- Diuen que la reforma s’ha fet per majoria no sols absoluta sinó qualificada i que per tant no tenen raó democràtica els que protesten. Amb aquest raonament, els partits que han fet la reforma haurien hagut d’acceptar sense queixar-se les reformes constitucionals que va fer el Partit Nacional Socialista a Alemanya, amb la majoria que requeria la constitució de Weimar, a mitjan anys 30 del segle passat. El pas següent, a Alemanya, va ser suprimir les eleccions, supressió també aprovada pel Reichstag. Aquí el pas següent serà, o podria ser, reduir al mínim o a zero, en les Cortes Generales d’Espanya, la representació de les formacions electorals que no es presentin a totes les províncies de l’estat i que, per tant, «distorsionen» i «condicionen» el normal funcionament del bipartidisme espanyol. D’això ja fa temps que se’n parla. I això mateix és el que es va fer a Alemanya fa poc menys de vuitanta anys: acumular a Madr... vull dir a Berlín tot el poder dels Länder, suprimir el Reichsrat (per autodissolució) i convertir el Reichstag en un parlament titella.
- Diuen que la reforma s’ha fet amb la majoria esmentada i que per tant ja no cal un referèndum, però no diuen que els dos partits polítics que han donat suport a la reforma no incloïen aquest objectiu en el seu programa electoral, de manera que la seva representativitat, en aquest punt, és nul·la.
- Diuen que els parlaments regionals i autonòmics no poden condicionar aquesta reforma ni podien pressionar els diputats i senadors que havien de prendre la decisió de reformar la constitució espanyola, encara que en algunes d’aquestes cambres regionals i autonòmiques hi pogués haver una majoria contrària a fer-la. En canvi, obvien que els partits polítics als quals pertanyen els diputats sí que condicionen el vot d’aquests diputats i senadors, alguns dels quals havien manifestat privadament la seva oposició a la reforma i sobretot a la manera de fer-la. O sigui, els partits poden pressionar i condicionar el vot dels representants de la ciutadania, els parlaments regionals i autonòmics no poden fer-ho.
I no sé per què escric sobre això, si és del tot inútil i infructuós. Quina manera de perdre el temps, tot plegat, quan ja sabem que ni els convencerem de res ni cediran un sol mil·límetre.
