Qüestions de llengua (XXVII): Imposar la llengua

He llegit el llibre de Moreno Cabrera, El nacionalismo lingüístico. Una ideología destructiva (Península, 2008). El resum és que l’estratègia més reeixida històricament per fer triomfar una llengua sobre un territori –un territori amb unes persones que parlaven altres llengües– segueix una sèrie d’etapes ben clares: primer, l’annexió o la conquesta política del nou territori, o la confederació de tots dos –no és descartable que la cosa comenci amistosament–; segon, la implantació per força de la nova llengua en aquell territori; tercer, la declaració de superioritat de la nova llengua respecte a l’antiga. Aquestes tres etapes solen tenir lloc en situacions absolutistes o extrademocràtiques, i sovint s’han imposat amb la força de les armes.

Llavors, arribats a l’època democràtica, en comptes de fer marxa enrere, s’adopta una posició de fets consumats i fins i tot de victimisme per part del dominador, i, sense cap mena d’autocrítica per les etapes anteriors, continua l’evolució: quart, si la llengua antiga encara no ha desaparegut, des del poder es declara que hi ha una situació de «bilingüisme natural»; cinquè, es defensa des del mateix poder central –els poders autònoms, si n’hi ha, en realitat no són autònoms ni, per tant, poders–, amb tots els mecanismes al seu abast, el desenvolupament de la llengua estatal en aquell territori, ja que ara, amb la democràcia, es troba «en perill»; sisè, es combat qualsevol mecanisme de defensa de la llengua antiga del territori, acusant-la d’anar contra el progrés, contra l’entesa universal i contra la llibertat dels que parlen la llengua nova en aquell territori; setè, hi ha una etapa més o menys llarga en què la llengua antiga es conserva al costat de la nova, però en què cada cop més l’antiga s’utilitza només en determinats àmbits o és vista com un fenomen merament folklòric; vuitè, la llengua antiga desapareix, si no és que ha assolit, amb prou temps per poder recuperar-se, uns mecanismes de defensa que tinguin almenys la mateixa força política que empara la llengua fins ara considerada nova, ja hegemònica –o sigui, si no és que ha recuperat la independència que va cedir o perdre en el seu dia.

És això el que l’imperi espanyol va fer amb les llengües ameríndies i ha fet en els territoris que han acabat formant part de l’actual Espanya, és això el que es fa a la Xina des de fa dues generacions. El que van fer els Estats Units amb les altres llengües del nord d’Amèrica no va ser això: va ser directament el genocidi, l’eliminació de les persones. Morta la cuca, mort el verí (el verí de la llengua).

Moreno Cabrera és catedràtic de filologia a la Universitat Autònoma de Madrid. No és sospitós de vel·leïtats nacionalistes perifèriques. És, doncs, ell sí, un espanyol no nacionalista. A cada generació en surt un. El problema és que a aquesta mena de gent clarivident només els fem cas els perifèrics, als quals no ens fa falta que diguin el que diuen –tot i que ens consola– perquè ja ho sabíem o almenys ja ho intuíem. Són tan estranys, que els seus connacionals no els fan cap cas, com si fossin espanyols bords. O sigui, nosaltres ens posem contents perquè hi ha algú a Madrid que ens entén; però els que li haurien de fer cas fan com si sentissin ploure. Més ben dit: ni tan sols el senten.