Sobre el Manifiesto

Jo això del Manifiesto ho resolc ràpid, posant-me a la pell de la gent que l’ha signat i que diuen que estan tan preocupats per la supervivència de l’espanyol. Hi ha dues possibilitats. Si aquests senyors i aquestes senyores –Delibes, Matute i Marina entre ells, quins desencisos– creuen que el català és espanyol, no han de veure cap problema en els (suposats) canvis de percentatge d’un idioma espanyol respecte a un altre, justament perquè segons el seu plantejament tots dos idiomes són espanyols. Ningú que parli menys castellà per començar a parlar més català o només català –que ja em dirà on és possible, això darrer– no farà que es perdi cap ni un parlant d’«espanyol».

Des d’aquesta primera perspectiva, l’única cosa que els hauria de preocupar –si és que aquestes coses han de preocupar algú al segle XXI– és que hi hagi parlants d’algun idioma «espanyol», sigui castellà, sigui català, que abandonin l’«espanyol» i comencin a parlar anglès, mandarí o àrab perquè els sembli més pràctic per anar pel món.

La segona possibilitat és que considerin que el català no és espanyol, o que no és un espanyol igual d’espanyol que el castellà (que sembla que és el que pensen, si ens atenim al seu Manifiesto). Llavors, el que els hem de dir és que siguin conseqüents políticament i ens deixin fer la nostra ruta amb llibertat: que ens deixin en pau, que ja ens entendrem amb l’ONU i amb la UE directament.

La resta de discussions i polèmiques i que si tomba i que si gira són palla, ganes d’inflar el gos.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)