Deixar de treballar

Ahir jo deia allò de treballar més per pagar la plaça Lesseps, però ara deixaré de contribuir-hi uns dies, deixaré de pencar una temporadeta, tres setmanes, i fins al 23 o 24 d’agost segurament no em trobareu per aquí. Me’n vaig a Itàlia, al nord de Como, al costat de la frontera suïssa, com sempre sense mòbil i sense comunicacions. Potser de tant en tant baixaré al poble i buscaré un lloc amb connexió i miraré un moment el correu: o sigui, totes les urgències han de ser comptant una setmana per a la resposta. Tot i que si hi ha un cíber molt molt molt a l’abast potser també tindré ganes d’explicar coses i m’animaré a escriure-les aquí.

Us deixo, per si la voleu anar assaborint aquests dies de tant en tant, la lletra de Nel blu dipinto di blu, que és de l’any que jo vaig néixer, o sigui, de l’any de la picor. Alguns ja l’heu rebuda per correu particular, i és que aquests dies no me la puc treure del cap: m’hi canta tota sola.

Penso che un sogno così non ritorni mai più,
Mi dipingevo le mani e la faccia di blù.
Poi, d'improvviso, venivo dal vento rapito
E cominciavo a volare nel cielo infinito

Volare... Oh ! Oh !
Cantare... Oh ! Oh ! Oh ! Oh !
Nel blù dipinto di blù, felice di stare lassù.
E volavo, volavo felice
Più in alto del sole ed ancora più sù
Mentre il mondo pian piano spariva lontano laggiù
Una musica dolce suonava soltanto per me.

Volare... Oh ! Oh !
Cantare... Oh ! Oh ! Oh ! Oh !
Nel blù dipinto di blù, felice di stare lassù.
Ma tutti i sogni nell'alba svaniscon perchè
Quando tramonta la luna li porta con sè
Ma io continuo a sognare negli occhi tuoi belli
Che sono blù come un cielo trapunto di stelle

Volare... Oh ! Oh !
Cantare... Oh ! Oh ! Oh ! Oh !
Nel blù, dipinto di blù
Felice di stare quaggiù.
E continuo a volare felice,
Più in alto del sole ed ancora più sù.
Mentre il mondo pian piano scompare negli occhi tuoi blù.
La tua voce è una musica dolce
Che suona per me
Volare... Oh ! Oh !
Cantare... Oh ! Oh ! Oh ! Oh !
Nel blù dipinto di blù, felice di stare lassù.

(Domenico Modugno i Franco Migliacci, 1958)

I també us deixo els enllaços amb les sèries d’articles que he anat publicant, per si no sabeu què fer i en voleu repassar un cada dia:

Qüestions de llengua
Fets diferencials
Històries del metro

I encara, abans de marxar, un minut de silenci per Bergman (89 anys) i Antonioni (94), que han faltat aquests dies.









Ara sí, a reveure.

(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Un metre i mig

Fa molt temps, quan jo era petit, devia ser a començament dels anys seixanta (del segle XX), es va publicar a La Vanguardia Española un acudit de Muntanyola en el qual es veia un paleta treballant a la plaça Lesseps. Comentava a un senyor que passava una cosa com: «Aquestes obres es transmeten de pares a fills. El meu avi ja treballava aquí.» No eren les obres de l’scalèxtric que es va fer a la fi del franquisme i que és el que ara desmunten a mitges, sinó unes obres anteriors, que ja no recordo per a què eren.

Ara, doncs, com deia, des de fa quatre anys hi torna a haver obres grosses a la plaça Lesseps, i més que n’hi haurà, però ja no es veuran tant: quan tapin tots els esvorancs actuals, faltarà acabar la nova estació de la línia 9 del metro que ha de passar per allà, de la qual estació diu que el forat principal ja està fet i la resta no es veurà gaire, perquè treballaran a molta fondària. Aviat, doncs, acabaran la fase més vistent de la superfície de la plaça, durant la qual havien d’aplanar el terreny a fi que allò semblés una plaça i no una atracció de muntanyes russes sense visibilitat.

I el que hi hem guanyat és això: estarà exactament un metre i mig més avall que abans. Un metre i mig i prou: l’alçada mitjana d’un humà del segle passat. Com que tinc el despatx a prop, he passat sovint per allà els darrers anys, gairebé cada dia, i he pogut comprovar en diversos punts, quan acabaven una nova estructura al costat d’una d’antiga –els ponts i els túnels de la ronda del Mig–, que el que s’ha rebaixat és exactament aquest escadusser metre i mig d’alçada. Deunidó el que s’hi guanya en visibilitat, reconeixem-ho, comparat amb el que hi havia abans, però el fet cert és que els punts estructurals més alts de la nova distribució són només un metre i mig més avall que els punts estructurals més alts d’abans de fer aquestes obres.

Amb això n’hi ha prou? Era només això el que s’havia de fer, cent cinquanta centímetres? Quatre anys o més, per rebaixar la plaça l’alçada d’un humà del segle passat?

Sí, és només això. I per aquest motiu cal pensar que els nostres fills i néts, com els nostres pares i avis, tornaran a veure obres a Lesseps quan arribem als anys 20 o 30 d’aquest segle, perquè els del Partit Solifapluista que manarà llavors a l’Ajuntament no deixaran escapar l’oportunitat d’una nova sucada dins la bassa d’or que ha sigut sempre aquesta plaça i explicaran que les «actuacions» –els agrada molt dir-ho així– que es van fer a començament de segle XXI estaven mal dissenyades i no havien deixat la plaça com hauria d’estar, d’acord amb els cànons més moderns. I hi haurà noves o velles empreses constructores que hi suc... que hi treballaran, amb tots els accessoris que comportarà aquest tràfec –sobres atapeïts amunt i avall pels despatxos, per assegurar les diverses adjudicacions–, amb el qual xuclaran la sang dels nostres impostos futurs per poder mantenir ben greixada la maquinària del Partit Solifapluista i la dels seus amics. Però això només passarà d'aquí a 20 anys, eh?, amb aquest partit que diem. Ara no passen aquestes coses, deunosenguard!, ara tot és molt net.

O sigui que nosaltres, els nostres fills i els néts, com els nostres avis i els besavis, els rebesavis i els tresavis, a treballar. A treballar, treballem fort, que cal pagar les obres de la plaça Lesseps. Val la pena, penseu que en quatre anys l’hem rebaixada un metre i mig.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Qüestions de llengua (XVII): Llenguatge no sexista

En tinc el retall però no la referència exacta. L’autora del text és la periodista –dedicada des de fa anys a fer d’escriptora, i amb prou èxit– Ángeles Caso, i suposo que l’article es va publicar al Magazine que edita el Grupo Godó el mes de maig o juny d’enguany.

Diu:

«Puc estar d’acord fins a cert punt amb la idea que l’ús exhaustiu del masculí i el femení resulta carregós. Però no oblido que és evident que si el comú plural és el masculí, ho és perquè el masculí ha preponderat sempre al llarg de la història, i les llengües reflecteixen inevitablement les ideologies dominants, la percepció del món més habitual entre els qui les fan servir. I no sols les reflecteixen, sinó que tendeixen a més a configurar-les. No em sembla per tant una idea dolenta que el discurs públic, el dels polítics, els ensenyants, els comunicadors, etcètera, recordi de tant en tant que la meitat de la població és femenina.

»Però fins i tot acceptant que l’ús de “ciutadans i ciutadanes” pugui ser feixuc, el fet cert és que els noms comuns no resolen sempre prou bé el problema del significat. Si jo dic, per exemple, “els homes són violents”, faig referència als homes com a gènere o a la humanitat en conjunt? Si asseguro que “la justícia sol desprotegir els pares en cas de divorci”, al·ludeixo als pares barons o estenc aquesta idea als progenitors en conjunt? Com a escriptora, he hagut d’enfrontar-me molts cops a aquests dubtes. I la meva sensibilitat com a parlant i com a dona m’ha fet preferir les genèrics de tipus “humanitat” o “progenitors” davant els masculins comuns.

»En qualsevol cas, la desaparició del sexisme en el llenguatge no passa només per la utilització dels genèrics. [...] Continuem acceptant el vell parany de l’androcentrisme, mirant de demostrar que som iguals que els homes a còpia de masculinitzar-nos nosaltres en comptes de feminitzar la societat i el seu llenguatge. Aquest és, crec, el què de tot plegat.»

Això escrivia Ángeles Caso.

Però encara hi ha un darrer argument, ara meu. Fins els homes més bèsties i llondros dels temps més remots, en l’època dels nostres pares, avis i besavis, quan volien ser delicats, quan pretenien ser formals en adreçar-se a un públic heterogeni, no s’oblidaven mai de dir «senyores i senyors» (o, durant el temps que va estar prohibit i després mal vist dir-ho en català, allò encara més carrincló de «damas y caballeros»). I ho repetien, al llarg del discurs, les vegades que fes falta. Allò també ho trobava tothom embafador, cansat, fatigant, carregós i feixuc? (I ara no em digueu que sí, que em foteu l’argument enlaire.) O només ho trobem així ara, perquè hem introduït dins el mateix esquema noves variants més comprometedores, que parlen amb més claredat de la desitjada –almenys per mi– igualtat absoluta de drets i deures: treballadores i treballadors, ciutadanes i ciutadans, presidentes i presidents, etcètera? No pot ser que allò que molesti a uns quants dels que es queixen per les «repeticions innecessàries» sigui que per primer cop veuen les dones com treuen el cap en molts àmbits –si bé encara no en tots els que conformen la vida social–? No pot ser que s’adonin amb preocupació que aquests canvis en el llenguatge volen dir que elles ja no seran des d’ara visibles únicament en el terreny inofensiu i deliqüescent dels tractaments elitistes i tan sovint hipòcrites de les «senyores» o «damas» i els «senyors» o «caballeros»? No pot ser que allò que els emprenyi sigui en realitat el fet que les dones puguin començar de debò a equiparar-se als homes? No pot ser que allò que els alarmi sigui que en molts casos no sols s’hi equiparen, sinó que ens avantatgen pel que fa a prestacions i resultats?

(Sí, ja sé que són preguntes retòriques, però m’anaven bé per a l’argumentació.)

Amigues i amics, ací queda dit, tal com ho penso, tot i que reconec que el raonament és feble perquè aquí sols parlem de llengua i la llengua és només una part molt xicoteta de la realitat. Però, com diu Caso, la llengua està condicionada per la realitat i, alhora, contribueix a configurar la realitat.

Pot ser pesat repetir els ciutadans i les ciutadanes, les companyes i els companys i les nenes i els nens –de llarga tradició entre nosaltres, per cert: Cavall Fort va ser des del primer dia una «revista per a nens i nenes», si no vaig errat. I encara més les conselleres delegades i els consellers delegats, o els mestres de casa i les mestresses de casa. Però resulta sens dubte pedagògic. És secundari, si voleu, i molt superficial. Epidèrmic, n’han dit moltes dones. D’inútil, l’han titllat altres. Hipòcrita, han remarcat unes quantes més: només serveix per apaivagar consciències masclistes. Potser sí. Però cal veure la finalitat de tot plegat, que sens dubte no és introduir a despropòsit una manera de parlar complexa sinó reflectir una complexitat fins ara força inexistent, que retrati més bé la societat tal com ha de ser.

Les fórmules no sexistes del llenguatge són només un mitjà, d’acord, i fins i tot un mitjà discutible, però és un mitjà que tenim al nostre abast i que pot contribuir, ni que sigui només un xic, al bon fi que se cerca. I, si més no, fa que es parli i es discuteixi del tema, que ja és cosa prou bona si es vol «desesvair» algun dia la visibilitat social de moltes dones.

Ni dues-centes persones

Tenim mala peça al teler, però potser en podem traure conseqüències, ni que siguin teòriques. Resulta que hi ha hagut un desgavell de ca l’ample a Barcelona, aquesta setmana, per culpa de la desídia de les empreses de Madrid que gestionen la nostra –és una manera de dir-ho, ja sé que no és nostra– xarxa elèctrica.

Resulta també que mig milió de persones, o un milió –o més, perquè les repercussions indirectes han arribat a força gent a banda dels directament afectats, però el nombre ara no ve d’aquí–, s’han quedat sense llum, han patit una apagada que els ha deixat a les fosques durant unes hores, un dia, dos dies, tres dies o fins quatre dies –no ho sabem, els mitjans només ens donen les dades oficials que provenen de les empreses responsables del desastre.

I resulta que ahir uns quants dels afectats van decidir anar a plantar-se davant la plaça de Sant Jaume per protestar, convocats per la FAVB. Primer error: la culpa no és d’allà, a la plaça de Sant Jaume potser hi ha còmplices, però no els culpables principals. Segon error: no van avisar tothom, no va ser una convocatòria unitària. Ara bé, malgrat aquests dos errors certament greus, no és fàcil d’explicar d’entrada el perquè de les xifres: tot i la moltíssima gent que ha patit l’apagada monstruosa, la concentració va aplegar només uns pocs centenars de persones, potser ni això, potser no n’eren ni dues-centes. I això sembla que contradiu el que deia l’altre dia.

Llavors? És ben fàcil: els polítics fins ara feien veure que s’espantaven quan la gent ocupava els carrers, però últimament els catalans, que hem eixit unes quantes vegades al carrer els darrers anys, hem pogut comprovar que era inútil. O sigui, que els polítics ja no fan cas ni d’això. Certament, si aquests dies s’haguessin concentrat al carrer centenars de milers de persones, potser la manifestació hauria tingut alguna conseqüència més, potser hauríem arreplegat alguna dimissió inútil d’un personatge secundari, per amansir les feres. I què? La gent sap que això no serveix per a res. La manifa d’ahir a Sant Jaume em sembla que pot ser simptomàtica d’un estat general.

La gent, aquí, està desencantada dels polítics i de tantes decisions que es prenen a la seva esquena, sovint a Madrid, que geogràficament és al costat –si parlem en termes globals–, però que en realitat és lluny, molt lluny de la sensibilitat que requereixen els interessos del país i de la gent concreta que hi viu i hi treballa. I aquesta insensibilitat, certament, també la trobem a la plaça de Sant Jaume: no tan bèstia com la de Madrid, i no només amb el tripartit sinó també abans, no caldria ni dir-ho, però hi és. I doncs, la gent, molta gent, ha decidit entendre’s i ballar sol, callar i fer la seva, anar pel seu compte, viure tan bé com pugui... o mirar de sobreviure i ja en tinc prou. I no sumar als treballs individuals que hom ha de passar per viure més o menys bé, o a la lluita dramàtica per sobreviure, la frustració de comprovar un cop i un altre que no t’ajudaran els que haurien d’ajudar-te –deixant de banda familiars i amics, i algunes ONG, que són els veritables sostenidors de tantes mancances socials.

Com diu avui l’humorista –humorista negre, en aquest cas– Miquel Ferreres a El Periódico, «No és veritat que darrere del caos de Renfe, el de l’aeroport i el de les elèctriques hi hagi una mà negra que ens vulgui enfonsar. Tot és molt més senzill: es deixa d’invertir durant dècades i els “accidents puntuals” cauen pel seu propi pes.»

I acabo amb una citació d’ahir del mateix diari:

«–No és sorprenent que després de tants segles de descobriments continuem utilitzant els mateixos patrons de bellesa, democràcia o pensament lògic que els grecs?
»–Disculpi, això d’ara no és democràcia. Avui vivim manipulats per governants que amaguen la veritat i només votem una vegada cada quatre anys. A Atenes, l’Estat era la gent. Aquells homes van ser els més poderosos de la història perquè ells mateixos exercien el poder i decidien les regles de la moral. Allà les coses es qüestionaven, hi havia debat. Ara vivim governats per la tele i som apolítics i mandrosos, encara que tenim més diners i cases més bones que mai.» (Entrevista de Juan Fernández a l’historiador Robin Lane Fox, El Periódico 26 juliol 2007)


(Afegitó del 31 de juliol. Copio l’editorial d’avui d’El Periódico, diari privat ben subvencionat i progovernamental:

«Els responsables de l’apagada de BCN

»Els polítics són incapaços de sortir del cercle viciós de responsabilitzar sempre dels errors l’adversari o de justificar els propis. Es va veure ahir en les dues comissions informatives dedicades a l’apagada de Barcelona. Al matí, els consellers Saura i Castells van comparèixer al Parlament, a la tarda va ser el ministre Clos qui en va informar al Congrés dels Diputats. Més que informar i ser informats, compartir criteris i treure conclusions per impulsar les reformes que, en la mesura que sigui possible, evitin que torni a passar una cosa semblant al que va succeir a la capital catalana, els diputats de l’oposició i de la majoria es van embrancar en un creuament de retrets relacionats amb les etapes de govern de cadascun.

»Per sobre d’aquest guirigall, es poden treure algunes conclusions: les responsables directes de l’apagada són les companyies elèctriques, Red Eléctrica i Fecsa- Endesa, totes dues privades, si bé la primera participada per l’Estat. És increïble que un cable de 110 quilovolts pogués sobrevolar-ne dos de 220, motiu pel qual el primer va provocar un curtcircuit al caure sobre els segons. Resulta inacceptable que els mecanismes per evitar que aquest curtcircuit s’estengués per la xarxa fallessin un darrere l’altre, cosa que va fer cremar dues subestacions transformadores i en va avariar altres.

»Els polítics, sobretot els que governen o han governat, són responsables d’altres coses: d’haver privatitzat companyies elèctriques sense liberalitzar el mercat, és a dir, sense competència, fins i tot mantenint o creant monopolis en distribució. Són responsables de permetre que aquestes companyies s’autoinspeccionin sense control extern de l’Administració –central o autonòmica (ara prometen solucionar-ho). Són responsables de no haver fomentat més inversions en transport i distribució d’energia, sempre per darrere de l’espectacular augment de la demanda. […] En definitiva, els polítics són responsables per recordar-se només de santa Bàrbara quan trona. Clos va prometre que delimitarà les responsabilitats pel que ha passat, fins i tot les polítiques si n’hi hagués. En prenem nota i estem expectants.» (El Periódico 31 juliol 2007) Ha, ha, ha.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

La bombolla immobiliària

Ahir va ser el vídeo del dia a YouTube (en l’àmbit estatal). Un reportatge d’Alex Richardson per a la BBC sobre la bombolla immobiliària espanyola sembla que ha posat el dit a la nafra, especialment les darreres frases. El reportatge comença amb unes imatges d’uns grans blocs construïts prop de Madrid que per ara ningú no ocupa, pel preu elevat. Us faig un extracte de la resta del reportatge, incloent-hi el final:

«Les companyies constructores –explica Richardson– han sigut fins avui molt rendibles. Ara, però, el ritme de treball s’ha aturat de manera dramàtica. “Si no contractem més obres i els marges continuen estrenyent-se –diu un empresari que fa prefabricats de pladur–, haurem de plegar, acomiadar els treballadors i dedicar-nos a una altra cosa.”

»Però això encara no ha passat. Els preus s’han triplicat aquí [Madrid] durant el darrer decenni. El portal immobiliari Idealista, capdavanter en el sector, diu que l’escalada de preus s’ha degut als tipus d’interès històricament baixos i a l’arribada de quatre milions d’estrangers que han vingut amb la idea de comprar una casa. Sorprenentment, el creador del portal esmentat avisa que la bombolla és a punt d’esclatar. “Els preus ja van de baixa –diu Jesús Encinar–, i ara tenim un problema econòmic que és el més important a què s’enfronta Espanya. Un problema del qual ningú no vol parlar, perquè cal no oblidar que entre el 30 i el 40 per cent dels ingressos de l’Estat espanyol ve del mercat immobiliari. Per tant, ni Govern ni promotors, ningú no vol parlar-ne.”

»Sembla que Encinar pot tenir raó. Quan he parlat amb la nova ministra d’Habitatge, Carme Chacón [el periodista de la BBC diu una cosa com “Carme Catxera”], m’ha dit que tenia un munt de feina, ha llegit una declaració molt general que tenia preparada, però no ha volgut fer cap més comentari. “We are going to finish just now” [ha dit textualment la ministra, em sembla que amb bon accent]. Això, però, no consola els constructors i els qui treballen en el boom immobiliari. Una fallida del sector immobiliari pot devastar l’economia de l’Estat... tot i que per als joves aquesta podria ser l’única via per accedir a un habitatge.»


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Per què 10.000?

Hi ha unanimitat. Tots els diaris, absolutament tots, fins els més independents i crítics, repeteixen la xifra màgica que han proporcionat... els responsables del desastre. Ells han «reconegut» que 10.000 barcelonins encara pateixen els efectes de l’apagada i ningú no s’ha preocupat de comprovar si la xifra és correcta. Tothom s’ha tornat creient, tothom comparteix la fe d’Endesa.

Per què ningú no fa una enquesta ràpida, per veure quanta gent estava realment ahir al vespre sense llum? I quanta gent hi ha avui sense llum? No és tan difícil... O és que no interessa a ningú que se sàpiga la veritat?

(Afegitó del dia 26. Es confirma el que deia ahir. Avui tots els diaris asseguren que el servei ha quedat totalment restablert... perquè això és el que va dir ahir al vespre Endesa en una nota de premsa. Però una frase amagada en una de les darreres informacions de l’agència Europa Press d’aquest matí diu: «...hi ha un nombre indeterminat d'abonats que encara no tenen llum...» Una cosa és la veritat oficial d’Endesa, seguida a ulls clucs per tothom, i una altra la realitat, que a vegades és tossuda i s’entesta a fer malbé la teoria segons la qual «ha estat un malson, però ja ha passat tot».)

(Segon afegitó del dia 26. A casa ens sentim perseguits per les obres. Tenim obres a casa nostra des de fa quatre anys, vam tenir obres al carrer gairebé els tres primers anys que vam estar-nos en precari al carrer Atenes amb uns amics, i ara, al carrer Lepant* on vivim enguany, hi fan aquests dies –de nits també!– la gran obra que es veu que calia fer per arranjar una mica el desgavell elèctric de la ciutat, sense comptar que just aquest any els veïns van decidir restaurar la façana. I n’hi ha més però no us vull avorrir... i a més a Darfur estan pitjor.)

(Tercer afegitó, ara del dia 27. Sobre allò que deia dels 10.000. Avui llegeixo a El País: «Un abonat a Fecsa explica que ahir al matí [dia 26] va trucar a l’empresa per protestar perquè no tenia llum. La companyia li va contestar que, segons les seves dades, això no era veritat: havia de tenir electricitat, encara que ell no fos capaç de veure-ho.» Fins i tot els d’El País, diari força proper al govern central de Zapatero i al colonial de Montilla, topen amb gent que ahir no tenia llum, segurament sense buscar-la i sense bellugar-se més enllà de quatre carrers. I encara sort que han estat capaços d'escriure-ho i de publicar-ho.)

*(Vegeu dos paràgrafs més amunt. Les obres aquestes del carrer Lepant, fetes en un temps rècord de quatre dies, són unes obres mastodòntiques que demostren, un cop més, 1) que quan les obres s’eternitzen no és perquè no es puguin fer més de pressa, sinó perquè no es volen fer de pressa; i 2) que hi ha obres pendents a Barcelona, perfectament estudiades i projectades de fa temps, com aquesta que han fet ara a corre-cuita, que no s’havien fet fins ara perquè no es volien fer, senzillament. Si l’han feta ara és perquè s’han sentit apressats a fer veure que corrien, per mirar d’enganyar una altra vegada la gent, el poble, amb una altra actuació exclusivament reactiva. Són cartes que es guarden a la màniga per a aquests casos. O sigui, l’obra que han fet ara en un ai la podien haver acabada fa cinc anys, però llavors els devia semblar que ningú no els l’aplaudiria, i van deixar-la, amb els plànols damunt la taula, per a quan l’actuació pogués resultar més rendible. Ara tothom ha parlat de la «capacitat de reacció demostrada», en efecte, «per evitar que el que ha passat no torni a passar». Tot i que hi ha qui diu que la intervenció ha estat debades, poc rumiada, i que en realitat no ha servit de res; però és clar, no ho reconeixeran pas, per una cosa que han fet...)

(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Madrid ens castiga

L’empresa Endesa, encara en poder dels numantins anticatalans de Madrid, ha decidit castigar una altra vegada Barcelona, i aquest cop ho ha fet amb la benedicció de la Generalitat. «La Generalitat destacó el esfuerzo inversor de esas empresas», diu El País d’avui a l’editorial. O sigui, que allò de cornut i pagar el vermut. La Generalitat va defensar ahir Endesa! És increïble com ens hem de veure. M’és igual que també els reclamés millores i els digués que calien més inversions –que també els ho va dir. El fet gros és que enmig d’una tragèdia com la que viu Barcelona aquests –de moment– dos dies, amb milers i milers de persones sense poder treballar per la barroeria dels que ens han de subministrar la llum, amb malalts greus que han hagut de ser traslladats, amb pèrdues multimilionàries, amb un emprenyament còsmic de més d’un milió de catalans directament afectats, «la Generalitat destacó el esfuerzo inversor de esas empresas».

Endesa-REE, Renfe-Adif, Correos, Telefónica, Iberia-AENA, els ministeris espanyols... Tot és el mateix: canya contra Catalunya i, alhora, tenir ja preparats els argumentaris per acusar-nos de victimistes quan ens queixem. I la Generalitat de Catalunya, de bracet amb tota aquesta gentola.

Dit això, i un cop posat cadascú al lloc que li correspon, convé fer també la reflexió, diguem-ne, ecològica, sobre la nostra dependència omnímoda de l’electricitat, sobre la fragilitat de la civilització urbana, sobre la impossibilitat que aquest món nostre funcioni sense els avenços tècnics –energètics, en aquest cas– als quals estem tan acostumats que ja no podem viure sense comptar-hi. Convé rumiar-hi, perquè aquesta despesa constant d’energia potser no és sostenible gaire temps, això d’una banda, i de l’altra perquè encara que fos sostenible ens fa perdre el món real de vista, i això no crec que sigui bo de cap manera. Ahir no es podia ni anar a recollir un paquet a Correos perquè no hi havia llum. «És que si no hi ha l’ordinador no ho podem apuntar.» O sigui, ja no poden ni apuntar quatre dades en un paper, en una llibreta?*

Deixant al marge les culpes –Endesa i companyia, i els polítics– i els càstigs que ens volen infligir –això sembla un sermó apocalíptic: culpes, càstigs...–, crec que ens va bé a tots plegats patir de tant en tant daltabaixos com aquest. Per reflexionar sobre tot plegat.

(No escric normalment al bloc en aquestes hores, si no és dissabte, però el fet és que per als que treballem per internet el caos que s’ha produït és força important. Perquè no n’hi ha prou que tu t’hagis salvat del càstig madrileny –a mi em va afectar només una estona ahir–, també s’han d'haver salvat de la crema els teus clients. Si no, no hi ha negoci. O sigui, escric ara perquè tinc una estona lliure, que normalment a mig matí no hi puc comptar mai.)

(Afegitó del 28 de juliol. M’arriba un missatge que diu que el senyor Iceta, que jo ja sabia que de tant en tant llegeix aquest bloc, m’ha copiat aquests dies en les seves intervencions públiques el títol i alguna de les argumentacions que feia jo aquí dimarts. No puc dir que no em faci ni fred ni calor: a tothom li agrada saber que allò que escriu ho llegeix algú -en el meu cas potser no tant, perquè ja he explicat per què no escric-, però jo li diria al senyor Iceta que ell, estant en el partit on està, no pot queixar-se dels càstigs de Madrid sense dimitir tot seguit. Perquè el seu partit ha votat sempre sempre sempre igual que els seus coreligionaris de Madrid i en contra dels interessos de Catalunya, quan s’han plantejat propostes des d’aquí que els dirigents del seu partit de Madrid no veien de bon ull. Les coses com són, senyor Iceta. Els dèficits actuals de Catalunya en infraestructures, senyor Iceta, són més culpa de vostès que del PP, perquè des de l’any 82 vostès han governat aquest Estat més de 16 anys i el partit del senyor Àdolf Aznar exactament la meitat. Hi ha acusacions contra Madrid, senyor Iceta, que no es poden fer impunement des de segons quines trones, si no és que qui les fa és un cínic més recargolat que el príncep de Maquiavel.)

(Afegitó del 30 de juliol. No puc estar-me de copiar el que escriu avui Juli Capella a El Periódico, sota el títol «Avantatges de l'apagada»: «No entenc per què la gent s'ha enfadat amb l'apagada; s'hi ha de veure el costat positiu. Hauríem de donar gràcies a Fecsa i a REE per haver-nos regalat tres dies de retorn a un estat natural, al cicle impertorbable de la vida. Seixanta hores per harmonitzar-se amb la vida primitiva. L'apagada, com aquella cèlebre de Nova York, suposarà un increment notable de l'índex de natalitat d'aquí a nou mesos: el barceloní va poder canviar la tele nocturna per una mica de contacte humà. Un altre dels avantatges ha estat induir-nos a comprar menys: la falta de llum i l'asfixiant aire dels comerços ens han allunyat del pecat consumista. També ha suposat un gran xollo per a molts, que han vist alleujada la seva tasca, al no funcionar ordinadors i caixes registradores. L'apagada ens ha salvat de tots els aliments que teníem guardats al fons del congelador. Una ocasió única per veure de nit les estrelles sense contaminació lumínica i per fer exercici i passejar, ja que no anava el metro. Ens ha fet reflexionar sobre quant depenem dels diminuts electrons i el perill del seu subministrament monopolístic. Ens ha regalat l'espectacle inigualable de veure els que ens manen renyant-se els uns als altres. I una guinda deliciosa, el detall que, durant aquests dies, l'únic que no ha fallat hagi estat el subministrament dels parquímetres. El millor està per arribar. Serà quan n'expliquin les causes. En la primera gran apagada mundial, a la costa est dels EUA, el 1965, van trobar una excusa perfecta: van detectar un ovni sobrevolant la central elèctrica. Segur que als nostres gestors se'ls acut alguna idea més divertida. ¡Visca la foscor!» [El Periódico, 30 juliol 2007]. No em digueu que no valia la pena haver-lo copiat i conservar-lo aquí, amb tota la resta de coses que hem escrit aquests dies sobre el tema.)


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Ahir a Portbou

Ahir ens vam aplegar a Portbou –zona de frontera entre estats, no pas entre països– una dotzena i mitja de persones relacionades amb les tasques de transcripció i correcció externa del Parlament de Catalunya. Veníem de diversos països. Era una trobada informal, només per «celebrar» el fet de treballar, força lluny geogràficament els uns dels altres, en una mateixa feina.

I què vam fer a Portbou? Vam dinar molt bé. Vam passejar pel poble. Vam conèixer el nou port esportiu, la riera, el mercat. Vam parlar de la feina, és clar –de cometes i cursives, de negretes i acotacions, de tractaments i protocols, de majúscules i sigles–, però també del món, dels interessos tan diversos que podem tenir un equip tan heterogeni, arribat per molt variades vies a l’actual estació de destí. Vam discutir de política, vam parlar de llibres, de cine. Vam declamar un poema, vam fer una mica de teatre llegit i un que es vantava dels seus molts nebots i de la seva traça amb les criatures va patir un sonor fracàs –sonor, sí– a la primera prova amb un cas real. Vam parlar de marcs digitals, que són diferents tècnicament i qualitativament de les pantalles per «passar fotos», i d’altres invents més o menys recents. Vam parlar de Finlàndia, d’Holanda, de Portugal, de França, d’Itàlia, d’Austràlia, del Gabon, de l’Orient Mitjà i de molts altres països i zones del món: en tots els indrets esmentats un o altre hi tenia interessos, coneixences, família. De fet, l’equip de transcriptores i correctores externes del Parlament de Catalunya –potser és més equilibrat escriure-ho així: la majoria són dones– viu escampat en uns quants països. Són els avantatges d’internet. I una demostració que el català és una llengua global, cada cop més estesa i triomfant en el món mal anomenat «virtual» –mal anomenat perquè al darrere de cada paraula escrita en català a internet hi ha una persona que l’ha escrita–, ja que no ens deixen reeixir en el món «real» on dominen amb mà de ferro les sobiranies estatals.

Ha valgut la pena anar a Portbou. Un cop més, gràcies per tot, Jordi.

(La Xarxa de Ferrocarrils [Xaf] espanyola no va decebre les expectatives: només ens va costar 55 minuts comprar el bitllet a Sants els que viatjàvem des de Can Fanga –els 40 minuts inicials en una cua que no tocava, gràcies a les indicacions amatents d’un dels empleats que ha destinat recentment l’empresa a informar els usuaris–, amb prou feines deu minuts d’endarreriment en el viatge d’anada i únicament 32 minuts més de retard en el de tornada. Quina meravella de competitivitat i eficiència: és tal com ho expliquen els diaris, o millor.)


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

No m'agrada

Mireu, no m’agrada, no m’agrada gens ni mica la caricatura aquesta de què parla avui tothom. No em sembla que es puguin fer segons quin tipus de bromes amb ningú, ni tan sols amb un pres convicte per assassinats múltiples, ni amb un immigrant sense papers, ni amb una prostituta que digui que hi accedeix, ni amb els fills d’uns personatges públics, inútils i desvagats, situats allà on són per un dictador –dic aquests exemples amb la voluntat expressa d’esmentar casos límit amb els quals algú es podria qüestionar que hi hagués excepcions. Crec en una certa dignitat de la persona humana sigui qui sigui i faci el que faci, o encara que no faci res, i em sembla que determinades bromes s’han de deixar de banda: no (sols) perquè ofenen la víctima de la broma, sinó perquè ofenen la humanitat i, en primer lloc, rebaixen la dignitat de qui fa aquella broma i de tots els qui li riem la suposada gracieta.

Ara, el fet que no em sembli bé, el fet que pensi que «no es poden fer» segons quin tipus de bromes és una apel·lació ètica. Que un jutge segresti una revista em sembla molt gros, perquè entrem en una dinàmica extraordinàriament perillosa: per mi, és traspassar una ratlla –una més– del que hauria de ser l’estat de dret. Enlloc del Codi penal espanyol no es parla, que jo sàpiga, de segrestos de publicacions. El fet que el jutge pensi que el dibuix és ofensiu –que ho és, no per la parella retratada, que m’és igual quina sigui, sinó pel que deia abans de la dignitat humana– no l’autoritza de cap manera a segrestar la publicació on surt el dibuix. Interpretar que la comissió d’un delicte en aquest àmbit de la llibertat d’expressió autoritza el jutge a tallar les cames i lligar de braços la suposada difusió del delicte –és així com deu pensar aquest senyor– per la via del segrest, em sembla que és una interpretació absolutament il·legal i foraviada de la llei.

I si al final el jutge té raó –és a dir, si li donen la raó, perquè la raó-raó jo crec que no la pot tenir de cap manera– llavors n’hi haurà per posar-se a tremolar, perquè retornarem a una dinàmica perversa d’interpretacions aleatòries i/o discrecionals que hauria d’haver mort definitivament el 20 de novembre del 1975.

Ara bé, també pot ser que tornem a confirmar que allò de «atado y bien atado» no era una declaració buida i patètica d’un senyor que manava molt, poc abans d’anar-se’n al calaix.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

De bracet

De vegades penso, seriosament, que el PSOE i el PP van de bracet, amb pactes secrets de sotamà, pel que fa al tractament dels «fets diferencials» peninsulars. O si no hi van, com si hi anessin, perquè de fet el PSOE s’aprofita constantment dels escarafalls histèrics del PP a cada petita modificació de l’statu quo, per xicoteta que sigui. Ja els va bé que els altres cridin, i tant. Fan de mosso bo sabent que al darrere vindrà el mosso dolent de la comissaria de les Corts que impedirà que hagin de complir les seves promeses. Si no hi ha ningú que mogui els fils d’aquest muntatge, més amunt –els anomenats poders fàctics, el gran capital–, sembla clar que cada pas que fa el PSOE el fa esperant sempre que tot seguit el PP muntarà un sidral i, per tant, aquell pas no serà possible «com nosaltres voldríem»: «Ja veieu que teníem bona voluntat, però mira com s’han posat aquests.» I així van passant els anys, els lustres, els decennis i els segles.

(Afegitó del dia 20: ahir es va conèixer que Josep Piqué, líder del «PP suposadament català», plegava. Deixant ara per un moment de banda la corrupció consubstancial del sistema de partits que patim i de la seva manera malvada de funcionar, crec que Piqué, dins d’aquest món, era potser un dels polítics més vàlids de tots. És, a més, un molt bon parlamentari –en faig fe. Un home que podria estar en qualsevol partit dels grans, PSC o CiU, sense desentonar, encara més, destacant-hi força. Les seves idees d’ara, tan retrògrades i tan nacionalistes espanyoles, em semblen conjunturals: simplement entèn que ha fitxat per un equip i llavors ha de defensar aquells colors. El món dels polítics professionals és aquest: un mig-mig o un poti-poti entre convicció i manca d’idees pròpies, entre interès personal i cinisme, entre capacitat d’empassar-te un munt de gripaus propis perquè els del contrari fan encara més mala fila. Ficats, doncs, en aquest món brut i tal volta necessari, algú ha dit que si Piqué hagués caigut dins de CiU, ara seria president de la Generalitat. Potser sí. Resulta, però, que pels motius que siguin va acabar caient dintre el PP. El PP tenia, doncs, segurament el millor polític dels que estan en actiu a casa nostra i ficats dins el sistema –que ja he dit que és essencialment corrupte. I l’han fet fora! Llavors, des de la perspectiva seva, des de la perspectiva dels partits, els del PP no és que siguin només perversos, mentiders, cruels, genocides, xenòfobs, barroers... És que són idiotes.)

(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Quatre anys

Avui fa quatre anys que vam marxar de casa pensant-nos que seria només per uns quants mesos, i després vam descobrir l’aluminosi quan ja no hi podíem tornar perquè ho havíem enderrocat tot, i llavors ja havíem begut oli. Ara, només ara, comencem a veure la llum al final del túnel.

Quatre anys! Es diu ràpid, eh? Tot aquest bloc l’he escrit després, durant la travessa del desert! I tantes coses més, que he anat fent sense casa pròpia (aquella tampoc no és meva, però ja m’enteneu). Deunidó la capacitat d'adaptació de l’ésser humà, ens emmotllem a qualsevol cosa.

I a més, per ací dalt ens queixem per vici: què faríem, si visquéssim a l’Iraq i ens hagués esclatat una bomba a casa, una bomba d’aquelles que esclaten cada dia de cada dia des que els americans, els britànics i els espanyols van envair el país? Què faríem si no haguéssim tingut mai casa pròpia? Què faríem si ens hagués enderrocat casa nostra la inundació de la Xina? O el terratrèmol del Japó? Què faríem a Darfur? Llavors sí que tindria raó de queixar-me, però ara, que falten tan pocs mesos per tornar al meu cau, de què em puc queixar?


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Històries del metro (9): El xiulet

Una altra cosa que passa amb l’obertura i el tancament de portes és que en els trens antics el famós «xiulet» no se sent. Dic «xiulet» perquè és el que diuen ells: «No entreu ni sortiu del vagó després que soni el xiulet.» I de xiulet no n’hi ha enlloc: ni ha un soroll com de timbre o de botzina, però res de cap xiulet. Això deu ser de quan el senyor Primo de Rivera va inaugurar el metro l’any 1924, que feien anar els xiulets.

Doncs bé, com deia, el cas és que en els combois més vells no se sent ni xiulet ni timbre ni botzina ni toc ni clàxon ni dring ni campaneig ni repic ni nyigo-nyigo ni orgue de gats. No se sent res. O si se sent, és un so molt llunyà que de cap manera no interpretes que tingui res a veure amb tu. Llavors, has de confiar que la persona que condueix aquell trasto estarà a l’aguait de si puja o no puja alguna persona abans de tancar portes. Però aquesta esperança és bastant inútil, perquè ja hem dit que comencen a fer sonar allò que no sona quan la gent ni tan sols ha acabat de baixar del tren: sovint, només d’obrir portes ja toquen la flauta. I l’andana, plena com un ou de gent que vol pujar-hi.

Avui un trio de japonesos que entraven tan tranquils al metro els ha enxampat la dalla a mitja entrada, i pobrets, han quedat dos a dins i una a fora. A més, de mala manera, perquè la porta els ha colpejat. La pobra que ha quedat a l’andana quasi enceta el plor, pensant que es perdia per sempre més en aquesta ciutat desconeguda. Pobreta. Sort que en aquest cas la conductora del metro –era una dona, sí, una dona atenta–, després d’uns segons interminables d’angoixa, se n’ha adonat i ha tornat a obrir portes perquè es pogués reunificar el petit grup. Imagineu-vos que contents han quedat els japonesos, després de l’ensurt. Segur que al Japó... No. Ja volia generalitzar. Res de segur, no sé res del Japó. Potser la conductora havia après aquesta sensibilitat de la cultura japonesa, en un curset que va fer abans d’entrar a formar part del cos de tranviaires o com se’n diguin (no crec que se’n diguin metraires, oi?). No sabem res de la gent i fotem unes teories tan injustes, de vegades...

Per cert, ahir vaig llegir la notícia que el metro de Barcelona estrenava uns trens nous d’una nova sèrie... que fa mig any o més que es van estrenar, pel cap baix, i ja hi ha alguna línia –la 5, posant per cas– que els ha incorporat plenament, i fins i tot la línia 3, que era la que esmentaven a la notícia, ja fa setmanes que n’havia introduït unes quantes unitats. No sé la procedència de la informació: pot ser que sigui una nota de premsa de TMB, feta amb mig any de retard? Tot pot ser, sí, tot és possible. També pot ser que la nota de premsa arribés als diaris fa mig any i ara algú, fent dissabte a la redacció de cara a les vacances d’estiu, l’hagi trobada al fons del calaix i hagi dit: «Mira, tu, aquí a Barcelona hi ha una cosa que es diu metro i es veu que han estrenat unes noves màquines, i no n’hem dit res. Ho expliquem? –Sí, vinga, posem-ho, que tenim espai.» O sia, si algú un dia escriu la història del metro de Barcelona a partir del que en diuen els diaris, quedarà ben lluit, almenys pel que fa a la datació de cada esdeveniment.

(Afegitó del 24 de juliol. Ja ho he comprovat: la notícia sobre els «nous» trens l’ha difosa TMB el 12 de juliol del 2007! Potser els responsables de fer notes de premsa no viatgen en metro, potser feien any sabàtic, potser eren de vacances, o malalts, o...)

El gran mentider

Ara tothom comença a dir que el PP no té res a fer en les pròximes eleccions espanyoles, i això ja ho vam dir aquí fa molt de temps. Les enquestes es fan amb vot decidit i últimament els del PP tenen les idees molt clares –sempre apareixien molt ben posicionats a les enquestes–, perquè els que votaran dreta dura ho tenen decidit de fa temps i no es belluguen. Mentre que la resta van fent, diuen als enquestadors que ja s’ho rumiaran i qui dia passa any empeny. És per això que fins ara les enquestes parlaven d’un empat tècnic. Però tot és acostar-se l’hora de la veritat, i els que dubten i es van decidint ho fan molt majoritàriament pel gran mentider: a l’hora de les eleccions triaran, si són espanyols-espanyols –perquè els altres votarem altres coses, o no votarem–, el menys dolent dels dos grans. I, si no hi ha un daltabaix que no se m’acut què pot ser, perquè no n’hi hauria prou ni amb uns quants morts d’ETA, una gran gentada farà que el gran mentider guanyi la seva Moncloa amb majoria absoluta, o poc li’n faltarà. Tant de bo no hi arribi (a la majoria absoluta), perquè les majories absolutes signifiquen acumular desastre sobre desastre. I si parlo de «gran mentider» és perquè els altres almenys diuen les coses com les pensen: no s’amaguen d’anar a la guerra, són tan anticatalans com semblen, no dissimulen el seu racisme, no se’n donen vergonya de protegir la memòria històrica del franquisme, etc. I l’altre, en canvi, el malabarista de les promeses, és un cínic que no es creu res del que diu i ha superat fins i tot Pinocchio González, que tots els caricaturistes presentaven amb el nas llarg. Els socialistes són tan anticatalans com els conservadors, o, si algú creu que això s’ha de matisar, tan espanyolistes i centralistes com els del PP. Si no, mireu que quan canvien ministres no fan plegar la desastrosa de Foment, i quan pensen en un candidat estrella per a les eleccions, no se’ls acut cap altra bestiesa que proposar José Bono com a pròxim president del Congreso de los Diputados. Poca broma: la tercera autoritat de l’Estat, suposant que la primera sigui el senyor Borbó. Però és això, que en el fons ells ja s’entenen «en lo fundamental», que són els Principios del Movimiento Nacional que l’altre va deixar «atados y bien atados».

És clar que també teniu raó els que m’heu dit algun cop que es nota que estic molt desconnectat d’Espanya. És veritat: el que ha passat al País Valencià i a Madrid a les eleccions municipals recents potser és més revelador que no sembla del que es cou en els cervells de molts espanyols. Però fins a cert punt, perquè hi va haver molta abstenció i, com deia, això fa pujar el PP, que ara com ara són els que voten amb seguretat (com votaven amb seguretat els socialistes a mitjan anys 80). La veritat és que ja m’és igual qui guanyi a Espanya: per una banda, com és lògic, no em cau tan malament Zapatero com Àdolf Aznar i els seus, això va per endavant. Però per l’altra, tampoc no sóc partidari de continuar pensant que són millors els remeis adormidors que els desvetlladors. I encara per una altra, al capdavall sembla que no serveix per a res ni el Rifa ni el Rafa. Estic fet un embolic, ja ho veieu. Ara, pel que fa al que deia aquí a dalt, penso que no m’equivocaré de gaire, si no passa alguna cosa molt grossa abans de les eleccions espanyoles, i que guanyarà el Bambi fementit per pallissa.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Sense vista

Tinc ordinador nou. Ja reconec de bon començament que sóc incapaç de funcionar amb els programaris lliures, i això que ho he intentat. El motiu principal és que els clients, la majoria, no en volen saber res. I llavors, treballar en un document de text amb el programa corresponent de l’Open Office, per exemple, és doble feina, perquè l’has de reconvertir dues vegades. I es perden coses, i t’has de configurar moltes eines tu solet, i n’hi ha que no saps com funcionen i has de demanar ajuda cada vegada. En resum, sóc incapaç de treballar així, amb aquesta tensió contínua entre el que m’agradaria fer i el que em demanen que faci, i no conec ningú del meu gremi que treballi amb clients diferents cada dia que no hagi tingut problemes si ha provat de funcionar amb programari lliure. I en els altres gremis, si no són informàtics molt qualificats –professionals o aficionats però amb coneixements molt avançats–, tampoc.

O sigui, que ja fa temps que em vaig rendir al senyor Portes. Tenia instal·lat a l’ordinador el Finestres vigent fins ara i, com que havia de canviar la màquina, que ja la tenia força plena i no anava gens fina, l’informàtic em va proposar d’instal·lar-li el nou sistema operatiu del senyor Portes, estrenat ara fa mig any. Li vaig dir que sí amb dues condicions: que els programes de pagament que faig servir –bàsicament el de transcripció de Philips, conegut amb el nom de SpeechMike, i el FreeHand de Macromedia– fossin compatibles amb el nou sistema.

L’informàtic va acceptar el repte, divendres em va portar al despatx el nou aparell, es va barallar amb els dos programes esmentats i al final es va rendir. El senyor Portes fa les coses d’aquesta manera: treu un sistema operatiu nou molt bonic, i els usuaris tenen dues possibilitats, instal·lar-lo o no instal·lar-lo. Si l’instal·len, hauran de tornar a comprar i configurar tots els altres programes que feien servir fins ara.

Que què he fet? Tornar a instal·lar a la nova màquina el programa Finestres anterior, estalviar-me 300 euros i passar de mirar-me la vista.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

La notícia del dia

La notícia del dia, resumida, és aquesta: «La Comissió Europea ha decidit imposar una multa exemplar a Telefónica per abús de posició dominant en el mercat d’accés a internet a través d’ADSL. La multa, de 151,8 milions d’euros, és per estrènyer els marges dels rivals en el negoci de la banda ampla a Espanya. Telefónica recorrerà aquesta multa, l’import de la qual representa el 2,43% del seu benefici net de l’any passat.»

Heu vist aquesta notícia obrint moltes portades i amb lletres ben grosses, oi? No? Només ix en un raconet i la notícia del dia és que a l’estiu es produeixen incendis i que un polític ha promès no sé què? Que estrany... Hi ha gaires precedents de multes de vint-i-cinc mil milions de pessetes? Potser la notícia no surt més gran a les portades perquè a Telefónica, un dels grans anunciants en la premsa d’aquest país, no li agrada que hi surti? (Hi ha un diari espanyol que es publica a Barcelona, molt divertit, que escriu la notícia a l'inrevés, com si la multa fos imposada per Españñña i Telefónica a la Comissió Europea, i fins i tot li posen un semàfor vermell a la comissària de Competència de la CE, apa, per haver-se portat malament.)

I a més, deixant de banda que els recursos judicials poden fer que el pagament de la multa s’endarrereixi tant com vulguin, al capdavall parlem del 2,43% dels beneficis de l’any passat. El capteniment prepotent de Telefónica en el mercat de les telecomunicacions, quants milers de milions d’euros, o quina part dels seus beneficis astronòmics penseu que li reporta? I doncs, creieu que s’esforçarà gaire a canviar d’actitud i a facilitar que li puguin fer la competència?

En fi, és així com funciona el món nostre. El món dels que manen, si més no.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

No es pot dir

Es va celebrar el Dia de l’Orgull Gai, amb la bandera de la pau caient a tot drap per les façanes de les conselleries, i no penso dir-hi la meva. No diré el que sincerament en penso, perquè és políticament incorrecte. I si no ho fos, tindria por que algú considerés que ho és (incorrecte), perquè en aquest tema has d’anar amb molt de compte: o subscrius, aplaudeixes i subratlles al 100% el que diuen determinats col·lectius –que no representen el que pensen tots els gais i totes les lesbianes, ni de bon tros– o ets automàticament homòfob. No hi pot haver matisos en l’adhesió al decàleg. El que jo penso sobre aquesta qüestió no és pas ofensiu, però no és ortodox al 100% respecte a la veritat pública i incontrovertible i dogmàtica –ai, que això tampoc es pot dir, que se’m veu el llautó– d’avui.

Sembla mentida que per sortir d’una situació galdosa s’hagi d’anar a parar a... Deu ser el nostre destí: per sortir del caos, una guerra; per sortir de la guerra, una tirania; per sortir de la tirania, una partitocràcia; per sortir de la partitocràcia..., no, que encara hi som, ja veurem què ens vindrà.

Dit telegràficament: igual com no es pot organitzar la vida política d’un país a partir dels traumes de les víctimes del terrorisme –que mereixen tota la solidaritat que vulgueu com a víctimes–, no es pot organitzar tampoc la vida social i familiar d’un país a partir de les urgències de les víctimes de l’homofòbia –amb tota la simpatia i la complicitat que vulgueu per als gais i les lesbianes. Sigui quina sigui la perspectiva parcial des de la qual es governi, el problema no és la perspectiva mateixa, el problema és que s’estrafà la realitat, i de retop es malmet la llengua –esdevé més difícil entendre’s. Un altre exemple: ara diu que reformaran la llei de famílies nombroses perquè hi càpiguen les famílies amb un fill si és discapacitat i només té un progenitor. I jo demano: tan difícil és fer una llei per protegir aquestes famílies, sense necessitat d’encabir-les amb fòrceps lingüístic dins les famílies nombroses? Per protegir una realitat familiar, cal que sigui «nombrosa»?

Però no diré res més del que penso de tot plegat, que encara prendríem mal i a més a més a mi no em ve d’aquí: com si volen declarar que a partir d’ara els uns són dosos: tot és tornar a aprendre a sumar i acostumar-s’hi. El que em molesta és aquest afany que tenen alguns de ser tan correctes, que arriben a fer-nos pagar entre tots la trompa d’una pobrissona que no en tenia i la troba a faltar, perquè, per descomptat, té tot el dret de tenir-ne encara que sigui una dona amb tots els ets i uts. Home (i dona), quan no hi hagi llistes d’espera ni cap mancança en la salut pública, doncs bé, ja ens mirarem això de la trompa, però mentrestant...

El que sí que constato com més va més és que hi ha molta gent amb el cap ben moblat i sense cap mena de connivència retrògrada que estan d’acord amb mi... o jo amb ells, però la immensa majoria, com jo mateix, no gosem dir-ho en veu alta. Entre altres coses perquè els únics que protesten públicament sobre aquests temes són els fatxes, i llavors tens por que no t’hi confonguin.

Jo no he dit res, eh? Ja ho he dit: per mi, com si volen que el deu valgui per dotze. Cap problema.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Una pel·lícula estranya

Ahir vaig estar amb uns amics veient en versió original subtitulada la darrera pel·lícula del finès Aki Kaurismäki, Laitakaupungin valot (Llums del capvespre, més o menys), i és tota una experiència. Quina gent més peculiar, la d’allà al nord, quina història més llunyana, quina lentitud en cada pla… i alhora quina gran capacitat de fer transcórrer els temps i els espais amb imatges nues. A vegades penses en Dreyer, també en el primer Bergman, per la planificació de les escenes, per la parsimònia, per les mirades inquietants. Però Kaurismäki va encara més enllà en el despullament humà i ens mostra la seva veritat sense concedir ni un bri de peixet als sentiments.

No us la recomano perquè és estranya, tret del cas que us interessi una història atapeïda de fum i d’alcohol –companys omnipresents de tots els personatges perdedors d’aquesta història i, per tant, de gairebé tots els personatges llevat de tres, si m’hi vaig fixar bé– i de missatges sobre la incomunicació, la prepotència, la fredor d’una societat bòrnia i muda de la qual potser no estem tan lluny com ens pensem, l’aïllament, el fi que justifica els mitjans, l’egoisme, la soledat, la fatalitat del destí, la ingenuïtat dels innocents, la inutilitat dels projectes, l’amor no correspost, l’amor interessat, l’amor traïdorenc, la desesperança, la futilitat de la vida, la ceguesa de la justícia, la fredor dels vincles humans, els convencionalismes buits, la burocràcia com a arma per a l’anorreament, el domini dels poderosos... i alhora la lleialtat d’una pobra xurrera (salsitxera, n’hauríem de dir?), d’un noi negre i d’un gos abandonat. Una fidelitat, però, a la nòrdica –això ho suposo, perquè de fet no sé com són, si és que es pot dir que tot un col·lectiu humà és de tal manera... que no, que no es pot dir. Però, vaja, quan parlo de fidelitat no penseu en ensucraments embafadors: és un gest i prou.

S’ha parlat d’homenatge a Chaplin i la comparació està ben trobada, sens dubte. El Chaplin primer, el rodamon perdedor: Charlot.

I tot, en una hora i encara no vint minuts.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)