Fotografies de fars (13): Artrutx, Menorca, Illes Balears

Far d'Artrutx, Menorca (foto: RM)

M’han enviat un parell de fotos del far d’Artrutx. En una hi surt gent, de manera que no us la poso perquè em sembla que no els agradaria. L’altra és aquesta.

El far d’Artrutx s’aixeca en una de les puntes del sud-oest de Menorca més pròximes a l’extrem nord-est de Mallorca. O sigui, fa de muntant nord de la porta de pas entre les dues grans illes Gimnèsiques.

Una porta generosa, ja ho veieu, de gairebé trenta-cinc quilòmetres d’ample. De vegades ens mirem les Balears i les Pitiüses com una agrupació petiteta i acostada, allà a llevant, i no ens adonem que les distàncies entre les illes són molt respectables. Una dada: entre Mallorca, que és la del mig, i Eivissa, la més gran de les Pitiüses, hi ha setanta-cinc quilòmetres de mar, els mateixos que hi ha entre Eivissa i la costa valenciana. O sigui, poca broma, amb «les Illes».

Qüestions de llengua (74): «Mai caminaràs sola»

Iŀlustració de Jordi Calvís

Pau Vidal, iŀlustre coŀlega, mestre punyent en tantes qüestions lingüístiques i malgrat tot bon amic, escrivia un dia al diari VilaWeb (la negreta és meva):

«Veig el cartell enorme que van penjar a Vic l’ANC i Òmnium en suport del regidor Joan Coma amb una llegenda així de grossa que diu ‘Mai caminaràs sol’. I ja hi som, esgarrifança al canto. [...] Potser diríeu ‘Mai no caminaràs sol’, oi? Aleshores encara esteu pitjor, perquè vol dir que combateu la interferència amb els burocratès de laboratori, que encara fa més mal.

»El lema és pres de l’himne del Liverpool (originàriament una cançó d’un musical), You’ll never walk alone, habitualment traduït al castellà com «Nunca caminaràs solo» i calcat al ‘catanyol’ en la forma que hem vist. Però si un lletrista del país volgués fer una cançó per dir això i no partís de cap model previ interferint-li la creativitat, el que escriuria fóra ‘No caminaràs mai sol’ (o ‘tot sol’) [...]

»M’hi jugaria mig sou que els responsables del cartell, abans de donar-lo per bo i penjar-lo, devien consultar algun expert. I tenint en compte qui són, segur que si no era un filòleg havia de ser com a mínim algú amb bons coneixements de la matèria. I tanmateix hi va donar el vist-i-plau.»

(Vidal, ahir mateix, va tornar a parlar de la qüestió, i segurament ha sigut l’empenta que em calia per publicar aquest text d’una vegada.)

«Devien consultar algun expert», deia ell al primer article. A mi no, que no m’ho van consultar abans, però sí que em van demanar, després, què em semblava. I si bé els vaig dir que espontàniament hauria preferit la fórmula canònica («No caminaràs mai sola»), vaig afegir que també es podia acceptar l’opció que havien triat si, per raons estilístiques –concisió, contundència, fins i tot preferència intuïtiva–, la trobaven més apropiada.

De fet, una frase com «Ningú no n’ha dit mai res enlloc» també és possible, i del tot canònica, si vols expressar tot això –cap persona, en cap moment, cap cosa, en cap lloc– en una sola oració. Pots acumular-ne un munt, d’elements com aquests. ¿Eliminant-hi el «no» la frase perdria la seva negativitat, encara que el sentit continués sent el mateix, inequívocament negatiu? Jo penso que no. Coŀlocar-hi el «no» no aclareix el sentit de l’oració, sinó que compleix una funció, diguem-ne, rebladora. I parlem d’un «no»! Un adverbi que normalment canvia de manera radical el que volem dir! ¿Cal que hi sigui, doncs, com un element sintàctic o ortogràfic mut, un estaquirot estilístic però necessari? Per mi, no. Quan no hi ha possibilitat d’equívoc, amb un element suposadament negatiu –perquè la negativitat del «mai» depèn del context– però inequívocament negatiu en aquest context, n’hi ha prou. Quina altra cosa pot significar «mai m’ho havien dit» si no és «no m’ho havien dit mai»?

No sempre és així, que en quedi constància: hi ha casos en què l’avançament d’aquests elements al davant del verb és impossible si volem expressar negativitat. Ara no m’hi fico perquè ens allargaríem més del compte.

Això, si fa no fa, és el que vaig respondre quan me’n van demanar l’opinió.

Aquí explicaré per què el que em deia espontàniament la intuïció no era gens forassenyat.

La fórmula triada també és bona, dic, perquè és inequívoca i té l’avantatge que posa més l’accent en el «mai», com a l’original («never»). Em direu: i quin problema hi ha a escriure «mai no», llavors? Doncs el que diu en Vidal: un problema estilístic. Per mi, «mai no» seria massa acadèmic, artificial, si parlem d’un lema que es vol el màxim de simple i sintètic. (I per a Pau Vidal seria també «burocratès», com diu explícitament.)

Del que es tracta és de reproduir un crit d’ànim, de suport, de solidaritat, una expressió vocativa que soni natural. Imaginem-nos ara una situació real en què nosaltres fóssim protagonistes, volguéssim transmetre l’eternitat de la nostra promesa i tinguéssim por que la comunicació es pogués tallar en qualsevol moment. Cridaríem «Mai no t’oblidaré!»? O ens resultaria encarcarat, impropi de la situació dramàtica? «No t’oblidaré mai!»? Sí, per descomptat, però no diem fins al final la paraula «mai», que potser és la que ens interessa de debò que arribi a l’altre costat. Amb un «No t’oblid...» potser faríem curt, en el cas que la conversa s’interrompés.

Molta gent diria, ben tranquiŀla: «Mai! t’oblidaré, em sents? Mai!»?

Penso que «mai» («mai!») és la idea força que es vol transmetre, sobretot, amb aquest lema que ara analitzem.


A. Raons històriques fabrianes

A les gramàtiques de Pompeu Fabra, la qüestió s’exposava així (les reprodueixo cronològicament):

1. Pompeu Fabra, Ensayo de gramática de catalán moderno, L’Avenç de Massó y Casas, Barcelona 1891, p. 86 (Pompeu Fabra, OC vol. 1, p. 290):

«En frases negativas, suele suprimirse el adverbio no cuando se antepone al verbo alguna de las voces cap, dingú, res, enlloch, may, gens, tampoch. Cap nen l’ha entesa. Ningún niño la ha entendido. Dingú hi va anar? No fue nadie? May vindrá, y ella tampoch vindrá. Nunca vendrá, y ella tampoco vendrá.»

- L’any 1891, doncs, Fabra hauria escrit «Mai caminaràs sola», sense cap mania; per ell, era així com s’escrivia: el «no» se suprimeix.

2. Pompeu Fabra, Gramática de la lengua catalana, L’Avenç: Massó, Casas & Cª, Barcelona 1912, p. 218 (Pompeu Fabra, OC vol. 1 p. 684):

«En castellano, como es sabido, siempre que se coloca delante del verbo alguna de las voces ninguno, nadie, nada y nunca, se suprime la partícula negativa no. Ej.: No vino nadie. Nadie vino. En catalán también suele suprimirse actualmente el adverbio no al anteponerse al verbo alguna de las voces cap, ningú, res, enłoc, mai y gens. Ej.: Mai el veiem. Nunca le vemos. / Enłoc l’hem vist. No le hemos visto en ninguna parte. Pero dicha supresión no es en manera alguna obligatoria, puesto que se puede decir muy bien Mai no•l veiem / Enłoc no l’hem vist; y aun es inadmisible en aquellas proposiciones en que las expresadas voces pueden ser empleadas con una significación positiva (V §158) y, en general, siempre que la supresión del adverbio no puede dar ambigüedad a la frase.»

- L’any 1912 Fabra hauria continuat escrivint «Mai caminaràs sola», tot i que obria la porta a «Mai no caminaràs sola» (en contra del criteri, en aquest segon cas, de qui pugui trobar encarcarada aquesta construcció). Noteu que aquí, però, Fabra va més lluny i tot que l’any 1891 en la defensa de la simplicitat catalana, i fa equivaldre la frase castellana «No le hemos visto en ninguna parte» amb un senzill «Enłoc l’hem vist» (!).

3. Pompeu Fabra, Gramàtica catalana, curs mitjà, Editorial Pedagògica, Barcelona 1918 [5a edició, 1935], p. 37 (reproduïda a Pompeu Fabra, OC vol. 2, p. 255)

«Quan en una proposició negativa algun dels mots ‘cap’ (adjectiu), ‘ningú’, ‘res’, ‘enlloc’, ‘mai’, ‘gens’ i ‘tampoc’ precedeix el verb, és costum de suprimir la paraula ‘no’. És, però, preferible no suprimir-la. Podem dir: Cap d’ells vindrà / Res li agrada / Mai les trobem / Enlloc n’hi ha, però és millor dir: Cap d’ells no vindrà / Res no li agrada / Mai no les trobem / Enlloc no n’hi ha.»

- A la Gramàtica del 1918, oficiosament vigent fins fa pocs mesos, Fabra diu que, si bé és preferible no suprimir el «no», de fet se sol suprimir («és costum de suprimir la paraula ‘no’»), i ho «podem dir» així: «Mai caminaràs sola».

4. Pompeu Fabra, Abrégé de grammaire catalane, Société d’Édition «Les Belles Lettres», Paris 1928, p. 79-80 (reproduït a Pompeu Fabra, OC vol. 2, p. 413-414)

«Quand un dels mots cap, ningú, res, enlloc, mai, gens, tampoc, ou des groupes tels que en ma vida, ni l’un ni l’altre (qui ne s’emploient jamais dans les propositions expositives affirmatives), se trouve dans una proposition expositive négative et qu’il est placé avant le verbe, on omet habituellement la négation no; cependant la plupart des écrivains évitent cette omission. Ex: Cap d’ells vindrà (plus correct: Cap d’ells no vindrà), Aucun d’eux ne viendra. Ni l’un ni l’altre ens poden ajudar (plus correct: Ni l’un ni l’altre no ens poden ajudar), Ni l’un ni l’autre ne peuvent nos aider.»

- Potser la majoria dels escriptors eviten l’omissió, però el fet és que «on omet habituellement la négation no». Cap prescripció, en qualsevol cas.

5. Pompeu Fabra, Compendio de gramática catalana, Librería Catalonia, Barcelona 1929, p. 77 (reproduït a Pompeu Fabra, OC vol. 2, p. 507)

«En español, cuando se anteponen al verbo ciertas voces (tales como ninguno, nadie, nada) o ciertas expresiones (tales como en mi vida, ni uno ni otro), omítese el adverbio no que ordinariamente acompaña al verbo de toda proposición negativa (No viene nunca, pero nunca viene): en catalán esta omisión sólo es permisible en las proposiciones expositivas (pero no en las interrogativas, condicionales, etc.), y aun en aquéllas es siempre preferible no omitir la negación no. Ej.: Ninguno de ellos vendrá. Cap d’ells no vindrà (mejor que Cap d’ells vindrà). Ni el uno ni el otro pueden hacerlo. Ni l’un ni l’altre no ho poden fer (mejor que Ni l’un ni l’altre ho poden fer).

- És permès ometre el «no», tot i que sigui «preferible» no ometre’l. No hi ha aquí cap indicació normativa.

Per tant, segons el mateix Fabra, si bé diu en les últimes obres que «és preferible», o «és millor», o «se sol fer així» –amb «no»–, sobretot «quan la supressió de l’adverbi no pugui donar ambigüitat a la frase», també «és costum» suprimir-la, «podem dir-ho [sense no]», «aquesta omissió és permissible», «s’omet habitualment»...

I doncs, Pompeu Fabra no hauria condemnat «Mai caminaràs sola». És ben clar que la norma, tal com ell la va formular, ni obliga ni prohibeix.

Fabra, és veritat, a partir de determinat moment va començar a aconsellar l’ús de la partícula no. I, molts cops, ja que hi som, ell mateix l’afegia enganxada als elements suposadament ambigus cap, ningú, res, mai... Dic «suposadament» ambigus perquè segons en quines construccions podrien ser ambigus (amb valor positiu o negatiu), però no en la que examinem: no hi ha ambigüitat possible. «Mai caminaràs sola» només pot significar... «no caminaràs mai sola».

La meva hipòtesi, i em sembla que es desprèn de la lectura cronològica seguida de les gramàtiques de Fabra, és que va començar a aconsellar que no se suprimís el no –després d’haver dit senzillament que el no se suprimia, i d’haver aclarit més endavant que tal supressió «no és obligatòria»!–, perquè deixar la porta oberta a suprimir-lo en alguns casos –els casos en què no hi havia cap possible ambigüitat– feia que hi hagués gent que es deixés el no quan sí que calia desfer ambigüitats. Per exemple: «Si mai vinguéssiu, què farien ells?» versus «Si mai no vinguéssiu, què farien ells?» (exemples 109 a,b del capítol 24 de la GCC, 2a edició).

Per facilitar les coses, doncs, i no perquè ho requerís de cap manera la sintaxi. Em sembla que és una hipòtesi força versemblant.

I, tornem-hi, no em puc estar de recordar una altra vegada que la hipotètica sortida «Mai no caminaràs sola», que moooolta gent ha proposat aquests mesos com a «gran solució», la descartava la mateixa persona que denunciava el «mai» avantposat al verb. La tesi de Vidal –respectable, no cal dir-ho, i segurament la més canònica i clàssica– és que cal escriure sempre «No caminaràs mai sola»; és a dir, primer el «no», després el verb i després el «mai», «ningú», «cap», etc. El «mai no» –assegura Vidal, i jo l’aplaudeixo– és aprenentatge escolar, hipercorrecció, pompeufabrisme –ho acabem de demostrar–, llenguatge de diccionari, «burocratès», almenys en la majoria del territori català. Per tant, si hem d’afegir el «no» al «mai» i pretenem que la frase soni natural, mínimament coŀloquial, només el podem afegir avantposat i separat: «no [verb] mai». Té raó Vidal, des del meu punt de vista: jo mai hauria dit un «mai no» (o un «ningú no», etc.) abans de llegir-los a les gramàtiques.

Però no és important el que jo hagi vist o sentit. El problema, si voleu, el tenim amb Pompeu Fabra, que sí que avala el «mai no». I, seguint Fabra, el «mai» amb el «no» adjunt apareix sovint al DIEC i en molts diccionaris i gramàtiques. Perquè Fabra escriu gramàtiques, no ens n’oblidem. I el DIEC és un diccionari. Podem concloure, doncs, que «mai no» és llenguatge de gramàtiques i de diccionaris? Registres molt formals?

No m’atreveixo a tant.


B. Gramàtica descriptiva i normativa actuals

- La Gramàtica del català contemporani, publicada l’any 2002, diu sobre aquesta qüestió:

«No obstant la recomanació* de les gramàtiques tradicionals i normatives, la tendència en el llenguatge parlat actual i en el llenguatge dels mitjans de comunicació és a prescindir del marcador no quan els mots negatius [mai, ningú, enlloc...] apareixen en posició preverbal. [...]

L’evolució de la negació en les llengües naturals mostra la tendència a tenir una única forma per unitat de significat i a reduir a un de sol els diversos indicadors de negació que puguin aparèixer en una oració. Aquest procés, conegut com a cicle de Jespersen, és d’un gran abast en l’evolució de les llengües naturals i bàsicament consta dels següents passos: l’adverbi negatiu original primer es debilita, després esdevé insuficient i, com a conseqüència, reforçat, generalment per mitjà d’algun mot addicional; després aquest mot s’adopta com el marcador negatiu i amb el pas del temps pot seguir la mateixa evolució que la paraula original.»

(GCC, 24.3.2.2, 2a ed. vol. 3, pàg. 2767-2768; *la negreta és meva, per subratllar que es tracta d’una «recomanació» i no d’una prescripció)

No calen més comentaris, em penso. Per a més detalls, consulteu aquesta gramàtica, que és molt lluminosa en aquest punt, amb exemples diacrònics d’altres llengües pròximes.

- La nova GIEC, publicada al final de l’any 2016 –i posterior, per tant, als fets que es comenten–, diu el mateix: és més habitual l’altra fórmula («no caminaràs mai...»), però no és incorrecte el «mai» negatiu absolut abans del verb:

«L’anteposició al verb d’un quantificador negatiu (cap, ningú, res) basta per a donar valor negatiu a l’oració, elidir l’adverbi no (si bé en els registres formals és més habitual mantenir-lo) i legitimar un altre terme de polaritat negativa en posició postverbal (Ningú (no) sap res; Cap d’ells (no) ve mai; Res (no) l’atura); però és poc freqüent l’anteposició de gens o mai [...]»

(cf. GIEC § 35.4.1.2b; la negreta és meva).

Em sembla que podem demostrar a bastament que aquesta última afirmació sobre la infreqüència de l’anteposició caldria matisar-la, i molt.


C. Altres ocurrències

«És poc freqüent», en efecte, diu la GIEC, però déu-n’hi-do com sovinteja! En trobareu milers i milers de casos, d’una molt bona part d’autors literaris, d’editorials amb correctors solvents, de premsa contrastada... i de parlants de tota mena i condició.

Us en dic alguns exemples:

- Una de les últimes exposicions de La Caixa a CasaRamona es titulava «Un Thyssen mai vist». (Em crida l’atenció que hi hagi tants debats sobre un lema d’ANC i tan pocs sobre el títol d’una exposició de La Caixa; de fet, no he vist ni sentit ni llegit ningú que se’n queixés.)

- És com es va traduir la cançó per a La Marató de TV3 de l’any 2012, que va ser viral i que ningú va corregir mai. Això sol ja és prou argument. Si va passar els filtres de TV3 i de La Marató, qui és l’ANC per corregir-ho? Va protestar algú, l’any 2012? (Curiosament, a la mateixa cançó hi ha un «el que no havies mai imaginat» [i no «el que mai havies imaginat»], cosa que demostra, em sembla, la intercanviabilitat innocent de les dues formes per a molta gent).

- Hi ha unes quantes cançons més amb títol de construcció similar (p. ex. «Mai tindràs descans», Edna).

I poemes d’escriptors contrastats: «Ja mai tindràs, ho saps, la cara neta / s’apropa ton final, la teva meta» (Carme Rosanas, «La finestra dels secrets compartits», 2009); «...i quan brama en aquesta hora, traient es cap a defora, mai se sol equivocar» (anònim).

- «El Català [...] conserva la tradició del llatí, que mai feu diftongs tals aplecs» (Antoni M. Alcover, Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana, tom IX, 1916-1917, p. 221).

- Premsa d’època (una recerca ràpida): «Mai diríeu què hi portava, a la boca» (Jordi del Val, El Borinot n. 90 (95?), 1925); «Mai tindrem una Catalunya prou rica i plena si no ens preocupem d’una manera decidida... » (P. Vinyoles i Vivet, Diari de Vich, n. 487, 1932); «Mai diríeu a on» (Josep Palau, Mirador n. 366, 1936).

- «Podreu collir mots estranys / podreu prendre dites rares / però mai tindreu sens amor / eixes veus que ragen clares» (Josep Pijoan 1881-1963).

- Refranys populars: «Digue’m què ofereixes i et diré el que mai tindràs»; «Mai tindràs una segona oportunitat per donar una bona primera impressió».

I doncs, hi pot haver discussió entre els filòlegs sobre la seva genuïnitat –potser menys discussió, un cop rellegit Fabra–, però no sobre l’ús massiu que se’n fa actualment i que se n’ha fet sempre.

Però...

Una hipòtesi: és possible que força gent que qüestiona o directament condemna «Mai caminaràs sola» –ara no parlo de professionals, sinó de tots els altres catalans, que com se sap portem un lingüista a dins, i segurament gràcies a això s’ha salvat fins ara la llengua–, molta gent de mitjana edat, dic, tingui al cap una campanya publicitària dels anys 90, que va ser omnipresent i va durar molt de temps i que anava dirigida a evitar els abandonaments d’animals: «Ell mai no ho faria.» Moltes vegades les nostres certeses més fondes en qüestions lingüístiques provenen de vivències. Aquesta, sens dubte, va commoure molta gent –ara, tenint en compte que els abandonaments continuen produint-se, no sé si va commoure prou gent, o si caldria repetir-la– i potser això va fer que ens quedés molt gravada la suposada norma que obligava a adjuntar un no rere cada mai.

Després el lema s'ha aprofitat per a tota mena de contextos:

Tanmateix, hi ha una diferència bastant substancial entre «Ell mai no ho faria» i «Mai caminaràs sola». La primera frase és merament enunciativa, descriptiva; la segona és vocativa, el subjecte és un «tu» i pretén encoratjar. Pot semblar que no, però aquestes circumstàncies contextuals també condicionen les possibilitats de construcció d’una estructura, la necessitat o conveniència d’adequar-la més o menys a la norma o al consell estrictes.

* * *

Acabo. He volgut explicar tot això perquè, al capdavall –pel que fa als lingüistes aficionats que han intervingut a les baralles, no parlo dels professionals–, sovint tenim tot de discussions abrandades que, si t’ho mires bé, basen l’argumentació en el clàssic «jo no ho havia sentit mai» (o «jo mai no ho havia sentit», o «jo mai ho havia sentit»), o en el també recurrent «a mi m’ho van explicar així». I llavors arribem a Fabra com a gran tòtem del català de tots els temps... sense fer cas del que deia Fabra sobre l’evolució de la llengua, les necessitats expressives, etc. Fabra era molt taxatiu respecte a determinades batalles que s’havien de deixar de banda si passava el temps i la gent continuava sense seguir un consell gramatical. Calia oblidar el consell! Gràcies a Déu, la nova GIEC ha anat per aquest camí.

Final: «Mai caminaràs sola» pot significar una cosa diferent de la que significa? No, oi? Doncs no calen més arguments, la llengua tendeix a la simplificació, i més en el terreny de la comunicació de masses, només faltaria.

* * *

Afegitó del 24 maig 2017. Pau Vidal ha contestat a aquest article llargament, i li ho agraeixo.

Sobre l’últim punt de reflexió que proposa en Vidal, a propòsit d’un titular que diu «“Les quatre estacions”, un clàssic de la música com mai abans l’havies vist», només puc comentar que em sembla un despropòsit lingüístic que no hauria d’haver-se publicat. En català em penso que no diem «abans» en aquests contextos, i si aquí es diu així és per imitació (em sembla) de l’anglès («[as] never before»), passant, naturalment, per l’espanyol (idioma en el qual no sé tampoc si és prou correcte). Per tant, podem dir «“Les quatre estacions”, un clàssic de la música com no l’havies vist mai [fins ara]», tot i que potser seria encara més natural dir-ho suprimint el «mai» (si no l’has vist fins ara, no l’has vist mai). O bé, si no ens podem estar de fer-ho així (recalcant el «mai»), «“Les quatre estacions”, un clàssic de la música com mai l’havies vist».

(I, de tota manera, encara em grinyola l’aparellament en la mateixa frase de l’article indeterminat «un» amb el pronom «el» de «l’havies vist». Diria que falla alguna cosa. Hi haig de pensar més.)