Des de molt petit soc intolerant al sucre i a tota mena d’edulcorants. Això vol dir que no puc prendre cap tipus de producte de pastisseria –tret de les anomenades “salades”, esclar–, però tampoc fruita dolça, ni de temporada ni seca, ni cap derivat de tot això. Res. Tampoc aliments elaborats o compostos amb algun d’aquests ingredients, tret que sigui en una ínfima quantitat.
Som quatre germans que ens passa el mateix. Hi ha, per tant, un component genètic. Però no coneixem cap avantpassat que hagués tingut aquesta mateixa dificultat, ni s’ha transmès a cap dels descendents que han vingut al darrere, almenys fins ara. Un misteri.
És una intolerància amb diversos graus –segons l’esforç o l’ànim que hagi posat cadascú per dissimular el hàndicap–, però a l’hora de la veritat la diferència de resultats és mínima i només serveix per aparentar una certa, molt relativa, normalitat dietètica de cara enfora. En comptes d’anar pel món dient cada dia que d’allò no en pots menjar, no dius res i en menges una miqueeeeta, o demanes una fruita petita i poc dolça que et permet complir l’expedient. Jo ja fa anys que vaig deixar de fer la comèdia. Ara dic tranquiŀlament que allò no em va bé i que moltes gràcies però que no prenc res per substituir-ho.
No hem conegut ningú més que tingués aquest mateix problema. Enlloc. Mai.
Per això m’ha sorprès trobar a Barcelona, fa uns quants dies, una orxateria amb aquest anunci a l’entrada: “Tenim orxata sense sucre i sense edulcorants”. Aliments que normalment portarien sucre i que s’ofereixen sense sucre en trobes pertot arreu, també als supermercats. Ara són moda. Però aliments que s’ofereixin sense cap mena d’edulcorant, ni mineral ni vegetal ni animal, és molt difícil! I d’orxata amb aquestes condicions no n’havia vist mai. La qual cosa vol dir que no havia tastat mai l’orxata. De xufles soltes sí que n’havia pres, sabia que en podia menjar sense perill i no em desagradaven, el que passa és que no és gaire atractiu menjar xufles seques, o encara que siguin remullades. Te’n canses de seguida. Suposo que per això es va inventar l’orxata.
La dependenta ens va dir que allò era xufla i aigua. I prou. O sigui, “orxata sense sucre ni edulcorants”. De cap mena.
Amb prevenció, perquè tot i les promeses –tantíssimes vegades m’ha passat!– estava gairebé convençut que aquella gent hauria dissimulat la manca d’edulcorants amb algun altre producte que endolciria d’alguna manera l’aliment –sempre hi ha edulcorants naturals que et fan malbé la majoria de les menges que a tothom li resulten tan atractives i que jo, o nosaltres quatre, no podem prendre–, vaig tastar l’orxata. I... era molt bona! Boníssima! Un gust diferent de qualsevol cosa que hagués tastat mai. I en podia prendre sense perill!
Va ser com un miracle. Haver esperat tants anys i poder experimentar aquell gust diferent. Tan gustós, tan refrescant, tan contundent!
En fi, tenim un lloc per anar a berenar de tant en tant. Això sí, sense fartons, perquè de moment no n’hi ha sense sucre ni edulcorants.
Ara bé, la bona notícia era més que això: si aquella gent oferia el producte “sense sucre ni edulcorants” volia dir que hi havia altra gent al món que cercava aquell mateix gust, que tenia –potser– aquell mateix hàndicap que teníem nosaltres.
Ara som en aquesta fase. La recerca de més persones que pateixin el mateix. Una intolerància no descrita mai per ningú, que segurament no es pot qualificar ni de “malaltia rara” i que fa que un grapat de semovents humans, discrets i perplexos, vagin pel món declinant invitacions a tota mena de pastissos i dolços, fruita i postres en general, que no són diabètics ni res que se li assembli, i que no saben explicar el perquè de la seva situació.
De moment, mira, una petita passa per a aquest petit segment de la humanitat: quatre persones més que poden beure orxata.
Això és a Barcelona, a la cruïlla de la Gran Via amb Calàbria, cantonada muntanya/Llobregat.*
*Temps després he descobert a Gràcia dos establiments més (a Torrent de l’Olla / Astúries i a Torrijos/Terol) que serveixen orxata sense sucre ni edulcorants. El fenomen s’estén!
(La foto és de Street Views, de Google)
