Si faig cas del que veig al meu voltant –que ja suposo que no hi hauria de fer gaire cas, però són un centenar i escaig de petites i mitjanes empreses, i alguna de gran, i potser a algú li poden ser útils els resultats d’aquesta observació subjectiva i parcial–, molta gent ha viscut els mesos d’octubre a gener com una mena d’impàs: quiet i no et moguis, a veure què passa. I llavors, transcorreguts aquests mesos de vigilància intensiva, de no produir gaire, de fer de pedra al desert per no gastar energies, la immensa majoria han decidit sobreviure o, pel cap baix, morir matant. I s’hi han posat al màxim, fent un munt d’hores extres, cordant-se tothom ben cordades les calces i rescatant l’avi que ja havien jubilat perquè ara els podia tornar a fer quatre números o revisar i endreçar les capses del fons del magatzem a veure què en podem treure.El mes de febrer, per a nosaltres, ha estat un dels de més facturació de la nostra història. Després, és clar, caldrà veure si ho cobrem tot: a 30 dies, a 60, a 90, a 120... Hi ha hagut algun client que ens ha pagat per avançat, «perquè ja se sap, els temps que corren...». O sigui, de moment hem estat entretinguts, que ja és un què, i els clients i proveïdors també. La cosa es belluga, que és la manera de fer funcionar la màquina. Si dius prou, si mires el dipòsit de la benzina, si veus les rodes com estan... Mentre el trasto tiri, tu tira.
I quatre apunts sobre com veig les coses de fora, diguem-ne, de l’Estat que ens afecta:
- El Banco Santander podria fer un pet com una gla i, si se salva, quedar com un banc provincial o, no ho sé, com el Banco Esfinge. Em sap greu per la gent que encara hi té interessos, però aquests paios van avisar des del primer dia que no respondrien de cap dels dipòsits que fins llavors havien avalat, si no eren seus-seus. I ara ja no responen ni dels seus-seus. Els altres bancs, amb penes i treballs, em sembla que se’n poden sortir, perquè fins ara no han traslladat les seves responsabilitats als clients, com ha fet el Santander. Fins i tot el BBVA, que no em cau gens bé perquè l’estructura actual la va muntar el senyor Aznar amb els seus amics. Alguna caixa petita pot necessitar ajudes. La possible ensulsiada del Santander arrossegarà molta gent innocent. El govern espanyol, i segurament la Unió Europea, hauran d’intervenir per arreglar els desperfectes més greus.
- Les empreses que no tenien tresoreria, que vivien massa al dia i que marejaven els deutes propis a còpia de traspassar-los comptablement als seus deutors –i aquí hi ha molta empresa del sector de la distribució– ho tenen pelut. Hi haurà –ja hi ha– moltes víctimes innocents, especialment gent que vivien d’un sou i no s’havien de preocupar de gaire res més que del seu horari de treball, refiats que els de dalt ho tenien tot previst.
- La borsa, que continua anant de baixa –i més que hi anirà– ha deixat de ser un indicador o termòmetre fiable de la realitat de l’economia, i no sé pas si tornarà a ser-ho com ho era. En qualsevol cas, convé no refiar-se’n gens ni mica.
- Ha ressorgit amb molta força l’economia submergida, l’economia del bescanvi.
- Es venen més llibres que mai, sobretot de butxaca (això no és observació meva, les xifres s’han publicat). Ahir mateix va obrir una nova megallibreria a Barcelona.
- A Catalunya, en general, em penso que ho tenim força més bé que a Espanya (ara em refereixo sobretot a les pimes i als autònoms).
No sóc el que se’n diu un expert, un d’aquells que ixen contínuament a la premsa. Sóc un aficionat que, així com si fa no fa sap posar lletres juntes una al costat de l’altra, quan veig dues xifres seguides m’agafen ois, literalment. O sigui, no em feu cap cas.
