Havia de sortir de tu!

Suposo que la facècia ja deu ser vella, però no vaig llegir-la fins fa pocs dies:

—Carinyo, em dius que et feia il·lusió que et regalés un àlien, ho faig i ara no vols l’àlien.

—Perquè havia d’haver sortit de tu!

Deixo de banda ara la doble lectura, que és el que és més jocós de l’acudit,* i vaig al sentit primer: hi ha determinades coses que ha de saber la persona que t’estima, si t’estima de debò, i s’hi ha d’avançar abans que tu formulis el desig. Si ho has de demanar tu, estarà molt bé que et complaguin, però ja té poca gràcia, o no té tanta gràcia. La gràcia de la sorpresa, la gràcia de l’endevinació, la gràcia del servei que et cal, la gràcia de posar-se dins la pell de l’altre.

Confesso que sóc així. Si haig de demanar les coses, especialment allò que em sembla lògic, que es veu d’una hora lluny... ja no les demano, només rondino. O callo.

Poso un exemple tòpic i segurament antic, però perquè s’entengui: anem endarrerits, estic fent el sopar i tu arribes, agafes el diari i t’asseus, a dos metres. De debò esperes una petició d’ajuda? Vols que et digui explícitament que donis un cop d’ull a la taula per si s’ha de fer alguna cosa, encara que del sopar normalment me n’ocupi jo? Cal que t’ho demani? Jo no puc fer-ho. Si em dius: vols que t’ajudi?, et diré que no, segurament, però en realitat sí que voldria que m’ajudessis, però voldria que sortís de tu. Ni que sigui parar una mica la taula o, si ja està parada, portar-hi la gerra d’aigua, el pa, les setrilleres i els tovallons. Que facis un cop d’ull per veure què pot faltar. I que encertis just allò que necessitem. Perquè si portes els tovallons que no toquen –sempre en fem servir de paper, a l’hora de sopar!– no sols no ajudes, sinó que emprenyes. (Tot i que soc conscient que de vegades hauria de cedir i no quadricular-me tant pel que fa als tovallons que toquen. Per dir-ne una.)

I el que no puc suportar és que llegeixis el diari a dos metres, amb tota la gansoneria i sense ni aixecar la vista, perquè un dia ja em vas preguntar si volia ajuda i et vaig dir que no calia, que ja gairebé estava, o et vaig adreçar una mirada assassina i llavors vas decidir que era millor no fer preguntes.

És un exemple i prou, eh?

* * *

* A la pel·lícula, el monstre és covat dins del cos d’un dels tripulants, inadvertidament, i, quan l’àlien s’ha fet prou gran, surt per la via directa, obrint un forat a la panxa del pobre covador.

Perles (130): Enamorament i realitat

«La felicitat permanent és un engany, com la idea que tot ha de ser màgic en la relació. M’agrada assenyalar el valor dels que resisteixen, sabent que el més normal és que l’amor s’esgoti, quan tot el que ens envolta ens empeny a creure la ficció que l’amor és constant, lúdic i apassionant. Sóc molt crític amb el model d’amor que se’ns ha venut. És un producte amb manual d’instruccions fals. En realitat, l’amor comença sempre com a gènere de ficció, però té conseqüències molt realistes. T’enamores de forma irracional, arbitrària i absurda, i sobre això construeixes alguna cosa amb conseqüències extremadament reals [...] De sobte hi ha fills, hipoteca. I és impossible mantenir l’amor inicial, que és com un xutada. La grandesa rau a convertir la quotidianitat, allò de ‘S’ha acabat el Fairy’,* en alguna cosa que també sigui amor. [...] La vida té un evident costat ombrívol, però cal prendre-la amb una certa ironia, esportivitat i dignitat, si és possible.»

(Sergi Pàmies, fragments de l’entrevista de Jacinto Antón a propòsit del llibre de Pàmies Cançons d’amor i de pluja, publicada a Quadern, El País, 12 setembre 2013)

* Referència a un producte per a la rentada de la vaixella que té com a lema publicitari, actualment, «El miracle antigreix»; disculpes per la imatge sexista, però malauradament el que reflecteix és la realitat (i d’això es parla aquí), sobretot en l’època en què es va fer aquest anunci.

Perles (93): Professionals de la infidelitat

«Després de la sèrie Infidels, ara estrena la cinta francesa Les infidels. Un tema recurrent en el seu currículum. Ho has estat? No, mai. Miro, i repregunto: Mai, mai? No. Mai, mai. Desvia la vista al plat. Perdonaries una infidelitat? Sí; si la puc entendre, sí. Creus que és inevitable la infidelitat? No. El que és inevitable és sentir-te atret per diverses persones al llarg de la vida. Fa una pausa i segueix: També és veritat que hi ha professionals de la infidelitat: hi ha qui està entrenat per ser infidel. Una patologia? O simplement una qüestió de cara dura.»

(Extracte de l’autoentrevista de Bibiana Ballbé a l’actriu Aina Clotet, Ara 12 abril 2012)

* * *

«Si apostes de debò per la parella estable, no té lògica que deixis el cònjuge al sofà i surtis a lligar cada nit, ni que vulguis anihilar el matrimoni així que tingueu la primera discussió pujada de to. Ara la gent es casa fins que el divorci els separi, d’acord, però tampoc té sentit casar-se (i qui diu casar-se diu hipotecar-se, o ajuntar els comptes corrents, o reproduir-se) amb l’objectiu de poder-se divorciar.»

(Eva Piquer, revista Òmnium n. 20, primavera 2012)

Perles (42): Romeu i Julieta dins l’armari

«Just aquests dies, en el Registre Civil de la ciutat anglesa de Liverpool han tret dues pintures que presidien la sala on se celebren els casaments. En una hi eren representats Romeu i Julieta. En l’altra és veia un nuvi i una núvia firmant l’acta matrimonial. Tots dos quadros s’han retirat perquè podien resultar “inapropiats” per als homosexuals. Diu un portaveu del Registre Civil: “Les pintures eren innocents, però és més probable que les noves no ofenguin ningú.” Les noves són paisatges, que en general solen ser sexualment poc comprometedors. És interessant destacar que la iniciativa no sorgeix arran de protestes d’associacions gais, sinó del mateix ajuntament, que deu estar fervorosament imbuït del catecisme de la correcció. Pobre Romeu, pobra Julieta. Tindria conya que mentre per televisió comencen a aparèixer anuncis amb parelles de nuvis del mateix sexe, proscrivissin els quadros amb parelles heterosexuals.»

Quim Monzó, «Romeu i Julieta dins l’armari», La Vanguardia 7 desembre 2005

No és bona, la paràbola del divorci

N’hi ha que diuen que Catalunya i Espanya han de partir peres com qualsevol parella quan una de les dues parts o totes dues s’adonen que les coses no funcionen.

Però la paràbola del divorci no és bona perquè divorci implica matrimoni previ. I matrimoni vol dir no sols lligam, sinó compromís lliure, prometença. I potser fills i tot, si bé això no és decisiu perquè també hi poden haver fills fruit d’una violació. De manera que si els catalans diem que tenim el dret de divorciar-nos d’Espanya reconeixem un vincle lliure previ, i llavors comencen les preguntes incòmodes. N’hi haurà que entendran falsament que un dia tot eren flors i violes i promeses eternes i que ara, a instàncies d’una de les parts, que és Catalunya, es vol desnuar aquest compromís de manera unilateral.

Encara no són iguals en cap legislació civilitzada, ni tan sols en el dret civil espanyol, el matrimoni i el rapte. Raptar és, en el significat més tradicional, emparar-se d’una persona amb violència, emportar-se-la, segrestar-la. I el rapte, fins i tot en la doctrina catòlica, era considerat prou motiu com per declarar invàlid, no produït, el matrimoni, «mentre la raptada no recobri la llibertat», diu l’Enciclopèdia Catalana.

O sigui, si hem d’usar imatges il·lustratives, en el cas que ens ocupa va més bé la del rapte del qual la víctima es vol alliberar que no pas la del matrimoni que hom vol desfer.

La valenta és ella

Conto l’anècdota amb el permís de l’interessat. Trobo un amic de tota la vida i m’explica, content, que esperen la tercera criatura. Jo que li dic: «Que valent!» I ell: «La valenta és la X, que és qui fa la feina grossa.» Jo: «En això tens raó, els nou mesos...»

Em trenca les oracions i fa un discurs llarg:

–Deixa’t estar de nou mesos. És tot plegat. Fem el que fem nosaltres, encara que ens hi posem amb la millor bona voluntat, per a elles és el mateix multiplicat per mil. Ja els nou mesos deunidó, i després suma-hi l’alletament, però és que jo almenys vaig tan perdut que si no fos per ella em moriria. I ella treballa a Z, saps?, i des d’ara mateix, que està de dos mesos, s’ha de combinar i d’explicar i de compartir la feina dia a dia amb una companya, de manera que si hagués d’agafar una baixa abans que li arribi l’hora no perdin pistonada, i encara gràcies que els seus caps són una meravella i li faciliten les coses. O sigui, ja no és només allò d’abans, que l’home aportava el sou i ella es dedicava a la llar, és que ella guanya més que jo –tu diràs, treballant a Z– però continua dedicant-se més a la llar que jo! Dedicar-se a la llar no és passar-hi més hores, que en això anem empatats. Però ella esmerça més hores a la casa que jo encara que hi arribi després que jo, ella hi dedica gairebé tot el temps que hi és, ella fa coses fins i tot quan sembla que no fa res, tot passant d’una banda a l’altra. Encara que m’hi esforci molt, quan jo hi vaig ella ja n’ha tornat quinze vegades, i això si fa no fa em penso que passa en moltes famílies. En una casa sempre hi ha feina, i ella és molt endreçada, molt viva, molt senyora, molt digna i molt capaç. Tant que si pensa que hi ha feina important per fer no podria dormir ni amb pastilles, s’ho passa malament. I llavors fem entre els dos –ella mana, em diu el què i el com– el que anomenem mig de broma the last works abans d’anar a clapar. I t’asseguro que no és gens maniàtica, no és d’aquelles que quan jo no hi sóc fa dissabte. Quan netegem o endrecem, ho hem de fer tots dos. Ella diu que molts cops podria treballar sola, però que llavors no ho porta bé, que alguna cosa la fa rondinar per dins. I com que no vol rondinar, i jo tampoc vull que treballi sola ni que rondini, feinegem junts quan hi som tots dos i ella diu que així fem més via. Suposo que ho diu per no malmetre’m l’autoestima. Ara, si uns dies està més cansada i em proposa de deixar-ho tot pengim-penjam, ho fem, i si li ho proposo jo també em fa cas. Per exemple, molts caps de setmana. I llavors ens llevem a mig matí i... És un tresor. No me la mereixo.

El meu amic, que em diu tot això d’una tirada, mig emocionat i admirat, que parla de la seva dona com si fos un àngel del cel –ho és–, no és dels que fugen de casa a la mínima, ni dels que hi arriben tard per estalviar-se de banyar les criatures, ni dels que no saben fer res més que baixar la brossa al carrer, ni dels que no s’aixequen a la nit, ni dels que «jo és que cuinar ja saps que no en sé», ni... El meu amic cuina, frega, planxa, fa un munt de coses a casa i és dels qui saben fins i tot programar la rentadora! I, malgrat tot, té raó. El mèrit de portar una casa i de pujar una família, en el 99,9% dels casos, és d’elles.

Li vaig dir al meu amic que per molts anys per la dona que tenia. I vaig pensar que realment li havia tocat la rifa, però que sí que se la mereix, perquè és molt bon paio.

Tot això és molt obvi i conegut, ja ho sé, però està bé que es digui de tant en tant i no sols el Dia Internacional de la Dona, i que no ho diguin només elles.

(Afegitó del 26 de juliol: «Quan em parlen d’infants hiperactius, infants deprimits, adolescents agressius, assetjament escolar, anorèxia i bulímia en nenes cada cop més menudes, en fi, quan llegeixo els titulars sinistres dels diaris o escolto les alarmants informacions dels telenotícies, penso que les mares modernes [...], tant les que surten a treballar fora de casa com les que han decidit deixar la feina, estan esgotades.» Lucía Etxebarría, Magazine, 26 juliol 2009)

Diagnòstic de la família

El notari Burniol feia abans-d’ahir un bon diagnòstic, gairebé una constatació òbvia, de la situació de la família actual:

La crisi de la forma clàssica de família no significa, de cap manera, la fallida actual de la família, si bé és cert que les seves formes d’organització han experimentat fluctuacions. Les enquestes mostren que la família és un dels valors que més aprecien els ciutadans, i afegeixen que el seu prestigi creixent ve donat per l’augment de necessitat psicològica que en tenim. Però ja no hi ha una Família amb majúscula, amb un patró normatiu únic, sinó una pluralitat de famílies amb minúscula, formades per persones que hi creuen i que s’organitzen segons el seu lleial saber i entendre.

Avui dia, el matrimoni no és l’única forma d’accedir a la família, ja que –en l’obstinada dinàmica dels fets– la família ha deixat de ser una realitat institucional rígida, d’accés exclusiu a través del contracte matrimonial. A la família també s’hi accedeix mitjançant la possessió d’estat que genera la unió estable de parella. I, així mateix, en ocasions, es donen situacions molt heterogènies de convivència de persones que, sense que constitueixin una família en el sentit tradicional del terme, comparteixen de manera estable una mateixa vivenda i estan unides per vincles de parentiu col·lateral, més o menys llunyà, o de simple amistat i companyerisme. Així, doncs, veiem com s’està passant ràpidament de la família institucionalitzada a la família individualitzada. De la família a les famílies, caracteritzades totes elles per constituir un àmbit de solidaritat primària. L’únic àmbit en el qual s’estima algú pel que és; no pel que té, ni pel que sap, ni pel que pot. Sembla que tot passa, però l’essencial es manté.

(Juan José López Burniol, «Dues famílies de pel·lícula», El Periódico, 16 abril 2009; disculpeu l’idioma híbrid de la traducció automàtica que gasten en aquest diari.)

Llegeixo això i encara entenc menys aquella dèria política i social de fa un temps, que va tenir èxit, per encabir dins del matrimoni nous tipus de parelles que volien ser considerades també gent d’ordre. Dèria política i servilisme lingüístic, que és el que aquí vull tractar: el IEC va dir de seguida que cap problema, que «donde hay patrón [PSOE] no manda marinero [català]». Però si fem cas del que diu el senyor notari i seguim aquest camí fins al final haurem d’anomenar també matrimoni totes les «situacions molt heterogènies de convivència de persones que, sense que constitueixin una família en el sentit tradicional del terme, comparteixen de manera estable una mateixa vivenda i estan unides per vincles de parentiu col·lateral, més o menys llunyà, o de simple amistat i companyerisme». O què?

Era exactament això el que alguns discutíem, no pas els drets dels homosexuals a fer la seva vida, ni els drets de cap altre col·lectiu. Però no se’n podia parlar, ni ara tampoc. Algú creu de debò que López Burniol s’ha tornat homòfob per fer aquest discurs que fa, del qual es desprèn de manera immediata, em sembla, això altre que dic ara? Doncs jo us asseguro que tampoc ho sóc. I més d’un i d’una homosexual amb una certa consciència sociolingüística m’han donat la raó, en públic i en privat: que ells en tenen prou de ser considerats genèricament «família» (i la immensa majoria no vol cap benedicció de l’estat –ni cap control ni cap registre, fuig!– per sentir-se lliure), i amb això no es fa cap mal a la llengua. No cal forçar el llenguatge: mare no és un mot discriminatori si es refereix només a les dones, ni pare si es refereix sols als homes, ni matrimoni si es refereix al conjunt format per un home i una dona i a la seva teòrica capacitat comuna de procrear.

Passa res pel fet que canviïn aquestes coses? Evidentment no, no s’enfonsa el món. I és ben clar, ja que hi som, que és molt pitjor una guerra –posant per cas, la guerra a l’Iraq que van beneir els altres– que no pas això. Però hi perd el llenguatge, que esdevé menys precís. Perquè ara matrimoni és ‘unió legítima entre dues persones que es comprometen a portar una vida en comú, establerta mitjançant certs ritus o formalitats legals’ (DIEC). I em fa l’efecte que en aquesta definició hi caben moltes coses, és molt menys precisa que les que (encara) manté el diccionari d’Enciclopèdia: 1, ‘unió legítima d'un home i una dona’, i 2, ‘marit i muller’. Jo vaig a cal notari amb el meu fill secret Gabriel-Gustavo (ai, aquella veneçolana) o amb la meva tia Pepa (la de l’anunci de xampany) i fem tots dos un pacte per viure a la mateixa casa, i segons la definició actual som un matrimoni. I qui diu aquestes, diu mil combinacions més.

Si de cas, si volguéssim ser més precisos i definir amb més exactitud el que sembla que es vol definir en aquest cas, podríem dir que el matrimoni és, ara, una ‘parella humana orientada a l’intercanvi sexual’, no?, i deixar la carcassa de les «unions legítimes», la «vida en comú» i les «formalitats legals» per a coses més serioses. O menys, segons com, que això va al gust de cadascú.

No sé per què em fa l’efecte que quan passi la febrada i transcorri el temps –força temps, és clar, perquè encara hi anem, i mig món es deleix pel progressisme i per la gosadia imparables dels nostres líders en matèria legislativa i oral (parole, parole)– farem marxa enrere, almenys els diccionaris oficials. I llavors, el que proclamin en el futur els Obama, els ZP i els altres sants dels nostres altars laics de cada dia, això ho considerarem alta política, però no haurà de tenir necessàriament res a veure ni amb la llengua ni, molts cops, amb la mateixa realitat. Continuarà essent part, com ara, d’una altra dimensió.

Com? Perdó? Ah, que no he entès res? Que es tractava de fer pedagogia i d’educar la ciutadania? Llavors disculpes, em sap greu, no he dit re. És veritat, teniu raó, quan anava a doctrina ja em van ensenyar que la catequesi no es discuteix, es creu i prou. De vegades me n’oblido, quin poc cap que tinc.

(És el mateix López Burniol qui dóna la clau de tot plegat: «Conclusió: maniobres de distracció massiva. [És] un estil de fer política, que concep aquesta com una representació –política espectacle–, sense més horitzó que l’electoral ni més objectiu que la conquista o la preservació del poder. No obstant, seria injust atribuir a l’actual Govern l’exclusiva de la fórmula. És una xacra de tots els partits» [El Periódico 19 abril 2009].)

(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

No es pot dir

Es va celebrar el Dia de l’Orgull Gai, amb la bandera de la pau caient a tot drap per les façanes de les conselleries, i no penso dir-hi la meva. No diré el que sincerament en penso, perquè és políticament incorrecte. I si no ho fos, tindria por que algú considerés que ho és (incorrecte), perquè en aquest tema has d’anar amb molt de compte: o subscrius, aplaudeixes i subratlles al 100% el que diuen determinats col·lectius –que no representen el que pensen tots els gais i totes les lesbianes, ni de bon tros– o ets automàticament homòfob. No hi pot haver matisos en l’adhesió al decàleg. El que jo penso sobre aquesta qüestió no és pas ofensiu, però no és ortodox al 100% respecte a la veritat pública i incontrovertible i dogmàtica –ai, que això tampoc es pot dir, que se’m veu el llautó– d’avui.

Sembla mentida que per sortir d’una situació galdosa s’hagi d’anar a parar a... Deu ser el nostre destí: per sortir del caos, una guerra; per sortir de la guerra, una tirania; per sortir de la tirania, una partitocràcia; per sortir de la partitocràcia..., no, que encara hi som, ja veurem què ens vindrà.

Dit telegràficament: igual com no es pot organitzar la vida política d’un país a partir dels traumes de les víctimes del terrorisme –que mereixen tota la solidaritat que vulgueu com a víctimes–, no es pot organitzar tampoc la vida social i familiar d’un país a partir de les urgències de les víctimes de l’homofòbia –amb tota la simpatia i la complicitat que vulgueu per als gais i les lesbianes. Sigui quina sigui la perspectiva parcial des de la qual es governi, el problema no és la perspectiva mateixa, el problema és que s’estrafà la realitat, i de retop es malmet la llengua –esdevé més difícil entendre’s. Un altre exemple: ara diu que reformaran la llei de famílies nombroses perquè hi càpiguen les famílies amb un fill si és discapacitat i només té un progenitor. I jo demano: tan difícil és fer una llei per protegir aquestes famílies, sense necessitat d’encabir-les amb fòrceps lingüístic dins les famílies nombroses? Per protegir una realitat familiar, cal que sigui «nombrosa»?

Però no diré res més del que penso de tot plegat, que encara prendríem mal i a més a més a mi no em ve d’aquí: com si volen declarar que a partir d’ara els uns són dosos: tot és tornar a aprendre a sumar i acostumar-s’hi. El que em molesta és aquest afany que tenen alguns de ser tan correctes, que arriben a fer-nos pagar entre tots la trompa d’una pobrissona que no en tenia i la troba a faltar, perquè, per descomptat, té tot el dret de tenir-ne encara que sigui una dona amb tots els ets i uts. Home (i dona), quan no hi hagi llistes d’espera ni cap mancança en la salut pública, doncs bé, ja ens mirarem això de la trompa, però mentrestant...

El que sí que constato com més va més és que hi ha molta gent amb el cap ben moblat i sense cap mena de connivència retrògrada que estan d’acord amb mi... o jo amb ells, però la immensa majoria, com jo mateix, no gosem dir-ho en veu alta. Entre altres coses perquè els únics que protesten públicament sobre aquests temes són els fatxes, i llavors tens por que no t’hi confonguin.

Jo no he dit res, eh? Ja ho he dit: per mi, com si volen que el deu valgui per dotze. Cap problema.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Qüestions pendents

Tinc moltes qüestions pendents. Aviam si me’n trec alguna del damunt.

Tema manifest dels 199 intel·lectuals (diu que eren 200 però la Cristina Peri Rossi, de moment ella, ja se n’ha desmarcat). Déu me’n guard de menystenir-los o de minusvalorar-los, però em fa l’efecte que parlar-ne tant són ganes d’inflar el gos. Ja els coneixem, són la gent de sempre... deu anys més grans que quan eren al Foro Babel i vint anys més grans que quan eren 2.300. Van de baixa. El seu gran èxit és que cada deu anys els que queden de la tongada anterior fan un nou manifest i la premsa els riu la gràcia com si fos una novetat. Ja s’ho faran. De moment, no es poden queixar: tenen molta opinió publicada a favor seu: El País, El Periódico, La Vanguardia... (i parlo només de la de casa nostra). Com aquell que diu, encara militen al seu bàndol els portaavions. I sento una veu que diu: ataca’ls, home, que no veus que això mateix dels diaris que tenen a favor seu ja és un argument molt poderós contra la seva argumentació bàsica? I contesto: ells no volen arguments, ells només volen passejar l’Ego per l’opinió pública, fer formar la guàrdia dels portaavions i remenar la cua.

Tema matrimoni de gais. Ja ho he dit un altre dia: primer, els bisbes tenen tot el dret a dir el que els peti, a sortir al carrer i a cantar la canya als polítics, tant si ho volen fer amb tots els polítics com si ho volen fer només amb alguns, tant si ho fan cada dia com si només ho fan de tant en tant, tant si semblen coherents com si no. Pel que fa a la meva posició personal, també l’he explicada: potser no tinc les idees del tot clares sobre la qüestió, però de moment les argumentacions que m’han convençut més són les de Lionel Jospin i, a casa nostra, les de la socialista Mercè (o Mercedes) Aroz, la senadora més votada de l’Estat espanyol a les darreres eleccions. Per arreglar aquesta qüestió no calia aigualir o espatllar, com s’ha decidit fer, la institució del matrimoni, que per ser-ho (matri-moni) necessita una mare. Les parelles de lesbianes potser sí, però els gais, impossible, encara que un d’ells s’operés: no poden ser mares. Els polítics ho potinegen tot, per fer-se els simpàtics. Ara, quan parlarem a la canalla de matrimoni, què els haurem d’explicar? Que són dues persones que viuen juntes? Llavors ens diran: ah, com l’àvia i la tieta Conxita? Doncs, no, mira, aquestes dues no. Han de viure juntes i més coses. Més coses com què? Ja t’ho explicaré quan siguis gran, que ara tinc molta feina.

Tema adsl. Ja ens l’han tornat a posar. En total, els quinze dies s’han convertit en un mes i mig. Vigileu que no us tallin l’adsl o el telèfon per cap motiu, encara que no sigui per culpa vostra. És un drama que no ha acabat en tragèdia per miracle.


(Post scriptum. Encara un afegitó sobre el tema dels matrimonis gais. Resulta que amb aquesta operació es deixa definitivament fora de l'àmbit normatiu civil una institució jurídica secular la definició de la qual a tothom li ve al cap de manera intuïtiva quan es parla de matrimoni: "un amb una i per sempre". És a dir, ara a l'Estat espanyol si algú vol fer un contracte d'aquesta mena, "un amb una i per sempre", ha d'anar a l'Església catòlica. Perquè l'altra cosa és un poti-poti que, per voler englobar-ho tot, ja no se sap ben bé per a què serveix ni per quins set sous ha de tenir una protecció institucional... que no tenen l'àvia i la tieta Conxita, per cert, quina discriminació. En resum, el que vull fer veure és que s'ha deixat en mans privades, per dir-ho així, el referent institucional del matrimoni tal com l'han entès els nostres avantpassats de totes les èpoques i països. Ja s'hi ha pensat, en aquesta conseqüència?)


(Per què no hi ha comentaris al bloc?)