‘Ike’ Maragall

Jo no penso retirar ni una de les crítiques –que em sembla que sempre han sigut civilitzades– ni maquillar cap de les lloances que he fet en aquest bloc de Pasqual Maragall. Penso que a ell tampoc li agradaria, si mai caigués per aquí. L’última vegada que en parlava, ara fa un any, vaig ser positiu, però perquè va sortir així. No entenc gaire aquesta mena de beatificació col·lectiva que fan els polítics i altres patums, com fent veure que ara ja no pensen d’ell el que sempre n’han pensat. Pasqual Maragall continua sent qui va ser. Ara una mica més humà, és veritat, perquè el gest seu d’anunciar que pateix alzheimer és un gest valent que pot ajudar en la lluita contra aquesta malaltia, o almenys en la comprensió i la solidaritat màximes que necessiten els malalts, els familiars dels malalts, els cuidadors dels malalts i els cuidadors dels cuidadors. Perquè arriba un moment que és molt difícil, si no sou molta colla a casa, atendre un malalt d’alzheimer sense una ajuda professional. Sé del que parlo, ho he viscut.

Però com a polític, amb els seus encerts i errors –des del meu punt de vista, el pitjor error és la tebiesa a l’hora d’enfrontar-se, com a alcalde i com a president, als dictàmens de Madrid–, ara no és diferent d’abans, no han canviat les coses del passat. Poden canviar el present i el futur, pot canviar la simpatia amb què ens el mirem, però si veus que jo sóc calb i que faig panxa, em sembla absurd que ara diguis que quina cabellera i quin ventre tan pla. Maragall va ser, malgrat les petites dissidències, normalment corregides, un home obedient a un partit que ha fet molt de mal i continua fent molt de mal a Catalunya. I això ha estat així fins fa quatre dies, que va plegar.

Bé, el que jo volia fer en aquest cas era oferir traduïda al català, llengua global, un extracte força ampli de la declaració que Maragall va fer per anunciar això que té i per explicar el que sent en aquests moments, declaració que no he vist publicada més que en un diari espanyol i en un altre d’italià. Les seves paraules de l’altre dia em semblen importants i crec interessant, doncs, que ixin escrites també en català. Important no pel rerefons polític, que també n’hi ha una mica, sinó pel fet que és una persona públicament coneguda que decideix lluitar contra una malaltia devastadora no pel seu compte i amb discreció, sinó cercant la complicitat de tothom i fins i tot amb sentit de l’humor. Crec que aquesta actitud del president Maragall pot ajudar força els malalts d’alzheimer, els seus familiars i els que en tenen cura (de malalts i de familiars). I això, com tot el que és veritat que ha fet, se li ha de reconèixer.

«Contra ‘Eisenhower’

»Sé de bona font, perquè m’han proposat fer part del Patronat de l’Hospital de Sant Pau, que als hospitals de Barcelona es fa recerca de punta. M’agradaria citar un exemple: el de la recerca sobre malalties de la memòria. Em consta que a l’Hospital del Mar assagen noves teràpies i nous sistemes d’implicació dels malalts més recuperats en ajuda dels més greus; que a l’Hospital Clínic Esther Koplowitz finança nous projectes dirigits pel doctor Rodés. Que Sant Pau té una unitat molt avançada en la recerca sobre l’Alzheimer, la principal malaltia de la memòria. I que la consellera Marina Geli està totalment ficada en tot plegat.

»Parlant de la malaltia d’Alzheimer, que n’hi ha que l’anomenen Eisenhower perquè no en recorden el nom autèntic, un amic m’explicava allò que li demana un a un altre: “Com es diu aquella muntanya de turons arrodonits tan famosa?”, i l’altre respon: “Montserrat.” “Exacte!”, diu el primer i llavors crida l’esposa: “Montserrat, on he deixat el diari?” (No va dir “aquella muntanya on hi ha la mare de Déu” perquè les paraules treballen a la memòria com les cireres d’un pot: la primera arrossega les altres. De manera que allò que està encadenat es recorda. La mare de Déu i Montserrat, per exemple, és una connexió fàcil per a un català de certa edat. Com per a un sevillà Dolores i Virgen, o per a un aragonès Virgen i Pilar.)

»Probablement aquest era un cas emergent d’Alzheimer, una malaltia que gaudeix de tan bona salut que les xifres de creixement espanten. I de tan mala fama que m’estimo més anomenar-la Eisenhower, com fa un amic meu que es rifa de la malaltia amb ironia un xic perversa. “Quin nom té aquella malaltia que no recordo mai? No es diu Eisenhower?” L’única cosa certa en aquest nou baptisme irònic és que sí que hi va haver un president dels Estats Units que la va patir en l’exercici del càrrec: Ronald Reagan.

»Va ser el descobridor de la malaltia, el doctor Alzheimer, qui li va donar nom, ara fa cent anys. (Ben mirat, moltes coses són de fa un segle. Aquí, a casa nostra, gairebé tota la modernitat, i per descomptat el modernisme.) I cent anys després, tot indica que la malaltia no ha estat vençuda ni de bon tros. Encara som lluny d’aconseguir-ho. Ens anirem acostant a la victòria, sens dubte. Els americans estan entestats en aquesta batalla; refusen considerar-la una malaltia tabú; animen els afectats a “speak out”, a parlar-ne. [...] “Ja no és com abans”, afirma allà Chuck Jackson, de 53 anys, d’Albany, un dels cinc milions de malalts d’Alzheimer –perdó, Eisenhower– que hi ha als EUA. (Es calcula que l’any 2050 hi haurà 16 milions de malalts en aquell país. “Som davant una epidèmia”, diu John Morris, facultatiu de la Washington University de St. Louis.) Els qui la pateixen, en parlen obertament, com van fent els pacients de sida. Hi ha ajuntaments americans que fins i tot presten als malalts les sales de plens.

»S’imaginen si aquí els malalts poguessin reunir-se a les seus dels districtes o als centres cívics dels barris? Encara seria millor, s’estaria més a prop de casa. (Un dels problemes dels integrants de la secta Eisenhower és que es perden, que no reconeixen els carrers.) Jo recomanaria a qualsevol malalt, de qualsevol malaltia que no fos d’aïllament obligatori, i a tothom a qui convingui la conversa, que es reunís en un local del districte, amb els seus vells amics. No seria el mateix que en un hospital o en una residència, fins i tot en el CAP o centre d’assistència primària.

»El fet cert és que, gràcies als avenços mèdics, avui sobrevivim molts més anys que aquells per als quals genèticament estàvem programats. I és probable que molts dels que ara tenim més de seixanta anys d’edat experimentem la dura realitat d’aquest “efecte col·lateral” del progrés mèdic. Fa uns mesos, a mi mateix m’han descobert símptomes incipients d’Alzheimer.

»Si quan sigui gran passa que perdo la memòria, jo seré un malalt de luxe. Haver estat alcalde durant tants anys i haver estat a més president de la Generalitat de Catalunya durant uns quants anys més, fa que tothom em reconegui, que molts ciutadans s’acostin per saludar-me. Tinc una llista llarguíssima de ciutadans que al carrer m’aturen, em diuen el seu nom i m’animen a crear un partit polític nou. Em parlen sovint i em recorden coses que van passar, que ens van passar. Especialment als barris de treballadors, on els socialistes sempre guanyem. La identitat es deu perdre més difícilment si tothom et reconeix. I més encara, com és el cas, si les parets, els carrers, els museus, fins i tot les platges i el port et diuen alguna cosa del teu passat, del que tu vas ajudar a fer. Encara que de vegades ens faci l’efecte que no passàvem per allà, per aquell carrer concret, des de feia molts anys, o que no havíem tornat a aquell restaurant des de feia molt de temps.

»Em dedicaré, doncs, juntament amb el grup de l’Hospital de Sant Pau, a combatre Eisenhower. Així, Eisenhower, aquest cop, qui va ser president en carn i ossos dels Estats Units, pagarà retrospectivament per haver donat suport a Franco a entrar a l’ONU l’any 1955, salvant de l’aïllament un règim feixista que no tenia horitzons després de la Segona Guerra Mundial.»

(adaptació a partir del text publicat a El País, 21 octubre 2007)


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)