El resistencialisme

Copio de Jordi Solé Camardons: «El resistencialisme és una actitud política basada en l’activisme com a eina única d’acció política i en el tancament defensiu per protegir-se de les agressions externes. El resistencialisme és molt útil en èpoques de dictadura dura, és gairebé l’únic camí que els queda als pobles i a les cultures agredides. Però un cop superada la pura dictadura continuar amb actituds “resistencialistes” no ajuda a avançar, no ajuda a sortir del clos dels convençuts perquè de fet hi ha una renúncia a la política. El resistencialisme és poc ambiciós, no creu en els salts polítics ni en els canvis de conjuntura, no s’adona de les oportunitats que cada dia tenim al nostre voltant. Resistencialisme és encaparrar-se en les velles receptes de predicar als convençuts i fer-se la víctima sense practicar l’autocrítica. El resistencialisme organitza molt bé el discurs per a la parròquia conscient, però no s’adona de les escletxes que es produeixen entre els sectors de la majoria inconscient. El resistencialisme organitza casals però li costa imaginar xarxes més grans perquè té por dels que no són dels seus. En èpoques de clandestinitat té sentit perquè estalvia caigudes de militants, però avui no ens ajuda a avançar.» (Jordi Solé Camardons, Les set tribus de la nació catalana, Documenta Balear, 2005, pp. 171-174).

I ara de Ramon Monton: «Ens cal una forma positiva de discurs, més enllà del clàssic ja n’hi ha prou (tot i que la indignació implica dignitat i, com deia l’escriptor José Saramago, és un bon indicador de la vigoria moral d’un poble) i l’esgotador resistencialisme que topa una vegada i una altra contra la sorda tàpia espanyola; una forma positiva que superi la fase infantil de la queixa perpètua, faci explícita la impostura dels marcs manipuladors que intenten destruir-nos, que enceti la construcció d’un futur nacional de debò i ens permeti articular uns valors alliberadors que condueixin la nostra nació a l’esperança i la il•lusió presents i a la llibertat futura.» (Ramon Monton, “No pensis en un espanyol”, Llengua Nacional n. 61, 2007, p. 11).

I jo quedo tocat, perquè em fa l’efecte que tenen tota la raó i que això no només serveix per a la política. El problema és posar-ho en pràctica, o no deixar-se portar, en la vida de cada dia, per les inèrcies del resistencialisme que el 99,9 per cent dels mortals amb un pèl de consciència tenim tan ficat a dins. El problema és també, com sempre, d’interpretar com es conjumina en cada moment l’«essencial i innegociable» amb el «d’això, parlem-ne». El resistencialisme sembla molt ambiciós perquè ho demana tot, i és per això que té tant d’atractiu entre gent lluitadora i magnànima. Però s’ha de superar. Un gran tema de reflexió, sí senyor.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)