presa de Nevrin E. Gun, Eva Braun: Hitler's Mistress, Londres 1969).

Sí, demà a la nit tornaré a anar a la missa del gall. És part de l’herència. Bon Nadal.

Les festes de Nadal

Que un dels factors d’identitat del nostre país és la llengua ho tenim molt clar. Però a vegades, els avatars de la història i les barreges perverses de política i religió poden haver fet que perdem de vista que hi ha tradicions i costums que formen part també del nostre patrimoni i que no ens els hem de deixar escapar. O, si s’han mig perdut, hem de mirar de recuperar-los, de restaurar-los, d’actualitzar-los si cal. Un amic de Castelló, en Josep, em deia fa un temps, parafrasejant Josep Pla, que “el meu país és allà on puc demanar coca per berenar i ningú no em mira malament”. Bé, doncs, encara és així i que duri, però podria passar que les festes de Nadal, que aquí s’han viscut sempre d’una determinada manera que és la pròpia nostra, s’aigualissin i quedessin negades en cultures i tradicions alienes, i això seria una pèrdua greu en el patrimoni cultural de la humanitat. La nostra causa té de diferent amb altres mancances i necessitats socials del món, com deia el president Companys, que en el nostre cas som nosaltres sols els que podem conservar-la, mentre que altres causes humanitàries tenen més possibles defensors.

Doncs bé, les festes de Nadal podríem considerar que comencen avui, diada de sant Nicolau. És el dia del bisbetó de Montserrat. Demà passat, festa de la Puríssima (i no Immaculada, que això ve del castellà, de manera que els que tinguin el costum tan lleig de fer l’acudit macabre sobre el llarg pont d’aquests dies s’han de referir al “pont de la puríssima constitució” i no al de la “immaculada constitució”) i, amb la Puríssima, la Mare de Déu Fumadora d’Arenys, entre altres costums. També hi ha la fira de Santa Llúcia, que ja ha començat i que afortunadament és ben viva, i amb ella, les llucietes captaires i els dinerets i el pa de Santa Llúcia i el ball de l’almorratxa i la tabalà de València (tot això el dia 13). Després tenim, el 18, el rosari de les embarassades i els enciams i els xanguets. I el 21, la fira dels galls i el pare Llop, i “per Sant Tomàs neu al nas”, i la caritat dels quaranta pans i el tortell del padrí al Vallespir i al Rosselló. I les vigílies de Nadal, matem el gall. I el dia 24 el tió cal que cagui a cops de bastó, i la missa del gall que si no vigilem ja no la faran en català perquè només hi aniran turistes. I després tenim el torrons d'Agramunt, de Xixona i d’Alacant i les neules de Camprodon, del Maresme, de Palma i de tot arreu, i llavors hi ha en Fumera de la Costa Brava i el Pelut de la Garrotxa i les caramelles d’Eivissa, que són diferents de les caramelles de Pasqua. I els pessebres (amb caganer, no cal dir-ho), que ja els podem tenir fets des d’abans, però no hi posarem el nen Jesús fins després de la mitjanit del 24. I aleshores hi ha l’atxa del Ripollès i la xerigonsa del Maresme, i els Pastorets arreu, és clar, i l’estel de Nadal i l’escudella i carn d’olla que la de Nadal s’ha de fer amb quatre carns (porc, bou, gallina i moltó), i el gall dindi o la polla díndia, sense perdó, ben farcidets de salsitxes que volen dir els budells. I el Cant de la Sibil·la a Mallorca i arreu dels anomenats Països Catalans, i “per Nadal cada ovella al seu corral” i també “per Nadal qui res no estrena res no val”. I llavors tenim els violins de pastor o rabequets i les simbombes, i el fum-fum-fum, i el noi de la mare i el cava de l’Anoia o del Penedès o d’allà on vulgueu però etiquetat en català, perquè “el vi de Nadal no emborratxa ni fa mal” quan és català no sols de conveniència sinó de cor. I el 26 els canelons de Sant Esteve, i el ball de la Patacada. I després els embarrats del Vallès i el 28 les llufes dels innocents i el batlle de les taronges de Benisanet i el ball del pi de Centelles. I el 31 l’Home dels Nassos i les bruixes i els bruixots i el ball de les clofolles i el de la llet i el de la comare i el de lo barret i el dels dotze mesos, i l’endemà l’auca i el Ninou, i “any nou vida nova” i la carta als Reis i el patge Faruk d’Igualada i de seguida vénen els “tres reis d’Orient –tres bons camarades– que porten coses per a tota la gent”, i després la cosa s’allarga fins a la Candelera, el 2 de febrer, que ja sabeu que si “la Candelera plora el fred és fora i si la Candelera riu el fred és viu”…

No podem perdre tot això, perquè no són coses de les jerarquies ni imposades des de dalt, sinó que són costums i tradicions nascudes i arrelades en el poble i no contradiuen cap laïcitat, ans al contrari, són expressió clara de la iniciativa dels laics.