Perles (71): Cosmopolitisme i puresa europea

«Els moviments neopopulistes o d’extrema dreta [a Europa] intenten construir la seva identitat contra l’islam. És la política del rebuig, la demonització i la por. Europa només és capaç de pensar en l’islam des de la por: l’amenaça, la invasió, la pèrdua d’identitat i valors… El que feia que Europa fos superior era la seva capacitat d’entendre els moviments de crítica des de dins, com el feminisme, els verds, els nacionalismes... La modernitat europea era capaç de repensar-se i d’autocorregir-se, i això la feia millor. Però no és el que ha passat amb l’islam. [...]

»El populisme, com el racisme, no ve de baix: ve de dalt. Prohibir el burca és absurd i no té base legal, i és lamentable que el feminisme no mostri més respecte per les minories. Quan Atatürk va imposar els codis de vestir, amb el discurs de la modernització, ens pensàvem que això era un problema de les limitacions democràtiques de Turquia. [...] Europa era la llar del cosmopolitisme i ara sembla que busca la puresa. Abans pensava que era més perillosa la puresa islàmica, quan al món àrab la paraula “cosmopolitisme” es veia com a sinònim de desarrelament.»

(Nilüfer Göle, sociòloga turca [Ankara, 1953], entrevistada per Cristina Mas a l’Ara, 29 maig 2011 [extracte])

Riuades de xenofòbia

Volia escriure sobre això i ja m’ho he trobat fet. Així que endavant, Miquel i Emma, i gràcies:

(Miquel Ferreres, El Periódico, 26 maig 2011)

* * *

Odi fàcil

«Només li queden quatre mesos d’atur. Avui ha tornat a passar per la constructora. Res. No els ha sortit l’obra i n’hauran de despatxar tres més. Quan sortia s’ha trobat un equatorià. Ell també demanava feina... Una gota. Al carrer una dona es queixa. ¡Li han robat el moneder! Deu haver estat alguna d’aquestes romaneses, diu un home, m’ha semblat veure-les per aquí. Els veïns s’exclamen. Quan arribi a casa, la dona descobrirà que porta el moneder al fons de la bossa… Una altra gota. Als serveis socials avui no la poden atendre. Estan desbordats. A la sala hi ha una vintena de persones esperant torn. Compta quatre dones magribines… Més gotes. Arriba el polític en campanya electoral. ¡Els de casa, primer!, crida el candidat. ¡No hi ha espai ni diners per a tots!, continua. ¡Fora els que ens estan robant el país! De sobte, el rosari de gotes s’enreda amb la seva desesperació i la seva impotència. I la por a la misèria es transforma en rancúnia.

»És fàcil. Massa fàcil i d’infaust record. L’autèntic culpable descansa impune als ostentosos despatxos de les plantes nobles. Mentrestant, els seus còmplices s’inventen carnassa per als desesperats. Si pot ser, un esquer tan feble o més que aquests. Un enemic al qual poder reptar amb la mirada i escopir-li la ràbia. Víctimes sobre víctimes. Mirant per la finestra de la desena planta, els que sempre guanyen somriuen.»

(Emma Riverola, El Periódico 26 maig 2011)

Escons en Blanc

Eleccions municipals 22 maig 2011
- 2 no-escons (de 7) a Foixà (Baix Empordà)
- 1 no-regidor (de 13) a Gironella (Berguedà)
- Més de 10.000 vots a Barcelona (Barcelonès)
- Etcètera.

«No som d’esquerres ni de dretes, ni feixistes, ni ecologistes... No som socialistes, ni de centre, ni nacionalistes, ni democristians, ni anarquistes. No estem aquí per dir què és millor ni pitjor, ni quines polítiques s’haurien de dur a terme. No estem a favor de l’última llei que s’ha aprovat, ni tampoc en contra. No tenim cap ideologia i les tenim totes. No tenim clar si ha de governar aquell, o aquella, o aquell altre...

»Però tenim clara una cosa: creiem que hem de poder dir que no. De la mateixa forma que tenim dret a votar qualsevol partit, hem de tenir el dret a no votar-ne a cap, senzillament perquè cap d’ells no ens agrada. Tenim dret a dir que no i que se sàpiga.

»Potser has arribat fins aquí perquè estàs cansat dels polítics, de les seves farses, de les seves mentides, de tantes promeses incomplertes, de tants impresentables, de tants corruptes. Pot ser que no t’agradi la llei electoral, o que estiguis cansat de l'amiguisme, del transfuguisme o, simplement, de la manca de memòria. O potser no. No ho sabem. No ho sabem ni tampoc volem fer ressò de cap opinió en particular

»No diem res. Callem. Emmudim. Creiem en el valor del silenci en un món polític on les paraules han deixat de tenir sentit. Un silenci acusador. Callem, sí, però també ho diem tot. O millor encara, diem només una cosa: diem NO.

»El nostre vot no servirà per engrossir el percentatge de vots en blanc, o nuls, o d’abstencions, xifres de les quals, al final, ningú no en fa cas.

»El nostre vot no permetrà que un partit pugui governar amb falsa majoria.

»El nostre vot no es repartirà entre els partits amb representació.

»El nostre vot no quedarà només en les estadístiques.

»El nostre vot servirà per dir que no, que no volem res d’això. Que en aquestes circumstàncies preferim ser representats pel nostre silenci.

»Els nostres escons seran blancs. No es tacaran amb paraules sense sentit ni es traduiran en suculents sous que algú s’embutxacaria només per pitjar el botó que la disciplina de partit imposa, ni servirà per rebre subvencions destinades a campanyes electorals cada cop més cares. Els nostre escons quedaran buits. Però així ens assegurarem que no els omplin uns governants que ens avergonyeixen, que no ens representen.

»I així, quan els parlaments comencin a omplir-se d’escons en blanc, l’enrenou que crearan serà tan gran que no podrà ser ignorat. I potser llavors, alguns polítics començaran a tenir por, por de perdre la paraula, por de perdre el sou, por de perdre la majoria, por de perdre la subvenció... I potser, llavors, les coses començaran a canviar.»

Escons en Blanc, maig 2011

(Aclareixo que em vaig desvincular d’Escons insubmisos, llavor primera dels actuals Escons en Blanc, l’any 2007, abans del canvi de nom. De manera que no hi ha en aquesta entrada del bloc cap afany partidista personal. Sí que hi ha, però, la satisfacció de veure com una vella idea, portada ara per altres mans més hàbils, va aconseguint de mica en mica, amb paciència, uns objectius dibuixats utòpicament ara fa deu anys.)

Cas pràctic: presumpta agressió sexual contra una dona a NY

Un lector em demana com hauria enfocat jo en un diari el tema del qual parlava ahir. D’entrada he pensat: sort que ja no treballo de periodista. Però després m’he dit: vinga, provem d’explicar-ho.

Primer, si fos possible no n’hauria dit res fins que no tinguéssim proves segures o fins que no hi hagués imputacions oficials. Els diaris no han de fer judicis paral·lels ni conduir el seu públic a fer-los, i en casos com aquest és fàcil precipitar-se, deformar i allargassar al màxim els (pocs) fets que es poden conèixer amb certesa, deixar-se intoxicar per rumors, pels interessos de les parts –sobretot de la part que té més mitjans per intoxicar–, etc.

A més, no crec que la víctima del delicte (presumpte) tingui gaires ganes, almenys de moment, que els fets s’esbombin, que es doni a conèixer la seva identitat, que tothom a partir d’ara l’assenyali pel carrer, que assetgin casa seva i la seva família a la recerca de «dades complementàries»... I penso que els interessos de la víctima (presumpta) han de prevaldre en un cas com aquest, almenys mentre estiguem dins els llimbs de la instrucció del cas.

Segon, si calgués dir alguna cosa perquè hi ha fonts d’informació que en principi s’han de considerar solvents i no esbiaixades –la policia, els jutjats... tot i que no sé si als EUA, com en altres llocs, aquestes fonts es poden considerar sempre solvents i no esbiaixades–, informaria prenent com a punt de vista primordial el de la persona presumptament atacada.

O sigui, per mi el personatge de la notícia que tothom considera principal i al qual molta gent a Europa han considerat «víctima d’un complot», no ha de ser el protagonista de la informació, sinó que la informació ha de centrar-se en la dona a la qual un desgraciat, es digui com es digui i tingui el càrrec que tingui, li pot haver destrossat la vida.

Aquesta dona té també una dignitat que és exactament la mateixa, com a mínim, que la del (presumpte) agressor, i el fet que l’altre caigui socialment de molt amunt no hauria d’implicar que se li han de dedicar més ratlles i més cobertura als mitjans de comunicació, almenys fins que no es confirmin del tot els fets i sigui l’hora de fer balanços. Perquè del que es tracta en aquest cas és d’informar d’un delicte (presumpte), i en un delicte hi ha una víctima, en principi innocent, i un suposat delinqüent. Per tant, primer la víctima.

(Molts cops no es dóna prou importància en aquest punt, ni tan sols en les lleis: fins ahir mateix, per exemple, hi havia un acord internacional a Europa per garantir la defensa jurídica de qualsevol persona d’un dels estats membre de la UE que fos acusada d’un delicte en un altre estat... però l’acord no incloïa la protecció jurídica de les víctimes d’aquells mateixos delictes. Fins ahir mateix, com dic, aquest punt concret de les víctimes no va ser inclòs dins el tractat.)

Tercer, no faria cap mena de comparació amb cap cas d’embolics sexuals consentits. Els precedents sobre determinades «aventures sexuals» protagonitzades per altres personatges coneguts tornen a donar primacia no als fets (presumptes) considerats en ells mateixos –en aquest cas un delicte greu, que no té res a veure amb adulteris ni similars–, sinó al personatge considerat mediàticament «principal». I el personatge principal –diguem-ho un cop més–, en realitat, hauria de ser sempre la víctima (presumpta) dels delictes i els seus interessos personals i familiars, i no l’agressor (presumpte).

Sí que serien rellevants, en canvi, altres delictes de violència sexual comesos (presumptament) pel mateix personatge, però com que hem optat per separar la informació principal (la de la presumpta víctima) de la dels avatars seguits per l’acusat, no podríem fer ús d’aquests presumptes antecedents fins que no s’ajuntessin les dues informacions, és a dir, fins que els jutges no imputin oficialment a Strauss-Kahn, si és que ho fan, els delictes que fins ara només se suposa que ha comès.

Per tant, si estigués obligat a parlar del tema –no simplement perquè en parlés tothom, sinó perquè objectivament em semblés que és notícia, que crec que ho és– jo faria cada dia dues peces diferenciades –almenys dues. Una, la principal, focalitzada en la víctima (presumpta) i prenent com a base les dades que hagin donat els responsables de l’hotel a la policia. El primer dia, per tant, la cosa podria haver anat si fa no fa així:

Una treballadora denuncia una agressió sexual en un hotel de VIPs de Nova York

Una dona de la qual no s’ha donat el nom per desig exprés de la família ha denunciat que havia estat atacada aquest migdia en un hotel de Nova York que utilitzen de manera habitual VIPs de tot el món en els seus viatges a la capital financera nord-americana.

La presumpta víctima, d’origen immigrant i mare de família, treballa des de fa anys a l’establiment Sofitel New York. Els mateixos responsables de l’hotel, als quals la dona ha recorregut immediatament després dels fets, han presentat la denúncia a la policia.

D’acord amb la denúncia, la dona ha sigut assaltada, per sorpresa, per un client de l’hotel al qual no coneixia de res. Però l’agressió, que segons la víctima tenia finalitats sexuals evidents, sembla que ha estat comesa per una persona ben coneguda internacionalment. No en consta encara de manera oficial la identitat, fins que no sigui imputada formalment.

Segons el testimoni de la presumpta víctima, ha entrat en una suite trucant prèviament a la porta i seguint tots els protocols establerts per l’empresa, després que l’avisessin que aquella habitació havia estat ja desallotjada pel client que l’ocupava, i ha sigut assaltada de sobte per una persona de sexe masculí, d’uns seixanta anys, despullada, que ha intentat forçar-la i de la qual no s’ha pogut escapolir de manera immediata perquè l’agressor era més fort que ella.

Quan ha pogut escapar-se, la dona ha anat directament als responsables de l’hotel per denunciar el que havia passat...

(etcètera)

Després una altra peça, més reduïda, diria:

El director del FMI, retingut als Estats Units

La policia de Nova York, seguint ordres judicials, no ha deixat marxar de la ciutat el director gerent del Fons Monetari Internacional, el polític francès Dominique Strauss-Kahn, que a primera hora de la tarda havia d’agafar un avió cap a Europa. Segons un comunicat fet públic per la mateixa policia, el director del FMI ha d’aclarir algunes de les activitats fetes durant les darreres hores de la seva estada als Estats Units.

Un advocat del polític francès ha dit que tot plegat és una confusió, que aviat s’aclariran els fets i que el seu client podrà reprendre de seguida la seva agenda.

Strauss-Kahn havia d’arribar aquest mateix vespre a Brussel·les per començar a preparar la reunió de l’Ecofin de dilluns que ve, una trobada en què s’hauran d’estudiar i aprovar les ajudes financeres a Portugal, Grècia i Irlanda...

(etcètera)

El públic lector, al qual cal considerar prou intel·ligent, ja establiria entre una notícia i l’altra, o no, els lligams que pertoquessin.

Naturalment, amb les altres informacions que anessin apareixent els dies següents seguiria el mateix esquema. Notícia principal: «La víctima del ‘cas Sofitel’ no pot tornar a casa» (per exemple). Notícia secundària: «Strauss-Kahn dimiteix com a director del FMI». Etcètera. Ho aniria fent així fins que els tribunals imputessin els delictes corresponents (o no) a Strauss-Kahn i quedessin relacionades judicialment les dues informacions.

Ja sóc conscient que el meu diari no vendria gaires exemplars, seria massa poc morbós. Però m’han demanat com ho faria i ho he explicat. Per sort, com deia, ja no treballo de periodista, perquè em fa l’efecte que cap director em deixaria enfocar les informacions d’aquesta manera. Sóc massa antiquat i tinc massa manies.

La negreta no compta

No sé què va passar, només ho saben dues persones. Ara, no cal gaire imaginació per fer-se’n una idea.

Alguns o molts, a Europa, ja han dictat sentència: «Un personatge com aquest sap anar pel món, no cometria errors tan infantils [sic]. Al pobre home li van parar una trampa i com que ell és així, una mica arrauxat [sic] i alhora ingenu [sic!], hi va caure de quatre grapes. I, ja se sap, la manera d’actuar de la policia i la justícia nord-americanes, que primer disparen i després pregunten, ha fet la resta.»

Ho diuen convençuts, fent cara que saben com van les coses en aquest món dels poderosos, dels hotels de luxe, de les cambreres negres i dels paranys sexuals. Dos de cada tres francesos, per exemple, diuen que segur que va anar així.

No tenen dubtes. Ni un moment s’han aturat a pensar si no és factible –ni una sola possibilitat?– que el poderós sigui un titafoll masclista, abusador i criminal que no sap controlar-se quan es pensa que està sol –la negreta no compta. Com si no existissin els sexagenaris cultes i amb càrrecs importantíssims, quasi omnipotents, convençuts –per experiència?– que tot es pot comprar: per descomptat el sexe, però també la dignitat, el silenci, la justícia, la policia...

Tothom parla de l’honor perdut del poderós, de la seva derrota, tothom s’esgarrifa de com un personatge com ell pot ser escarnit públicament i baixar als inferns en un tres i no res per un suposat «error».

Ni una paraula sobre la pèrdua de dignitat de l’altre personatge de la història, com si no pogués tenir principis, com si no pogués ser prudent o imprudent, com si no tingués res a defensar o a perdre. Com si no fos un ésser humà com l’altre. Com si no pogués ser de cap manera la víctima completament innocent d’un delicte terrible.

La negreta (o moreta, ni això sabem) no compta.

Una mare jove, cambrera d’hotel, diu que va ser atacada per un desconegut quan va entrar a fer la neteja d’una suite de luxe que ella es pensava que els estadants ja havien desallotjat. Això és el que ens han explicat fins ara (escric aquest article dimecres 18 al vespre per publicar-lo demà a primera hora després de fer-hi l’última repassada).

Ella ho pot perdre tot si menteix. I encara que no menteixi, també ho pot perdre tot, la poden pelar qualsevol dia en qualsevol cantonada. N’és conscient. Abans (potser) no, però ara sí que sap en quin embolic està ficada.

Ell, un dels homes més poderosos del món, fins i tot si és declarat culpable probablement només perdrà una part de la seva omnipotència. Probablement. Potser no. Potser s’hi juga una vida entre reixes. Allà no se sap mai.*

En cas de dubte, però, amb les poques pistes que tenim –en un cas hi ha antecedents delictius, en l’altre no–, si te’ls posen un al costat de l’altre i et demanen «qui menteix?», crec que la justícia universal reclama que per començar, abans d’analitzar les proves, si n’hi ha –sense proves o indicis contundents crec que no s’hauria de condemnar mai ningú a penes de presó–, t’escoltis més el que et diu la feble, la que ha pres la iniciativa de manera immediata, segurament morta de por i de fàstic, la que pot perdre tot el poc que té, la que segurament és maldestra fins i tot a l’hora d’explicar el seu malson... que no el que t’explica el cappare de tots els diners del planeta, amb aquells centenars d’advocats i assessors que li xiuxiuegen què és el que ha de dir a cada segon. (Hi deu haver també alguna advocada i alguna assessora, però utilitzaran arguments masculins –masclistes, més ben dit– per excusar l’amo: «Ja saben vostès com són, senyores i senyors del jurat, no es controlen.»)

Advocats i assessors que van dir primer que ell dinava en aquell moment i per tant no era a l’habitació i que després han dit que potser sí que hi va haver alguna cosa –al menjador on dinava?– però que segur que va ser una relació «consentida». En qualsevol cas, els advocats i assessors no hi eren quan va passar. Ell estava sol. Sol, sí, la negreta no compta, «segur que amb 200 en tindrà prou, o amb 1.000, no ve d’aquí, aquestes quan veuen un bitllet de mil perden el món de vista».

És l’argument que hi ha, implícit, en els judicis dels europeus que han parlat des del primer moment de «parany», de «complot» i de «conspiració». No conceben que una dona, més que més si és de pell fosca, pugui tenir prou dignitat com per dir que no a mil milions de milions.

«Tothom té un preu», asseguren, cínics, els que deuen tenir un preu.


* Passi el que passi en aquest cas, de tota manera continuaré sense creure’m la justícia ni la policia nord-americanes. Efectivament, primer disparen i després pregunten, com diuen els crítics, perquè el seu concepte de justícia és que «de vegades per caçar un culpable han de morir molts innocents». N’hi ha prou de veure com fan les guerres. Encara que ara, per fi, caigui un culpable de debò –si és que ho és, que no ho sabem ni tu ni jo ni els que ja l’han absolt ni els que ja l’han condemnat–, continuaré pensant el mateix que pensava: que és un sistema radicalment injust perquè no té punts mitjans. O per massa o per massa poc sembla que molts i molts cops no l’encerten, segons el meu punt de vista: són salvatges i cruels amb la pena de mort, amb la cadena perpètua; discriminen penalment, de manera sistemàtica, les minories ètniques, els immigrants sense papers, els que han comès un error administratiu... Només cal pensar en els innocents que han estat al corredor de la mort durant mesos o que han estat executats, en els que han passat tota la vida a la presó sense motiu. Si aquí la justícia és precària, a més d’imperialista, si aquí el pes de l’atzar és elevat, allà hi ha un sistema encara amb menys seguretat jurídica, tothom ho diu, és com una mena de loteria. Si et toca un bon número, perfecte, però si no...

Cap a on va la Viquipèdia (i 2): El perquè de tot plegat

Ve d’ací.

La faula Animal Farm que va escriure l’any 1945 George Orwell per denunciar una mena de societat que llavors s’havia instal·lat en alguns països i que des de fa vint anys tothom tenia per periclitada, soterrada i podrida continua fent la viu-viu a l’indret que hom s’esperaria menys que reviscolés.

La Viquipèdia catalana i l’anglesa –no tinc dades per jutjar les altres– em fa l’efecte que han caigut en mans d’una mena de politburós compostos per dues dotzenes de persones que es regeixen per unes «normes inamovibles» de les quals ells són els únics intèrprets autoritzats.

Oficialment hi ha 27 administradors i 125 «usuaris autopatrullats» a la Viquipèdia catalana, però en les discussions participa molt poqueta gent: sis persones en la que tractava sobre l’aportació del vigilant de què parlava en la primera part d’aquest article, aportació que només pretenia que es revisés la possibilitat que els blocs d’internet poguessin ser font d’informació per als articles de la Viquipèdia. De fet molts ho són, com vaig explicar l’altre dia, però teòricament no ho poden ser, o sigui, ho són de manera il·legal. El vigilant no pretenia que la discussió fos sobre aquest bloc concret, sinó sobre els blocs en conjunt, però les condemnes sumàries que va rebre la seva proposta es basaven gairebé totes en el cas particular del vigilant. Diguin el que diguin, però, aquella discussió es titulava «Blocs com a referència». O sigui, no era el «cas Vigilant vs. Viquipèdia», com han volgut fer entendre, era la qüestió dels blocs com a referents (i les pàgines personals i els llibres autopublicats).

Quan algú de fora discuteix un petit detall de les «normes inamovibles» citades, els del politburó de seguida fan pinya, es donen suport, beneeixen la ràpida reacció de qui ha intervingut per aturar el que consideren un acte bel·ligerant –potser «una profanació»?– i conclouen que no s’ha de canviar res i que qui vulgui canviar alguna cosa és que és enemic del poble... vull dir, de la Viquipèdia. O que el que ha de fer és sotmetre’s a una mena de judici públic en el qual votaran tots: els sis més actius del politburó i el pobre desgraciat que ha gosat proposar un canvi d’orientació.

Hi ha enciclopèdies que tenen un comitè editorial, amb noms i cognoms, que n’avala els continguts; a la Viquipèdia, aquest comitè editorial està format, en realitat, per una colla de gent anònima que simplement té prou temps per dedicar-hi hores, sens dubte amb molt bona voluntat però amb cap mena de criteri científic sobre la majoria de les qüestions que poden aparèixer en una enciclopèdia, que per definició són totes.

Per mi, la seva manera d’actuar, vista des de fora, implica una traïció directa als mateixos principis de Viquipèdia. Per això parlava abans d’Animal Farm. Ja sabeu com comença a corrompre’s el paradís descrit per Orwell: del «tots els animals són iguals» es passa al «tots els animals són iguals, però n’hi ha uns que són més iguals que uns altres».

Ara faré una cosa que a mi no m’abelleix i que segurament tampoc us agradarà a vosaltres, però la faig perquè en el context on som crec que cal fer-la i sobretot perquè fer-la potser servirà per fonamentar més bé aquesta reivindicació meva sobre l’esperit fundacional de la Viquipèdia. Aclareixo novament abans, per si calgués, que no he volgut mai que la discussió de la Viquipèdia se centrés en un bloc concret, tal com pretenien ells en rebutjar aquest, sinó en «els blocs» i, en general, en qualsevol mena de fonts documentals que puguin contenir información vàlida per a completar una enciclopèdia, tinguin el format que tinguin.

El vigilant del far i altres blocs que fa el mateix autor han estat citats, enllaçats o recomanats com a fonts d’informació per mitjans de comunicació com El Punt, VilaWeb, Avui o Ara, per agències informatives com ACN, Europa Press o Efe, per oficines d’assessorament lingüístic de tot el país, per facultats i departaments de llengua d’unes quantes universitats, per diverses acadèmies lingüístiques, per col·legis professionals d’allò més diferent –l’últim, el Col·legi de Metges de Barcelona–, per portals com Nosaltres.cat, ÉsAdir, Optimot, Eines de Llengua o Wiccac –aquest hi té un enllaç permanent–, i han estat esmentats també –si tot això anterior paregués massa virtual (!) per als gestors de la Viquipèdia– almenys en mitja dotzena de llibres de paper. I encara podria allargar la llista començant per dir que fins i tot la mateixa Viquipèdia cita els blocs del vigilant en altres articles i que alguns articles de la Viquipèdia han copiat a la descarada el que el vigilant havia escrit abans, sense citar la font –és clar, ara hi caic, com que era un bloc no la podien citar.

No em queixo d’això darrer, m’és ben igual, no hi ha res a dir, em sembla fantàstic compartir la informació. Però caldria una mica més de coherència.

Gairebé tot el que he dit sobre els avals del vigilant es pot conèixer fent una cerca ràpida a internet. Una cerca que evidentment no han fet cap dels inquisidors que han acusat el fins ara col·laborador de Viquipèdia de tantes coses lletges. Segurament els jutges que «vetllen per la qualitat» dels articles de la Viquipèdia catalana, tret de dos, no es van prendre tampoc ni tan sols la molèstia de llegir l’article del vigilant sobre la casa de la família Noble-Malvido, origen del «malentès»: en van tenir prou de veure que allò s’havia publicat en un bloc aparentment anònim; per tant era brossa, spam, hoax, palla mental, caca.

Com a contrapartida al criteri dels gestors actuals de la Viquipèdia i com a aval al fet d’enllaçar un article del vigilant en una nota a peu de pàgina, puc aportar una anècdota personal paral·lela. Tot just aquests dies m’han fet arribat un llibre d’aquests que tenen, per als controladors de la puresa de la Viquipèdia, totes les benediccions del món: el codi ISBN corresponent i quatre avals oficials, un d’ells municipal i un altre de la Universitat de Barcelona; o sigui, «una font incontrovertible» segons els criteris de la Viquipèdia –segons els criteris dels que manegen la Viquipèdia catalana a dia d’avui.

Doncs bé, en aquest llibre es diu una falsedat sobre l’autor d’aquest bloc. La falsedat no és pejorativa i a més al vigilant no li fa gaire res, en general, qualsevol cosa que es digui d’ell, i per tant no farà cap gestió per desmentir-la ni perquè canviïn aquella dada si fan una segona edició del llibre, etcètera, però l’anècdota em sembla significativa. Si el llibre aquest el cités algú a la Viquipèdia com a font d’informació i al vigilant li vingués de gust corregir la dada falsa que s’hi diu d’ell, no podria fer-ho: valdria més aquell ISBN i els avals d’aquella publicació de paper que el propi testimoni personal, encara que anés acompanyat de juraments fets en vers alexandrí.

En fi, que tot plegat fa pena.

En canvi, Valencià en perill d’extinció, una de les obres més importants dels darrers anys sobre dialectologia i lexicologia del català meridional, és un llibre autoeditat: prohibit, doncs, citar-lo a la Viquipèdia, perquè un llibre autoeditat és com un bloc o com una página web personal. I efectivament la Viquipèdia no en parla, encara que el llibre tinga més de 850 pàgines, haja arreplegat un muntó de bones critiques pertot arreu i incloga informacions sobre la llengua que no pots trobar enlloc més del món.

I el web Eines de Llengua abans esmentat, de la Coordinadora de Dinamització Lingüística del País Valencià (CDLPV), també deu ser com a mínim «sospitós» per al politburó, tot i que siga segurament el portal més complet en català que hi ha en internet sobre llengües, la catalana i d’altres. Però si vols saber qui és el factòtum d’Eines de Llengua acabes en un «bloc» –un bloc?, fuig, fuig!–, i l’autor del bloc no s’identifica, o siga que a més a més, quin horror, tot aquell «muntatge» és «anònim» –anatema!... (Clar que si eres una persona introduïda en eixe món, llavors saps de seguida qui és el «misteriós» tècnic lingüístic que hi ha al darrere d’Eines de Llengua.)

* * *

En resum, el vigilant ja coneix un bon grapat de professors universitaris i altres savis i experts de la vida real que han intentat col·laborar alguna vegada amb la Viquipèdia i que han quedat decebuts de l’experiència. Són ja molts, com en el cas de Saborit, els que han trobat que les seves xicotetes aportacions per a millorar articles en punts en què el text oferit per la Viquipèdia era deficient han estat rebutjades de vegades sense manies, demesiadament, sense pensar-s’hi ni vint-i-quatre hores. La Viquipèdia catalana perd cada setmana gent valuosa que hi ha volgut intervenir, la brama s’escampa i la qualitat general dels articles se’n ressent.

El politburó vigila, i li és més important la forma –«açò ho has de demostrar!, això és un bloc!, és anònim!»... com si les dades de fet fossin sempre «demostrables» documentalment, com si «els blocs» no poguessin contenir informació, com si no fos «anònima» gairebé tota la Viquipèdia– que el fons, que el coneixement i les dades comprovables.

Fins ara la majoria dels decebuts no han dit res en públic, perquè els catalans en general som gent pacífica o perquè han pensat que el que els havia passat era «un malentès». Però no tornen.

Pel vigilant, la moral d’aquests fets és que la Viquipèdia és una bona idea (enllaço la pàgina anglesa perquè la catalana ja se n’aparta en algun aspecte substancial; compareu-les, si voleu). Ara bé, si no recula en l’itinerari actual va camí d’estavellar-se. Com deien els clàssics, corruptio optumu pessumu (quan es corromp una cosa molt bona esdevé pèssima).

Un mal control sol ser encara pitjor que cap control, i més en un invent com la Viquipèdia. Un control lax és paral·lel al risc d’acumular errors, certament, però «Wikipedia is allowed to be imperfect»: és un dels seus principis bàsics. Els controllers de la Viquipèdia han de dedicar el temps lliure que tinguin a millorar els articles deficients –prou feina hi ha– i a detectar els actes de vandalisme, pirateria i plagi –que també deunidó–, no pas a inventar regles sobre la qualitat de les referències aportades ni a entorpir amb beneiteries els que hi col·labor(av)en de bona fe.

És llàstima pel projecte, però en aquests casos només pots dir: això cal refundar-ho –alguns ja comencen a adonar-se’n–, i tornar a començar d’una manera més realment democràtica i menys «patrullada» per afeccionats. (Afegitó febrer 2012: més queixes en el mateix sentit: «Si tots els historiadors tret d'un sostenen que el cel era verd l'any 1888, el nostre protocol [de Viquipèdia] mana que escrivim: ‘Molts historiadors han escrit que el cel era verd, però n'hi ha un que diu que era blau.’»)

En fi, ja s’ho faran. Tant de bo rectifiquin.

Cap a on va la Viquipèdia (1): Dos casos

El cas de Josep Saborit

A un amic meu, Josep Saborit, que és un dels experts més competents en fonètica del País Valencià, li vaig sentir explicar fa uns dies en un fòrum públic el següent:

Ahir feia una ampliació a les característiques fòniques de l’àrea valenciana del domini lingüístic en un article de la Wikipedia anglesa.

Feia menció a l’obertura de è i ò, que en valencià tradicional és igual o quasi igual a /a/ (el valencià té un trapezi vocàlic); comentava la supervivència de /v/, i finalment vaig fer un comentari sobre l’extensió del ieisme entre els parlants jóvens.

Pocs minuts després de gravar la meua contribució en anglés per a l’article en qüestió, em trobe que uns dels savis vigilants de la Wiki m’havia esborrat tots els meus comentaris.

Visite la pàgina de qui m’havia eliminat la contribució i trobe que es tracta d’un jove de 23 anys natural de la Marina Baixa. Quan li demane explicacions em diu que no li consta cap font acreditada sobre els fets fònics que assenyale: l’obertura de è-ò semblant a /a/ i, ara ve el millor, em comenta que “no és veritat que el ieisme siga cosa dels jóvens valencians” ja que ell és jove i fa /ll/ palatal lateral.

Com sabeu sóc molt crític amb el funcionament de la Wikipedia, puix que molt sovint persones sense la formació adequada fan de “jutges” de l’autoritat de les aportacions que apareixen a l’enciclopèdia i en lleven les que volen sense gaire criteri.

(Josep Saborit Vilar, Migjorn, 2 maig 2011)

El professor Saborit és l’autor, entre altres molts estudis, de l’obra Millorem la pronúncia, publicada en la col·lecció «Recerca» de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (València, 2009). El xic que li va esmenar la contribució –i que manté l’esmena, tot i que el professor Saborit ha intercanviat uns quants correus amb ell per mirar de convèncer-lo– hauria de saber que a Josep Saborit no se li han de demanar «fonts acreditades», perquè la principal font acreditada sobre eixa temàtica és ell mateix.


El cas del vigilant del far

Durant un temps el vigilant va investigar la història oculta d’una casa del carrer Alfons XII de Barcelona, edificada cap al final del segle XIX, que ara està abandonada i molt deteriorada per la falta de cura.*

El vigilant va saber que aquella casa del carrer Alfons XII havia estat relacionada amb la família del poeta Joan Maragall i que des de l’ajuntament s’havien fet gestions per recuperar-la, o almenys s’havia pressionat els de la immobiliària propietària perquè la mantinguessin en bon estat mentre se cercava alguna altra solució.

Al vigilant, de tota manera, el que li feia gràcia era conèixer la història de la casa, i va investigar-la a fons. Va parlar amb responsables de diversos arxius i biblioteques, va enraonar amb membres de la família Maragall, va remenar molts i molts llibres, prospectes, col·leccions de fotografies, fullets, dietaris. La informació que va obtenir sobre la casa va ser molt minsa: quatre dades desconnectades. Només petites peces, una aquí sobre els primers propietaris, una altra allà amb una data aïllada, una més sobre el renom que tenia la casa, un retall de premsa en què l’edificació s’esmentava de passada. Res de significatiu.

De tant en tant, però, com que el vigilant col·laborava amb la Viquipèdia, hi afegia una d’aquelles minúscules peces del puzle, per tal de completar en aquesta enciclopèdia, l’any del centenari de la seva mort, la vida familiar de Joan Maragall i la procedència de la seva muller, Clara Noble, de la família de la qual se sabia públicament molt poca cosa.

El vigilant va decidir finalment publicar al seu bloc la història que havia construït ell solet sobre aquella casa, tot el que havia pogut esbrinar remenant paperam i fent consultes, tot el que havia pogut extreure –només dades esparses, com deia, peces d’un trencaclosques– de les seves investigacions al llarg de més d’un any de converses, trucades telefòniques, recerques exhaustives per internet i hores i més hores fent de rata de biblioteca.

El vigilant estava ben orgullós del seu article. I es va atrevir a enllaçar-lo –un simple enllaç en una nota a peu de pàgina– des de l’entrada de la Viquipèdia catalana que parla de Joan Maragall, pàgina que com he dit havia col·laborat a fer.

L’enllaç no va durar ni tres hores. Un «usuari autopatrullat» de la Viquipèdia el va eliminar. La raó? Els blocs, com els llibres autopublicats i les pàgines personals, «no són fonts acceptables d’informació» per a la Viquipèdia, o almenys en aquest cas no era una font acceptable perquè no s’identificava prou bé.

O sigui, si la mateixa Clara Noble Malvido hagués escrit amb pseudònim un bloc o hagués autopublicat un llibre (un dietari, per exemple) o hagués muntat una pàgina web per explicar els seus records sobre la casa dels pares, la Viquipèdia no podria tenir en compte aquells materials com a «fonts fiables».

Sí que són acceptables, en canvi, les aportacions anònimes –posant per cas, les que havia fet el mateix vigilant en aquell mateix article sense esmentar cap font– i els milers d’articles sencers i afegitons fets sense cap referència documental que els avali; sí que són acceptables les desenes de milers d’altres blocs –gairebé mil enllaços té la Viquipèdia catalana només al domini Blogspot, el mateix del vigilant– i els milers de pàgines personals i de llibres autoeditats que diversos contribuents han anat enllaçant o citant –i em sembla molt bé– en altres pàgines de la Viquipèdia al llarg del temps. Però els controladors de la Viquipèdia es van fixar només en un.

Dir que «els blocs no són fonts acceptables d’informació» és com dir que els llibres, per ser fiables, «han de ser fets de pasta d’eucaliptus». I que per tant «no s’acceptarà el contingut de volums fets amb papir, amb pergamí o amb paper de cànem, lli o morera». Us ho imagineu?

Parlem realment de la Viquipèdia? Som al segle XXI?

Al vigilant ja li havien passat coses similars no sols amb la Viquipèdia catalana sinó també amb l’anglesa. No li ha passat en altres idiomes amb els quals ha col·laborat –occità, francès, italià– amb sobrenoms diversos en cada cas: només ha tingut problemes amb els dos esmentats. Però el que no li havia passat mai fins ara era que a La Taverna de la Viquipèdia l’acusessin de voler fer propaganda d’un bloc concret, de voler fer mal a l’enciclopèdia, d’amagar les fonts de les quals extreia la informació per donar-se importància...

Acusaven de tot això, i més, a un que havia escrit dotzenes d’articles originals a la Viquipèdia i que havia introduït centenars de correccions, referències bibliogràfiques i aportacions diverses en articles publicats, sense cercar mai res més que la millora de l’enciclopèdia. El pobre «usuari autopatrullat» havia desvetllat els guardians de l’ortodòxia de Viquipèdia –de la Viquipèdia catalana, en aquest cas– i aquests, sense fer cas de les raons que els va donar el mateix «usuari autopatrullat» perquè revisessin aquell criteri –conscient com va ser després que la seva actuació no sols havia estat excés de zel sinó també precipitada–, havien fet pinya al voltant del seu mantra inamovible (vegeu l’apartat «fonts pròpies»): «Els blocs no són fonts acceptables d’informació.»


Reaccions dels dos casos esmentats

- «No tornaré a fer cap col·laboració sobre llengua catalana a la Wikipedia anglesa ni a la Viquipèdia catalana mentres el sistema de vigilància estiga en mans de persones que actuen de formes més aïna estranyes, amb aparença de no tindre gaire formació lingüística (i humana, a vegades sembla que tampoc) i que fan i desfan segons el seu propi criteri, molt sovint sense tindre cap autoritat intel·lectual per a dictaminar què s’hi publica i què no. Això no pot ser i jo em negue a malgastar el meu temps per escriure-hi coses que després algú m’esborra perquè diu que “no consta una font acreditada que afirme açò o allò” (clar, si no llegim i investiguem és fàcil no tindre constància de les coses: quina poca vergonya).» (Josep Saborit Vilar, 8 maig 2011)

- El vigilant ha decidit també no col·laborar més, fins que no canviïn les condicions, amb la versió catalana de la Viquipèdia. Sí amb les altres versions, de les quals no té queixa –tret de l’anglesa, però fins avui sempre per qüestions menors i d’alguna manera discutibles. Ni la versió francesa ni l’occitana no diuen res en contra dels blocs com a fonts d’informació, potser perquè per allà dalt intueixen una mica més què pot voler dir fer «una enciclopèdia popular». La versió italiana parla dels blocs de manera pejorativa, certament, com l’anglesa, però els admet com a font «in quei casi in cui gli autori siano ben noti, facciano parte della categoria dei giornalisti professionisti o siano dei rinomati esperti in qualche campo di ricerca». El vigilant compleix almenys dues de les condicions en el cas esmentat i amb una de les tres, per als italians, ja n’hi hauria prou. Naturalment, el meu criteri és que a qui correspon determinar si una font d’informació –tingui forma de bloc, de diari, de pàgina web o de llibre amb tapes i llom de pell de vacum– entra dins d’alguna d’aquestes categories és a qui fa l’aportació, no pas a una mena de consell de savis que, per força, no poden saber de tot perquè haurien de tenir més coneixement que la mateixa enciclopèdia que «controlen».

Continuarà i acabarà amb el capítol 2: El perquè de tot plegat (amb permís presumpte de Quim Monzó)


* Passa el mateix amb altres cases si fa no fa de la mateixa època, com ara una que hi ha dins el triangle dels carrers Vallirana, Ballester i ronda del Mig, que la veig cada dia perquè és a prop del despatx: una casa dels arquitectes Antoni Tosquella i Eduard M. Balcells, lamentablement abandonada des de fa una pila d’anys i també molt malmesa. Em consta que diverses entitats i fins i tot familiars de l’arquitecte Balcells –autor d’obres emblemàtiques del modernisme català, la majoria ja desaparegudes, però d’altres que encara perviuen com la Torre Montserrat de Cardedeu, la Rectoria de Cerdanyola o la Casa Lluch de l’Arrabassada– han pressionat l’ajuntament barceloní perquè la Casa Tosquella es recuperés com a equipament social, de manera que no es perdés, però fins ara sembla que no se n’han sortit. Ja que hi som, la Casa Tosquella no té entrada pròpia a la Viquipèdia: era un dels projectes d’article en els quals ara treballava el vigilant.

Casa Tosquella

Qüestions de llengua (50): El gènere no marcat (3)

Els epicens i les alcaldes

Ve d’aquí.

Assumeixo punt per punt el que reproduiré tot seguit del document «Acord sobre l’ús no sexista de la llengua» (7 octubre 2010), elaborat pel Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA): «A l’hora d’utilitzar una llengua lliure d’aquests usos [androcèntrics o sexistes], especialment quan es proposen solucions noves, o en cas de dubtes i dificultats, és important la intervenció de lingüistes amb vista a garantir que les solucions siguin correctes des del punt de vista gramatical.»

No sóc lingüista. Per tant, que quedi clar que jo ací no vull plantar càtedra –no en tinc–, ni vull donar solucions, ni tampoc fer judicis definitius –qui sóc jo per fer-los–, ni dir paraules que sonin contundents. Si alguna frase o paràgraf em surt d’aquesta manera serà perquè sóc una mica així, un pèl massa pedagògic en el sentit pejoratiu del terme, massa dogmàtic a l’hora de parlar –de vegades no m’ho sé controlar–, però no és la meva intenció. Ho aclareixo per si de cas.

El que pretenc aquí és rumiar en veu alta i fer reflexionar sobre aquest tema, per si a qui llegeixi aquest bloc –ei, que hi ha algú?– li pot aprofitar.

Des del punt de vista lingüístic més estricte, em sembla, els únics mots gens ni mica marcats pel que fa al gènere són els anomenats epicens: «comú als dos sexes» (DCVB); «que designa indiferentment els individus mascles i femelles d’una espècie» (DIEC); «es diu d’un nom que té la mateixa forma per als dos gèneres o sexes, de manera que pot designar indiferentment un mascle o una femella» (GD62). Aquest darrer diccionari parla només de noms, però em fa l’efecte que podem estendre el que direm dels epicens a gairebé totes les categories de mots que solen tenir morfologia diferenciada per gènere: substantius, adjectius i participis, possessius, altres determinants...

Ho repeteixo. Si fem cas dels diccionaris, els únics mots que funcionen realment com a no marcats són aquests epicens, siguin del gènere gramatical que siguin: substantius com víctima, persona, criatura, nadó, gent, elefant, rossinyol, àguila, eriçó, rata, hàmster, cria; pronoms com tothom, algú i ningú; possessius com nostres i vostres; determinatius com cap, massa, gaire; alguns pronoms plurals com nosaltres, vosaltres, vostès, altres... Si ens cal distingir gèneres, aquí hem de fer servir estratègies per especificar-ho, com ara «la víctima era un home de 38 anys», «una persona de sexe femení», «rossinyol femella» i «elefant mascle», o bé «vosaltres, dones que m’escolteu» i «nosaltres, els homes madurs», «els altres», «les altres»...

Entre aquests epicens hi havia fins fa no gaire el determinatiu bastant, que no tenia flexió de gènere. Ens aniria bé, per al nostre propòsit, tornar on érem abans i continuar dient i escrivint «bastants amigues» i «bastant pasta». Però serà difícil. Moltes (persones) parlants han tirat per l’altra via (bastanta, bastantes) i hi ha diccionaris que ja beneeixen aquest ús.

Després hi ha un segon grup de mots invariables, que en alguns casos eren considerats epicens indiscutibles fins fa quatre dies però que últimament han començat a trontollar i admeten marques perifèriques de gènere: el/la bebè, el/la goril·la, el/la pilot («la pilot» cada cop se sent més, perquè cada vegada n’hi ha més)... Són antics epicens que l’ús ha fet que seguissin el paradigma d’altres mots invariables però amb distinció de gènere com el/la jove, el/la periodista, el/la cantant, el/la turista, el/la testimoni, el/la cònjuge, el/la portaveu, el/la atleta (en aquest cas, al capdavall, l’atleta, tant en la parla com en l’escriptura)...

(El poeta Oliva ja deu tremolar pensant que cada cop s’acosta més el moment en què veurà escrit per primer cop «la pilota de fórmula 1». Però tranquil, Salvador, no crec que s’hi arribi. A les dones pilot segurament ja els està bé ser pilots, i la majoria de parlants em sembla que també es troben còmodes dient-los pilots –aprofito l’avinentesa per recordar que aquest -los de «dient-los» no és masculí.)

Després dels epicens hi ha encara uns altres mots (que també poden ser o bé masculins o bé femenins) que no tenen ni flexió ni marca de gènere visible perquè es redueixen a l’arrel del mot: paraules masculines com amor, camió, cap, mas, peu, port, prat, puny, o bé femenines com col, dent, nau, por, sal... Tots aquests exemples i la idea mateixa d’aquest paràgraf l’he presa de la Gramàtica de la llengua catalana, esborrany provisional, p. 103-104. Aquesta gramàtica afegeix rei entre els exemples masculins que es redueixen a l’arrel, i segur que és així –evidentment rei és un radical–, però per mi, i d’acord amb el que he estat exposant fins ara, en el moment en què tenim una reina al costat d’un rei, el rei ja no pot estar al costat del prat, del puny i de la dent; o sigui, jo demanaria una mica de comprensió al IEC en aquest punt i afegiria a la classificació un grup de radicals amb flexió de gènere.

Perquè si hi ha flexió de gènere –i no diguem si s’utilitzen mots d’etimologies diferents per al masculí i el femení: cas home-dona, nora-gendre, oncle-tia, genet-amazona (tot i que ara també tenim geneta)–, hi ha marca de gènere, encara que aquesta marca s’anomeni no-marca. Però és una no-marca compartida amb el masculí, i per tant en aquests mots la no-marca, en absència d’altres indicadors, ens remet alhora tant al masculí i com al col·lectiu de mascles i femelles. (Subratllo «alhora» perquè em fa l’efecte que molts i moltes que han escrit sobre la qüestió obliden que és així, que hi ha de fet una remissió paral·lela al masculí en els mots masculins considerats no marcats, cosa que no passa amb els epicens, siguin masculins o femenins.)

No estic gaire d’acord, doncs, amb l’afirmació de Carme Junyent: «Quan tractem el gènere més que tractar un díctic o un element d’identificació dels interlocutors, estem tractant amb un element gramatical el funcionament del qual està sotmès a unes regles que no tenen res a veure amb la biologia.» (Carme Junyent «Gènere, sexe, llengua», UB, s.d.). I dirà ella –i qualsevol dels altres (éssers humans) que he citat fins ara–: qui és aquest paio per estar d’acord o no amb una cosa de la qual no sap re? I li respondré de seguida, sense recança: no sóc ningú. Però estimo la meva llengua i em sembla detectar en el català que he heretat una certa pàtina –segons com, força gruixuda– de sexisme i de menysvaloració, no tant del gènere gramatical femení com de les persones humanes que utilitzen el gènere gramatical femení per autoidentificar-se quan s’expressen. Persones que se senten invisibles molts cops quan qui parla –sobretot de fets humans, deixem ara de banda la resta del gènere gramatical– utilitza un gènere masculí anomenat no marcat d’una manera potser de vegades no definible com a masclista o discriminadora però que és exactament la mateixa que utilitzaria si el col·lectiu al qual s’adreça el o la parlant fos només un col·lectiu d’humans mascles.

Intentaré demostrar-ho en sentit contrari: posem que hi ha dues mil dones i un home en una reunió –va, dos homes, que un de sol no hauria gosat anar-hi. La persona que parli, en veure els dos homes, s’ha d’adreçar al públic a partir d’aquell moment utilitzant el «gènere no marcat»? Ho podrà fer sense sentir-se gens incòmoda, ni ella ni ningú del públic, perquè en el moment en què hi ha un home el «gènere no marcat», com que és un simple fet de llengua, purament gramatical, no influeix gens en aquella situació? Algú creu de veritat que alguna vegada arribarem a fer-ho així? Que tota la gent estarem tan ben informats sobre la no-marca del gènere masculí que no ens farà res actuar d’aquesta manera? Que l’oradora dirà a les dues mil dones i als dos homes: «Tots vosaltres, que esteu aquí asseguts, segur que sou uns bons ciutadans...»? Per favor.

L’altre dia en vam tenir una prova a la premsa: «Un home mata deu nenes i un nen en una escola del Brasil» (8 abril 2011). Seria igual si hagués dit «onze nens»? De deveres algú creu que el titular respon a un afany de correcció política? No és més aviat un desig d’ajustar-se al màxim a la realitat dels fets?

És que passa això: que els noms que tenen una forma diferent en el masculí i el femení, continuem sentint-los molts i moltes parlants com a marcats –mig marcats, dèiem l’altre dia–, encara que el costum ens faci utilitzar-los molt sovint com a no marcats pel que fa al gènere.

Hi ha expressions que potser ens podríem posar d’acord que són més innocents, com «els catalans», «els ciutadans de Catalunya», «els antics habitants de Selmella» o «l’home de Neandertal». Aquí s’utilitza una accepció de les paraules catalans, ciutadans, habitants i home que no les sentim (crec) com a discriminadores. No ens costa tant pensar que quan es parla de catalans, d’habitants, de ciutadans o d’una espècie d’homínids extingits, sense més precisions, hi sol haver la voluntat d’incloure tothom.

En canvi, expressions com «els homes d’Igualada», «aquests nois tan peluts» o «uns brètols del barri» a mi em sembla clar que tenen més marca de masculí que les anteriors citades. I doncs, depèn força del context, de les paraules, del públic...

Crec sincerament que no s’ha parlat prou de la necessitat de recuperar lingüísticament per a les dones la part alíquota exacta que els correspon en molts termes que la tradició i els costums han fet masculins –i per tant teòricament «no marcats»– però que en realitat no haurien de ser masculins necessàriament. O podrien no ser-ho.

Llavors, una de les vies per aconseguir que hi hagi menys discriminació –o menys invisibilitat, diguem-ho així– en el llenguatge quan ens referim als éssers humans és que hi hagi més mots invariables per raó de gènere. I no a l’inrevés, que és el que s’ha fet fins ara: multiplicar els doblets fins a l’extenuació –fet que ha provocat les burles dels més immobilistes. O sigui, per mi com més epicens millor. I llavors, posant per cas –reprenc aquí l’argumentació que feia en un article anterior sobre les distincions de gènere en les professions–, no hi ha cap motiu per considerar els noms de professions acabats en -e com a masculins. I això vol dir, per ser conseqüents, que caldria recuperar com a invariables alguns mots com alumne (un/a alumne), mestre (el/la mestre), etc. I, per descomptat, ministre, metge, alcalde, batlle, deixeble, psiquiatre... (el/la ministre, el/la metge...). En el plural, quan calgués –que no caldrà sempre–, es podria doblar l’article: els i les alumnes, els i les ministres...

No seria tan difícil, em penso, fer aquest petit pas.

I, per favor, deixem les terminacions en -essa per a les duquesses i les comtesses i, en general, per a mots antics (amb marca d’antiguitat, d’exclusivitat o d’especialització en determinats àmbits: doctoressa, papessa, pabordessa, abadessa). «Antic», «exclusiu» o «especialitzat» no volen dir dolent ni pejoratiu, volen dir que ens serviran per a uns contextos determinats: història, contes, literatura, religió, cròniques roses de casaments reials... Així sabrem, quan llegim un relat de Narcís Oller o de la primera època de Caterina Albert, que si ens parla de «la metgessa» o de «l’alcaldessa» vol dir la dona del metge o la de l’alcalde, i no pas una alcalde ni una metge, que en la seva època no existien.

I les mestresses?, em direu. Doncs, potser sí, perquè segons com mestressa és el femení d’amo des de fa segles... Però això mateix no comporta una certa discriminació plasmada clarament en el llenguatge? El diccionari Labèrnia (segle XIX) defineix mestressa així: «Dona que és cap o duenya [sic] d’una casa [...] / La dona de qualsevol mestre d’un ofici.» Nosaltres som amos i elles són mestresses? Jo diria, doncs, que no és el mateix cas el de amo/mestressa que el de mare/pare, oncle/tia... o porc/truja, amb perdó del darrer exemple. En el primer cas hi ha una diferència de significat que ha estat causada per usos històrics; en els altres hi ha una especialització de gènere que es troba en l’origen mateix dels noms i que (segurament) és innocent.

Oi que hem deixat de fer servir gairebé del tot el mot qualsevulla i no ha passat res? Trobes poques vegades escrit –i gairebé mai dit– «qualsevulla». Eh que la majoria de dones que fan poesia no volen de cap manera ser anomenades «poetesses»? I gairebé cap noia avui dirà d’ella mateixa que és «estudianta», tot i que seria perfectament correcte que ho digués? Per què? Jo crec que és simplement perquè ni estudiant, ni qualsevol, ni poeta –ni tothom, posats a dir, malgrat el seu origen etimològic– es perceben com a mots masculins.

En qualsevol cas, ja es veu que la llengua i els i les parlants no anem per la vida amb l’automàtic, amb regles fixes i immutables. Aquest argument, justament aquest, és el que m’he esforçat a repetir unes quantes vegades –i encara ho faré algun cop més– en tota aquesta llarga reflexió.

I ja em sap greu la pallissa, però em queden coses per dir.

No hi tornem

Exactament igual com es va recuperar la Generalitat perquè tant a fora com aquí alguna gent hi treballava des de feia temps –una altra qüestió és quin tipus de Generalitat es va recuperar–, ara el sobiranisme em sembla que es construeix també de manera transversal. I no només dins d’alguns grans partits (una part important de CiU, una part menys important del PSC [?], Iniciativa, Esquerra) i dins també dels petits, que fan d’estímul i de corcó, i ni tan sols en primer lloc en aquests àmbits partidistes. Sinó sobretot fora dels partits, que és on creix de debò la llavor: a la societat, a les famílies, a l’escola, als mitjans de comunicació convencionals i als més nous. A tot arreu.

Aniria bé que els polítics que enarboren la bandera de la independència exprés no s’apropiessin l’exclusivitat de la proposta sobiranista i que, sobretot, no titllessin tots els altres de botiflers. Perquè el sobiranisme es construeix des de molts fronts.

Em costa dir-ho així. Perquè haig de reconèixer, i ho faig avui sense embuts, que jo he sigut d’aquests, dels que tenien les idees tan clares que ho volien tot d’avui a demà. Ara veig que no pot ser. Jo proclamaria la independència avui mateix al Parlament de Catalunya, sense esperar res més, però és evident que les coses es poden mirar d’una altra manera i que molts catalans que pensen en el fons el mateix que jo –ara la independència per a molta gent és simplement una qüestió de dignitat... i també de calés– en canvi no veuen de la mateixa manera ni l’estratègia concreta ni les etapes ni el tempo que ens hi han de portar.

Doncs això: em sembla que és absurd que ens tirem els plats pel cap. Perquè, veient-nos, segur que els enemics comuns de la nostra sobirania i de la nostra dignitat com a catalans gaudeixen d’allò més.

Aniria bé, en fi, no tornar a aquelles discussions de la dictadura sobre la puresa o la impuresa dels que es van exiliar, dels que es van quedar aquí per fer el que poguessin, d’amagat o no, dels que van tornar al cap de pocs anys o al final del franquisme i fins i tot dels que van rebre los nacionales amb víctors a la Diagonal de Barcelona el 26 de gener del 1939 però que aquell mateix vespre ja n’estaven penedits.

La unitat que tant reclamen alguns quan parlen de «candidatures úniques» –aquest punt sí que no el comparteixo: em sembla fer volar coloms; i ho dic conscient que vaig ser un dels que ho van proposar, encara que fos mig de broma– hauria de començar per això, per acceptar que molta gent, cada cop més, volem el mateix però ho volem de maneres diferents.

Ahir vam veure el primer número de La Vanguardia en català i si ens haguessin anunciat fa deu anys, i no diguem vint, que això passaria no ens ho hauríem cregut. Jo deia, per exemple: La Vanguardia eixirà en català l’endemà de proclamar-se la independència; com ha fet sempre, tirarà per on tiri «la gent» –el que ells consideren «la gent», o sia, l’establishment. I mira, no.

Ahir hi va haver un nou punt d’inflexió a Catalunya. I em sembla que l’hauríem de valorar com cal. Hi ha moltes maneres de matar puces, tota pedra fa paret. O sigui, tot suma.