Com ens agradaria fer-ho

Com ens agradaria –en secret– a molts homes, segurament, tenir cura de les criatures i fer les feines de casa:

Il·lustració de Monsieur Cabinet presa del bloc de Tara Parker-Pope,
New York Times

Perles (93): Professionals de la infidelitat

«Després de la sèrie Infidels, ara estrena la cinta francesa Les infidels. Un tema recurrent en el seu currículum. Ho has estat? No, mai. Miro, i repregunto: Mai, mai? No. Mai, mai. Desvia la vista al plat. Perdonaries una infidelitat? Sí; si la puc entendre, sí. Creus que és inevitable la infidelitat? No. El que és inevitable és sentir-te atret per diverses persones al llarg de la vida. Fa una pausa i segueix: També és veritat que hi ha professionals de la infidelitat: hi ha qui està entrenat per ser infidel. Una patologia? O simplement una qüestió de cara dura.»

(Extracte de l’autoentrevista de Bibiana Ballbé a l’actriu Aina Clotet, Ara 12 abril 2012)

* * *

«Si apostes de debò per la parella estable, no té lògica que deixis el cònjuge al sofà i surtis a lligar cada nit, ni que vulguis anihilar el matrimoni així que tingueu la primera discussió pujada de to. Ara la gent es casa fins que el divorci els separi, d’acord, però tampoc té sentit casar-se (i qui diu casar-se diu hipotecar-se, o ajuntar els comptes corrents, o reproduir-se) amb l’objectiu de poder-se divorciar.»

(Eva Piquer, revista Òmnium n. 20, primavera 2012)

Govern dels millors (6): Fer plegar la número 1?

La gestió de la CCMA és una temàtica que entra en conjunt en aquesta sèrie sobre el nostre «govern dels millors», sèrie que desitjava sincerament que s’hagués acabat amb un o dos capítols que hauríem pogut considerar espifiades de novells. Els que llegiu aquest bloc d’estrassa sabeu que no em ve d’aquí aquests o aquells i que no em fa res aplaudir a uns o a uns altres quan em sembla que ho han fet bé.

Però no, no paren. No ens hem recuperat de l’ensurt de l’Eurovegas –que, pel que fa al govern, l’ha deixat ben retratat, vingui o no vingui al final aquí el senyor Adelson– que ara tenim sobre la taula (sembla) el cadàver –simbòlic– de la doctora Terribas, sens dubte la millor directora de TV3 dels últims trenta anys (ara tocaria el símbol de la bestiola aquella rodoneta que pica l’ull).

És clar, no conec els envitricolls de l’assumpte, no sé per quins motius la fan cessar (diuen), però em fa l’efecte que si me’ls expliquessin tampoc els entendria.

Jo no estic d’acord amb Mònica Terribas, per exemple, en la seva visió cofoia sobre el «lideratge» de TV3. Perquè és un lideratge patètic que diu ben poc de qui es podia pensar que seria més ambiciosa, que menysprearia els campionats d’hivern i perseguiria lideratges reals, majoritaris: qui s’acontenta amb poc val poc, senyora Terribas.

Però poca gent sabria dir altres coses substancials contra ella i encara menys contra la seva gestió, jo no en sé dir més amb prou entitat. No sé dir en què es pot haver equivocat en la seva gestió, vaja, almenys del que s’ha vist des de fora.

O sigui, que la facin plegar (si és que és així) és sorprenent.

La sospita, a falta d’informació, és que el (presumpte) cessament es degui a una manca de sintonia amb el nou govern. Potser la directora no agafava el telèfon quan li trucava segons qui? O s’hi posava però no feia cas del que li deien? Vés a saber. Ara, que no diguin que el cessament és una qüestió purament professional que decideixen els consellers de la nova CCMA després de llargs estudis. Això no pot ser veritat perquè del comiat de la directora se’n parlava abans que fos constituït el nou consell de la CCMA, amb l’ínclit vicepresident racista dins del paquet. (Una feta, la de col·locar allà aquest vicepresident, només comparable a la de posar un altre falangista anticatalà –disculpes per la redundància– a dirigir la informació de la cadena d’emissores COM-Ràdio. Els millors.)

Torno al cas concret de TV3. Per una vegada que arriba un nou govern i troba que en un alt càrrec hi ha una persona transversal, independent, incorruptible, amb principis ètics, aplaudida per la immensa majoria de la gent, una professional de les que no es casen amb ningú i tracten tothom de la mateixa manera, i la fumiguen. És veritat que ella és una mica setciències, fins i tot un pèl messiànica, però això és peccata minuta, ni s’hauria de tenir en compte. És eficaç? Sí? Doncs tira endavant.

Però no: fora, no se sap ben bé per què, però fora, despatxada (sí?).

És clar que podria ser que fos Terribas qui ho deixés córrer (o no) simplement perquè ja no s’hi troba bé, perquè no li agraden les trucades, perquè està cansada de la feina o perquè s’estima més fer altres coses. Si fos així, agrairia que ens ho aclarís. Per exemple, voldria saber si la seva (suposada i ara com ara inversemblant) dimissió té a veure amb una cosa que deia fa cinc anys, poc després de prendre possessió del càrrec:

«Si tu mesures la teva vida professional només en funció dels teus interessos personals i no del treball que fas a la societat, al final és molt empobridor. No fem les coses només per nosaltres, sinó per la gent que ens estima i per la societat. Crec que la suma de l’esforç de tots ens farà ser millors.» (Mònica Terribas, El Periódico, 15 juny 2008)

O bé amb això altre:

«Si mirem de canviar el que no ens agrada, és possible que no ens en sortim o que ho fem en la direcció que no toca, però mai no ens podrem retreure que no hem lluitat per millorar les coses per als qui vénen al darrere. Vivim en un món en què pensem abans en nosaltres que en la societat com a col·lectiu i és aquesta absència de sentit col·lectiu la que està empobrint la vida política, social, econòmica i mediàtica. Les individualitats s’esgoten en si mateixes i només duen a tenir els egos més incontrolables. La meva àvia deia: “Que Déu ens doni cinc minuts més de seny que de salut.” En aquest ofici, molts de nosaltres perdem el seny dècades abans que la salut.» (Mònica Terribas, Avui, 7 juny 2009)

Mentrestant, seguiré pensant que tot plegat és (està a punt de ser?) una nova gesta idiota i injustificable del govern dels millors.

(Prometo esborrar aquest apunt del bloc en el cas que Mònica Terribas continuï sent la directora de TV3 quan hagi passat la incertesa actual. Mentrestant, serveixi de modest suport a Terribas i de pobra però honrada pressió al govern.)

(25 abril 2012: s’ha perpetrat la cosa.)

- Govern dels millors (1)
- Govern dels millors (2)
- Govern dels millors (3)
- Govern dels millors (4)
- Govern dels millors (5)

Drets irrenunciables

Proclamació de tres àmbits de drets irrenunciables, que podrien ser més:

1) Els drets de les dones, les criatures i les persones indefenses a la integritat física i a la llibertat sexual no poden ser conculcats, ni hi poden renunciar en favor d’altres béns. L’autoritat ha de protegir aquests drets i impedir que sigui dificultat el seu exercici. Ha passat el temps en què el que passa a dins de les parets d’una casa són assumptes domèstics. Si hi ha sospites que una dona o una criatura o una persona indefensa pateix violència, encara que sigui “consentida”, això s’ha de denunciar i s’ha d’investigar.

2) Els drets de la gent que treballa a tenir un sou digne, uns horaris adequats i unes condicions mínimes de seguretat i higiene no poden ser conculcats ni s’hi pot renunciar en favor d’altres béns, ni en els sectors de la construcció o la indústria, ni en la pagesia ni en els serveis, i tant si són llocs de treball públics com privats. L’autoritat ha de protegir aquests drets i impedir que sigui dificultat el seu exercici. Ha passat el temps en què el que s’esdevé en els llocs de treball són assumptes en els quals no s’ha d’intervenir perquè l’important és tenir feina. Si hi ha sospites que el personal laboral pateix pressions per part de qui el contracta perquè accepti condicions de treball injustes, això s’ha de denunciar i s’ha d’investigar.

3) Els drets del jovent a ser ensenyat en la llengua pròpia del país no poden ser conculcats ni s’hi pot renunciar en favor d’altres béns, ni a l’escola, ni a l’institut ni a la universitat. L’autoritat ha de protegir aquests drets i impedir que sigui dificultat el seu exercici. Ha passat el temps en què el que passa a dins de les parets d’una aula són assumptes acadèmics en els quals no s’ha d’intervenir. Si hi ha sospites que alumnes o professorat pateixen xantatges per part d’altres alumnes, del país o de fora, amb motiu de l’ús normalitzat de la llengua autòctona, això s’ha de denunciar i s’ha d’investigar.

L’autoritat té l’obligació de protegir els drets bàsics de la ciutadania: sigui la seva integritat física, sigui la seva integritat moral, sigui la seva dignitat. I això encara que la ciutadania estigués disposada a renunciar-hi. L’autoritat no hauria de permetre-ho.

(No pretenc fer comparacions. Sé que són realitats, unes tràgiques, altres dramàtiques, altres només emprenyadores, que no tenen res a veure. Quan es proclamen drets, el fet que es posin un al costat de l’altre no vol dir que tots tinguin la mateixa importància. Vol dir simplement que tots són drets.)

Joan Maragall no té biografia?

Em penso que he llegit totes les biografies que s’han fet de Joan Maragall. Quan dic totes vull dir totes. Però no és tan difícil, perquè no n’hi ha gaires. Més: jo diria que no n’hi ha cap. Perquè la que s’acosta més a descriure qui era Maragall no és una biografia sinó una tesi doctoral, la de Moreta. I no tracta, en teoria, de la vida de Maragall sinó del seu pensament filosòfic i religiós. Doncs és la que retrata més bé qui era, com era i què va fer el poeta al llarg de la seva vida. I, no cal dir-ho, què pensava, com pensava.

La resta d’obres que tracten sobre la vida de Maragall són semblances, esbossos, aproximacions, perfils, descripcions col·laterals. No és que no donin informacions valuoses sobre Maragall, però són clarament insuficients, parcials, superficials o del tot acrítiques.

O sigui, no hi ha biografies, ni una, de qui és considerat un dels màxims exponents de la literatura catalana des de la Renaixença, el primer poeta del Modernisme –el primer poeta modern, podríem dir–, un dels primers assagistes catalans, un gran polemista, la consciència crítica de la burgesia de Catalunya, un introductor a casa nostra de tants autors estrangers imprescindibles: des d’Homer i Píndar fins a Goethe, però també Nietzsche i Schopenhauer, passant per autors tan diversos com Novalis, Carlyle o Ruskin...

No hi ha biografies de Maragall, mira que és trist.

Abans que s’apagui la flama dels últims que en van sentir a parlar de primera mà i dels quals encara es podria obtenir un testimoni de segona mà, potser alguna editorial s’hi haurà de posar. O, més ben dit, alguna institució pública, perquè parlem de patrimoni general. O alguna entitat privada que es vulgui gastar els quartos i fer aquest servei a la comunitat. Però algú s’hi hauria de posar, i de seguida. Em sembla, vaja. Ni que sigui per recuperar documents que, fins i tot en casos com aquest, a partir de la tercera generació poden deixar de tenir interès per als descendents i, doncs, poden desaparèixer.

Em consta que hi ha documents, papers, matèria primera. Però s’han de demanar, aplegar i ordenar. I això vol temps.

A mi no em busqueu, encara que tindria una bona part de la feina feta. No em busqueu perquè no vull saber res d’editorials. Paguen malament i no et deixen fer la feina amb tranquil·litat. I així no es pot treballar amb pau. No es pot treballar bé. No es pot treballar.

Fer una biografia de Maragall requereix temps i vocació. Ignasi Moreta –al qual només conec de vista, i fa tants anys que ens vam veure que segur que ell no em pot recordar– potser tindria vocació per fer-ho. El que no crec que tingui són massa diners. Però potser algú n’hi podria facilitar. Si és que li interessa entomar el repte, que no ho sé.

Bé, queda dit.

(Aquí vaig parlar també de Maragall i de la seva vida, fa un temps, de manera col·lateral.)

Afegitó 14 abril: aquí Ignasi Moreta contesta.

Històries dels Saumell (8): De Selmella a Saumell

Avui us volia explicar com el topònim (nom de l’indret) va esdevenir antropònim (nom de persona).

L’evolució de Selmella –o Salmella– a Saumell, que com vaig dir degué produir-se cap al segle XVI, ja la vaig aventurar en un altre article. (L’enllaço aquí però tingueu present que en aquell text hi havia moltes intuïcions i molta ficció i poques dades reals, tot i que en això que reprodueixo em sembla que sí que s’ajusta bastant a la realitat.)

Deia aleshores, referint-me als primers Saumell (ara edito una mica aquell text per adaptar-lo al discurs actual):

Aquests són els que van ser coneguts com «els (de) Selmella», per bé que el seu cognom original devia ser un altre. Potser ja eren «els (de) Saumell(a)», atès que la grafia local inclou les dues possibilitats (i més) des d’antic. La l primera és tan palatal en el català que esdevé u en la pronúncia, com passa amb altres mots. Per exemple, bauma, saule [sic], aubercoc, paupar, saupa, vauma [sic] o auba a Mallorca, que vénen de balma, salze, albercoc, palpar, salpa, malva i alba respectivament; o bé l’expressió gironina enlloc aumon, deformació fonètica, no cal dir-ho, de enlloc al món.

També s’esdevé el mateix en l’occità (mau, cau, paupentes, sauvar, cèu, mèu, faus, fauta, animau, sautar... [corresponents als nostres mal, cal, palpentes, salvar, cel, mel, fals, falta, animal, saltar]), un fenomen fonètic que en aquesta llengua ha cristal·litzat en l’escriptura i que fins i tot ha exportat al francès actual. I en altres idiomes amb les l prou palatalitzades, com el polonès: la seva famosa l ratllada (ł / Ł; no sé si aquest caràcter, que he reproduït en caixa baixa i alta, es veurà bé en el vostre navegador), que en l’estàndard d’aquesta llengua ja es pronuncia sistemàticament u, sent com és una consonant.

Segons en quines comarques i segons quins parlants, a Catalunya també és possible sentir la l pronunciada gairebé com a u.

L’evolució l > u queda resolta, doncs.

Abans de la conversió de la l en u, però, ja de temps molt antic la e primera de Selmella havia esdevingut a per raó de la neutralització que fa el català oriental de les e àtones. Sovint ja s’escrivia així (Salmella o Çalmella) en documents dels segles XII i XIII, quan Selmella era només un topònim i un sobrenom dels senyors del lloc, però no cognom pròpiament dit.

Abans de la separació del clan o abans de perdre les relacions més immediates entre ells amb el creixement del grup, al cap d’una o màxim de dues generacions, el cognom encara patí una darrera modificació –si és que no l’havia patida abans–, en perdre la a final (pèrdua que afectà tot el grup: no existeix el cognom Saumella, ni Salmella, ni tan sols Selmella). Aquest procés, com dic, el va viure una sola família, potser extensa, però encara unida, probablement en un marge de temps no superior als cinquanta anys.

Pel que fa a la pèrdua d’aquesta -a final, ara puc afegir que aquest petit pas fou afavorit justament pel fet que el topònim (nom de lloc) passà a ser antropònim (nom de persona) i s’ajustà a altres antropònims similars: Carbonell, Castell i Castells, Rosell/Rossell –en aquest cas amb pèrdua de la -o original–, Morell, Vendrell, Borrell, Balcells –i Baucells, per cert; ho dic per la variació l/u–, Martorell, Güell. Amb cadascun d’aquests cognoms hi ha una xifra de famílies només a Catalunya que van entre les 4.000 i les 10.000. I després hi ha els Vilardell, Montmell, Calmell, Adell, etc., ja amb molts menys portadors. Com Saumell.

En canvi, amb la terminació -ella hi ha ben pocs cognoms amb un nombre significatiu de portadors: el més important és Castella, d’origen ben transparent –hi ha unes 5.000 persones a Catalunya que es diuen així–, i després Abella –que s’ha conservat amb la -a final segurament per la coincidència amb el nom comú abella, que també s’ha mantingut inalterable al llarg dels segles–, amb unes 3.000 famílies. I ja molt endarrerits tenim Olivella*, Vilella, Caselles/Casellas, Comella/Comelles/Comellas, Canyelles/Canyellas/Cañellas i, sobretot al País Valencià, Morella, per la població d’aquest mateix nom. Com veieu, les etimologies de cadascun d’aquests cognoms són de procedències ben diverses: en la majoria no hi ha un topònim concret (nom propi) al darrere, sinó un nom comú.

(Ja que hi som, noteu que Morella –com l’abans esmentat Morell, molt més freqüent a Catalunya que els Morella, i això ja ens diu alguna cosa sobre les preferències fonètiques dels catalans del mig– remet etimològicament a moro, i que Selma, i potser la derivació Selmella i tot, eren denominacions d’origen àrab.)

*També hi ha gairebé mil persones amb el cognom Solivella i Solivelles –Solivelles sobretot a les Balears i Pitiüses–, i volia esmentar aquest cognom específicament pel fet que sens dubte prové de sa olivella i no ha derivat pas cap a uns impossibles sauvella o sauivella o salivella, sinó fins a solivella o solivelles, exactament de la mateixa manera com un hipotètic sa omella no podria derivar fins a saumella sinó solament fins a solmella o sulmella, i a partir d’aquí solmell, sulmell o soumell, inexistents.

Evidentment, a partir de Saumell(a) i Salmell(a) sí que podem evolucionar posteriorment fins a Sumell(a). Ho demostra la forma de l’actual cognom Sumell i la denominació popular de Selmella en alguns dels pobles de la rodalia, com es veu en la fotografia que encapçala aquest article, presa a Vallespinosa (Conca de Barberà).

A la baronia de Rialb, i potser en altres indrets de les terres de ponent, un mot com olmer (sinònim d’omeda i d’omella), sí que pot haver derivat fonèticament fins a aumé, però notem que sense article previ (Coromines, DECat, VI 58a 17-20), per la pronúncia que fan en alguns d’aquells indrets de la a- o la o- inicials de paraula: aufals per alfals, auliva per oliva, aureneta per oreneta, fins i tot aumella [sic] per ametlla; una evolució fonètica, doncs, que a més a més que encara es veu com a vulgar, no es dóna en els mots que porten un article prèviament soldat com a prefix.

L’article previ, hi insisteixo, porta necessàriament a una evolució cap a lo- o -lu, so- o su- sense passar per uns hipotètics estadis intermedis lao-, -lau, -sao, sau-. I de fet el que ha passat amb les omelles i les omedes a Catalunya és que quan han esdevingut antropònims s’han quedat en Olmeda, en Omedes o simplement en Omella –tots tres casos amb uns 300-350 portadors a Catalunya.

També hi ha, per cert, el poble dels Omells –actualment els Omells de na Gaia–, amb una història de molts segles (almenys des del XIV), que per si sol desmenteix allò de l’article salat. Perquè no hi ha ni Solmells, ni Solmelles, ni Solmedes.

Amb tot això que he dit crec que queda demostrat, si més no per descart, que el cognom Saumell ve de Selmella. O, dit altrament, que el topònim (nom de lloc) Selmella va evolucionar fins a l’antropònim (cognom) Saumell d’una manera ben raonable.

(La fotografia que encapçala l’article està presa del bloc Le Petit Roc, de Pep Ulldemolins)

Govern dels millors (5): Una aposta estratègica (2)

Ve d’aquí.

Bé, doncs ara, aprofitant que la riera de Sant Climent passa per Viladecans i el riu Besòs per Montcada i Reixac, i que la crisi econòmica sistèmica colla cada dia més els pressupostos, el govern de la Generalitat de Catalunya ha decidit fer un pas més i ens vol posar en mans dels experts mundials del «joc» i les apostes i de tot el món depravat que es belluga al voltant d’aquestes activitats modèliques.

És una decisió estratègica, estructural, no conjuntural. Afecta Catalunya fins a les arrels.

A algú li sembla casualitat que el senyor Adelson hagi vingut a vendre el seu producte a l’estat espanyol just ara que el país que tenim a ponent està escanyat? A Catalunya també anem amb l’aigua al coll, és clar, però tothom sap que si no fos per «ells» nosaltres ens en sortiríem prou bé. No us fa pensar, això? Potser té alguna cosa a veure amb el fet que en les maltempsades és quan la gent –alguna gent, força gent– prova sort encara que mai no ho hagués fet, a veure si se’n surt amb un cop de fortuna? És això el que pretén fer ara la Generalitat de Catalunya?

Que Adelson hagi organitzat aquesta mena de subhasta entre Madrid i Barcelona, a veure què en treu, no us fa rumiar?

Pensava no parlar del tema si no es confirmava que el «govern dels millors» havia aconseguit el que cercava, que el poderós Sheldon Adelson apostés per Barcelona com a seu europea de la seva «màquina recreativa» de fer diners aprofitant-se de les febleses humanes, de les necessitats desesperades de liquiditat i de l’ànsia d’inversions en sòl propi que té el govern català.

Però crec que no cal esperar. Més i tot, crec que cal no esperar, crec que cal posar-se en marxa, amb urgència, per aturar-ho com sigui. Perquè ens hi juguem molt, moltíssim. Cada dia que passa, cada nova declaració política sobre el tema, ens hauria de confirmar que cal moure’s. Cal fer veure a la Generalitat que som molts els que no estem d’acord amb aquestes dreceres immorals per aconseguir calés. Fan falta diners, sí, però no a qualsevol preu.

Cal impedir que el govern català es prostitueixi –mai més ben dit– i sobretot cal impedir que tot Catalunya quedi embarcada, embarrancada i embarranquinada en aquesta teranyina que serà tan difícil de desmuntar quan ens adonem que l’error estratègic ha estat pitjor que qualsevol de les nostres històriques derrotes militars.

Ara bé, sigui com sigui i passi el que passi, el «govern dels millors» ja s’ha retratat. Després, si l’home de Las Vegas Sands Corp. s’instal·la a Madrid –Déu ho vulgui i alhora Déu no ho vulgui: no es pot desitjar tant de mal ni tan sols a Madrid, encara que s’ho mereixin–, ens explicaran que les «condicions estrictes» que es van posar des de Catalunya van fer decantar la decisió cap a la capital espanyola. (Anhelem-ho amb totes les forces, si s’ha de quedar en aquest estat, tot i que l’àngel bo que tots tenim ens faci desitjar, tornem-hi, que Adelson descarti Europa per als seus negocis.)

Ara bé, no ens enganyaran. Més ben dit, enganyaran els que ja ara estan disposats a creure que el senyor Adelson pot venir aquí a construir «parcs temàtics», uns hotels innocents –Adelson no sol parlar d’hotels, el seu projecte són «habitacions», parla sempre de «edificis amb milers d’habitacions»– i unes botigues populars i/o familiars. Amb una estètica una mica més xarona del compte, et reconeixen, però les porronades o coentors no fan mal a ningú, només als ulls.

No, el negoci d’aquest senyor és un altre. Sheldon Adelson es dedica al que es dedica i amagar-ho és prendre’ns per rucs.

El que queda clar ja ara és que les raons que s’esgrimeixen a l’hora de negociar amb el senyor Adelson són raons conjunturals –l’alçada dels gratacels, els traçats urbanístics–, res sobre qüestions de fons. O sigui, el govern s’està venent el país. Més que un govern dels millors sembla una covada, una rotllana de trilers.

Que els negocis d’Adelson aportarien diners i alguns llocs de treball ben remunerats? Sí, sens dubte. Que aportarien turisme de qualitat, habitatges assequibles, promoció social? No, això no, ho nego jo i ho neguen totes les experiències anteriors del senyor Adelson i especialment la de la seva casa mare de Las Vegas. N’hi ha prou de fer una repassada a les dades (aquí un resum). I són dades, no teories.

Si aquesta és la primera etapa per anar a Ítaca, jo potser m’estimo més quedar-me a Castellfollit del Boix.

Segur que també ens diran, si perden, que el raïm era verd, però ja els hem vist massa les orelles.

La decepció és grossa, històrica i gairebé definitiva. Només ho podria arreglar una petició pública i incondicional de disculpes per part dels qui han temptat aquesta via morta(l). És a dir, el president Mas, els consellers Mas-Colell i Recoder, el govern de la Generalitat, Convergència i Unió en pes. I els que els han fet de coral. (Perquè tingués alguna credibilitat, aquest acte de penediment hauria de ser fet abans que el senyor Adelson prengués la seva decisió, és clar. Si no, no s’hi val.)

Però de fet això, en l’àmbit polític, aquestes rectificacions radicals es donen molt poques vegades. A més a més, a mesura que passen els dies se’ls veu més decidits a posar el nostre país en mans de l’Abominació. L’Abominació de la Desolació, Shiqus Shomem, si em permeteu la cita bíblica (en parla tres vegades el llibre de Daniel, a 9,27, a 11,31 i a 12,11).

Per a més informació, mireu-vos aquesta intervenció de Lluís Tejedor, alcalde del Prat de Llobregat, el 7 març 2012. (Molt interessant, sobretot, la seva anàlisi de les promeses d’ocupació per a la gent del Prat amb motiu de la nova terminal de l’aeroport del Prat: al final, van contractar-hi temporalment cent (100) persones, després d’haver parlat de milers de llocs de treball per a la comarca.)

- Govern dels millors (1)
- Govern dels millors (2)
- Govern dels millors (3)
- Govern dels millors (4)

Govern dels millors (4): Una aposta estratègica (1)

Crec que no m’havia passat mai això, que totes les meves dèries, objectius d’abast públic, preocupacions socials, interessos polítics confluïssin en una sola cosa. No m’havia passat ni amb la independència, i mira que n’hem parlat aquí.

Doncs ara sí: el govern ens vol canviar el país i el fet que això sigui possible no em deixa dormir. Com si m’hi jugués la vida, talment. I no sols la meva vida, que m’importa només relativament, sinó la vida i el futur de molta gent.

Aquest país nostre té poques opcions per triar de manera autònoma en qüestions importants. Ara n’hi ha una: Eurovegas. La decisió no la pren Madrid, de manera que és possible que el govern se’n surti.

Teníem autonomia absoluta per optar a participar en aquesta rifa, per postular-nos com a candidats. I s’ha optat per entrar-hi. I entrar-hi, licitar-hi, és estar disposat a jugar-se el patrimoni del país. Amb ben poques condicions: «Si no li agraden aquests terrenys, en tenim uns altres, Mr. Adelson, no es preocupi.»

Ja coneixíem la tirada de la majoria dels polítics catalans, i especialment dels de Convergència i Unió, a la promoció dels jocs d’atzar. (Però també els altres: posant per cas, és del 2005, amb el primer tripartit, l’ampliació de tres a quatre grans casinos els permesos per llei a Catalunya: Barcelona, Peralada, Tarragona i Lloret de Mar.) Una tirada que abasta tant els «jocs» casolans –loteries i companyia, escurabutxaques, etc.– com els més estructurals –casinos, bingos i altres locals de jocs i apostes.

S’utilitzen com a mitjà simple i ordinari, sense complicacions, de recaptació de diners: tant guanyen els que ho organitzen, tant s’embutxaca el govern. I en les rifes públiques, tret dels «premis», tot per al govern. Una màquina de fer diners. I de blanquejar-ne, els qui en tenen de negre.

La cosa serveix també per entretenir la tropa, i per això ho han fet o deixat fer tota la vida els cappares de totes les societats. Canvien els governs, canvien els règims, canvien les èpoques, però ningú no canvia mai això. Ja els va bé.

I són activitats que a mitjà termini provoquen moltes desgràcies en persones i famílies.

La ludopatia és un dels fenòmens patologicosocials més estesos a casa nostra. En altres indrets hi ha ludòpates de més volum, hi ha timbes més grosses que fan que les estadístiques generals s’inflin, però diu que enlloc no hi ha res comparat amb el que passa aquí, que el fenomen, la cultura del joc, està estès –«sense arribar a extrems aguts en la majoria dels casos», diuen les autoritats, «són apostes esportives»– entre àmplies, molt àmplies, capes de la població.

El 90,2% de les persones adultes participen en activitats «de joc» i apostes a Catalunya i 156.000 persones –més que tota la població de Tarragona i rodalia, incloent-hi la Canonja– són «jugadors» de risc, problemàtics o patològics. Un 30% «juga» almenys un cop al mes i un 10% almenys un cop per setmana. El «joc privat» (casinos, bingos, sales de joc i altres establiments) va augmentar un 16,7% entre el 2003 i el 2007. El nombre de visitants als casinos de Catalunya durant l’any 2007 va ser de 748.462 persones i els ingressos totals foren de 132,72 milions d’euros, i totes dues xifres representen els percentatges (23,65%) més elevats de l’Estat en aquests conceptes.

Hi ha 45.000 «màquines recreatives» escampades per bars i restaurants de Catalunya. Tothom ha vist –si ho vol veure– com cada dia hi ha persones, generalment de posició social modesta o baixa, que es deixen el sou en aquestes màquines. S’hi «recreen», segons la Generalitat, que ha adoptat la terminologia dels fabricants i explotadors d’aquests negocis bruts.

Deixant de banda casinos i bingos, a Catalunya hi ha 210 salons «recreatius» i sales «de joc» amb màquines que plomen contínuament, tot el dia, els «jugadors». Les dades són del Departament de Salut –de Salut, sí– de la Generalitat de Catalunya i corresponen als anys 2007-2008 (aquí teniu un dels estudis en què es basa aquesta informació de la Generalitat).

No hi ha xifres oficials més recents: les darreres són, com acabem de veure, del 2008. Si les posteriors fossin més positives, podeu pujar-hi de peus que les coneixeríem. O no. Potser el «joc» ha baixat, per la crisi, el govern considera que aquesta baixada és una desgràcia i llavors s’estima més no informar-ne.

És veritat que ara, amb l’amnistia fiscal per a les grans fortunes, proclamada per Espanya amb el suport entusiasta de CiU, els defraudadors que fins ara blanquejaven diners amb el «joc» tal vegada ja no ho hauran de fer tant. Potser les xifres baixen. Però no la dels ludòpates.

En qualsevol cas, fins ara es podia pensar que tot això era qüestió secundària, no principal. El govern ho trobava ja muntat i ho tolerava, el govern ho mig controlava però sense mirar gaire, el govern deixava fer, el govern se n’aprofitava només una miqueta...

Amb Eurovegas això canvia del tot. Radicalment. El govern fa una aposta a la grossa, es comporta com un padrí (godfather) de debò, sí senyor, que no sigui dit que ens moquem amb mitja màniga.

Continuo demà.

- Govern dels millors (1)
- Govern dels millors (2)
- Govern dels millors (3)