Vacances

Vacances a les Masies de Voltregà, comarca d’Osona. Ja fa sis anys que hi vaig. Havíem pensat d’anar a la Manga del Mar Menor, però al final, per les circumstàncies*, ens hem estimat més quedar-nos a prop. Tranquil·litat. No em vaig endur el mòbil i ara l’he trobat amb la bústia més que plena. Em sap greu per la gent de bona voluntat que ha intentat contactar amb mi, però no me’n penedeixo. Us demano disculpes, si llegiu açò, però necessitava desconnectar del tot, o gairebé. I l’any que ve em penso que faré el mateix, perquè m’ha anat molt bé. Tot al llarg d’aquestes tres setmanes, he connectat només un parell de vegades amb la xarxa, per mirar si hi havia res d’urgent al correu.

Hi havia a les cases i masies properes gent interessant. Per exemple, una família de Xàtiva, uns altres de Canals, i de València ciutat, i d’Oriola. Osona, terra de valencians a l’estiu. Tots catalanoparlants, tret del d’Oriola. He escrit quatre coses a mà, res d’ordinadors. He llegit poc. He passejat molt. He fet els mots encreuats d’en Màrius Serra el parell de dies que he comprat La Vanguardia, i he passat la vista per damunt de la resta del diari. Altres dies m’he mirat de la mateixa manera indolent El Punt, El País, l’Avui o El Periódico. Cada divendres, El 9 Nou. La majoria de dies, però, no he comprat cap diari.

De muntanyes, he anat a Finestres, al Matagalls i al Canigó per la banda de Prada. De plana, he caminat sense rumb per tot Osona, el Ripollès i el Lluçanès, i una mica per l’Alt Empordà, el Vallespir i el Conflent. Tornant de Prada cap al Pertús i la Jonquera, em vaig fixar que no hi havia rètols que diguessin “Espanya”, sinó que els primers que vaig veure que indicaven indrets de fora de l’administració francesa eren “Barcelone” i “Gérone”, per aquest ordre. Només en entrar dins el territori d’administració espanyola apareixia el rètol “Espanya”, amb el símbol de les dotze estrelles europees. A la banda nord no hi havia gaires rètols bilingües, ni catalans. Però els del refugi dels Cortalets, a la falda del Canigó, enraonaven en francès i català, “pas d’espagnol”, deien.

En resum, vacances. I ara, estrès postvacacional. Molt cansat. Em costarà reprendre la vida “normal”. Normal?

*Circumstàncies: he tornat a canviar de casa... provisionalment. Els que som de la cultura del lloguer estrenem casa sovint ;-) Ara sóc a una illa de distància de la Sagrada Família, al carrer Lepant. Aquests darrers dies d’agost ja us ho podeu imaginar: pintura, vernís, suor, trasllat, furgoneta llogada (continuem sense cotxe, per sort: ens surt molt més bé llogar-ne un quan realment ens cal i, mentrestant, transports públics i, si s’escau, taxis; jo no, els taxis i jo som incompatibles), pols, brutícia, llençar coses, mans i ungles negres, desfer paquets i bosses (tampoc no tinc maletes, ni ganes, quan no viatges, que en el meu cas sol ser 364 dies l’any, són una nosa voluminosa, només en tinc una de petita amb rodes), ordenar, desar, distribuir, comprar, omplir el rebost i acabar el dia que no pots dir fava. Ens han enredat amb el nou pis, perquè ens van dir que estaria en condicions de viure-hi des del primer moment i no era així, estava fet un cau de lladres, atapeït d’andròmines inservibles, polsegoses i abandonades. I encara sort que a canvi del desordre i de la promesa incomplerta ens hi van deixar anar uns dies abans del previst, que era ahir, 1 de setembre... Demanàrem: “Però si hi anem el dia 1 estarà en condicions?” “No, estarà igual, perquè els que l’han d’arreglar faran vacances.” I llavors què havíem de fer, si ens feien fora de l’altra casa el dia 31? Doncs, menjar-nos-ho. És clar que el preu és molt bo, sense competència.


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)