He fet una BA

Us vaig dir que tenia una aventura extraordinària per explicar-vos. És una història d’anys. L’explicaré emmascarant moltes dades, perquè no és correcte fer ús públic d’informacions confidencials.

Tenia un amic força amic meu, de molts anys. Va estudiar dret, va treballar en un despatx més o menys «normal» però al cap d’uns anys es va trobar ficat dins el món tèrbol de les immobiliàries de Barcelona. No com a inversor ni especulador, sinó com a advocat. Oferia els seus serveis als especuladors. Es va especialitzar, de fet, en desnonaments ràpids, amb els quals provocava en poc temps i amb tota mena de martingales legals el que s’anomena el «llançament» de llogaters.

Sempre em deia, però, que ell no feia res il·legal, que es limitava a aprofitar les escletxes de la llei. I potser ell mateix no que no cometia il·legalitats, però sabia que els seus clients, els propietaris d’aquells immobles, sí que en feien. I que s’aprofitaven de la feblesa de les seves víctimes, que molts cops no estaven preparades per fer front a un seguit d’atacs d’aquella mena..., legals, per descomptat.

Teníem discussions terribles, fins al punt de posar-nos a cridar. La llei ho permet, deia ell, és legal! I: si no ho faig jo, ho farà un altre! I: hi ha llogaters que no et pots imaginar com es repengen en el seu lloguer antic...!

I jo que li deia: no tot el que permet la llei es pot fer! I: el que tu no facis no ho farà ningú, el que facin els altres ho faran els altres, però no tu! I: algú ha de començar a ser el primer que digui «no»! I: has mirat de conèixer aquesta gent que fas fora de casa seva, una per una, sense deixar-te endur pel prejudici?!

Finalment, vam anar deixant córrer aquella amistat. No vam tallar-la, senzillament ens vam deixar de trucar, ens vam deixar de trobar.

Han passat els anys. Ara, fa uns mesos, em va enviar un correu. Em deia: ens podem veure?, tinc bones notícies.

Vam anar a dinar. M’ho va dir així: tenies raó, he conegut situacions terribles. L’última l’he impedida. L’empresa no s’havia portat gens bé, havíem fet moltes trampes.

I jo: però aquestes situacions ja les havies vist moltes altres vegades, no?

Ell: sí, i si vols que et digui la veritat molts cops pensava en el que tu em deies i en el que em deien de vegades altres persones –però ningú amb tanta contundència com tu–, i mirava cap a l’altra banda, no volia veure-ho. Actuava sense mirar.

Era això, telegràficament.

Després d’aquell dia, va començar a plantejar-s’ho tot sol. M'havia demanat si se m’acudia què podria fer i li vaig dir si es veuria amb cor de continuar fent la mateixa feina però tal com l’havia feta en el darrer cas que em va explicar, que li va comportar un seriós avís de l’empresa per a la qual treballava. Perquè va ser ell el qui amb la retirada d’un recurs a última hora va aconseguir que aquella parella d’avis als quals volien fer fora d’una casa on vivien des de feia cinquanta anys, conservessin el pis. Però és clar, el meu plantejament era utòpic: cap propietari d’aquests deixarà en mans de Robin Hood els seus béns. El fet era que els seus clients principals ja no confiaven en ell. De manera que va deixar aquells clients i ha canviat del tot la seva orientació professional. Han passat uns quants mesos: he esperat a explicar-ho per deixar temps que es consolidés el canvi.

Ens hem vist unes quantes vegades darrerament. Diu que ara guanya poc més d’un 10 per cent del que guanyava abans. Ha renunciat als cotxes –n’havia tingut quatre, tres de molt bons–, al iot, als llargs viatges trimestrals. Encara m’estic situant, diu, i somriu. No guanya tant, però li ha canviat la cara... per a bé.

Jo tinc una capacitat irrefrenable de sentir-me interpel·lat i de complicar-me la vida en històries que no són meves. Aquesta n’és una. Però, a diferència d’altres, sembla que acaba bé.

Fins m’he atrevit a dir-li que ha de tornar a la societat el que li havia pres legalment. I diu que sí. Ho ha començat a fer. Ara dedica un temps a ajudar una ONG que mira de defensar llogaters pobres de ser llençats dels seu domicili. I ell en sap un niu!

És com un conte de Nadal, però real. Estic content perquè, com deien els escoltes, he contribuït a fer una bona acció.


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)