He sentit explicar a un iberoamericà que va estar molts mesos segrestat per uns delinqüents comuns que les primeres setmanes no volia saber res dels seus segrestadors, ni del menjar que li donaven, ni de les coses que li deien: només es volia morir, se sentia indigne i incapaç de viure perquè es trobava en aquella situació tan inhumana. Al cap d'unes setmanes, però, va pensar: «Si vull sobreviure, haig de canviar.» I va canviar: va menjar, va començar a fer gimnàstica, va començar a relacionar-se amb els segrestadors. Gràcies a aquest canvi va sobreviure. I fins i tot va tenir forces, un dia, per escapar-se.
L'anècdota aquesta del segrestat, que és un fet real però que és només una anècdota, té a veure amb la llengua? Jo crec que sí: en podem treure profit pensant en la llengua. El problema seria que intentéssim anar molt més enllà de l'anècdota i fer com aquests llibres dolentots d'autoestima o d'excel·lència (!?) empresarial que a partir d'una anècdota pretenen crear un món ideal amb uns esquemes amb els quals triomfaràs segur. No ho sé, als qui els llegeixen potser els funciona. A mi no. Però d'aquí a menystenir les anècdotes, hi ha una bona distància.
Hi ha maneres i maneres de resistir, els catalanoparlants, davant l’agressió constant que rebem de ponent i de l’interior mateix del nostre país. I de vegades, els més durs i més resistents no són els que ho semblen més. O, dit d’una altra manera, els que dialoguen més i cerquen vies d’entesa i de pacte per sobreviure no són necessàriament ni traïdors a la causa ni, per descomptat, menys catalans o menys lluitadors que els que es moren fent vagues de fam i de dignitat perquè no aconsegueixen ja avui el cent per cent del que volen. Hi torno: potser ho són, però no ho són necessàriament.
Déu crida Moisès des del Sinaí
Fa 5 anys
