«És lògic que en alguns autobusos el volum de la gravació que anuncia les parades vinents estigui tan baix que no es percebi més que un rumor incomprensible? Si no li interessa a ningú saber quina és la següent parada, per què posen la gravació? I si consideren que interessa, per què no la posen prou alta com perquè se senti?
»És normal que –un cop situat al fons de l’autobús per deixar lliure el passadís entre els seients i permetre així que els altres passatgers circulin amb facilitat–, quan prems el botó per demanar parada (i el cartell “Parada sol·licitada” s’encén) el conductor només obri la porta del mig i no la del darrere, que és on esperes tu, que ets precisament qui ha demanat que parés i l’única persona que en baixarà? És lògic, després, que quan arrenques a córrer per poder sortir per la porta del mig abans que el conductor la tanqui veient que no baixa ningú, just llavors obri, de manera displicent, la del darrere?»
(Quim Monzó, La Vanguardia 5 març 2011)
* Jo, més que poligoners amb samarra del zoo, el que veig molt sovint, però molt, i cada cop més, són altres conductors i conductores de TMB que fan petar la xerrada amb la persona que condueix fins que arriben al punt on han de fer el relleu, en aquell mateix autobús o en un altre que té la parada allà o a prop. Xerren, i xerren, i tornen a xerrar, tal com beuen els peixos en el riu –normalment en el mateix idioma dels peixos, però sobre això no hi ha res a dir. I, és clar, mentre xerren, qui condueix fa frenades i arrencades brusques, s’oblida d’obrir les portes, s’equivoca de parada, va més a poc a poc, envaeix carrils veïns, no respecta els passos de vianants, es menja semàfors en vermell...
