Hi ha tot això a la via pública, es reparteix propaganda diversa incitant a l’odi contra el nouvingut, s’envien fullets per correu oficial amb contingut xenòfob. I ningú no fa res.
Tot això comporta que el racisme latent d’algunes persones es faci més palès al carrer. Ahir en vaig tenir dues proves. O dues mitges proves que, juntes, potser conformen un escenari.
A l’autobús de vegades hi entra gent i no paga. No tant com al metro, però n’hi ha. Ahir mateix vaig veure com ho feien almenys tres persones. Però el conductor només va reaccionar en un cas, el d’una noia romanesa –vestida a la manera occidental, tot s’ha de dir. Potser ja la coneixia d’altres dies? Potser és un conductor que de manera regular sol vigilar qui pica la targeta, i ahir també vigilava però només va veure que no ho feia aquella noia? No ho sé, em falten dades. Però el fet és que van pujar sense pagar almenys tres persones i el conductor només en va veure una, i la va fer baixar. (Els conductors tenen autoritat per fer baixar algú de l’autobús? Ho pregunto.)
Un altre cas, també ahir, en un altre trajecte, al vespre. L’autobús s’ha aturat en una parada, ha pujat i ha baixat la gent i tot just tanca portes. Jo estic distret i no sé el que passa aleshores exactament. Se sent un crit al carrer, al costat de la porta d’entrada i tothom mira cap allà. Llavors veig un noi negre, segurament guineà, que insulta el conductor: «¡Hijo de p...!» No és el primer crit, que no he escoltat, és el segon. És ben clar que vol pujar, però el conductor decideix que el noi ha arribat tard, quan ja havia tancat les portes. La reacció del noi és desproporcionada, això és ben clar, i tal vegada el conductor ja no obre les portes perquè potser pensa –dic «potser pensa», no que ho pensi jo– que aquell noi ara tan esverat serà capaç de saltar-li al coll si el deixa entrar. Hi torno: no sé el començament de la història. El noi clava guitzes a l’autobús i crida que no hi ha dret. El conductor, aturat uns metres enllà perquè hi ha semàfor vermell, va dient: «¡Anda, rómpelo todo!» El noi ha continuat a peu per la vorera, en paral·lel amb l’autobús, i encara és al costat de la porta d’entrada protestant.
Penso ara, avui: si el conductor no tingués cap culpa del que ha passat, ni en l’origen, ¿li hauria dir «Anda, rómpelo todo» o bé hauria avisat a la central perquè truquessin a la policia o bé li donessin instruccions sobre el que havia de fer en aquell cas? No fa res de tot això: el semàfor es posa verd i arrenca. El noi es queda amb un pam de nas i jo penso que el xofer no es deu haver comportat bé al començament i després, en adonar-se del merder que havia provocat, ja no ha estat capaç de rectificar per por. Una senyora del davant diu: «Qué mal genio tienen, ¿no?» (comentari clarament racista). Una altra senyora al meu costat respon: «Pobre noi, deu haver tingut un mal dia» (més ajustat). Ningú demana què ha passat exactament, per saber com jutjar-ho. Jo tampoc. Suposo que és una d’aquelles vegades que quedes perplex i calles perquè penses que cap dels dos no té raó. No ho saps segur perquè no has vist com començava.
Però, com dic, em fa l’efecte que el conductor podria haver obert la porta de nou a la primera petició que li devia fer el noi, suposo, abans de començar els insults i les puntades de peu. La majoria de conductors ho fan i així no sols són amables amb la gent sinó que s’estalvien problemes –tot i que alguns que ja anem a dins de vegades ens desesperem perquè no acaba d’arrencar mai, va arribant la gent i l’autobuser obre i tanca les portes mitja dotzena de vegades perquè entri més personal abans de continuar el recorregut. Però altres, en canvi, quan tanquen, tanquen, i ja els pots anar al darrere amb un flabiol sonant.
O sigui, els passatgers no podíem intervenir tampoc perquè ens faltaven dades –almenys a mi– i no sabíem, ni jo sé ara, què podríem haver fet, desconeixíem si aquell conductor era sempre tan estricte amb tothom: durant el trajecte que vam fer ahir amb ell no es van produir altres situacions similars.
En qualsevol cas, és igual que les coses fossin com em sembla que van ser o anessin d’una altra manera. Hi ha un ambient enrarit que en bona part provoquen els polítics racistes i també els que tenint poder no intervenen amb contundència per evitar que aquests partits racistes continuïn estenent el seu missatge d’odi.
Per mi, a Catalunya hi ha almenys tres o quatre partits racistes –en diversos graus–, dels que surten cada dia als diaris o gairebé cada dia, i les autoritats que hi podrien intervenir no els han desqualificat ni sancionat ni inhabilitat per concórrer a les eleccions amb els programes impresos o audiovisuals que han presentat. No, no n’hi ha prou a dir «ha estat un error, rectifico». S’ha d’actuar amb contundència –«vostè no es pot presentar, per apologia del racisme»– i llavors els «errors involuntaris» no es repetirien mai més.
La llibertat d’expressió acaba també, entre altres límits, quan afecta drets humans –de drets humans bàsics, parlem ara, del dret a viure aquí com qualsevol altre!– de tercers... que en aquest cas no són tercers, sinó segons, perquè de fet ja són aquí i viuen amb nosaltres.
Però potser no hi ha cap llei que digui això –i mira que n’hi ha, de lleis– ni cap partit interessat a promoure la defensa contundent dels drets humans més bàsics.
És també per aquest motiu que em sembla que no votaré en aquestes eleccions. Perquè em penso que no hi ha cap partit que hagi denunciat davant els jutges –potser en algun cas no ho fan perquè els jutges depenen d’ells mateixos i no els volen posar en un compromís– aquest racisme tan estès, o que hagi demanat públicament un càstig exemplar, dins les lleis actualment en vigor –si és que n’hi ha–, per als que promouen de manera explícita el racisme a casa nostra.
Dissabte reflexionaré i ho decidiré.
