Déu crida Moisès des del Sinaí
Fa 5 anys
dimecres, 29 de novembre del 2006
Històries del metro (4): No hi pugeu després de sentir el senyal
Aquesta és més vella que anar a peu, però ara em ve de gust recordar-la, perquè tot i que he vist de vegades que hi ha gent que se n’ha queixat als diaris, les coses continuen igual. El 90% de les vegades que sona el senyal de tancament de portes del metro, el conductor, que és qui l’activa, sap perfectament que la gent que s’esperava a l’andana no ha acabat de pujar al tren. I tanmateix, fa sonar el senyal perquè la gent s’afanyi. I és veritat, quan sents el senyal, t’hi afanyes. Però resulta que en totes les portes del metro hi diu clarament que «no (hi) pugeu després de sentir el senyal» («el xiulet», diu textualment, i fa pensar en els caps d’estació de l’antiguitat, amb la bandera, el barret, el fanal i, efectivament, el xiulet). I doncs? Ens conviden a desobeir. Caldria inventar un altre senyal per fer que la gent s’afanyi, o bé canviar el missatge d’avís... o bé anar una mica més tranquils per la vida i deixar que la gent que hi ha a l’andana pugi tranquil·lament als vagons, que ja n’hi ha prou de presses per tot arreu i en totes les circumstàncies. Crec que valdria la pena rumiar-hi.
dissabte, 25 de novembre del 2006
Històries del metro (3): «Per la seva seguretat...»
«Per la seva seguretat, està totalment prohibit baixar a la zona de vies.» Des de fa un temps, se sent aquest avís per la megafonia del metro. I jo no l’entenc. Hi ha algú que baixi a la zona de vies sense saber que allà no és gens segur estar-s’hi? Hi ha gent que passi d’una andana a l’altra per les vies sense ser conscient que s’hi juga el coll? No, els que baixen a la via ho fan justament per això, pel risc que comporta. I, per tant, els és igual el que digui la megafonia del metro. Llavors, per què els del metro ens diuen que la prohibició la fan «per la nostra seguretat»? Hi ha un motiu: és políticament incorrecte prohibir una cosa sense explicar amablement al presumpte transgressor que la prohibició es fa pel seu bé. Però hi ha casos –i aquest n’és un– que aquesta mena de protocols del fet políticament correcte són un insult a la intel·ligència.
De tota manera, no em sembla malament la prohibició. Jo discrepo en la forma, que caldria que fos taxativa i sense apel·lar a «la nostra seguretat». Potser seria més efectiu una cosa com: «Qui baixi a la zona de vies rebrà una multa de 3.000 euros.» O una altra quantitat que superi de bon tros les apostes que corren per baixar a la via.
(Afegitó del 30 de gener del 2007. Aquest matí he sentit per primera vegada la nova versió de l'avís: «Està totalment prohibit baixar a les vies.» Suposo que la modificació no s'ha fet amb motiu de la nota aquesta del vigilant del far: era de sentit comú i fins i tot als llocs més increïbles hi sol haver gent amb seny, gent amb prou empenta per comentar les seves perplexitats als de més amunt i gent de més amunt que se'ls escolta. El darrer pas és el més difícil... i la dificultat aquesta és el factor que descoratja tants colps la gent amb seny que ha de fer els passos previs.)
De tota manera, no em sembla malament la prohibició. Jo discrepo en la forma, que caldria que fos taxativa i sense apel·lar a «la nostra seguretat». Potser seria més efectiu una cosa com: «Qui baixi a la zona de vies rebrà una multa de 3.000 euros.» O una altra quantitat que superi de bon tros les apostes que corren per baixar a la via.
(Afegitó del 30 de gener del 2007. Aquest matí he sentit per primera vegada la nova versió de l'avís: «Està totalment prohibit baixar a les vies.» Suposo que la modificació no s'ha fet amb motiu de la nota aquesta del vigilant del far: era de sentit comú i fins i tot als llocs més increïbles hi sol haver gent amb seny, gent amb prou empenta per comentar les seves perplexitats als de més amunt i gent de més amunt que se'ls escolta. El darrer pas és el més difícil... i la dificultat aquesta és el factor que descoratja tants colps la gent amb seny que ha de fer els passos previs.)
Què se n’ha fet del bo d’en Josep?
En els darrers fullets de la Sagrada Família, allà on parlen del projecte d’acabament del temple, no hi apareix cap torre dedicada a sant Josep. Al mig, damunt el creuer, sembla que ara només hi ha previstes dues torres centrals, l’una dedicada a Jesús i l’altra, enganxada, a Maria, envoltades totes dues de quatre més que serien els evangelistes. Abans, jo diria que s’explicava que al mig hi hauria tres torres, també envoltades per les quatre esmentades. I em sembla recordar d’alguna biografia de l’arquitecte que els promotors de l’església eren una associació de devots de sant Josep. I doncs, que no eren tres, els de la Sagrada Família? Hi ha algú que m’ho pugui explicar? Volen convertir la sagrada família en monoparental o què?
Des del pis on visc ara, si trec molt el cap per una finestra que dóna a l’avinguda de Gaudí, puc veure per damunt de l’edifici del costat la punta del cimbori de la torre de Sant Bernabé, l’única torre que s’havia acabat quan es va morir Gaudí, el 10 de juny del 1926. Les altres tres torres de la façana del Naixement es van acabar l’any 1929.
(He estat a punt de començar l’article escrivint «ara que tenim un president que es diu José...», però he tornat a fer el propòsit, avui mateix, de no parlar durant una temporada de política. N’estic fart, de tota aquesta trepa.)
El 29 de novembre m’escriu Anna Perarnau, cap de premsa i comunicació de la Sagrada Família:
«Hola Pere, T’envio l’explicació de les torres i el sant Josep:
»Ja des del primer projecte de Gaudí per a la Sagrada Família en el cimbori central hi col·loca Jesucrist al centre, els 4 evangelistes al costat (que són els que van escriure i ens van donar la possibilitat de conèixer la vida de Jesús, sense els quals actualment no sabríem el que sabem), i la mare de Déu. En cap dels plànols hi era present sant Josep amb una torre. Hem de tenir present que en aquella època hi havia una gran devoció per la verge Maria.
»Si és cert que els promotors del temple foren l’Associació de Devots a Sant Josep, i que a l’interior del temple, i col·locat en un lloc destacat, hi haurà una escultura de sant Josep.
»Qualsevol altre dubte, ja ho saps! Per cert, felicitats pel blog i si mai en poso un a la web (l’estem fent nova) t’aviso, d’acord?
»Atentament,
»Anna Perarnau
»Responsable de premsa i comunicació.»
Hi ha serveis de premsa que funcionen i n'hi ha, fins i tot, que funcionen bé. Tot i això, jo no estic d'acord que el bo d'en Josep no tingui torre pròpia, en un temple que tindrà fins a divuit torres dedicades a sants, sent com és en Josep un dels tres membres de la trinitat titular d'aquesta església. Però jo ja no hi puc fer res més.
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Des del pis on visc ara, si trec molt el cap per una finestra que dóna a l’avinguda de Gaudí, puc veure per damunt de l’edifici del costat la punta del cimbori de la torre de Sant Bernabé, l’única torre que s’havia acabat quan es va morir Gaudí, el 10 de juny del 1926. Les altres tres torres de la façana del Naixement es van acabar l’any 1929.
(He estat a punt de començar l’article escrivint «ara que tenim un president que es diu José...», però he tornat a fer el propòsit, avui mateix, de no parlar durant una temporada de política. N’estic fart, de tota aquesta trepa.)
El 29 de novembre m’escriu Anna Perarnau, cap de premsa i comunicació de la Sagrada Família:
«Hola Pere, T’envio l’explicació de les torres i el sant Josep:
»Ja des del primer projecte de Gaudí per a la Sagrada Família en el cimbori central hi col·loca Jesucrist al centre, els 4 evangelistes al costat (que són els que van escriure i ens van donar la possibilitat de conèixer la vida de Jesús, sense els quals actualment no sabríem el que sabem), i la mare de Déu. En cap dels plànols hi era present sant Josep amb una torre. Hem de tenir present que en aquella època hi havia una gran devoció per la verge Maria.
»Si és cert que els promotors del temple foren l’Associació de Devots a Sant Josep, i que a l’interior del temple, i col·locat en un lloc destacat, hi haurà una escultura de sant Josep.
»Qualsevol altre dubte, ja ho saps! Per cert, felicitats pel blog i si mai en poso un a la web (l’estem fent nova) t’aviso, d’acord?
»Atentament,
»Anna Perarnau
»Responsable de premsa i comunicació.»
Hi ha serveis de premsa que funcionen i n'hi ha, fins i tot, que funcionen bé. Tot i això, jo no estic d'acord que el bo d'en Josep no tingui torre pròpia, en un temple que tindrà fins a divuit torres dedicades a sants, sent com és en Josep un dels tres membres de la trinitat titular d'aquesta església. Però jo ja no hi puc fer res més.
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dijous, 23 de novembre del 2006
Montilla diu que defensarà el castellà
José Montilla, que demà serà el nou president de la Generalitat de Dalt, diu que «vetllarà per l’ús i el respecte de la llengua castellana, que és també la llengua de molts catalans i un instrument indispensable per a tothom». M’és igual que això vagi acompanyat d’altres frases en què diu que treballarà «pel ple reconeixement internacional de la llengua catalana i per l’extensió progressiva del seu ús social en el conjunt de les terres de parla catalana», etc. Parlar avui, ara, de vetllar per l’ús i el respecte de la llengua castellana és, per mi, una declaració de principis que em sembla que no té precedents. O com a mínim és una rendició davant la cridòria d’una minoria de demagogs que demanen «libertad». Dir això és reconèixer que el castellà pateix, és admetre que hi ha una imposició general del català, és oblidar que Espanya i els seus poders omnímodes són presents també a Catalunya i es fan sentir amb prou força cada dia, també pel que fa a la defensa de la seva llengua, l'espanyol. És, doncs, tancar els ulls a la realitat. És com si algú afirmés a Barcelona que «vetllarà per l’ús i el respecte del cotxe privat», el cotxe!, que és l'amo i senyor de la mobilitat ciutadana en aquest país, quan el que cal és protegir molt més el transport públic, l'espai vital dels que van a peu, els carrils per a bicicletes i en general tota la mobilitat alternativa.
Senyor Montilla, no sé què farà exactament per complir aquest propòsit, però li haig de dir de moment que això que ha dit em fa por, molta por. Si jo hagués estat votant del tripartit i no estigués decebut del pacte, ara mateix diria: «Mai més.» Sí, només per aquesta frase, una sola frase en una hora i mitja de discurs.
I això que m'havia fet el propòsit de no rondinar, de deixar fer i d'esperar una mica de temps. A la primera, ja he saltat. No pot ser que sigui tan inconstant. Però és que...
Senyor Montilla, no sé què farà exactament per complir aquest propòsit, però li haig de dir de moment que això que ha dit em fa por, molta por. Si jo hagués estat votant del tripartit i no estigués decebut del pacte, ara mateix diria: «Mai més.» Sí, només per aquesta frase, una sola frase en una hora i mitja de discurs.
I això que m'havia fet el propòsit de no rondinar, de deixar fer i d'esperar una mica de temps. A la primera, ja he saltat. No pot ser que sigui tan inconstant. Però és que...
Llibres en català
Resumeixo unes quantes dades de les llibreries que han eixit aquests dies a la premsa.
El Corte Inglés diu que el 20% de tots els llibres que ven als quatre magatzems de Barcelona ciutat són en català. És el mateix percentatge de la Catalònia, també de Barcelona, i de la Babel, a Castelló. La Casa del Llibre de Barcelona puja al 22%. Abacus de Barcelona i Caselles de Lleida arriben al 25%. La Gralla de Granollers, al 30%. La Jaume Mansó de Palma, al 40%. La 2 de Viladric, de Tortosa, al 45%. La Tralla de Vic i la 22 de Girona arriben al 50%. Són percentatges, hi insisteixo, de TOTS els llibres que es venen en aquestes llibreries (si els botiguers no han enganyat els periodistes). Més ben dit, tot això són llibres que hi tenen disponibles. Les vendes finals poden ser més baixes o més altes sobre el total (per exemple, els d’El Corte Inglés diuen que les vendes en català no arriben al 20% del total).
Pel que fa a la literatura infantil i juvenil, el percentatge més baix, en aquest cas, de venda d’exemplars en català és de la Babel de Castelló (un 45% dels exemplars venuts d’aquest segment eren en català), però eixe percentatge puja al 50% a Palma, al 52% a l’Abacus, al 60% a la Catalònia i la Casa del Llibre, al 75% a El Corte Inglés (!), al 80% a La Gralla de Granollers, al 90% a Girona, Lleida i Tortosa i al 95% a Vic. Cal insistir-hi: són els percentatges de venda de llibres infantils i juvenils en català.
Pel que fa al segment de les traduccions, el 25% de les que ven la Casa del Llibre són en català, el mateix percentatge que la Babel de Castelló, però les xifres pugen força en les altres llibreries: 40% a El Corte Inglés (!), 45% a Tortosa i a la Catalònia, 50% a Lleida i Granollers, 55% a l’Abacus, 60% a Palma, 85% a Girona i 90% a Vic.
Posaria la mà al foc i sé que no em cremaria que fa quinze o vint anys els números que hi ha ara a Barcelona eren els que hi havia aleshores a Girona i a Vic. Sé del que parlo perquè fa quinze anys jo anava a Vic dos o tres cops cada setmana. Per descomptat, fa 20 anys cap llibreria de Catalunya –tret d’una o dues que hi estaven especialitzades– ni per descomptat de la resta del domini lingüístic no somiava a vendre els mateixos exemplars totals en català que en castellà. Ara, a Girona, a Vic i en altres indrets estan en aquestes xifres. I fa 20 anys cap llibreria no podia imaginar que un dia els llibres en català de qualsevol segment superarien els de castellà, i en algun cas fins gairebé deixar el castellà en una xifra testimonial.
Tot això són estadístiques, aproximacions, mostres. Per descomptat, hi ha altres llibreries, altres barris, altres xifres. Però crec que les d’El Corte Inglés que han eixit ara, per exemple, parlen clarament d’una evolució positiva. Ens hem de conformar? No. Hem d’estar prou satisfets? No. Especialment perquè si ens fixem en altres àmbits de venda de llibres, com són quioscs, hipermercats i venda automàtica, els percentatges de català són ridículs. Cal que els catalans, valencians, balears i andorrans (i algueresos i nord-catalans, ai) tinguem més opcions a l’hora de comprar llibres? Sí, sens dubte. Però cal mirar les dades i les estadístiques dins del conjunt, dins del context històric en què ens trobem.
Un altra cosa –que és negativa, almenys a curt termini, de cara a aquesta batalla– és la crisi que viuen ara les llibreries tradicionals enfront de l’empenta dels grans magatzems. Els grans magatzems sempre prioritzen les existències d’exemplars en castellà, perquè hi tenen més a guanyar. I, en canvi, aquestes distribuïdores no solen tenir gaire vocació de foment del català. Si més no fins ara.
El Corte Inglés diu que el 20% de tots els llibres que ven als quatre magatzems de Barcelona ciutat són en català. És el mateix percentatge de la Catalònia, també de Barcelona, i de la Babel, a Castelló. La Casa del Llibre de Barcelona puja al 22%. Abacus de Barcelona i Caselles de Lleida arriben al 25%. La Gralla de Granollers, al 30%. La Jaume Mansó de Palma, al 40%. La 2 de Viladric, de Tortosa, al 45%. La Tralla de Vic i la 22 de Girona arriben al 50%. Són percentatges, hi insisteixo, de TOTS els llibres que es venen en aquestes llibreries (si els botiguers no han enganyat els periodistes). Més ben dit, tot això són llibres que hi tenen disponibles. Les vendes finals poden ser més baixes o més altes sobre el total (per exemple, els d’El Corte Inglés diuen que les vendes en català no arriben al 20% del total).
Pel que fa a la literatura infantil i juvenil, el percentatge més baix, en aquest cas, de venda d’exemplars en català és de la Babel de Castelló (un 45% dels exemplars venuts d’aquest segment eren en català), però eixe percentatge puja al 50% a Palma, al 52% a l’Abacus, al 60% a la Catalònia i la Casa del Llibre, al 75% a El Corte Inglés (!), al 80% a La Gralla de Granollers, al 90% a Girona, Lleida i Tortosa i al 95% a Vic. Cal insistir-hi: són els percentatges de venda de llibres infantils i juvenils en català.
Pel que fa al segment de les traduccions, el 25% de les que ven la Casa del Llibre són en català, el mateix percentatge que la Babel de Castelló, però les xifres pugen força en les altres llibreries: 40% a El Corte Inglés (!), 45% a Tortosa i a la Catalònia, 50% a Lleida i Granollers, 55% a l’Abacus, 60% a Palma, 85% a Girona i 90% a Vic.
Posaria la mà al foc i sé que no em cremaria que fa quinze o vint anys els números que hi ha ara a Barcelona eren els que hi havia aleshores a Girona i a Vic. Sé del que parlo perquè fa quinze anys jo anava a Vic dos o tres cops cada setmana. Per descomptat, fa 20 anys cap llibreria de Catalunya –tret d’una o dues que hi estaven especialitzades– ni per descomptat de la resta del domini lingüístic no somiava a vendre els mateixos exemplars totals en català que en castellà. Ara, a Girona, a Vic i en altres indrets estan en aquestes xifres. I fa 20 anys cap llibreria no podia imaginar que un dia els llibres en català de qualsevol segment superarien els de castellà, i en algun cas fins gairebé deixar el castellà en una xifra testimonial.
Tot això són estadístiques, aproximacions, mostres. Per descomptat, hi ha altres llibreries, altres barris, altres xifres. Però crec que les d’El Corte Inglés que han eixit ara, per exemple, parlen clarament d’una evolució positiva. Ens hem de conformar? No. Hem d’estar prou satisfets? No. Especialment perquè si ens fixem en altres àmbits de venda de llibres, com són quioscs, hipermercats i venda automàtica, els percentatges de català són ridículs. Cal que els catalans, valencians, balears i andorrans (i algueresos i nord-catalans, ai) tinguem més opcions a l’hora de comprar llibres? Sí, sens dubte. Però cal mirar les dades i les estadístiques dins del conjunt, dins del context històric en què ens trobem.
Un altra cosa –que és negativa, almenys a curt termini, de cara a aquesta batalla– és la crisi que viuen ara les llibreries tradicionals enfront de l’empenta dels grans magatzems. Els grans magatzems sempre prioritzen les existències d’exemplars en castellà, perquè hi tenen més a guanyar. I, en canvi, aquestes distribuïdores no solen tenir gaire vocació de foment del català. Si més no fins ara.
dimarts, 21 de novembre del 2006
La fi dels quioscs
Supòs que no explic res que siga gaire nou, però els quioscs de premsa s’acaben, si més no el concepte de quiosc de premsa. No donen prou. Ja de fa una mica de temps, hi ha quiosquers que quan els toca jubilar-se, i fins i tot abans, tanquen la paradeta. Sens dubte, en el futur hi haurà punts de venda de premsa, però no com els coneixem ara: hi haurà màquines expenedores, hi haurà comerços –els de tot a cent, per exemple– que tindran premsa com una cosa més, i hi haurà altres fórmules. També hi haurà subscriptors, segur. Però el quiosc dedicat exclusivament a vendre premsa i revistes és un concepte esgotat. Tal volta en conservaran uns quants de subvencionats, com a record del passat.
De fet, ja deveu haver notat des de fa una bona colla d’anys que els quioscos cada dia tenen més productes. Han anat ampliant el catàleg per poder sobreviure. Sobreviure i prou. Però és clar, l’evolució no pot allargassar-se gaire més. Els quioscs tenen un problema d’espai consubstancial, irresoluble.
Hi ha quioscs que funcionen, sens dubte. Però em fa l’efecte que fins i tot aquests ho tindran pelut per sobreviure quan s’haurà completat la reconversió del sector.
Tot açò és fruit de converses que darrerament he tingut amb un parell d’amics que es dediquen al negoci de la distribució de premsa al detall. O siga, dos amics empresaris de quiosc, d’aquells que no els fa vergonya explicar-te fil per randa, sense adornaments, el que passa en el sector.
Les causes: el marge cada cop més menut de guany sobre vendes, l’esclavitud dels horaris, les condicions materials del lloc de treball, la duresa de la faena i, a l’últim, la competència que de cara als compradors passavolants ha comportat la premsa gratuïta: eixe ha sigut el colp de gràcia. Ja no hi ha gent que vaja al quiosc perquè se li acut de sobte que vol llegir el diari: és un tipus de client que per als quiosquers ha desaparegut quasi del tot.
Si teniu amics quiosquers, doncs, animeu-los... o doneu-los el condol, el que més adequat us parega en les seues circumstàncies.
De fet, ja deveu haver notat des de fa una bona colla d’anys que els quioscos cada dia tenen més productes. Han anat ampliant el catàleg per poder sobreviure. Sobreviure i prou. Però és clar, l’evolució no pot allargassar-se gaire més. Els quioscs tenen un problema d’espai consubstancial, irresoluble.
Hi ha quioscs que funcionen, sens dubte. Però em fa l’efecte que fins i tot aquests ho tindran pelut per sobreviure quan s’haurà completat la reconversió del sector.
Tot açò és fruit de converses que darrerament he tingut amb un parell d’amics que es dediquen al negoci de la distribució de premsa al detall. O siga, dos amics empresaris de quiosc, d’aquells que no els fa vergonya explicar-te fil per randa, sense adornaments, el que passa en el sector.
Les causes: el marge cada cop més menut de guany sobre vendes, l’esclavitud dels horaris, les condicions materials del lloc de treball, la duresa de la faena i, a l’últim, la competència que de cara als compradors passavolants ha comportat la premsa gratuïta: eixe ha sigut el colp de gràcia. Ja no hi ha gent que vaja al quiosc perquè se li acut de sobte que vol llegir el diari: és un tipus de client que per als quiosquers ha desaparegut quasi del tot.
Si teniu amics quiosquers, doncs, animeu-los... o doneu-los el condol, el que més adequat us parega en les seues circumstàncies.
dissabte, 18 de novembre del 2006
Franco reivindicat
Va passar força despercebut un reportatge que publicava La Vanguardia fa uns dies sobre el paper de Franco en la revolta de Budapest l’octubre del 1956. Com que la cosa em sembla de gran cas, no vull estar-me de dir-hi la meva. La peça, signada per Marc Bassets, corresponsal d’aquest diari a Berlín, es titulava «Franco, al rescate», duia l’avanttítol «España fue el único país que ofreció ayuda militar a la revolución de 1956 en Hungría» i deia (i ho deixo en castellà perquè quan parlem d’aquestes coses em sembla que fa més efecte que es reprodueixin en l’idioma original):
«Estados Unidos y las otras potencias occidentales desoyeron en otoño de 1956 las peticiones de ayuda desde una Hungría a punto de ser aplastada por el coloso soviético. [...] El único país que se ofreció para ayudar militarmente a Hungría fue la España franquista. [...] El dictador Francisco Franco [...] ordenó que se preparase una división para poder ser transportada a Hungría. [...] El problema de España [...] era que no disponía de aviones capaces de volar hasta Hungría sin repostar. Necesitaban o bien aviones prestados o bien repostar en una base en Alemania. Pero Estados Unidos se negó a prestar aviones y no quiso ceder las bases.» (La Vanguardia, 24 octubre 2006)
No he reproduït l’article sencer, només un extracte, però us asseguro que hi ha l’essencial.
Per tant, havies d’arribar a la meitat del text, de la lletra petita, perquè et recordessin que l’Espanya de la qual es parlava era una dictadura. Els titulars feien pensar en qui sap què. Torno a reproduir-los, tot i que faci vergonya: «Franco, al rescate», «España fue el único país que ofreció ayuda militar a la revolución de 1956 en Hungría».
Francisco Franco era, doncs, anticomunista, la gran notícia. Franco, contra els soviètics, quina novetat. Amics de La Vanguardia, us haig de dir... que ja ho sabíem, que no ens sorprèn. El problema és que no ens doneu tot el context i, per tant, feu un exercici clar de desmemòria històrica, de manipulació, que pot afectar molta gent jove que no en sap el rerefons. I fa vergonya que l’any 2006 encara passi això.
Fins fa uns anys, ho reconec, jo no entenia de cap manera que hi hagués gent intel·lectualment competent, gent que jo admirava, que no hagués tingut una actitud de clara oposició davant els règims soviètics, que fins i tot els haguessin donat suport en moments de crisi d’aquells règims, com les revoltes de Budapest del 1956 i de Praga del 1968. Allò que fa anys no entenia, però, després ho he vist clar com l’aigua: eren justament les conviccions democràtiques d’aquells intel·lectuals, la seva resistència a acceptar com a bo res que vingués de dalt, d’un sistema dictatorial, el que els feia reaccionar de manera tan galdosa als ulls d’avui. O sigui, si Franco era tan visceralment anticomunista, volia dir per a ells que per la banda del comunisme hi havia d’haver coses bones. I no es podien acceptar ni tan sols els fets més reals si qui te’ls explicava era qui normalment et mentia, si la font arribava mediatitzada o almenys distorsionada per les proclames interessades d’un règim falsari i tirànic. L’Estat espanyol vivia en una dictadura fèrria i la gent s’havia de refiar de l’instint i d’informacions esbiaixades: per tant, si en aquests casos concrets els franquistes donaven suport als hongaresos i als txecs demòcrates, els antifranquistes havien de mirar-se de cua d’ull, quasi necessàriament, aquells hongaresos i aquells txecs, i posar entre parèntesis la seva condició de demòcrates.
Em fa gràcia –pena, més aviat, molta pena– pensar en la suposada bondat dels últims anys del franquisme, com si allò ja no fos tan dictatorial. Justament el fet que molta gent ja s’ho prengués d’aquella manera mig condescendent, mig menfotista, és el que ens ha de fer pensar que la dictadura era tan forta que ja ens havia menjat a tots el cervell. Ja no ens feia res que no tinguéssim tota la llibertat que ha de tenir un ésser humà. Ens havien concedit unes quantes engrunes de país subdesenvolupat («con Fraga, hasta la braga») i la resta ja ens era igual... No hi ha maldat més perversa que la que no ho sembla. Diu que el dimoni aconsegueix els seus èxits més rotunds quan fa pensar que no existeix...
Els que van donar suport a l’entrada dels tancs a Praga l’any 1968 es van equivocar molt seriosament, però per jutjar els esdeveniments s’han de veure les coses amb la perspectiva del temps i alhora amb l’ull posat en les dades que podia tenir la gent de l’època. Franco simplement continuava la seva guerra contra els seus «rojos», i amb allò d’oferir tropes a Hongria, a més, feia una batalla de franc, perquè el gest no li costava ni una pesseta. És molt còmode dir a un pobre afamat d’Etiòpia: «Aquí a Madrid tens un camió de menjar, vine a buscar-lo quan vulguis i és teu.» De què servien als demòcrates de Budapest unes tropes que Franco tenia a Madrid? En fi, que em fa vergonya que La Vanguardia faci aquest paper tan acrític, i que el faci justament ara que des de determinats ambients d’Espanya bufen vents, segons sembla, a favor d’una primera rehabilitació del Caudillo.
Com ha dit fa poc l’antiga companya de Salvador Puig Antich, el noi que va ser assassinat «legalment» pel règim franquista el 2 de març del 1974 –sí, al final, per desmentir tràgicament que aquell règim horrorós s’hagués afeblit–, no es tracta de revisar la sentència que va condemnar aquell xicot a la mort per garrot; es tracta de revisar tot el règim, de dalt a baix, i declarar-lo il·legal des del començament fins al final. Tant de bo que un dia ens hi ajudin les instàncies internacionals... i que el govern de l’Estat s’hi posi, és clar.
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
«Estados Unidos y las otras potencias occidentales desoyeron en otoño de 1956 las peticiones de ayuda desde una Hungría a punto de ser aplastada por el coloso soviético. [...] El único país que se ofreció para ayudar militarmente a Hungría fue la España franquista. [...] El dictador Francisco Franco [...] ordenó que se preparase una división para poder ser transportada a Hungría. [...] El problema de España [...] era que no disponía de aviones capaces de volar hasta Hungría sin repostar. Necesitaban o bien aviones prestados o bien repostar en una base en Alemania. Pero Estados Unidos se negó a prestar aviones y no quiso ceder las bases.» (La Vanguardia, 24 octubre 2006)
No he reproduït l’article sencer, només un extracte, però us asseguro que hi ha l’essencial.
Per tant, havies d’arribar a la meitat del text, de la lletra petita, perquè et recordessin que l’Espanya de la qual es parlava era una dictadura. Els titulars feien pensar en qui sap què. Torno a reproduir-los, tot i que faci vergonya: «Franco, al rescate», «España fue el único país que ofreció ayuda militar a la revolución de 1956 en Hungría».
Francisco Franco era, doncs, anticomunista, la gran notícia. Franco, contra els soviètics, quina novetat. Amics de La Vanguardia, us haig de dir... que ja ho sabíem, que no ens sorprèn. El problema és que no ens doneu tot el context i, per tant, feu un exercici clar de desmemòria històrica, de manipulació, que pot afectar molta gent jove que no en sap el rerefons. I fa vergonya que l’any 2006 encara passi això.
Fins fa uns anys, ho reconec, jo no entenia de cap manera que hi hagués gent intel·lectualment competent, gent que jo admirava, que no hagués tingut una actitud de clara oposició davant els règims soviètics, que fins i tot els haguessin donat suport en moments de crisi d’aquells règims, com les revoltes de Budapest del 1956 i de Praga del 1968. Allò que fa anys no entenia, però, després ho he vist clar com l’aigua: eren justament les conviccions democràtiques d’aquells intel·lectuals, la seva resistència a acceptar com a bo res que vingués de dalt, d’un sistema dictatorial, el que els feia reaccionar de manera tan galdosa als ulls d’avui. O sigui, si Franco era tan visceralment anticomunista, volia dir per a ells que per la banda del comunisme hi havia d’haver coses bones. I no es podien acceptar ni tan sols els fets més reals si qui te’ls explicava era qui normalment et mentia, si la font arribava mediatitzada o almenys distorsionada per les proclames interessades d’un règim falsari i tirànic. L’Estat espanyol vivia en una dictadura fèrria i la gent s’havia de refiar de l’instint i d’informacions esbiaixades: per tant, si en aquests casos concrets els franquistes donaven suport als hongaresos i als txecs demòcrates, els antifranquistes havien de mirar-se de cua d’ull, quasi necessàriament, aquells hongaresos i aquells txecs, i posar entre parèntesis la seva condició de demòcrates.
Em fa gràcia –pena, més aviat, molta pena– pensar en la suposada bondat dels últims anys del franquisme, com si allò ja no fos tan dictatorial. Justament el fet que molta gent ja s’ho prengués d’aquella manera mig condescendent, mig menfotista, és el que ens ha de fer pensar que la dictadura era tan forta que ja ens havia menjat a tots el cervell. Ja no ens feia res que no tinguéssim tota la llibertat que ha de tenir un ésser humà. Ens havien concedit unes quantes engrunes de país subdesenvolupat («con Fraga, hasta la braga») i la resta ja ens era igual... No hi ha maldat més perversa que la que no ho sembla. Diu que el dimoni aconsegueix els seus èxits més rotunds quan fa pensar que no existeix...
Els que van donar suport a l’entrada dels tancs a Praga l’any 1968 es van equivocar molt seriosament, però per jutjar els esdeveniments s’han de veure les coses amb la perspectiva del temps i alhora amb l’ull posat en les dades que podia tenir la gent de l’època. Franco simplement continuava la seva guerra contra els seus «rojos», i amb allò d’oferir tropes a Hongria, a més, feia una batalla de franc, perquè el gest no li costava ni una pesseta. És molt còmode dir a un pobre afamat d’Etiòpia: «Aquí a Madrid tens un camió de menjar, vine a buscar-lo quan vulguis i és teu.» De què servien als demòcrates de Budapest unes tropes que Franco tenia a Madrid? En fi, que em fa vergonya que La Vanguardia faci aquest paper tan acrític, i que el faci justament ara que des de determinats ambients d’Espanya bufen vents, segons sembla, a favor d’una primera rehabilitació del Caudillo.
Com ha dit fa poc l’antiga companya de Salvador Puig Antich, el noi que va ser assassinat «legalment» pel règim franquista el 2 de març del 1974 –sí, al final, per desmentir tràgicament que aquell règim horrorós s’hagués afeblit–, no es tracta de revisar la sentència que va condemnar aquell xicot a la mort per garrot; es tracta de revisar tot el règim, de dalt a baix, i declarar-lo il·legal des del començament fins al final. Tant de bo que un dia ens hi ajudin les instàncies internacionals... i que el govern de l’Estat s’hi posi, és clar.
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dimecres, 15 de novembre del 2006
Nous viatges a Perpinyà?
Despús-ahir vaig dir que no em creia que Zapatero no volgués el segon tripartit, que Zapatero i Montilla devien haver estat rumiant l’estratègia que els podia convenir a tots dos i que van decidir la que han posat en dansa. Ara he intuït una de les raons secundàries per la qual a Zapatero li pot convenir també tenir ERC ben lligada. ERC és una assegurança davant el conflicte estatal amb ETA. Si Zapatero pot dir a ETA que s’entén amb Carod, políticament a ETA li queden pocs arguments per tornar a matar. I fins i tot, Zapatero podria confiar a Carod un nou viatge a Perpinyà, aquest cop beneït per Madrid.
Un cop més, doncs, ERC posa Catalunya al servei dels interessos de l'Estat. Tal com abans feia CiU.
Dic que potser és una raó secundària, perquè com deia l’altre dia la primària és mantenir-se en el poder. I com que un lector m’ho discuteix amablement, li ho explico. Diu el lector que si per al PSOE –ell diu «el PSC»– la prioritat era mantenir-se en el poder, per què no van pactar amb CiU, que era el que més els convenia? Resposta: no van pactar amb CiU perquè el pacte amb CiU seria anar de vagó al govern presidit per Mas. O sigui, perdre poder. Anar amb ERC i ICV vol dir anar de màquina i, per tant, conservar el poder.
Des del punt de vista d'ERC, que defensin altres motius que no siguin els pactes previs i la seva capacitat d'influir més amb un PSOE gastat que amb una CiU en alça, és poesia. Deia el senyor Carod-Rovira l'altre dia: «Esquerra se encomienda otra empresa [a més de la política social] con esta decisión [de revifar el tripartit]. Creemos firmemente en la necesidad de reformular, desde la izquierda y desde los valores republicanos y democráticos, el discurso y las políticas del catalanismo. Sabemos que es una apuesta arriesgada y compleja, pero urgente y estimulante, porque en sus actuales formulaciones no tienen garantía la viabilidad en el nuevo entorno marcado por la globalización, el pluralismo y la diversidad. Queremos desplazar el centro de gravedad del catalanismo del pasado hacia el futuro. Es sólo el futuro lo que todos podemos tener en común, lo único que depende de nosotros y de la voluntad de cada cual. Trasladar el reflejo defensivo y resistencial –a menudo más que justificado– hacia actitudes sin complejos y a la afirmación, la construcción y la imaginación creadora. No en vano ninguna tradición sobrevive si no se transforma en sucesivas modernidades. Queremos, pues, un catalanismo renovado en sus discursos y en sus políticas. Más abierto, más inclusivo, más atractivo para aquellos que aún no se sienten partícipes. Ésta es una gran oportunidad para repensarse.» (Josep-Lluís Carod-Rovira, «Un Govern para la nueva Cataluña», El País 11 novembre 2006)
Vaig llegir tres vegades aquest paràgraf i haig de confessar que no el vaig entendre. No sé què vol dir. És que estic espès o és que no diu res?
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Un cop més, doncs, ERC posa Catalunya al servei dels interessos de l'Estat. Tal com abans feia CiU.
Dic que potser és una raó secundària, perquè com deia l’altre dia la primària és mantenir-se en el poder. I com que un lector m’ho discuteix amablement, li ho explico. Diu el lector que si per al PSOE –ell diu «el PSC»– la prioritat era mantenir-se en el poder, per què no van pactar amb CiU, que era el que més els convenia? Resposta: no van pactar amb CiU perquè el pacte amb CiU seria anar de vagó al govern presidit per Mas. O sigui, perdre poder. Anar amb ERC i ICV vol dir anar de màquina i, per tant, conservar el poder.
Des del punt de vista d'ERC, que defensin altres motius que no siguin els pactes previs i la seva capacitat d'influir més amb un PSOE gastat que amb una CiU en alça, és poesia. Deia el senyor Carod-Rovira l'altre dia: «Esquerra se encomienda otra empresa [a més de la política social] con esta decisión [de revifar el tripartit]. Creemos firmemente en la necesidad de reformular, desde la izquierda y desde los valores republicanos y democráticos, el discurso y las políticas del catalanismo. Sabemos que es una apuesta arriesgada y compleja, pero urgente y estimulante, porque en sus actuales formulaciones no tienen garantía la viabilidad en el nuevo entorno marcado por la globalización, el pluralismo y la diversidad. Queremos desplazar el centro de gravedad del catalanismo del pasado hacia el futuro. Es sólo el futuro lo que todos podemos tener en común, lo único que depende de nosotros y de la voluntad de cada cual. Trasladar el reflejo defensivo y resistencial –a menudo más que justificado– hacia actitudes sin complejos y a la afirmación, la construcción y la imaginación creadora. No en vano ninguna tradición sobrevive si no se transforma en sucesivas modernidades. Queremos, pues, un catalanismo renovado en sus discursos y en sus políticas. Más abierto, más inclusivo, más atractivo para aquellos que aún no se sienten partícipes. Ésta es una gran oportunidad para repensarse.» (Josep-Lluís Carod-Rovira, «Un Govern para la nueva Cataluña», El País 11 novembre 2006)
Vaig llegir tres vegades aquest paràgraf i haig de confessar que no el vaig entendre. No sé què vol dir. És que estic espès o és que no diu res?
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dilluns, 13 de novembre del 2006
Content per l’existència de l’NPPE
Aquest cap de setmana m’he concentrat molt fort i he decidit finalment que estic content per la presència del Nou Partit dels Pallassos Espanyols al Parlament de Catalunya. Per diversos motius. Un, que si no hi fossin potser algú es pensaria que José Montilla serà president perquè “finalment” els socialistes han presentat un candidat amb el qual s’identificarien les bases del partit, fins ara frustrades i obligades a votar sense ganes “un catalanista de esos”. En haver-hi els de l'NPPE al Parlament, aquesta excusa ja no és vàlida. (Tampoc no és vàlida per un altre motiu: perquè el PSOE ha tret ara gairebé els pitjors resultats de la seva història, justament quan han presentat un candidat que se suposava que era el paradigma del “socialista català”.)
També estic content que hi hagi l'NPPE al Parlament perquè ara sabem quants són: un 1,7 per cent dels ciutadans amb dret a vot d’aquest país han optat per aquests senyors com a representants seus a la cambra catalana. Potser en falten alguns, que els votaran en les pròximes eleccions, o no –això encara no ho sabem–, però en qualsevol cas no són gaires: són faves comptades. I no es poden queixar de falta de cobertura mediàtica. D’això ens podem queixar nosaltres, no pas ells. Tenien diners i els han aprofitat bé. Saber quants són els de l'NPPE, doncs, facilita molt les coses d’ara endavant: s’han acabat els xantatges del PSOE i del PP dient sempre que hi ha una massa oculta de vot espanyolista en les seves bases. O potser ho continuaran dient, allà ells, però ja no hi ha cap excusa per creure-se'ls, perquè ara tothom sap que aquesta gent castellanista tenen un partit propi que els representa.
Estic content, doncs, per tots aquests motius... si bé també em fa por. Perquè l'NPPE té més gent que no em pensava (recordeu que jo havia pronosticat –o desitjat– que no arribarien ni a 10.000 vots) i perquè els nazis de l’NSDAP van entrar al Reichstag en unes circumstàncies concretes i es van valdre d’unes excuses determinades i d’un estat de xoc del país provocat per les injustícies del Tractat de Versalles, però després van anar creixent a la cerca sempre del vot populista, ara tibant cap aquí, ara cap allà, i sense cap més ideologia que la de la protesta. I com que en els partits tradicionals alemanys la corrupció i el desgovern eren de marca, l’NSDAP va anar creixent com un tumor. Fa por, doncs, que aquests de l'NPPE puguin fer el mateix paper. Tampoc no creixeran molt, perquè encara hi ha diferències entre la Catalunya del 2006 i l’Alemanya del 1930, tot i que ells mateixos suggereixin que Catalunya està ara sota un règim nazi... dels catalanoparlants! (Com si no existís Espanya i els seus poders i mitjans omnipresents! La cosa té dallonses.)
(Nota al marge, per intentar matar d’una vegada aquestes eleccions i els seus resultats: no em crec que Zapatero no vulgués el segon tripartit. Zapatero, ara ho sabem, és un perfecte mentider, com tots els que l’han precedit en el càrrec, però ell fa més mal perquè no ho semblava. Zapatero i Montilla han estat rumiant l’estratègia que els podia convenir a tots dos i han decidit que era la que han posat en dansa. El punt de partida era irrenunciable: primer de tot, retenir el poder (qui pensi que un partits d'aquests s'ha plantejat mai la possibilitat de deixar una mica de poder, ni que sigui un poder provincià com el de Catalunya, com a estratègia per a obtenir o conservar altres poders, em fa l'efecte que ha d'anar a ca l'oculista, o potser a cal psicòleg, perquè això no va així). Llavors, Montilla havia de fer veure que actuava pel seu compte, i això li faria guanyar punts dins la classe política catalana, i Zapatero escenificaria que no hi estava d’acord i que Montilla ho havia fet per sorpresa, i llavors faria creure als espanyols que això no li agrada gens i que Montilla és un desobedient. Com si no sabéssim d’on ha sortit el senyor Montilla, senyor ZP... I és clar, quan veus la unanimitat de tots els corifeus del tripartit i de tots el bipartidistes espanyols a analitzar els fets d’acord amb aquesta martingala –és a dir, lloant/criticant Montilla per haver actuat pel seu compte i lloant/criticant Zapatero per ser liberal o per ser feble, t'adones que la cosa era ben evident: les unanimitats són cosa d’altres règims... o bé són el resultat de consignes.
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
També estic content que hi hagi l'NPPE al Parlament perquè ara sabem quants són: un 1,7 per cent dels ciutadans amb dret a vot d’aquest país han optat per aquests senyors com a representants seus a la cambra catalana. Potser en falten alguns, que els votaran en les pròximes eleccions, o no –això encara no ho sabem–, però en qualsevol cas no són gaires: són faves comptades. I no es poden queixar de falta de cobertura mediàtica. D’això ens podem queixar nosaltres, no pas ells. Tenien diners i els han aprofitat bé. Saber quants són els de l'NPPE, doncs, facilita molt les coses d’ara endavant: s’han acabat els xantatges del PSOE i del PP dient sempre que hi ha una massa oculta de vot espanyolista en les seves bases. O potser ho continuaran dient, allà ells, però ja no hi ha cap excusa per creure-se'ls, perquè ara tothom sap que aquesta gent castellanista tenen un partit propi que els representa.
Estic content, doncs, per tots aquests motius... si bé també em fa por. Perquè l'NPPE té més gent que no em pensava (recordeu que jo havia pronosticat –o desitjat– que no arribarien ni a 10.000 vots) i perquè els nazis de l’NSDAP van entrar al Reichstag en unes circumstàncies concretes i es van valdre d’unes excuses determinades i d’un estat de xoc del país provocat per les injustícies del Tractat de Versalles, però després van anar creixent a la cerca sempre del vot populista, ara tibant cap aquí, ara cap allà, i sense cap més ideologia que la de la protesta. I com que en els partits tradicionals alemanys la corrupció i el desgovern eren de marca, l’NSDAP va anar creixent com un tumor. Fa por, doncs, que aquests de l'NPPE puguin fer el mateix paper. Tampoc no creixeran molt, perquè encara hi ha diferències entre la Catalunya del 2006 i l’Alemanya del 1930, tot i que ells mateixos suggereixin que Catalunya està ara sota un règim nazi... dels catalanoparlants! (Com si no existís Espanya i els seus poders i mitjans omnipresents! La cosa té dallonses.)
(Nota al marge, per intentar matar d’una vegada aquestes eleccions i els seus resultats: no em crec que Zapatero no vulgués el segon tripartit. Zapatero, ara ho sabem, és un perfecte mentider, com tots els que l’han precedit en el càrrec, però ell fa més mal perquè no ho semblava. Zapatero i Montilla han estat rumiant l’estratègia que els podia convenir a tots dos i han decidit que era la que han posat en dansa. El punt de partida era irrenunciable: primer de tot, retenir el poder (qui pensi que un partits d'aquests s'ha plantejat mai la possibilitat de deixar una mica de poder, ni que sigui un poder provincià com el de Catalunya, com a estratègia per a obtenir o conservar altres poders, em fa l'efecte que ha d'anar a ca l'oculista, o potser a cal psicòleg, perquè això no va així). Llavors, Montilla havia de fer veure que actuava pel seu compte, i això li faria guanyar punts dins la classe política catalana, i Zapatero escenificaria que no hi estava d’acord i que Montilla ho havia fet per sorpresa, i llavors faria creure als espanyols que això no li agrada gens i que Montilla és un desobedient. Com si no sabéssim d’on ha sortit el senyor Montilla, senyor ZP... I és clar, quan veus la unanimitat de tots els corifeus del tripartit i de tots el bipartidistes espanyols a analitzar els fets d’acord amb aquesta martingala –és a dir, lloant/criticant Montilla per haver actuat pel seu compte i lloant/criticant Zapatero per ser liberal o per ser feble, t'adones que la cosa era ben evident: les unanimitats són cosa d’altres règims... o bé són el resultat de consignes.
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
divendres, 10 de novembre del 2006
Fets diferencials (10): Els boicots
Avui em ve de gust defensar el senyor Carod-Rovira, ja veieu quins acudits.
Molta gent va considerar que si el senyor Carod feia unes declaracions que a Madrid es consideraven ofensives, llavors era normal que els espanyols fessin un boicot general a tots els productes d’origen català. I aleshores, automàticament, per a moltíssima gent, catalans inclosos, el senyor Carod va ser el responsable del boicot, per allò que havia dit. Hi heu pensat, en aquesta absurda concatenació de raonaments?
Jo no ho trobo normal, la veritat. Crec que els catalans i, en general, la gent amb dos dits de front no actua així. Si algú m’ofèn, és ell exclusivament qui ho ha de pagar. Si un senyor em diu el nom del porc jo no puc assetjar l’edifici on viu aquell senyor o calar-hi foc i esperar que llavors els altres veïns el facin fora o l’insultin en nom meu. Fer això és ser un desequilibrat. Però encara és ser més idiota, per part dels veïns als quals estan assetjant o cremant casa seva, carregar al veí bocamoll la reacció absolutament desproporcionada que jo he tingut.
No és lògic que cada vegada que es fa el memorial de greuges del senyor Carod es digui: «L’anada a Perpinyà, la corona d’espines, el boicot al cava...» Deixant de banda que l’assumpte de la corona d’espines per mi és una bestiesa a la qual no calia donar cap importància, deixant de banda que la visita a Perpinyà a mi no em faria res si no fos que sembla que no va dir a ningú que hi anava... cal dir que el boicot al cava no el va fer el senyor Carod! El van fer (alguns) espanyols! Quina obvietat, no?
I al cap i a la fi, algú recorda el que va dir el senyor Carod? Va dir que entendria que hi hagués catalans que no donessin suport a la candidatura olímpica de Madrid per a l'any 2012, després dels tripijocs fets per Madrid perquè no fos reconeguda internacionalment la Federació Catalana de Patinatge. La frase de Carod, justifica un boicot a Catalunya? I sobretot: Carod és culpable d’un boicot per haver dit el que va dir?
I doncs, Carod pot ser bocamoll –i un imprudent per haver anat a Perpinyà sense dir res a ningú, tenint com tenia un càrrec públic–, però els espanyols que van fer el boicot són uns insolidaris, uns incendiaris, uns criminals. Els catalans, si fem boicots, els fem a qui ens ha agreujat –per exemple, castigant el PP a les urnes–, no pas a un col·lectiu genèric d’innocents. Aquesta manera d’actuar, penalitzar tot un col·lectiu per assegurar-se que així rebrà el culpable, és una estratègia dictatorial, nazi. Tant de bo que els catalans no caiguem mai en aquesta mena de tàctiques destructives.
I als del PP, en especial, se’ls ha d’acusar (un altre cop) d’incoherència i de mala fe (tot i que ja sap tothom que no els ve d’aquí): són hipersensibles quan algú de Catalunya diu alguna cosa que els sembla que se surt de la sacrosanta Constitució, són susceptibles i rancuniosos, són gent que sempre està a punt de saltar, són un partit amb el qual el PSOE va amb molt de compte perquè no s’esverin... i diuen que no entenen que a la gent d’ETA convé tractar-la més o menys bé, amb una certa generositat i amb mà esquerra, a fi que es decideixin a deixar definitivament les armes? Si ells mateixos demostren per passiva que és així com cal tractar els extremistes, amb molta cura, perquè deixin de matar o perquè deixin d’insultar, de mentir i d’encendre focs pertot arreu!
Molta gent va considerar que si el senyor Carod feia unes declaracions que a Madrid es consideraven ofensives, llavors era normal que els espanyols fessin un boicot general a tots els productes d’origen català. I aleshores, automàticament, per a moltíssima gent, catalans inclosos, el senyor Carod va ser el responsable del boicot, per allò que havia dit. Hi heu pensat, en aquesta absurda concatenació de raonaments?
Jo no ho trobo normal, la veritat. Crec que els catalans i, en general, la gent amb dos dits de front no actua així. Si algú m’ofèn, és ell exclusivament qui ho ha de pagar. Si un senyor em diu el nom del porc jo no puc assetjar l’edifici on viu aquell senyor o calar-hi foc i esperar que llavors els altres veïns el facin fora o l’insultin en nom meu. Fer això és ser un desequilibrat. Però encara és ser més idiota, per part dels veïns als quals estan assetjant o cremant casa seva, carregar al veí bocamoll la reacció absolutament desproporcionada que jo he tingut.
No és lògic que cada vegada que es fa el memorial de greuges del senyor Carod es digui: «L’anada a Perpinyà, la corona d’espines, el boicot al cava...» Deixant de banda que l’assumpte de la corona d’espines per mi és una bestiesa a la qual no calia donar cap importància, deixant de banda que la visita a Perpinyà a mi no em faria res si no fos que sembla que no va dir a ningú que hi anava... cal dir que el boicot al cava no el va fer el senyor Carod! El van fer (alguns) espanyols! Quina obvietat, no?
I al cap i a la fi, algú recorda el que va dir el senyor Carod? Va dir que entendria que hi hagués catalans que no donessin suport a la candidatura olímpica de Madrid per a l'any 2012, després dels tripijocs fets per Madrid perquè no fos reconeguda internacionalment la Federació Catalana de Patinatge. La frase de Carod, justifica un boicot a Catalunya? I sobretot: Carod és culpable d’un boicot per haver dit el que va dir?
I doncs, Carod pot ser bocamoll –i un imprudent per haver anat a Perpinyà sense dir res a ningú, tenint com tenia un càrrec públic–, però els espanyols que van fer el boicot són uns insolidaris, uns incendiaris, uns criminals. Els catalans, si fem boicots, els fem a qui ens ha agreujat –per exemple, castigant el PP a les urnes–, no pas a un col·lectiu genèric d’innocents. Aquesta manera d’actuar, penalitzar tot un col·lectiu per assegurar-se que així rebrà el culpable, és una estratègia dictatorial, nazi. Tant de bo que els catalans no caiguem mai en aquesta mena de tàctiques destructives.
I als del PP, en especial, se’ls ha d’acusar (un altre cop) d’incoherència i de mala fe (tot i que ja sap tothom que no els ve d’aquí): són hipersensibles quan algú de Catalunya diu alguna cosa que els sembla que se surt de la sacrosanta Constitució, són susceptibles i rancuniosos, són gent que sempre està a punt de saltar, són un partit amb el qual el PSOE va amb molt de compte perquè no s’esverin... i diuen que no entenen que a la gent d’ETA convé tractar-la més o menys bé, amb una certa generositat i amb mà esquerra, a fi que es decideixin a deixar definitivament les armes? Si ells mateixos demostren per passiva que és així com cal tractar els extremistes, amb molta cura, perquè deixin de matar o perquè deixin d’insultar, de mentir i d’encendre focs pertot arreu!
dimecres, 8 de novembre del 2006
Les enquestes i els resultats
Resultats definitius: CiU 48, PSC 37, ERC 21, PP 14, ICV 12, GM* 3
(* Grup Mixt, el grup parlamentari que correspon al NPPE** pel fet de no arribar a cinc membres)
(** El Nou Partit dels Pallassos Espanyols)
Per puntuar les enquestes, donem 10 punts per cada partit amb representació i en traiem 1 per cada diputat de més o de menys previst a l’enquesta. És a dir, totes les enquestes tenen una puntuació de partida de 60. Les puntuacions queden així:
- Sondeig Demoscopia (Antena 3, Onda Cero), 6 d’octubre:
CiU 47-48, PSC 40-41, ERC 20-22, PP 14-15, ICV-EUA 10-12
10 + 7 + 10 + 10 + 10 + 7 = 54
- Sondeig GESOP (El Periódico), 24 d’octubre:
CiU 47-49, PSC 39-41, ERC 20, PP 14-15, ICV-EUA 12-13
10 + 8 + 9 + 10 + 10 + 7 = 54
- Sondeig RAC1, 23 d’octubre:
CiU 52-54, PSC 35-37, ERC 20-21, PP 14-15, ICV-EUA 10-13
6 + 10 + 10 + 10 + 10 + 7 = 53
- Sondeig CIS, 25 d’octubre:
CiU 50-52, PSC 39, ERC 21, PP 13-14, ICV-EUA 10-11
8 + 8 + 10 + 10 + 9 + 7 = 52
- Sondeig Noxa (La Vanguardia), 26 d'octubre:
CiU 50-52, PSC 38-40, ERC 17-19, ICV-EUA 13-15, PP 13
8 + 9 + 8 + 9 + 9 + 7 = 50
- Pulsómetro Instituto Opina (Cadena SER), 26 d’octubre:
CiU 43-47, PSC 42-43, ERC 19-22, PP 13-14, ICV-EUA 13-14
9 + 5 + 10 + 10 + 9 + 7 = 50
- Sondeig Opina (El País), 22 d’octubre:
CiU 45, PSC 42-43, ERC 20, PP 15, ICV-EUA 13-14
9 + 5 + 9 + 9 + 9 + 7 = 48
- Sondeig Infortécnica (diaris locals), 22 d’octubre:
CiU 56-58, PSC 39-40, ERC 16-17, PPC 13-14, ICV-EUA 8-10
4 + 8 + 6 + 10 + 8 + 7 = 43
Per mi, una enquesta que s’equivoca en més del 10 per cent de les dades que aporta no serveix per a res. Un 10%, en aquest cas, són 6 punts, ja que partim d’un total màxim de 60 punts. Així doncs, totes les enquestes que han tret menys de 54 punts (Opina, Noxa, Infortécnica, Racómetre i CIS) queden desautoritzades. Les pitjors, la d’Infortécnica i la d’Opina publicada a El País. També s’equivocaven molt més del compte la d’Opina de la SER i la de Noxa de La Vanguardia (on abans-d'ahir deien, quina barra, que ells ho havien encertat gairebé tot). Les del CIS i RAC1 s’acosten a l’aprovat. I només passen, i ben justetes, la de Demoscopia (publicada abans de començar la campanya, i ja és significatiu) i la de GESOP, publicada a El Periódico del 24 d’octubre.
(* Grup Mixt, el grup parlamentari que correspon al NPPE** pel fet de no arribar a cinc membres)
(** El Nou Partit dels Pallassos Espanyols)
Per puntuar les enquestes, donem 10 punts per cada partit amb representació i en traiem 1 per cada diputat de més o de menys previst a l’enquesta. És a dir, totes les enquestes tenen una puntuació de partida de 60. Les puntuacions queden així:
- Sondeig Demoscopia (Antena 3, Onda Cero), 6 d’octubre:
CiU 47-48, PSC 40-41, ERC 20-22, PP 14-15, ICV-EUA 10-12
10 + 7 + 10 + 10 + 10 + 7 = 54
- Sondeig GESOP (El Periódico), 24 d’octubre:
CiU 47-49, PSC 39-41, ERC 20, PP 14-15, ICV-EUA 12-13
10 + 8 + 9 + 10 + 10 + 7 = 54
- Sondeig RAC1, 23 d’octubre:
CiU 52-54, PSC 35-37, ERC 20-21, PP 14-15, ICV-EUA 10-13
6 + 10 + 10 + 10 + 10 + 7 = 53
- Sondeig CIS, 25 d’octubre:
CiU 50-52, PSC 39, ERC 21, PP 13-14, ICV-EUA 10-11
8 + 8 + 10 + 10 + 9 + 7 = 52
- Sondeig Noxa (La Vanguardia), 26 d'octubre:
CiU 50-52, PSC 38-40, ERC 17-19, ICV-EUA 13-15, PP 13
8 + 9 + 8 + 9 + 9 + 7 = 50
- Pulsómetro Instituto Opina (Cadena SER), 26 d’octubre:
CiU 43-47, PSC 42-43, ERC 19-22, PP 13-14, ICV-EUA 13-14
9 + 5 + 10 + 10 + 9 + 7 = 50
- Sondeig Opina (El País), 22 d’octubre:
CiU 45, PSC 42-43, ERC 20, PP 15, ICV-EUA 13-14
9 + 5 + 9 + 9 + 9 + 7 = 48
- Sondeig Infortécnica (diaris locals), 22 d’octubre:
CiU 56-58, PSC 39-40, ERC 16-17, PPC 13-14, ICV-EUA 8-10
4 + 8 + 6 + 10 + 8 + 7 = 43
Per mi, una enquesta que s’equivoca en més del 10 per cent de les dades que aporta no serveix per a res. Un 10%, en aquest cas, són 6 punts, ja que partim d’un total màxim de 60 punts. Així doncs, totes les enquestes que han tret menys de 54 punts (Opina, Noxa, Infortécnica, Racómetre i CIS) queden desautoritzades. Les pitjors, la d’Infortécnica i la d’Opina publicada a El País. També s’equivocaven molt més del compte la d’Opina de la SER i la de Noxa de La Vanguardia (on abans-d'ahir deien, quina barra, que ells ho havien encertat gairebé tot). Les del CIS i RAC1 s’acosten a l’aprovat. I només passen, i ben justetes, la de Demoscopia (publicada abans de començar la campanya, i ja és significatiu) i la de GESOP, publicada a El Periódico del 24 d’octubre.
dimarts, 7 de novembre del 2006
Xenofòbia
Em fa l’efecte que en moltes crítiques de gent independentista contra la presidència de José Montilla hi fa tuf de xenofòbia, i això no m’agrada gens. Jo criticaré el programa d’aquest Govern si no m'agrada, també criticaré el fet que el president no sàpiga parlar prou bé el català –perquè els funcionaris públics n’han de saber, i ell és funcionari públic des de fa molts anys–, el criticaré perquè em sembla molt nacionalista espanyol cada cop que parla, criticaré que el seu partit sigui una sucursal d’un partit de Madrid, criticaré que no hagin avisat del que pensaven fer –havien donat a entendre que no repetirien la mateixa fórmula, i ara s’ha vist clarament que tenien decidit rodar Tripi 2: Fot-li Que No Ha Estat Res des d’abans de les eleccions–, els criticaré quan em sembli que en aquest país hi ha uns pactes clandestins que funcionen amb un secretisme molt poc democràtic –en canvi, no els critico pel fet d’haver aplegat una majoria de vots de cara a la investidura, perquè això és el que diu la llei que cal fer per ser president–, criticaré les coses que no facin bé ell i els seus consellers, criticaré les lleis que no compleixin –que són moltes, ja abans de començar, com ara les precampanyes electorals que la llei electoral prohibeix explícitament, i això és des de sempre, però ara governaran ells i els tocaran a ells les crítiques... i a nosaltres el creure, també com sempre–, criticaré moltes coses, però no criticaré mai el fet que el president es digui d’una manera o d’una altra ni que hagi nascut aquí o a la Xina. Puc fer una mica de broma sobre el tema a partir del que ells mateixos han dit –va ser el mateix PSOE qui va fer el raonament que aquest era un candidat "autèntic", del poble, un "català per voluntat pròpia"–, però m’és ben igual la seva procedència, i això que jo tinc cognoms catalans fins a la nit dels temps –l’únic Fernández que hi apareix és de començament del segle XIX. I em sap molt de greu que hi hagi una minoria de catalans que no ho vegin de la mateixa manera.
I a veure si tots plegats engeguen el govern i l’oposició d’una vegada i s’acaba tot aquest brogit de la política partidista i tenim una temporada de vida normal, que m’agradaria parlar d’altres coses –potser també polítiques, però no de la politiqueta aquesta dels partits, que odio profundament– i fa temps que no puc fer-ho.
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
I a veure si tots plegats engeguen el govern i l’oposició d’una vegada i s’acaba tot aquest brogit de la política partidista i tenim una temporada de vida normal, que m’agradaria parlar d’altres coses –potser també polítiques, però no de la politiqueta aquesta dels partits, que odio profundament– i fa temps que no puc fer-ho.
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Una anècdota del president Pasqual Maragall
Ara que el molt honorable president Pasqual Maragall i Mira es retira, és l’hora que expliqui una anècdota personal. Ja li vaig dedicar una nota d’aquestes fa uns mesos, però llavors era pel càrrec que ocupava, no per la persona.
Un mal dia de setembre de l’any 1993 es va cremar casa meva. Jo vivia llavors en un racó d’un dels pocs habitatges que hi havia a l’Edificio Autopistas –horrible baluerna ple de despatxos i unes quantes vivendes, que encara ara lluu al capdamnunt, no sé per què, el logo antic, el logo d'una empresa que no existeix–, el gratacels de la plaça Gal·la Placídia de Barcelona. L’incendi, que va començar cap a les cinc de la matinada, va ser espectacular. En van sortir imatges als mitjans de comunicació d’arreu del món. Les mànegues dels bombers no arribaven a les plantes de dalt de tot i els dipòsits d’aigua de seguretat de la terrassa... eren buits. O sigui, tal com van dir els mateixos bombers, davant un incendi en aquell edifici només podíem esperar que no es cremessin les plantes inferiors a la del pis on havia començat el foc, perquè en les de la part superior no hi havia res a fer.
Els crits de la gent i sobretot l’estrèpit bestial que provocava aquella teia ardent ens van despertar a temps a tots els veïns i fins i tot vam poder salvar les coses que consideràvem més valuoses. A partir de la planta 14 cap amunt –l’edifici en tenia 19 i el foc havia començat a la 16– tot va desaparèixer, consumit per les flames. La resta de l’edifici, i sobretot els respectius aixovars domèstics –i, en els despatxos, el material d’oficina, llibres, paperam, etc.– va prendre molt de mal per efecte de l’aigua, però l’estructura va aguantar. Ningú no va resultar ferit, per sort, tot i que les quatre escales dels veïns van ser de les primeres coses que es van cremar, per l’efecte xemeneia, en les plantes de dalt de tot.
No hi havia escala d’incendis. Ja se sabia de feia temps, és clar, que amb qualsevol emergència hi podria haver una desgràcia, però en l’època que es va fer l’edifici devia ser que no s’havia inventat el foc, i les escales d’incendis no calien. Era una època en què ja estaven en ple auge les corrupcions i especulacions immobiliàries que continuen dominant el paisatge, com pots veure si fas un cop d’ull a les desenes de grues que ara s’enfilen per Collserola, i com pots comprovar també si intentes comprar un pis o un apartament en aquesta ciutat que té tothom tan meravellat. L'època Porcioles, continuada per Bohigas i els seus amics, encara no ha acabat.
A l'edifici incendiat, les obres de restauració van durar tres anys. Ara sí, i encara sort, era inexcusable que s'hi instal·lés una escala d’incendis. Quan van haver passat els tres anys jo estava tan esgotat que me’n vaig anar a viure a un altre lloc, a un pis de Josep Tarradellas... en el qual es va descobrir l’any 2003 que hi havia aluminosi estructural, i encara hi som..., però aquesta és una altra història que deixem per a un altre dia.
El cas és que, com deia, el foc va començar aquell dia a les 5 del matí, els veïns ens vam trobar al carrer cap a un quart de sis, i a dos quarts de sis ja teníem al costat l’alcalde Maragall, que ens va donar el seu suport, va transmetre als policies i bombers tot el que li vam demanar que els transmetés i es va estar allà al costat nostre fins que el foc va estar controlat, al cap d’un parell d’hores ben bones. L’olímpic alcalde Maragall va ser allà on havia de ser i tota l’estona que hi havia de ser per fer allò que havia de fer. No és motiu de lloança: si el fet destaca deu ser perquè la immensa majoria de polítics de tots els partits –també el mateix Maragall en altres situacions– no són allà on han de ser ni fan allò que han de fer. O són allà on no els pertoca ser i fan allò que no els pertoca fer.
Però era de justícia, ara que se’n va, explicar aquesta anècdota un cop més –els meus amics i familiars n’estan tips, de sentir-me-la a explicar– i fer-ho públicament, deixar-la escrita. Pasqual Maragall va ser un bon alcalde, si més no aquell dia. Ja està dit.
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Un mal dia de setembre de l’any 1993 es va cremar casa meva. Jo vivia llavors en un racó d’un dels pocs habitatges que hi havia a l’Edificio Autopistas –horrible baluerna ple de despatxos i unes quantes vivendes, que encara ara lluu al capdamnunt, no sé per què, el logo antic, el logo d'una empresa que no existeix–, el gratacels de la plaça Gal·la Placídia de Barcelona. L’incendi, que va començar cap a les cinc de la matinada, va ser espectacular. En van sortir imatges als mitjans de comunicació d’arreu del món. Les mànegues dels bombers no arribaven a les plantes de dalt de tot i els dipòsits d’aigua de seguretat de la terrassa... eren buits. O sigui, tal com van dir els mateixos bombers, davant un incendi en aquell edifici només podíem esperar que no es cremessin les plantes inferiors a la del pis on havia començat el foc, perquè en les de la part superior no hi havia res a fer.
Els crits de la gent i sobretot l’estrèpit bestial que provocava aquella teia ardent ens van despertar a temps a tots els veïns i fins i tot vam poder salvar les coses que consideràvem més valuoses. A partir de la planta 14 cap amunt –l’edifici en tenia 19 i el foc havia començat a la 16– tot va desaparèixer, consumit per les flames. La resta de l’edifici, i sobretot els respectius aixovars domèstics –i, en els despatxos, el material d’oficina, llibres, paperam, etc.– va prendre molt de mal per efecte de l’aigua, però l’estructura va aguantar. Ningú no va resultar ferit, per sort, tot i que les quatre escales dels veïns van ser de les primeres coses que es van cremar, per l’efecte xemeneia, en les plantes de dalt de tot.
No hi havia escala d’incendis. Ja se sabia de feia temps, és clar, que amb qualsevol emergència hi podria haver una desgràcia, però en l’època que es va fer l’edifici devia ser que no s’havia inventat el foc, i les escales d’incendis no calien. Era una època en què ja estaven en ple auge les corrupcions i especulacions immobiliàries que continuen dominant el paisatge, com pots veure si fas un cop d’ull a les desenes de grues que ara s’enfilen per Collserola, i com pots comprovar també si intentes comprar un pis o un apartament en aquesta ciutat que té tothom tan meravellat. L'època Porcioles, continuada per Bohigas i els seus amics, encara no ha acabat.
A l'edifici incendiat, les obres de restauració van durar tres anys. Ara sí, i encara sort, era inexcusable que s'hi instal·lés una escala d’incendis. Quan van haver passat els tres anys jo estava tan esgotat que me’n vaig anar a viure a un altre lloc, a un pis de Josep Tarradellas... en el qual es va descobrir l’any 2003 que hi havia aluminosi estructural, i encara hi som..., però aquesta és una altra història que deixem per a un altre dia.
El cas és que, com deia, el foc va començar aquell dia a les 5 del matí, els veïns ens vam trobar al carrer cap a un quart de sis, i a dos quarts de sis ja teníem al costat l’alcalde Maragall, que ens va donar el seu suport, va transmetre als policies i bombers tot el que li vam demanar que els transmetés i es va estar allà al costat nostre fins que el foc va estar controlat, al cap d’un parell d’hores ben bones. L’olímpic alcalde Maragall va ser allà on havia de ser i tota l’estona que hi havia de ser per fer allò que havia de fer. No és motiu de lloança: si el fet destaca deu ser perquè la immensa majoria de polítics de tots els partits –també el mateix Maragall en altres situacions– no són allà on han de ser ni fan allò que han de fer. O són allà on no els pertoca ser i fan allò que no els pertoca fer.
Però era de justícia, ara que se’n va, explicar aquesta anècdota un cop més –els meus amics i familiars n’estan tips, de sentir-me-la a explicar– i fer-ho públicament, deixar-la escrita. Pasqual Maragall va ser un bon alcalde, si més no aquell dia. Ja està dit.
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dilluns, 6 de novembre del 2006
Ernest Benach, el millor president del Parlament
Sé de què parlo. Ara que ja s’ha decidit el pròxim Govern, volia dir que el molt honorable Ernest Benach ha estat, per mi, el millor president del Parlament de Catalunya. No volia dir-ho abans perquè ningú no pensés que jo trairia els meus i votaria, malgrat tot, ERC. De fet, Benach és per mi l’única cosa institucionalment sòlida que ha deixat ERC a Catalunya durant el primer Tritànic. I ell sol no justifica que es voti aquest desastre de partit (del qual m'espanta ara sobretot la possibilitat que tornin a imposar com a conseller el senyor Vendrell..., toquem ferro! I ja que hi som: malgrat el maquillatge proporcionat per l'actual llei electoral, que en aquest cas els ha afavorit moltíssim –només dos escons menys–, ERC ha perdut un 25% de l'electorat en aquestes eleccions).
Ara tampoc no vull fer comparacions de la manera de treballar, de prendre’s el càrrec, de creure’s la funció que se li ha encomanat, amb els anteriors presidents. Només vull dir que en Benach, per mi, ha estat el més bo amb diferència. Perquè alhora que s’ho ha cregut i ha estat el president de tots –cosa que no es pot dir de cap president de la Generalitat fins ara, si descomptem, pel que expliquen, l’avi Macià–, ha actuat amb humilitat, amb contenció, sense “creure-s’ho”. Per això penso que siguin els qui siguin els qui formin govern, tots haurien de donar suport a Ernest Benach per continuar sent el president del Parlament de Catalunya.
(M’admira la capacitat d’indignació d’uns quants votants d’ERC que ara se senten traïts perquè els suposats republicans catalans faran president José Montilla. Baixeu de l’hort d’una vegada, no? Què us pensàveu?)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Ara tampoc no vull fer comparacions de la manera de treballar, de prendre’s el càrrec, de creure’s la funció que se li ha encomanat, amb els anteriors presidents. Només vull dir que en Benach, per mi, ha estat el més bo amb diferència. Perquè alhora que s’ho ha cregut i ha estat el president de tots –cosa que no es pot dir de cap president de la Generalitat fins ara, si descomptem, pel que expliquen, l’avi Macià–, ha actuat amb humilitat, amb contenció, sense “creure-s’ho”. Per això penso que siguin els qui siguin els qui formin govern, tots haurien de donar suport a Ernest Benach per continuar sent el president del Parlament de Catalunya.
(M’admira la capacitat d’indignació d’uns quants votants d’ERC que ara se senten traïts perquè els suposats republicans catalans faran president José Montilla. Baixeu de l’hort d’una vegada, no? Què us pensàveu?)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dissabte, 4 de novembre del 2006
Fets diferencials (9): Llengües prohibides
Sobre les diferències de tracte que reben les llengües, copiaré tot seguit el testimoni de Xavier Masip, de Cornellà de Llobregat. Jo vaig veure també la cursa de motos de la qual parla, però no la vaig sentir: com faig habitualment des de fa anys, quan competeix algun esportista o equip espanyol, miro les retransmissions de les cadenes hispàniques sense volum. O si estic amb altra gent que volen el volum, em poso uns cascs i escolto música o discursos del (pròxim president?) Nocilla –són ells mateixos els qui han fet el joc de paraules, no jo– o el que sigui. No puc sofrir els comentaris nacionalistes espanyols dels locutors i, pel que fa a les aportacions tècniques que se suposa que fan, vaig arribar a la conclusió que gairebé mai no em deien res que no sabés, i sovint encara em donaven dades falses, que potser després rectificaven, o no. Us deixo amb el testimoni d’un fet diferencial (la transcripció no és textual, he arreglat el text per fer-lo més àgil i més entenedor, però en cap cas no he manipulat res del contingut):
«Diumenge 15/10/2006, 14:46 hores, Circuit d'Estoril, Gran Premi de Motociclisme de Portugal, categoria Moto GP. Després d'una cursa frenètica, a la darrera volta hi ha una lluita aferrissada i avançaments constants entre el manresà Toni Elias i l'italià Valentino Rossi. Al final, el pilot català guanya per dues mil·lèssimes de segon. És el primer gran premi que guanya en la màxima categoria.
»Toni Elias pare, vint segons després, encara amb la incredulitat i l'emoció per la gesta assolida pel seu fill, és entrevistat per l'enviat especial de TVE, Marc Martín. [...]
»Toni Elias pare mira als ulls el locutor, catalanoparlant com ell i, amb veu trencada, li explica el que sent:
»T.E. pare: “He tingut ..., he tingut molta por.”
»Automàticament, Miguel Ángel Roselló, locutor principal de la retransmissió, també catalanoparlant, veient que l'entrevistat opta per emprar el català, interfereix en la conversa i comença a repetir:
»M.Á.R.: “¡No puede hablar!... ¡No puede hablar!... ¡No puede hablar!...”
»Tot i així, ara sense imatge, continua l’entrevista:
»M.M.: “¿Se lo merece?”
»T.E. pare: “S'ho mereix, per l'equip, pels mecànics, s'ho mereix tot...”
»M.Á.R.: “¡No puede hablar!... ¡No puede hablar!... ¡No puede hablar!...”
»Marc Martín, veient que el seu entrevistat, conscientment o inconscientment, no desisteix de parlar en la seva llengua materna, opta per fer d'improvisat intèrpret:
»M.M.: “El equipo se lo merece.”
»T.E. pare: “S'ho mereix tot.”
»M.Á.R.: “¡No puede hablar!... ¡No puede hablar!...”
»Apressat, doncs, per la continuada interferència del locutor principal, l'entrevistador dóna per acabada la seva tasca:
»M.M.: “Gracias.”
»T.E. pare: “Se lo merece todo.”
»M.M.: “Suerte.”
»M.Á.R.: “Victoria de Toni Elias. Esto no estaba previsto, pero nos alegramos por Toni Elias, por el motociclismo español y sobre todo porque Valencia [on s’havia de fer la cursa següent, que seria l’última, del Mundial d'enguany] va a estallar.”
»Com es pot comprovar, Toni Elias pare atén cordialment el periodista i s'expressa en la seva llengua, igual com fan els pilots italians, nord-americans... quan són entrevistats pels locutors d'aquesta cadena televisiva, però segons la particular interpretació del moderador del programa, parlar en català vol dir no poder parlar (“¡No puede hablar!”, fins a vuit vegades) [...]»
Deixem de banda el paper galdós que li toca fer a Miguel Ángel Roselló –ara no ens embrancarem en el vell tema moral de la culpabilitat per l’«obediencia debida»–, que va ser veí meu d’escala fa anys, perquè és evident que ell compleix ordres. Per tant, tot i la personalització que l’autor de la denúncia fa en assenyalar Roselló, cal apuntar més amunt en les crítiques. Què passaria arreu d’Espanya si a TV3, un dia, en una entrevista espontània al carrer, l’entrevistat digués quatre paraules en castellà i un locutor l’interrompés dient que «no pot parlar»? Hi hauria un daltabaix que arribaria al Parlament, hi hauria mocions de censura, acomiadaments i dimissions. Doncs, perdoneu-me, però per mi és explicable que TV3 protegeixi i prioritzi al màxim el català, fins al punt de discriminar-hi el castellà, ja que és la televisió pública de Catalunya –gairebé l’únic lloc al món on es parla aquesta nostra llengua que cal protegir i per la qual es va muntar l'emissora de televisió– i, en canvi, des de la perspectiva espanyola, no és gens explicable que hi passi el que hi passa tan sovint, que s'hi discrimini el català, perquè el castellà no corre cap perill a Espanya. A més, hi ha el greuge comparatiu que altres personatges hi parlen idiomes diferents... No hi ha excusa.
Però ja veureu com no passarà res... O potser sí, potser pagarà la festa Roselló –ja li han carregat un munt de cabres amb les crítiques que corren aquests dies per internet–, però ell no és el principal culpable, ell va fer només el paper de botxí –que deunidó. Això, doncs, és molt pitjor que el fet que un guàrdia civil un dia faci el pinxo i es rigui del català. Perquè en aquest cas de TVE hi ha ordres, clarament, ordres que vénen de dalt.
Un fet diferencial ben clar.
«Diumenge 15/10/2006, 14:46 hores, Circuit d'Estoril, Gran Premi de Motociclisme de Portugal, categoria Moto GP. Després d'una cursa frenètica, a la darrera volta hi ha una lluita aferrissada i avançaments constants entre el manresà Toni Elias i l'italià Valentino Rossi. Al final, el pilot català guanya per dues mil·lèssimes de segon. És el primer gran premi que guanya en la màxima categoria.
»Toni Elias pare, vint segons després, encara amb la incredulitat i l'emoció per la gesta assolida pel seu fill, és entrevistat per l'enviat especial de TVE, Marc Martín. [...]
»Toni Elias pare mira als ulls el locutor, catalanoparlant com ell i, amb veu trencada, li explica el que sent:
»T.E. pare: “He tingut ..., he tingut molta por.”
»Automàticament, Miguel Ángel Roselló, locutor principal de la retransmissió, també catalanoparlant, veient que l'entrevistat opta per emprar el català, interfereix en la conversa i comença a repetir:
»M.Á.R.: “¡No puede hablar!... ¡No puede hablar!... ¡No puede hablar!...”
»Tot i així, ara sense imatge, continua l’entrevista:
»M.M.: “¿Se lo merece?”
»T.E. pare: “S'ho mereix, per l'equip, pels mecànics, s'ho mereix tot...”
»M.Á.R.: “¡No puede hablar!... ¡No puede hablar!... ¡No puede hablar!...”
»Marc Martín, veient que el seu entrevistat, conscientment o inconscientment, no desisteix de parlar en la seva llengua materna, opta per fer d'improvisat intèrpret:
»M.M.: “El equipo se lo merece.”
»T.E. pare: “S'ho mereix tot.”
»M.Á.R.: “¡No puede hablar!... ¡No puede hablar!...”
»Apressat, doncs, per la continuada interferència del locutor principal, l'entrevistador dóna per acabada la seva tasca:
»M.M.: “Gracias.”
»T.E. pare: “Se lo merece todo.”
»M.M.: “Suerte.”
»M.Á.R.: “Victoria de Toni Elias. Esto no estaba previsto, pero nos alegramos por Toni Elias, por el motociclismo español y sobre todo porque Valencia [on s’havia de fer la cursa següent, que seria l’última, del Mundial d'enguany] va a estallar.”
»Com es pot comprovar, Toni Elias pare atén cordialment el periodista i s'expressa en la seva llengua, igual com fan els pilots italians, nord-americans... quan són entrevistats pels locutors d'aquesta cadena televisiva, però segons la particular interpretació del moderador del programa, parlar en català vol dir no poder parlar (“¡No puede hablar!”, fins a vuit vegades) [...]»
Deixem de banda el paper galdós que li toca fer a Miguel Ángel Roselló –ara no ens embrancarem en el vell tema moral de la culpabilitat per l’«obediencia debida»–, que va ser veí meu d’escala fa anys, perquè és evident que ell compleix ordres. Per tant, tot i la personalització que l’autor de la denúncia fa en assenyalar Roselló, cal apuntar més amunt en les crítiques. Què passaria arreu d’Espanya si a TV3, un dia, en una entrevista espontània al carrer, l’entrevistat digués quatre paraules en castellà i un locutor l’interrompés dient que «no pot parlar»? Hi hauria un daltabaix que arribaria al Parlament, hi hauria mocions de censura, acomiadaments i dimissions. Doncs, perdoneu-me, però per mi és explicable que TV3 protegeixi i prioritzi al màxim el català, fins al punt de discriminar-hi el castellà, ja que és la televisió pública de Catalunya –gairebé l’únic lloc al món on es parla aquesta nostra llengua que cal protegir i per la qual es va muntar l'emissora de televisió– i, en canvi, des de la perspectiva espanyola, no és gens explicable que hi passi el que hi passa tan sovint, que s'hi discrimini el català, perquè el castellà no corre cap perill a Espanya. A més, hi ha el greuge comparatiu que altres personatges hi parlen idiomes diferents... No hi ha excusa.
Però ja veureu com no passarà res... O potser sí, potser pagarà la festa Roselló –ja li han carregat un munt de cabres amb les crítiques que corren aquests dies per internet–, però ell no és el principal culpable, ell va fer només el paper de botxí –que deunidó. Això, doncs, és molt pitjor que el fet que un guàrdia civil un dia faci el pinxo i es rigui del català. Perquè en aquest cas de TVE hi ha ordres, clarament, ordres que vénen de dalt.
Un fet diferencial ben clar.
dimecres, 1 de novembre del 2006
Diari de campanya (XI): Uns 7.000 vots
Doncs això, amb el 96% i escaig dels vots escrutats, Escons insubmisos - Alternativa dels Demòcrates Descontents té uns 6.600 vots, amb la qual cosa es pot preveure que arribarà més o menys als 7.000. És la vuitena candidatura en nombre de vots de tot Catalunya. N'esperàvem més, però així és el nostre camí: anar sumant de mica en mica gent convençuda que aquesta és l'opció més adequada per als ciutadans descontents d'aquest país.
Ja en parlarem.
(Afegitó de les 9 h del dia 2: els resultats oficials provisionals diuen que tenim 6.878 vots. Segurament arribarem als 7.000, quan es comptin els vots de l'estranger.)
Diari de campanya (I): Com passen de nosaltres
Diari de campanya (II): Goebbels reloaded
Diari de campanya (III): Anem traient el cap
Diari de campanya (IV): El concepte «agafats pels ous»
Diari de campanya (V): Desenganyem-nos, a Catalunya manen el PSOE i el PP
Diari de campanya (VI): Les enquestes
Diari de campanya (VII): Els absents
Diari de campanya (VIII): La porra del pernil
Diari de campanya (IX): Rectificació
Diari de campanya (X): Espantat
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Ja en parlarem.
(Afegitó de les 9 h del dia 2: els resultats oficials provisionals diuen que tenim 6.878 vots. Segurament arribarem als 7.000, quan es comptin els vots de l'estranger.)
Diari de campanya (I): Com passen de nosaltres
Diari de campanya (II): Goebbels reloaded
Diari de campanya (III): Anem traient el cap
Diari de campanya (IV): El concepte «agafats pels ous»
Diari de campanya (V): Desenganyem-nos, a Catalunya manen el PSOE i el PP
Diari de campanya (VI): Les enquestes
Diari de campanya (VII): Els absents
Diari de campanya (VIII): La porra del pernil
Diari de campanya (IX): Rectificació
Diari de campanya (X): Espantat
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Diari de campanya (X): Espantat
Vinc ara de votar i estic una mica espantat perquè davant meu he vist dues persones, un senyor i una estona després una senyora, que agafaven tan tranquils la papereta dels pallassos i la ficaven dins del sobre per anar a votar. Són les dues úniques persones que he vist que agafaven paperetes, i no anaven juntes. Jo, com faig sempre, n'estava agafant una de cada, excepte la dels pallassos i la d’uns altres similars que no recordo com es diuen, i de la meva, dissimulant, n’he agafat dues –tot i que jo crec que no em mirava ningú. Si no ho fas d’aquesta manera, el vot no és secret. I hauria de ser fàcil que el vot fos secret, perquè ho diu la llei. En fi, encara ho tenen més pelut per votar secretament els que voten en blanc. De fet és impossible: si votes en blanc –sobre buit– el vot no és secret.
No m’hauria d’espantar per haver vist dos votants dels pallassos perquè són gent que normalment deu votar PP o PSOE, i ja em va bé que aquests dos partits perdin vots. Però el suc que aquesta gent pot traure de la situació si aconsegueixen representants, encara que només fos un escó, serà per amagar-se una temporada. Els complexos que els entraran als altres, no vull ni pensar-hi...!
És curiós com t’afecten les experiències pròpies, fins al punt que et poden fer perdre el món de vista. A les darreres eleccions vaig veure –entre molts votants de diversos col·legis– mitja dotzena de persones que agafaven la papereta dels Escons insubmisos. I em vaig emocionar, tu diràs.
Diari de campanya (I): Com passen de nosaltres
Diari de campanya (II): Goebbels reloaded
Diari de campanya (III): Anem traient el cap
Diari de campanya (IV): El concepte «agafats pels ous»
Diari de campanya (V): Desenganyem-nos, a Catalunya manen el PSOE i el PP
Diari de campanya (VI): Les enquestes
Diari de campanya (VII): Els absents
Diari de campanya (VIII): La porra del pernil
Diari de campanya (IX): Rectificació
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
No m’hauria d’espantar per haver vist dos votants dels pallassos perquè són gent que normalment deu votar PP o PSOE, i ja em va bé que aquests dos partits perdin vots. Però el suc que aquesta gent pot traure de la situació si aconsegueixen representants, encara que només fos un escó, serà per amagar-se una temporada. Els complexos que els entraran als altres, no vull ni pensar-hi...!
És curiós com t’afecten les experiències pròpies, fins al punt que et poden fer perdre el món de vista. A les darreres eleccions vaig veure –entre molts votants de diversos col·legis– mitja dotzena de persones que agafaven la papereta dels Escons insubmisos. I em vaig emocionar, tu diràs.
Diari de campanya (I): Com passen de nosaltres
Diari de campanya (II): Goebbels reloaded
Diari de campanya (III): Anem traient el cap
Diari de campanya (IV): El concepte «agafats pels ous»
Diari de campanya (V): Desenganyem-nos, a Catalunya manen el PSOE i el PP
Diari de campanya (VI): Les enquestes
Diari de campanya (VII): Els absents
Diari de campanya (VIII): La porra del pernil
Diari de campanya (IX): Rectificació
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
