«Els alumnes catalans de 16 anys tenen un nivell de castellà lleugerament més alt que de català. Així ho acrediten les respostes a una enquesta feta a 1.500 estudiants de darrer curs d’ESO pel Consell d’Avaluació del Sistema Educatiu, de la Generalitat, que presideix el catedràtic de la Universitat de Barcelona Joaquim Prats.
»A l’hora de parlar, llegir, escriure i entendre –els quatre aspectes valorats en l’enquesta– el coneixement del castellà supera el del català. Es va demanar als alumnes que avaluessin els seus coneixements de castellà, català i altres llengües en una escala de 0 a 10, en la qual zero era “gens” i deu “perfectament”. El treball va ser publicat el mes de juliol com a Estudi sociodemogràfic i lingüístic de l’alumnat de quart d’ESO de Catalunya.
»Segons els resultats de l’estudi, el coneixement de la llengua castellana està per damunt en els quatre apartats. En escriptura en català, el 60,6% tenen un nivell molt alt, i en castellà el 69,9%. En lectura, el 83,5% diuen que tenen un nivell molt alt de català, i en castellà el percentatge de respostes afirmatives s’eleva fins al 88,2%.
»El mateix ocorre a l’hora de parlar i d’entendre. En català, els que diuen que tenen un nivell molt alt són el 74,4% en lectura i el 91% en enteniment, davant el 83,9% i el 92,4% en castellà, respectivament.
»La suma dels estudiants que tenen un nivell alt o molt alt en castellà és més alta en tots els casos que els que els tenen en català. En castellà, el 89,5% estan en aquests nivells en escriptura, davant el 86,4% en català; en parla, el 94,% en castellà i el 90,3% en català; en lectura, el 95,7% en castellà i el 94,2% en català, i en comprensió, el 96,6% en castellà i el 96% en català.»
(Extracte d’una informació publicada per Sebastián Tobarra, El País 30 agost 2008)
La veritat és que no em crec les xifres: ja m’agradaria que la diferència entre castellà i català fos només de 8-10 punts. Això ho diuen perquè no sigui dit, per no aprofundir la ferida que patim els catalans que estimem la llengua, ja que com més va més ens adonem que amb la (suposada, perquè també en podríem parlar una bona estona) immersió lingüística escolar no n’hi ha prou ni tan sols per equilibrar les dues llengües en la vida real. Perquè a banda de l’escola hi ha altres àmbits: al jovent li agrada anar al cine, mirar diverses cadenes de TV i fer zàping, jugar amb programes informàtics, llogar pel·lícules, llegir còmics, comprar bitllets d’avió o de tren… I tot això, o gairebé tot, ho han de fer en castellà (o en anglès). O sigui, a banda de l’escola hi ha la resta del món, amb totes les seves ofertes, imposicions i reclams.
En qualsevol cas, amb xifres inflades o desinflades, el fet cert és que les noves generacions continuen sabent molt castellà, la majoria més que català.
O sigui, sabem molt castellà, més que català, trenta-tres anys després del fet biològic. I no em sembla malament que sapiguem molt castellà, ja que hi som (sí que em semblen malament els mitjans a través dels quals s’ha arribat en aquesta situació). I el que em sembla fatal és que hi hagi cínics que assegurin que cal collar el català perquè creix massa, o que el castellà està en perill d’extinció a Catalunya. Tampoc no m’escandalitzaria si fos així, però el fet cert és que és mentida. Qui ho diu, simplement vol que el català desaparegui del món: que sigui innecessari, purament optatiu, de manera que l’hegemonia castellana s’acabi imposant de manera natural.
Jo en tindria prou senzillament si pogués fer vida en català, si quan obrís una capsa o un pot de medecines em trobés les instruccions en català, o sigui, aquesta mena de coses simples, que han esdevingut impossibles justament perquè els espanyols han aconseguit imposar la idea en molts àmbits de la societat –des dels industrials fins als immigrants– que el català és optatiu i, per tant, sobrer. Per exemple, diuen alguns empresaris del sector cultural i de l’oci i els seus corifeus habituals –interessos públics i privats espanyolistes amb seu a Madrid però també, ai, a Barcelona– que si hi hagués les dues opcions per a tot la majoria es decantaria clarament pel castellà i que el català només seria una mica menys residual que ara. Que les vegades que ho han provat ha estat així. Però el fet és que no ha existit una oferta sostinguda i en les mateixes condicions d’accessibilitat ni econòmiques que la castellana. O sigui, en molts aspectes de moment és impossible viure en català en igualtat de condicions amb els que viuen tranquil·lament en castellà. Això és com les seleccions esportives, que hi ha gent que diu: però a qui interessen les seleccions catalanes, amb tants problemes com hi ha? I jo contesto: no sé a qui li poden interessar, però m’agradaria saber-ho. I afegeixo: a qui interessa impedir-ho (i si cal mobilitza el cap de l’Estat i els ambaixadors i els ministres i els diputats i les empreses patrocinadores i...), amb la quantitat de problemes com hi ha?
