diumenge, 11 de desembre de 2005

El tercer llibre

Amb la lectura del tercer llibre he gaudit molt, però també he tingut un bon disgust.

Comencem per la primera cosa. Sóc força aficionat al cinema clàssic americà i tenia fins ara com a llibre de capçalera sobre aquest tema l’autobiografia de Frank Capra (The name above de tittle, 1971, no n’hi ha edició catalana). Però amb Capra sempre tenies la sensació que et faltaven punts de vista més arran de terra, per exemple dels actors i actrius. Doncs bé, aquest punt de vista concret el proporciona de manera magistral la semblança de Katharine Hepburn –autoritzada, contrastada i amb tota la complicitat de la biografiada– que va publicar fa un parell d’anys Scott Berg (Kate Remembered, 2003, no n’hi ha edició catalana). El llibre està molt bé, és una delícia veure des de primera fila i tan ben descrits els primers passos –i en uns quants casos, també els últims– dels monstres de Hollywood dels anys 30, 40 i 50. Bé, us el recomano.

El disgust és que l’últim Sant Jordi vaig regalar aquest llibre, abans d’haver-lo llegit jo, a M. I em penso que em vaig equivocar. A M alguns li fèiem sempre broma dient-li que s’assemblava a Kate Hepburn, no sols físicament, sinó per la manera de ser, decidida, independent, poc convencional, i a M li agradava l’acudit, li semblava que sí, que podria ser. I llavors, quan Kate es va morir fa dos anys i mig i Berg va publicar la biografia –Kate li havia demanat que no la publiqués mentre ella fos viva–, vaig regalar el llibre a M sense tenir la precaució de mirar-me’l jo abans. Precaució que en aquest cas no hauria estat sobrera, ja que moltes de les conviccions més íntimes de M no encaixaven de cap manera amb la manera de fer de Kate, i M vivia molt intensament les seves conviccions, i a més a més Kate havia passat la vida, justament pel seu mateix afany d’independència, sense fer cap compromís amb ningú, mentre que M havia convertit la seva existència en una lluita contínua per mantenir-se fidel a dos o tres compromisos que per a ella eren vitals –el del seu marit i la seva família en primer lloc. Kate era capaç de fer grans coses, i també de sacrificar-se, però alhora era incapaç de dir a les persones que estimava: “Seré sempre al teu costat.” I potser s’hi estava, eh?, i això té molt mèrit –posant per cas, va cuidar durant anys l’Spencer Tracy quan va estar malalt–, però no era capaç de consolar aquella persona dient-li que “demà” també seria al seu costat. Ella reconeix aquesta incapacitat seva com una mancança, però per a M aquest reconeixement no devia ser prou sincer, el devia considerar una mica cínic, com dir: “Perdoneu, sóc així… i no penso canviar.” Bé, suposo que fins i tot per a M el que compta és que al final de la vida una persona hagi estat capaç de ser fidel als seus ideals encara que no hagi estat capaç de formular compromisos concrets. En això, Kate i M sí que s’assemblen: només canviava que en M els ideals i les persones han estat sempre els mateixos i en Kate potser van anar canviant, sobretot les persones. El fet, però, és que Kate va morir bastant soleta, la pobra –tot i que potser ja li anava bé, vull dir que a mi em dol però potser a ella no li va fer res.

En fi, estic resumint dues vides intenses en quatre pinzellades i això és molt poc seriós. Només volia explicar-vos la raó per la qual he tingut un disgust aquests dies en llegir la biografia de Kate. M ha mort aquest estiu, de manera més o menys sobtada però molt acompanyada, i no havíem tingut temps de parlar d’aquest llibre i de les semblances, paral·lelismes i disconformitats entre ella i Kate. I això em sap greu, perquè podria ser que ella s’hagués pensat que jo la comparava amb Kate “també” en allò que ella no aprovava de Kate. I podria ser que llegir aquest llibre, que no sé si va acabar de llegir, fos per a ella una cosa mortificant.

Em sap greu i faig un propòsit. No regalaré més llibres –i mira que hi sóc aficionat– si no sé abans del cert que a la persona interessada li han d’agradar.

Del llibre d’Ishiguro que us vaig dir en parlaré un altre dia. Encara me’n falta un terç, però puc dir que no em penedeixo gens d’haver-lo triat i d’haver trencat el principi que deia de no llegir res de ficció que no tingui un mínim de deu anys d’antiguitat. De fet, potser no he trencat el propòsit, perquè el llibre d’Ishiguro podria ser que no fos exactament de ficció, tal com em pensava. Ja en parlarem.