«Ara fa més de quinze anys que vaig replantejar-me la meva relació amb el telèfon. Vaig començar amb el de la feina. Què podia fer perquè deixés de sonar? No hi havia cap botonet que el bloquegés i expliqués que m’estava ocupant de la meva tasca principal, és a dir, pensar. En vaig parlar amb algunes telefonistes i els va semblar que una resposta com ara: “La senyora Jönsson no s’hi pot posar; en aquest moment està pensant”, probablement faria enfadar la persona que trucava. Les telefonistes creien (i amb raó) que qui truqués en aquell moment podia objectar, indignat, que si jo no feia altra cosa que pensar, no hi havia cap motiu perquè no pogués agafar el telèfon.»Bodil Jönsson, Deu reflexions sobre el temps, Columna 2000
