Independència sí, però com?

L’altre dia (25 gener 2011) Ferran Sáez escrivia a l’Avui:

«És evident que Catalunya pot arribar a ser un estat independent, com també és evident que jo puc arribar a ser el propietari d’un Ferrari Testarossa (vermell, evidentment) i aparcar-lo davant del meu palauet a la Toscana. No la nega ningú, aquesta possibilitat.

»Només m’agradaria saber com es faria realitat en les actuals circumstàncies, no d’una manera difusa, genèrica i abstracta.»

Malauradament, per una part té raó. Primer perquè el context internacional imprescindible per reeixir en una aventura com aquesta fins ara l’hem cuidat ben poc. N’hi ha prou de veure que ni tan sols eixim en l’agenda de la revista Time sobre els països que tenen aquest problema per resoldre, i sí que hi apareixen el Kurdistan, el Quebec, el País Basc, el Sàhara Occidental...

Sáez, malauradament, també té una part de raó perquè és relativament fàcil dir «voteu-me a mi, que proclamaré la independència», però no és tan fàcil posar-ho en pràctica avui, ara. Demaneu-ho als independentistes «purs» del grup mixt, un dels quals fins fa quatre dies era a CiU i un altre va defensar aferrissadament fins al penúltim dia els èxits del tripartit. De fet, el líder dels «purs» ja ha dit que d’aquí un parell de mesos, abans que hagi passat mig any des que és diputat, potser es presentarà a l’alcaldia de Barcelona.

A l’hora de la veritat, ja s’ha vist, els independentistes majoritàriament cal suposar que han votat CiU o que s’han quedat a casa. O potser alguns han tornat a votar un partit anomenat Esquerra, pretès hereu d’aquella històrica Esquerra Republicana de Catalunya que va encaterinar els nostres avis.

I és que els independentistes partidaris de fer-ho ara per damunt de qualsevol altra consideració no són –no som– tants. Per dos motius.

U, no som tants no perquè siguem relativament pocs els que participem en les consultes sobiranistes que es fan a Catalunya des de fa un any i mig. Les xifres d’aquestes consultes no són indicatives perquè les votacions són purament simbòliques i hi ha molta gent pràctica que no hi participa; és independentista fins al moll de l’os, però pensa que no serveixen per a res i que més aviat descoratgen. Aquesta opinió és respectable, sobretot perquè em sembla que és majoritària entre els independentistes si les xifres de participació són tan baixes com ho són en les ciutats grans: vol dir que hi ha molta gent que pensa això que acabo de descriure. (Aclareixo que per mi les consultes sí que fan servei, perquè creen cultura al voltant, desdramatitzen el fet de parlar sobre l’assumpte i de dir cadascú la seva de manera desacomplexada i sense que passi res de tràgic –com sí que podria passar si les consultes fossin de veritat. Si els barcelonins o els empadronats a Barcelona anessin a votar amb ganes el 10 d’abril –o abans, que també es pot fer–, encara que «no serveixi per a res», potser sí que aprofitaria per a alguna cosa també de cara enfora. Com a mínim perquè la revista Time o una altra, la pròxima vegada que parlin de l’assumpte, ens tinguin en compte.)

Dos, els sobiranistes d’avui i d’ara mateix no som tants no perquè no hi hagi molts independentistes, moltíssims, almenys dos milions i mig o tres, o més i tot –que hi som–, sinó perquè molta gent fa aquesta reflexió: «Sí, sóc independentista, estic convençut que la independència de Catalunya arreglaria molts dels nostres problemes, però miri, ara mateix haig de portar la canalla a l’escola, haig d’anar a la plaça, haig de trobar feina, haig de preparar el sopar, haig de reclamar la pensió, haig de... Qui m’ajudarà ara, avui, a fer totes aquestes coses que he de fer, mentre no arriba la independència?» I llavors aquesta immensa majoria d’independentistes, quan hi ha eleccions, va a les urnes i vota, entre les dues o tres o quatre opcions de sempre, la que li sembla que podrà fer més per ajudar-lo avui i ara en les seves tasques ordinàries.

Ara bé, també cal dir que els de CiU es repengen abusivament en aquests arguments, en allò del «trepitgem de peus a terra», i que no fan passes serioses en cap direcció clara, no es mouen ni a una banda ni a l’altra, com també va fer l’altre partit d’obediència estrictament catalana durant els anys que han durat els dos governs successius de PSC-PSOE, Esquerra i ICV-EUiA. I com que no es mouen, contribueixen a afermar el que hi ha fins ara. Tot això recorda una mica, amb perdó per l’exemple, els tecnòcrates del franquisme –Sardà Dexeus, López Rodó, Estapé, etc., entre els catalans que hi havia–, que van posar mitges soles al règim dictatorial perquè pogués tirar endavant quinze anys més, fins que allò es va tornar a col·lapsar, i encara gràcies que just llavors Franco es va morir de vell i el panorama va canviar una mica. Sort que hi va haver el fet biològic, doncs, que si no haurien eixit uns altres posttecnòcrates –els mateixos que van fer la transició, potser– que haurien tornat a engiponar els sabatots de la dictadura per fer-la cuejar uns quants lustres més. Però, acabada la dictadura, llavors ens van tornar a enredar amb un esquer que ja fa 35 anys que dura, el de «ara ja veureu com ho farem bé i us tindrem en compte», etcètera.

Però sense idealisme no hi ha progrés. Els avenços sempre els han aconseguit els que pretenien l’impossible. No aconseguien l’impossible, certament, però sí que feien que amb el seu crit impacient i el seu cop de puny damunt la taula s’avancés una miqueta més, i de vegades molt més. I ara que no em diguin que el concert o pacte que s’han empescat és un cop de puny damunt la taula, perquè això ja no ens ho creiem. Jo no conec ningú que hagi votat CiU pel tema del pacte econòmic: tothom que conec que diu que els ha votat ho ha fet per les qüestions que deia abans: feina, escola, seguretat ciutadana, pensions... economia domèstica d’avui i d’ara, no pas promeses vagues de futur sobre «condicionar el govern de Madrid» i aquestes històries.

O sigui, si no avancem realment per la via del sobiranisme, si no anem més enllà del peix al cove que fins ara ha practicat sempre CiU –l’anomenat pacte econòmic, hi torno, també és un plat de peix– igual com els dos darrers experiments governamentals, la causa, la culpa, serà nostra, dels nostres polítics, de tothom.

Sigui com sigui, tots i totes podem ajudar en el terreny del reconeixement internacional de Catalunya. Tant de bo hi hagi cada cop més gent engrescada a fer, de franc, la tasca fosca de mantenir encesa la flama a l’exterior. Ja ho fan el Col·lectiu Emma i uns quants més. Aquesta és la via, ara com ara, fins que els polítics decideixin fer un pas endavant en aquesta direcció sense esperar que la cosa estigui «més madura» –mentre no fan res perquè maduri.

Perquè la veritat és que, en democràcia, els polítics ens fan falta.

(Ara que hi som, Jordi Pujol podria tenir un paper a fer en el context exterior, perquè parla idiomes i coneix gent. S’hi veu amb cor? S’hi posarà? O només ha parlat per parlar i ha dit el que ha dit perquè ara el que pugui dir ja no compta ni impressiona ni fa cossigolles a ningú?)

Un cop més, doncs, no tinc solucions, només preguntes.

Tòpics desemmascarats (5): «Els “ismes” són dolents»

N’estic cansat de sentir-ho: «Tots els “ismes” són sospitosos.» Suposo que volen dir que aquests misteriosos «ismes» són parcials o sectorials –sovint amb el sentit de sectaris–, com si l’acabament d’una paraula en -isme li afegís un deix de perversitat.

Però el fet cert és que el sufix -isme és un recurs absolutament innocent de la llengua i abasta molts terrenys. No sé si els que repeteixen el tòpic pensen només en ideologies i creuen que els que són partidaris de tal ideologia o de tal actitud definides amb una paraula acabada en -isme necessàriament rebutgen els que no són d’aquella corda.

Per demostrar que no és així, que el sufix -isme no inclou necessàriament cap ideologia perversa, n’hi ha prou amb pensar en l’altruisme, el pluralisme, el pactisme o l’ecumenisme.

Vegem què diu el diccionari sobre aquest -isme: «sufix, del llatí -ismus, que significa: 1 teoria, doctrina o corrent artístic. Ex.: optimisme, comunisme, romanticisme, budisme. 2 paraula o expressió provinent de. Ex.: castellanisme, llatinisme.»

O sigui, per una banda el diccionari (en aquest cas el GDLC, el d’Enciclopèdia; al diccionari del IEC no ho he trobat) pot haver induït, en l’accepció primera, a la idea que «els “ismes” són dolents», perquè el mot doctrina és com a mínim sospitós per als qui es vanten de no tenir doctrina (sense adonar-se que «no tenir doctrina» és la formulació d’una doctrina). Però per l’altra el diccionari és incomplet, perquè en cap de les dues accepcions no s’hi pot encabir, em sembla, ni atletisme ni altres disciplines esportives, o mots com periodisme, mecanisme o metabolisme. En qualsevol cas la segona accepció («paraula o expressió provinent de») desmenteix el tòpic que dèiem, que «els “ismes” són dolents».

(Que optimisme sigui una «teoria, doctrina o corrent artístic», com suggereix el diccionari citat, em penso que és molt discutible. No em sembla que la «disposició d’esperit consistent en una propensió a veure i a jutjar les coses sota l’aspecte més favorable» [accepció segona de optimisme al mateix GDLC] sigui ni cap teoria, ni cap doctrina ni cap corrent artístic. És simplement això, una disposició d’esperit, una actitud davant la vida que pot ser perfectament genètica, per dir-ho d’alguna manera, o anar variant de dia en dia segons els ritmes vitals o atmosfèrics.)

Tot seguit, apunto unes quantes paraules purament descriptives –són disciplines, termes, fenòmens o àmbits científics, o són actituds, o bé activitats, esports i aficions, o estris genèrics, o professions...– acabades en -isme que ens haurien de fer desemmascarar per sempre el tòpic segons el qual «els “ismes” són dolents»:

- optimisme, civisme, altruisme, heroisme, pacifisme, pactisme, pluralisme, ecologisme, ecumenisme, realisme, humanisme, humanitarisme, humorisme, idealisme, inconformisme, racionalisme, objectivisme, pragmatisme, protagonisme...

- atletisme, aeromodelisme, ciclisme i motociclisme, automobilisme, alpinisme, amateurisme, escafandrisme, excursionisme, olimpisme, socorrisme, paracaigudisme, piragüisme, sardanisme, modelisme, senderisme, submarinisme...

- col·leccionisme, concertisme, cultisme, dialectalisme, documentalisme, exotisme, grafisme, lirisme, neologisme, tecnicisme, paral·lelisme...

- ruralisme, metabolisme, eufemisme, magnetisme, funcionalisme, mecanisme, periodisme, pessebrisme, sincronisme...

Etcètera.

Perquè es vegi que l’assumpte –el tòpic– fa temps i temps que dura, ara que som a l’Any Maragall em ve de gust reproduir una frase sobre els «ismes», precisament, que Joan Maragall va escriure al Diari de Barcelona del 12 desembre 1901 (tradueixo del castellà; Maragall, tret d’una vintena d’articles en català publicats a Ilustració Catalana, reservava la seva llengua materna per a la poesia i la correspondència personal): «Els ismes, en general, representen un cúmul d’abnegacions individuals en favor d’una causa col·lectiva. Abnegacions més admirables per tal com les més absolutes i profundes solen ser les més inconscients.» El poeta de Sant Gervasi, doncs, es va deixar endur també pel tòpic.

Tòpics desemmascarats (4): «A València no es parla valencià»

Qui diu València podria dir Barcelona, Castelló, Elx, Palma, Tarragona o l’Hospitalet de Llobregat, perquè la frase se sent i es repetix en diversos indrets. Però esta volta qui desemmascara el tòpic és Ferran Suay, amb un article publicat en El Punt (edició de València) la vigília del darrer Nadal. En reprodueixo un extracte:

«“Tot és baixar del tren a l’estació del Nord i ja no sents parlar valencià a ningú!” Segur que aquesta frase l’hem sentida un grapat de vegades. Proveu de preguntar a qui la diu: “I tu, en quina llengua parles quan vas a València?” Si són sincers, la majoria et respondran que en castellà. I d’ací plora la criatura. Diuen que la vida és com un eco: allò que sents depén molt de què dius tu. I de com ho dius, hi afegiria jo.

»Fa uns dies en vaig fer una prova. Era dissabte de vesprada i –amb la meua companya– vam anar al carrer Colom, conegut centre comercial del Cap i Casal, amb la intenció de comprovar fins a quin punt la realitat s’ajustava o no al tòpic. Vàrem entrar en botigues i més botigues, sense descuidar-nos els coneguts grans magatzems. Ens adreçàvem a les dependentes (totes eren dones), preguntant per articles o demanant informació. En total ens atengueren dotze persones, de les quals onze ho van fer en valencià. Cal dir que la que ens atengué en castellà ens tractà amb la mateixa amabilitat que les altres.

»Potser algú es preguntarà quin és el truc? L’explicaré amb molt de gust. El truc està en adreçar-te a les persones en valencià. Tant si et sembla que fan cara de ser valencianes com si no (per cert, com és concretament una cara de valencià?). I encara n’hi ha més: si et contesten en castellà, el truc consisteix a seguir parlant en valencià. No per obstinació, sinó per cortesia. Perquè probablement –d’entrada– no ha caigut en el compte que li estaves parlant en valencià, i ha seguit aplicant el vell automatisme de parlar als clients en espanyol. Quan tu continues en valencià, li dónes l’oportunitat de notar-ho i de poder passar tranquil·lament al valencià. Donar oportunitats a la gent és –sens dubte– un gest de cortesia i un acte de bona educació.

»No sé quantes d’aquelles persones tenien el valencià com a llengua familiar, o quantes l’havien aprés a l’escola o al carrer. I no m’importa gens ni miqueta. Totes elles van fer, senzillament, una cosa ben normal, inequívocament professional i que té tota la lògica: es van adaptar a la llengua del client. Des d’una perspectiva comercial, es tracta –evidentment– d’una estratègia correcta.

»Quan entrem en un comerç, és molt probable que la persona que ens atén s’adapte a nosaltres. I això vol dir que la responsabilitat sobre quina llengua s’hi parlarà passa –d’entrada– per la nostra iniciativa. Si decidim fer-ho en valencià, hi ha moltes més probabilitats que ens contesten en la mateixa llengua, que no si optem per amagar la llengua i –treballant a favor de la confirmació del tòpic– parlem directament en castellà.

»Els tòpics, com els prejudicis, només s’estavellen contra l’experiència directa. Per això, quan anem a València, quan entrem als comerços o als grans magatzems, provem-ho i comprovem-ho. Provem –d’entrada– a parlar en valencià, i comprovem quanta gent ens respon parlant com nosaltres. I si us ha semblat que les meues xifres són exagerades, em sembla molt bé: feu la vostra pròpia estadística. Proveu i comproveu què passa quan –d’entrada– parleu en valencià.»

Brachfield tenia raó

Poc abans d’esclatar la crisi, algú, a Barcelona mateix, la va preveure, la va mig anunciar, va dir noms de països –només s’oblida d’Irlanda– i de sectors en perill. Gairebé tot s’ha acomplert. Recuperem l’entrevista que va fer Víctor M. Amela a Pere Brachfield el mes de febrer del 2007. Brachfield parlava sobretot de morositat, però morositat volia dir endeutament, que volia dir precarietat, que volia dir manca de confiança, que volia dir crisi quan alguna peça de la base fallés.

–Qui són els més morosos d’Europa?
–Els grecs: de mitjana paguen a 105 dies vista.

–Qui els segueix?
–Els portuguesos: 99 dies. Després els italians, a 98 dies. I en quarta posició, els espanyols, a 90 dies.

–Dubtós honor.
–I els tercers en risc de impagament. Només per darrere de Portugal i Hongria.

–Cal amoïnar-se per això?
–A mi em sembla vergonyós... però ser morós no està tan mal vist en aquesta cultura com en altres: un amic meu francès se sorprèn quan veu que aquí has de perseguir el deutor perquè et pagui.

–Ah, i allà no?
–Allà, i gairebé a tot Europa, n’hi ha prou amb una carta o avís. Dos, màxim! Aquí és al revés: el deutor es considera exempt de pagament si el creditor no l’assetja. Fins el refranyer ho recull: “Quien en Espanya dineros ha de cobrar muchas vueltas ha de dar.”

–I ens inventem el cobrador del frac.
–Sí. Un altre refrany espanyol diu: “Deuda vieja, deuda muerta”, o sigui, que si vols cobrar ja saps que has d’afanyar-te... o oblidar-te’n. Per això sorgeixen aquests cobradors disfressats de tuno, de torero, de gaiter... Hi ha desenes d’empreses de cobradors de morosos amb disfressa a Espanya! A la resta dels països europeus les prohibeixen.

–Total, que som alegres morosos.
–Sí. I em fa l’efecte que ho serem encara més.

–Per què?
–Devem als bancs –entre particulars, empreses i administracions–dos bilions d’euros, amb b de barbaritat! El 75% d’aquest deute correspon a hipoteques... [...]

–De quin país europeu hauríem d’aprendre a ser menys morosos?
–De Finlàndia: els pagaments entre empreses són a 30 dies, i els compleixen.

–I afecta la morositat a l’economia?
–Moltes empreses petites i mitjanes fan fallida a causa de la morositat de clients. Comporta un llast greu.

–Podem quantificar aquest llast?
–Difícil. El fet greu és que ens hem aficionat a finançar les nostres empreses a còpia de demorar pagaments a proveïdors...

–Que alhora demoraran el pagament a altres...
–Un cicle viciós, i tant! Sostinc que això podria tallar-se si la justícia actués d’ofici i amb celeritat per penar el morós.

–I per què no ho fa?
–Només un 23% de les empreses presenta demandes per impagaments: s’estimen més cobrar menys (o no cobrar) que enemistar-se per sempre amb un client... i menys quan saben que només el 50% de les sentències s’executa, i es recupera només el 35% de la reclamació...

–El morós sap que ho té tot a favor [...]
–Avui no va ningú a la presó per deutes. I no sempre va ser així: en el dret romà, el creditor tenia dret a vendre el morós com a esclau. A l’edat mitjana, el penjaven. I Carles I enviava a galeres l’insolvent.

–Tampoc no caldria [...]
–Sí, però no són els particulars els més morosos a Espanya: ho són les administracions públiques! Hi ha ajuntaments, comunitats autònomes i organismes públics de l’Estat que demoren fins a 900 dies els pagaments.

–Deunidó! Dit el pecat, digui el pecador.
–La sanitat valenciana, per exemple: compra medicaments, material hospitalari... i triga gairebé tres anys a pagar-los.

–Per sectors, quin és el més morós?
–La construcció: fa un any pagava els materials a 200 dies. Ara ja a 225 dies [...]

–I vostè, ha sigut morós algun cop?
–Mai! Jo tinc una filosofia: no compro res que no pugui pagar al comptat.

–Que estrany que és, vostè.
–Ja, perquè aquí ens hem acostumat a gastar més del que podem: estem immergits en un consumisme desfermat. Jo m’hi nego: no penso consumir per damunt de les meves possibilitats. Tinc una petita hipoteca i refuso endeutar-me més.

–És la seva filosofia. I la del morós quina és?
–El morós es repeteix aquest mantra: “Si ignoro el creditor, desapareixerà...!” I el fet llastimós és que, a Espanya, funciona.

(Adaptat de La Vanguardia, 22 febrer 2007)

Perles (62): El nacionalisme espanyol

«Entre els mites que conformen el relat nacionalista de la història d’Espanya [hi ha el fet que] en el canvi de segle [XIX a XX] els intel·lectuals del 98 havien identificat el paisatge de Castella –esdevinguda regió símbol– i el seu idioma amb Espanya [...]

»Des dels anys de la Primera Guerra Mundial, passant per la dictadura de Primo de Rivera, s’observa com el nacionalisme conservador va guanyant terreny, en potenciar una visió del passat militarista, tradicional i catòlic (es commemorà el mite de la Reconquesta, la batalla de Covadonga o el Cid), el procés de la qual culminarà durant la dictadura franquista, que es farà seus ideològicament els símbols i mites nacionals, des dels Reis Catòlics a Goya, Cervantes, els Àustries, El Escorial [...]

»Durant el període democràtic, hem assistit a una nova epidèmia de commemoracions, com les de Carles I, Felip II o els fastos del descobriment d’Amèrica el 1992, per culminar amb el deliri cervantí del 2005 [...] En tots aquests esdeveniments s’ha projectat una visió triomfalista, panamericanista i globalitzadora d’Espanya a través de la seva llengua i la seva herència cultural, davant les “amenaces” dels nacionalismes “perifèrics”.»

Ana Carmen Lavín Berdonces, «El Greco entre dos siglos. De la construcción de un pintor al nacimiento de un mito», a Domenikos Theotokopoulos 1900. El Greco, catàleg exposició, Sociedad Estatal para la Acción Cultural Exterior de España (Seacex) - Instituto Nacional de Bellas Artes de México - Tf Editores, Mèxic DF 2009, pàgs. 51-52. L’autora de la citació és la gerent del Museo del Greco de Toledo i va ser la comissària científica de l’exposició esmentada.

Afegitó del 2 febrer 2011. Lema d’una exposició del CCCB, «El d_efecte barroc», gener 2011: «Lo hispano está embarrocado. ¿Quién lo desembarrocará? El desembarrocador que lo desembarroque buen deshispanizador será.»

Adéu a ‘Llengua Nacional’

Us vaig explicar que havia enviat una carta als de Llengua Nacional per demanar-los la baixa com a soci i com a subscriptor de la revista, i que us la reproduiria. Aquí la teniu:

«28 d’octubre del 2010

»Benvolguts,

»Avui per mi és un dia de dol doble, perquè acomiadem Joan Solà i perquè també aquest dia us comunico la meva decisió que em doneu de baixa de Llengua Nacional.

»Deixant de banda altres discrepàncies, fins ara assumibles, us haig de dir que ja no em va agradar gens ni mica la manera com vau tractar Solà –que alguns considerem una de les tres grans patums de la llengua nostra, juntament amb Fabra i Coromines– a l’editorial del n. 68, amb motiu del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2009. Allà fèieu, després de lloances inexcusables (i alhora expressades amb un to reticent ja des del final del 1r paràgraf... quan preteníeu felicitar-lo!), afirmacions com ara aquesta: “...com diuen els seus alumnes i com experimenten els seus lectors, aquest professor i autor és molt destre a l’hora de suscitar qüestions i plantejar problemes, però segurament no tant a l’hora d’enfocar-los correctament i trobar-hi solucions encertades” (els subratllats són meus).

»Aquesta generalització (“els seus alumnes... els seus lectors... correctament... encertades”, com si això que li retraieu els passés absolutament a tots i es pogués estendre a totes o gairebé totes les qüestions que el professor Solà suscitava) es produïa a l’editorial, com deia. O sigui, era la posició oficial de la casa, no rectificada posteriorment. Per tant, només que hi hagués un alumne i un lector que no pensessin això que dèieu que pensaven tots, la mentida i la injustícia serien ja flagrants. I com que aquests dos anys darrers he tingut l’oportunitat de parlar amb força exalumnes, alumnes i lectors de Joan Solà, i la immensa majoria (diguem que un 90%) pensen exactament el contrari del que dèieu a l’última part de la frase que he reproduït del vostre editorial, he pogut confirmar que el que dèieu era només una novel·la que us havíeu empescat... no sé exactament amb quin objectiu.

»Jo no toleraria que algú em vingués a felicitar per algun motiu (pel meu sant o per l’aniversari, posant per cas) i que alhora, el mateix dia, em critiqués. El faria fora de casa immediatament, per mal educat. Si tens alguna cosa a dir-me que no t’agradi de mi –li diria–, me la dius un altre dia, no aprofitis el dia que tothom ve aquí a felicitar-me i a celebrar-ho per fer veure que tu també t’alegres amb nosaltres però, és clar, matisant-ho tot prou bé a fi que ningú t’ho pugui retreure si després van mal dades. “Jo el vaig felicitar, però alhora li’n vaig dir quatre de fresques.” Escolteu, o feliciteu o retraieu, però no tot alhora per quedar bé amb tothom, com van fer també aquells dies del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes determinats mitjans de comunicació d’obediència espanyolista que van felicitar Solà per la seva contribució a la llengua però alhora el van criticar per ser massa arrauxat des del punt de vista nacional.

»D’aquesta actitud se’n diu... una cosa que ara no diré.*

»La cirereta que m’ha fet decidir a formalitzar la baixa ha estat, però, l’atac furiós de què ha estat objecte un amic meu, Albert Pla Nualart, al darrer núm. de la revista (n. 72). Nou pàgines seguides dedicades a bescantar, amb atacs personals, les afirmacions fetes en un llibre seu. Entendria la crítica, fins i tot furiosa, del llibre a les pàgines corresponents del final, però no entenc aquesta crítica de continguts i d’intencions, tot barrejat, en un article de 9 pàgines amb el qual hom enceta la revista després de la pàgina editorial. És evident, doncs, que li heu volgut donar un protagonisme especial. Em direu que el llibre de Pla Nualart és ple de desqualificacions personals, i això ho podríem discutir, però el llibre de Pla Nualart és un llibre que si vols el compres i, si no, no el compres, i en canvi la revista jo la rebo de totes totes. I jo no vull rebre revistes anomenades Llengua Nacional amb atacs o contraatacs d’aquesta mena a una persona que fa anys que treballa, de la seva manera, a favor de la mateixa llengua nacional i que, a més a més, és amiga meva, encara que en alguns punts o força punts tinguem discrepàncies.

»Com deia, doncs, és un dia de dol doble per a mi. Feu el favor de cancel·lar la meva subscripció i preneu nota de la meva baixa com a soci de Llengua Nacional.

»No prenc les meves decisions a la babalà. Aquesta tampoc. Us prego, doncs, que no us esforceu a fer-me canviar d’opinió.

»Cordialment,

(signatura)»

*Ara la dic: fer la puta i la ramoneta.

Tòpics desemmascarats (3): «No se n’ha de dir xampany, se n’ha de dir cava»

Mireu:

- Diccionari de la llengua catalana, de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC):
xampany 1 m. [...] Vi escumós criat en cava i produït a la regió francesa de la Xampanya. 2 m. [...] Vi escumós elaborat en una cava.

- Gran diccionari de la llengua catalana, d’Enciclopèdia Catalana (GDLC):
xampany m [...] Designació ordinària del vi escumós criat en cava, obtingut de varietats de raïm adients i que, en destapar l'ampolla, produeix escuma o efervescència natural i persistent, a causa del seu contingut en diòxid de carboni dissolt en estat de sobresaturació.

- Gran diccionari 62 de la llengua catalana, diccionari d’ús d’Edicions 62 (GDLC62):
xampany 1. Vi escumós criat en cava i elaborat a l’estil de Xampanya. 2. Denominació tradicional del vi escumós.

- Diccionari català-valencià-balear, d’Alcover-Moll (DCVB):
xampany Vi escumós elaborat a l’estil de la comarca francesa de Champagne.

- Diccionari general de la llengua catalana, de Pompeu Fabra (DGLC):
xampany Vi escumós elaborat a l’estil de Champagne.

(Les cursives són meves.)

I doncs, és fals que dels xampanys n’hàgim de dir caves o vins escumosos o una altra cosa quan no hagin estat elaborats estrictament a la regió francesa de Xampanya. Provingui d’on provingui, si és un vi escumós en podem dir xampany, cava, vi escumós o vi aixampanyat. O sigui, tornem-hi, no és incorrecte des del punt de vista lingüístic dir-ne xampany, del cava.

Una altra cosa són els problemes comercials que puguin tenir els productors de cava i d’altres vins escumosos amb les denominacions d’origen i amb les etiquetes dels seus productes. Però això no afecta ni la manera de parlar dels catalans ni la correcció de la paraula xampany, que té més d’un segle d’història al darrere. Només faltaria.

Quan algú et diu amb contundència que del cava no se’n pot dir xampany penses de seguida que aquella persona té interessos econòmics en la promoció de la denominació comercial «cava». O que està mal informat. És com si algú t’amonestés per dir caviar d’uns ous d’esturió que no vénen de Turquia, o per anomenar corbata aquella peça de roba que no està feta a Croàcia, o per dir que tens un cotxe encara que no s’hagi fabricat a Hongria, o per descriure’l com a sedan si no és anglès. (Suposo que s’entén implícitament que caviar, corbata, cotxe i sedan són mots d’origen turc, croat, hongarès i anglès respectivament. Però no hem de demanar permís cada vegada als membres de les acadèmies de les llengües de les quals provenen les paraules esmentades per fer-les servir.)

Una cosa són les marques, els interessos i les prohibicions comercials i una altra la llengua i els seus usuaris, que també podem parlar de cel·lo, de vambes, de dònuts i de moltes altres coses sense que la cinta adhesiva, les esportives o les rosquilles siguin de les marques comercials corresponents.

I això no vol dir que estigui en contra de la promoció del mot cava. A mi ja m’està bé. Però sense prohibicions lingüístiques, sisplau, que no us pertoquen.

Mutatis mutandis, això és força similar al que deia amb motiu de les marques comercials que ara patrocinen a alguns equips esportius. Es diguin com es diguin oficialment els equips, no hi ha res que impedeixi als parlants –ni als mitjans de comunicació, ara que hi som– continuar parlant del Manresa, del Reus Esportiu, del Joventut o del Voltregà. Com sempre, vaja.