Qüestions de llengua (XXIX): Exigir puresa lingüística

Com s’ha de parlar, amb quina mena d’accent, l’anglès dels Estats Units d’Amèrica? Hi ha un cànon fonètic, o l’important és que la gent parli anglès com pugui i es posi a treballar, que s’integri amb la llengua i amb els fets? No havíem quedat que el que calia era mostrar la voluntat de deixar de ser immigrants i que la llengua i la feina eren la manera més directa d’esdevenir catalans? Escriu avui Joan Barril: «Ser català, què és això? Ser català és [...], sobretot, una llengua. Es tracta d’una llengua amb molts accents. [...] El català de la rumba de Peret, el català del Yumitus de Gràcia, el català d’Abdurraman, que cada dia diu (i diu malament) “parla català: és més millor”, són varietats diferents d’una mateixa consciència de ser i de voler ser.» (El Periódico, 18 juliol 2008)

Quin grandíssim i gravíssim error cometen els diputats de Convergència i Unió que es queixen de la manera de parlar català del president de la Generalitat. Jo en sé una mica, de com parlen ses senyories*, i us puc assegurar que el senyor Montilla –ara, avui– no parla el català més malament que la mitjana. Podria esmentar gent de CiU, amb noms i cognoms, que parlen de manera força més deficient que el molt honorable president. I gent d’altres partits, també nascuts aquí. Si és horrorós... Però no ho faré, perquè no em sembla que sigui correcte i perquè n’hi ha que han hagut d’aprendre la llengua pel seu compte, com el president, perquè quan estudiaven estava prohibit, i aquesta mancança involuntària també s’ha de respectar. No utilitzaré les mateixes armes desqualificadores d’aquesta gent.

Us equivoqueu, CiU, us equivoqueu de mig a mig. A més de mesquins i gasius, feu la pitjor propaganda que es pot fer del català, i podríeu descoratjar nouvinguts que tenien dubtes de llançar-s’hi. Podrien dir: ui, no val la pena, si ho intentes encara reps. Dic «podríeu descoratjar» perquè ja no crec que descoratgeu ni animeu gaire –em refereixo a determinats dirigents de CiU, no a tots i encara menys a la majoria, suposo, dels militants i simpatitzants–, ja fa massa anys que se us escapen els missatges xenòfobs, les contradiccions flagrants, els rampells d’adolescent rebotat, i la majoria de la gent ja no us fa cap cas: un dia és el Jordi, un altre dia la Marta, un altre dia l’Oriol, un altre dia el Felip, un altre dia l’ínclit Josep-Antoni... Després us disculpeu, però hi torneu amb una altra excusa o dient el mateix d’una altra manera, no podeu deixar de tornar-hi, ho dueu a dins.

Copio una altra cosa que diu Joan Barril i la faig també meva: «A Montilla se li pot criticar qualsevol de les seves insuficiències, que, igual que les meves, són moltes. Però si en alguna qüestió ha demostrat que millorava dia a dia ha estat en el domini i l’ús de la llengua catalana. Precisament quan Montilla és exemple d’integració lingüística, surt Puig a dir que destrossa el català. Això no és una grolleria: és una crueltat, i a sobre una crueltat falsa. De la mateixa manera que al coix no se li diu coix, tampoc a qui intenta millorar se’l desanima perquè no arriba a l’excel·lència.» (El Periódico, 18 juliol 2008) Jo també vaig criticar Montilla pel seu català, perquè no és que no el parlés bé, és que no el parlava, parlava castellà traduït. Ara això ha canviat. Ara Montilla parla català. Malament, com la majoria dels polítics d’aquest país, però parla català. I amb força més soltesa que alguns que presumeixen, com jo mateix, de quilòmetres de cognoms de la ceba.

I deien, els de CiU, que havien fet un canvi... Encara sort, oi?

Qui m’havia de dir a mi que un dia em veuria obligat a defensar el català del senyor José Montilla? Però no hi ha ni un bri de sarcasme en aquest article, si algú s’ho ha pogut pensar. Hi ha només pena.

És 18 de juliol, ells continuen guanyant i a alguns dels nostres –és una manera de dir-ho: no són els meus, si cal precisar-ho– els falta un bull. O volen esgarrapar vots xenòfobs, que és encara molt més pitjor, com diria Abdurraman.

Exigir puresa lingüística només als de fora és racisme.

Afegitó del 23 de juliol. Completo la reflexió sobre l’assumpte amb aquest comentari de l’escriptora catalana Najat el Hachmi: «Hi havia una vegada un lloc estrany on els que manaven es barallaven per si parlaven bé o malament la seva llengua, un lloc que si hagués estat exposat a la mirada plena de sentit comú de l'Astèrix, molt probablement hauria dit: ¡Estan bojos, aquests catalans! I ho hauria dit amb cert coneixement de causa, ja que parlem d'una àrea geogràfica on els debats públics anaven del pessimisme que profetitzava la imminent desaparició de la seva llengua als sobtats atacs puritanistes d'alguns que demanaven que aquesta llengua gairebé extinta fos ben parlada. Astèrix potser no en sabia gaire, de lingüística i poc que els podia haver fet entendre que això dels accents no té res a veure amb parlar bé o malament, que de fet no ho sap ningú, ni els examinadors de nivell D de la Junta Permanent de Català, què vol dir parlar bé. Potser hauria d'intentar explicar-los que la soltesa natural de cadascú a l'hora de parlar, el salero per enfilar un discurs encisador no depèn de la correcció lingüística sinó d'habilitats personals. S'hauria adonat, també, que no eren pocs els que parlaven malament, en un context de contacte prolongat de llengües, més diglòssic que no pas bilingüe, uns malparlants existents fins i tot dins de les files del grup aquell que es creia portador dels valors idiomàtics de tot el país. Si no, que facin un repàs als seus oradors més destacats, a veure qui és absolutament hermètic davant de la influència d'idiomes forans o tan sols que facin un cop d'ull a la societat que se suposa que encapçalen o volen encapçalar, a veure si descobreixen el català tan normatiu i neutre parlat a tort i a dret. A veure si veuen per fi el país que tenen i no pas el que somien.» (El Periódico, 22 juliol 2008)

*Afegitó del 29 de juliol. Us copio un paràgraf literal d’un discurs fet al parlament català fa uns dies. L’orador és de Barcelona de tota la vida i llegia el que deia (o sigui, no podem parlar de defectes causats per la improvisació): «Avui entenem també que s’ha treballar a fons per rendebilitzar millor els diners amb què es destinen aquest fi. Evidentment, hem de crear administracions públiques i societat civil un consens per una nova cultura a l’hora destinar els recursos públics que van en aquest objectiu. Jo crec que això ho aconseguirem ja iniciar-ho a partir del 2009. Hi dedicarem més recursos directament i, per tant, a evitar l’atomització dels mateixos i concentrar les iniciatives, com dèiem, per exemple, en temes de recursos de caràcter informàtic i telemàtic.» (tot sic; sentit a través de la web del Parlament de Catalunya) És millor aquest català que el del senyor Montilla? Francament, ho dubto.