Com series ara, Montserrat? No t’imagino, per descomptat, com una senyorassa tocada i posada, conservadora pel pas dels anys, presumida –bé, presumida potser sí–, distant i creguda i tota maquillada de dalt a baix.
No, impossible.
I aquella cabellera, la tornes a tenir com abans de...? Segur que sí. Segur que continues sent com eres, natural, tan bella, amb uns seixanta-cinc anys que ni es noten perquè els teus ulls atrapen com sempre tota la mirada dels altres. I si es noten els anys no hi fa res. Quins ulls més vius i més magnètics.
Sí que estic segur d’una cosa: continuaries escrivint molt, et ficaries en totes les batalles que valen la pena, series com sempre molt simpàtica i alhora molt contundent, punyent, coratjosa. Honrada i conseqüent. I també t’arreglaries prou –hem quedat que presumida sí– per sentir-te bé tu mateixa.
Recordo el primer cop que vam parlar. Jo havia corregit un llibre d’uns senyors... Ehem, només l’havia mirat pel damunt, però ara no cal que ho escampis, eh? Suposo que amb els anys aquesta mena de delictes o faltes o el que sigui prescriuen. És que llavors encara no havia corregit mai cap llibre, només articles i textos breus, sempre amb diccionari –el Fabra!, encara no tenia el d’Enciclopèdia– i sense conèixer gairebé gens la sintaxi. No se sap per què, hi havia gent que deia que jo hi entenia. Però em feia por corregir aquells autors perquè ells segur que en sabien més que jo.
I te’l passaren, el llibre, després de la meva presumpta revisió prèvia, perquè hi fessis un últim cop d’ull. Sort. Hi vas fer unes observacions que ara no em vénen al cap, però que em van meravellar i a ells encara més: poques, justes i precises. Sí que en recordo una. La recordo segurament perquè tu ja eres una persona encimbellada i jo una mena de marrec cregut –que no sé si l’he deixat de ser.
Vas dir que havia de ser afecció, no afició. T’ho vaig discutir, agosarat, perquè havia vist aquella afició, o un aficionat, en algun escrit que em mereixia confiança. Potser era Pla? Capmany –vint anys també, Déu meu–? Rodoreda? Una patum d’aquestes.
Aquella te la vaig guanyar, Montserrat! I tu ja eres qui sap què! Em vaig sentir tan cofoi!
(Que egoistes que som, només recordem el vent que ens va a favor. No, tampoc és això, perquè tinc molt viu el record de les grans espifiades, que encara m’esgarrifen quan hi penso.)
Quina bestiesa, vaig pensar no gaire temps després. I encara més ho penso ara, és clar. Era com allò del ratolí que corre per l’estepa amb un elefant al costat –una elefanta, en aquest cas, si no et fa res que ho digui així– i que tot d’un plegat es gira, dóna un cop de colze a la companya proboscídia i li diu: «Quina polseguera que aixequem, eh?»
Recordo l’última vegada que ens vam veure. Més ben dit, que ens vam escriure. M’havia enfadat amb tu. És curiós, no en recordo el motiu, però era alguna cosa que havies escrit en un dels teus melindros. Ni idea de quan va ser.
No, ara no faré el que fa alguna gent, de demanar-te disculpes per haver-te renyat o per haver-te dit que allò no m’havia fet cap gràcia. No em va agradar gens i punt, t’ho vaig dir i t’ho tornaria a dir si passés de nou. A tu no et va fer peça la meva correcció –no pas el fet que t’ho digués, que els feedbacks sempre els rebies encantada de la vida, almenys els meus i els de molts altres que jo coneixia– i em vas dir que no tenia raó. I suposo que devia ser així, que cap dels dos no tenia raó del tot, o potser tots dos la teníem. Però jo et vaig titllar de superficial, crec, o d’haver-te plegat acríticament a alguna moda, cosa que no feia per tu, i tu em vas dir que era un cregut o un setciències o una cosa semblant. No em va saber greu. Eres bona discutidora, gens demagoga, conseqüent.
No sé com et deu haver anat a l’altra vida, tots aquests anys, vint per a nosaltres i suposo que un pessic per a tu. Però vas fer tant de bé a tanta gent, vas desvetllar tantes consciències, vas investigar i denunciar tantes injustícies i vas revolucionar tant el pati que no m’imagino que puguis estar enlloc més que en aquell cel del qual et foties de temps en temps a còpia de parlar-ne desenganxadament, suposo que per espantar els dogmatismes que tots i totes –tothom, també la gent que diuen que no en tenen cap– covem dins nostre.
Eres massa llesta per deixar-te’l perdre, el cel, si n’hi ha.
(Que n’hi ha, ja saps que jo sempre n’he estat convençut. I, ara que hi som, ja sé que això d’estar-ne convençut no em dóna més punts que els que poguessis tenir tu o qualsevol altre en el moment de passar els darrers comptes: el que importa és el compromís real, personal, tangible. I en això tu eres campiona, mentre que jo... bé, daixò, en fi, vaig fent el que puc i encara gràcies.)
(La fotografia és de Pilar Aymerich)
