«Topem amb una [...] manifestació que [...] porta cartells i banderes. Al davant de tot, un rètol que diu: Les espagnols de Paris. ¿Què voldrà significar una designació tan vaga? Són una trentena només [...] El que porta el cartell [...] és un català, fill d’un estorer famós a Barcelona: estudiant fracassat, després actor còmic, a estones tenor i sempre bala perduda. [...] Els altres manifestants, més aviat espellifats, fan més cara d’esperar un sopar calent que de voler entrar en combat. És possible que demà algun diari francès enalteixi la gesta d’aquest grapat de desesperats als quals la guerra ha ofert sortida a una situació insostenible. [...] El fet, però, no privarà de donar a aquesta trista realitat uns aires de llegenda. I serà probable que llegim en algun diari francès: Le peuple espagnol demande se battre pour la France.» (Gaziel, París 1914. Diari d’un estudiant, Aedos 1965, anotació del 2 d’agost del 1914, p. 39-40)
Una altra:
«L’amic Ragasol ha fet publicar a La Publicitat d’aquest matí que ahir al Parc, quan jo anava amb ell entre la multitud, em va reconèixer la gent i em va fer una ovació. Sorprès de la notícia, he recordat després aquella noia del poble que havia picat de mans davant meu. Per a Ragasol, aquesta noia era tot el poble i el seu aplaudiment isolat l’ovació d’una gentada.» (Amadeu Hurtado, Abans del sis d’octubre (un dietari), anotació del 13 de juny del 1934)
O sigui, l’esbiaixada a l’hora d’informar sobre manifestacions ve de lluny.
