Molts comentaris

(Jo no volia parlar de política en aquest bloc, o només quan fos necessari. I el fet és que no paro de parlar-ne. Em sap greu sobretot pels que us interessen altres coses. Suposo que quan s'acabi tota la comèdia de l'Estatut podrem tornar a parlar de coses serioses.)

No havia rebut mai tants missatges de resposta, crítica, aplaudiments i matisacions com amb l’últim sobre els comptes d’ERC. Per una banda m’afalaga que hi hagi gent que llegeixi això que escric, per l’altra em provoca una certa confusió. Escrigui sobre el que escrigui, el mateix dia o l’endemà tinc una resposta de la persona al·ludida o de gent que hi està relacionada, o que està relacionada amb la institució, empresa o el que sigui de la qual he parlat. I això passa amb els partits polítics, amb les ONG, amb el Barça, amb els (altres) mitjans de comunicació... I després hi ha els comentaristes habituals, que sempre em fan reflexions molt de fons (en general a anys llum de les que se solen trobar en molts altres blocs, on els comentaris són apressats, improvisats, rutinaris, de compromís, aprofitant una cua de temps; la majoria dels que rebo jo són prou meditats, fets amb calma, buscant el millor moment... M’equivoco gaire?). I finalment hi ha els comentaristes passavolants, gent que conec, o no, que de sobte et deixen caure un comentari, sovint d’ànim i ja està, però de vegades amb reflexions de prou fondària, amb crítica o amb matisacions interessants.

Em consta que el que escric no és cap cosa de l’altre món, de manera que crec, un cop més, que no em vaig equivocar quan vaig eliminar els comentaris públics d’aquest bloc, perquè sé que moltes d’aquestes respostes que rebo, que la majoria són de gent que m'escriu a cara descoberta, no les tindria si els comentaris fossin públics, o bé les tindria però serien anònimes. Hi ha un tipus de gent a qui agrada el diàleg, i discutir o reflexionar “en parella”, sense poder sofrir que mig món contempli l’espectacle. Jo m’adreço a aquest tipus de públic i constato que la cosa va bé. Si més no, des del meu punt de vista: he comprovat que la meva intuïció era encertada. Sens dubte, el nombre d’accessos al bloc es multiplica i això fa que hagi de prestar-li una atenció especial en el temps que no tinc (i fa que hagi descuidat l’atenció de la revista infoReflex, deixadesa que ha anat unida a la manca de temps dels altres col·laboradors de la revista, en qualsevol cas mea culpa).

Sobre els diners d’ERC, repeteixo que la crítica que els feia era al marge de la que es mereixen els altres partits, tots els altres. Per tant, que ningú no s’alegri dient-me que “ja era hora que féssiu una mica d’autocrítica”, entre altres coses perquè jo no sóc d’ERC (quantes vegades ho haig de dir?). Ara, sí que era una crítica “amiga”. No estic d’acord que no es pugui criticar “l’amic polític”, si s’ho mereix, quan és objecte d’atacs forts per part dels seus enemics. No, jo no puc entrar en el terreny de les tàctiques partidistes, que sempre utilitzen com a munició de reserva per a les seves argumentacions la de “tens raó, però no és oportú”. Jo, aquest criteri, el tinc en compte a casa meva amb els meus i amb la gent que estimo, però no amb gent que ocupa càrrecs públics i que es guanya la vida amb una feina d’aparador. Ni parlar-ne. El fet que ERC, des del primer dia que va entrar al Govern –i la cosa ja venia d’abans–, hagi estat durament i injustament tractada per l’oposició, per Espanya en general, pels mitjans de comunicació, no m’obliga a mi a callar les crítiques que jo els pugui fer. Potser he callat massa i tot, perquè no em falten motius per criticar-los. Si la gent no critica els polítics “amics”, si no ho fem els que hi estem més “a prop” (sense ser “d’ells”), llavors aquests polítics acaben com tots els altres, allunyats de la gent, creguts i (encara més) messiànics. No, els hem de criticar, ja ho crec, quan s’ho mereixen. I torno a dir que la crítica, en aquest cas, estava bastant circumscrita a les reclamacions de diners fetes –a consciència, no va ser un error, i això ho sap tothom– a gent que no era d’ERC. Dir-me que “no m’esperava que et sumessis a les crítiques de la dreta” és injust i demagògic, i el comunicant ho sap. Esquerra acaba d’aprovar ahir mateix un canvi en la seva manera d’actuar en aquest assumpte, i ha acceptat que havien comès errors d’apreciació –no pas errades involuntàries, sinó errors sistemàtics sobre les persones a les quals podien reclamar diners–, i aquesta capacitat de rectificació, que els honora si és certa i no és de cara a la galeria, potser no l’haurien tinguda si les crítiques només les haguessin rebut de part dels enemics.

En canvi, hi ha una persona d’ERC –ho és, ho he pogut comprovar– que no està d’acord tampoc amb la doctrina “Puigcercós-Vendrell” i assegura que la cosa que ells venen com a “unànime” –referint-se a les contribucions de la gent d’ERC– no és tan unànime com sembla, i em felicita per haver-ho criticat. Hi torno, jo amb aquestes contribucions no m’hi he ficat pas.

Un altre comentador em diu que demanar dimissions és massa i és fer el joc a la dreta. Potser sí, però si em vaig emprenyar més del compte amb Vendrell era per la seva incapacitat inicial de rectificar i la seva barra a l’hora de justificar tot el que s’havia fet, com si fos incapaç de reconèixer que qui té boca s’equivoca i qui té nas es moca. Era per aquesta prepotència que jo en demanava la dimissió. Ara diuen que rectifiquen, tant de bo, millor per al país. De moment, però, la cosa de portes endins no va bé, perquè no troben ningú dins el Govern –ha de ser “de confiança”?, i què vol dir de confiança en aquest cas?– que gosi investigar el que ha passat (van despatxar l’Oller com a cap de l’AISP i ara ha plegat Gordon, als tres dies de ser nomenat). És clar, no es pot repicar i anar a professó.

Bé, em deixo altres comentaris que no van gaire més enllà del que he dit fins aquí. La cosa ja ha sortit prou llarga.


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)