Fets diferencials (8): El Real Madrid

La veritable història d'un equip de futbol mediocre

(Us prometo que tenia aquesta nota ja mig embastada abans de saber que era a punt de sortir un llibre sobre aquest cas. És un tema que em revolta i del qual he parlat un munt de vegades amb amics meus culers i també amb coneguts madridistes des de fa una pila d’anys.)

Tothom amb una mica més de trenta anys deu recordar encara els èxits esportius dels nois i noies dels països de l’Est europeu quan l’Est europeu era, per dir-ho finament, el paradís socialista (quantes vegades ho vam sentir, els estudiants dels anys setanta!). El cas paradigmàtic era la República Democràtica Alemanya, que en tenir al costat l’altra Alemanya se sentia constantment empesa a superar-la fos com fos. I com que no podia imitar-la econòmicament, ho feia en altres àmbits. Com ara el de l’esport.

Als Jocs Olímpics de Seül, el 1988, els darrers en què va participar la República Democràtica Alemanya abans de dissoldre's, la delegació d'aquest país va obtenir 102 medalles, i va acabar segona a la classificació final només per darrere de la Unió Soviètica. Una història d'èxits esportius sense parió.

Després s'ha sabut que un total de 10.000 adults i menors de l’Alemanya soviètica van ser dopats, molts sense saber-ho, i d’ells, se sap que uns mil atletes considerats d’elit han quedat afectats per malalties greus causades pels tractaments antinaturals. Sobretot entre els que van ser tractats amb hormones hi ha casos esgarrifosos que han sofert canvis dramàtics al cos i tota mena de càncers. Un sistema pervers i programat de dopatge i corrupció de l’esport a gran escala. Els èxits venien d’allà. Per sort –i per a desgràcia dels afectats, que la majoria van ser només víctimes innocents d'una espiral aberrant–, la història va posant cada cosa al seu lloc.

Tanmateix, la història no ha posat al seu lloc altres fetes de les mateixes dictadures soviètiques ni d’altres dictadures de més a prop nostre.

Abans de l’afer Di Stefano, el Real Madrid era un equip de futbol molt irregular, mediocre. Havia guanyat només dues lligues espanyoles de futbol –feia gairebé vint anys que no en guanyava cap. Di Stefano era un jugador excepcional contractat pel Futbol Club Barcelona... i traspassat sisplau per força al Real Madrid l’any 1953, en una decisió que com tothom sap va ser resolta als despatxos del poder franquista.

L’afer Di Stefano els va arreglar la vida. El Madrid es va convertir en el millor equip de l’Estat, el millor d’Europa, un dels millors del món. Tot per un sol home? No. Les ajudes que va rebre el Madrid van ser també econòmiques, morals i patrimonials, i molt quantioses, molt valuoses. Ara, el fet cert és que Di Stefano va polaritzar els èxits, es va convertir en un referent, va ser un símbol d’una època i d’una manera de funcionar d’un país. «Si ellos tienen ONU, nosotros tenemos dos!», es cridava uns anys abans a la famosa plaça d’Oriente davant el també famós milió d’incondicionals del general, quan les Nacions Unides s’havien girat d’esquena de l’Espanya dictatorial sorgida de la guerra incivil. L’Espanya de Franco no podia competir en altres terrenys, i va decidir provar sort en l’àmbit del circ. L’operació va sortir bé.

Deia que l’afer Di Stefano va arreglar la vida del Madrid, i parcialment la de l’Estat i la del prestigi (?) internacional creixent del règim de Franco. Tot comença pels volts de l'any 53, gairebé tot: la SEAT –acord amb Itàlia–, el Concordat amb el Vaticà, el restabliment de relacions amb els EUA i, per tant, amb l'ONU... I segons sembla cal comptar que allò ja és per sempre, perquè no hi ha ningú que estigui gaire disposat a remoure el passat –només passem comptes, individualment i col·lectiva, amb l'Església catòlica. Les foscúries del passat del Real Madrid van quedar enterrades, amb tantes coses, sota les catifes de la transició. N'hi ha que diuen que és millor que sigui així. No ho sé.

El fet cert, però, el que ningú no pot oblidar, si té memòria, és que tot el que ha fet el Madrid després, absolutament tot, no hauria estat possible sense els miracles dels anys 50 i 60. El Madrid seria un equip mediocre, més o menys bo segons les temporades, però no tindria cap Copa d’Europa. Ni les de llavors ni segurament les posteriors: perquè el Madrid continuaria sent com el Betis, per entendre’ns. Els seus èxits posteriors, ja en l’època democràtica –suposem que ens trobem en una època democràtica, tot i que un amic meu diu que això no és una democràcia, ja que al capdamunt no hi ha un representant del poble, sinó un rei... nomenat pel general Franco–, vénen tots del poder, dels diners, del prestigi arreplegat en aquelles èpoques fosques. Potser tindria algun dels trofeus internacionals secundaris: Fires, Recopa, UEFA. Seria com el Betis, ja ho dic, o com l’Atlético de Madrid. Cal no oblidar-ho.

Això no és enveja, és el que se’n diu memòria històrica. Cada cop que sento a parlar del Madrid com a millor equip del segle XX recordo allò de Hitler, que va fer les autopistes alemanyes. Doncs sí: les autopistes del Reich, els pantans de Franco, els coets de Stalin i els trofeus del Real Madrí. Que se’ls confitin.