De quina manera evoluciona el llenguatge? Hi ha respostes òbvies en el sentit que la llengua reflecteix realitats: la invasió àrab o les noves tecnologies expliquen l’aparició de paraules noves. Però no és això tot el que hi ha. Vegeu si no la signatura d’Emma Thompson al peu d’un manifest pel desarmament nuclear que circula aquests dies. Quan tots pensàvem que la senyora Thompson era una actriu, en anglès actress, resulta que ella firma: «Emma Thompson, actor.» No és l’única: des de fa un parell d’anys és moda al Regne Unit que les actresses es facin dir actors.
La qüestió del masculí genèric –si hem de considerar que amb ciutadans n’hi ha prou per designar els dels dos sexes o si és preferible, per no invisibilitzar les dones, parlar dels ciutadans i les ciutadanes o de la ciutadania– sembla que és l’únic aspecte del sexisme en el llenguatge que és objecte de debat. Un debat del qual sorprèn la virulència però també la superficialitat. Jo m’estimo més dir les i els ciutadans, fórmula menys pesada que les ciutadanes i els ciutadans i menys androcèntrica que els ciutadans sols.
Però malauradament queden pendents moltes altres coses. Per exemple: comparin com el llenguatge tracta el baró i la dona. Amb el primer, tot són elogis: que si home de bé, gran home, home de braç, ser home (que significa ser valent i esforçat), fer-se home (arribar a ser madur i responsable dels seus actes), ser molt home (ser persona de gran talent i instrucció o de gran habilitat). En un mot: tot un home. Una cosa valuosa per ella mateixa: no endebades l’homenia és segons el diccionari un ‘acte d’energia, de vitalitat’, i baronívol, ‘coratjós, intrèpid’...
I les dones?... Allà on del costat masculí trobàvem locucions com les citades [...], del costat femení trobem un bonic enfilall de termes d’allò més amables, sense equivalent masculí: ‘maruja’, pendó, gata maula, pècora, harpia, vespa, dona de la vida, dona pública... [...]
(Extractat i adaptat de l’article publicat a La Vanguardia, 22 febrer 2007)
Respecte al primer punt que toca Freixas –en els altres estic cent per cent d’acord amb ella–, sembla que no s’adona que, amb la seva reivindicació de les actresses, les dones no podran rebre mai el premi de «millor actor de Hollywood», sinó que s’hauran de conformar amb ser la «millor actriu», i no hi ha cap motiu perquè elles no puguin ser els millors actors –campiones del món absolutes, per dir-ho d’alguna manera–, no hi ha motius de sexe. Ser actor no és el mateix que ser atleta, que requereix, per condicions físiques, dues categories de competició.
De fet, què passa en canvi a Hollywood amb la direcció de pel·lícules? Que es diu així, «millor direcció», no hi ha premis al millor director i a la millor directora. No hi ha premis al millor guionista i a la millor guionista, sinó al millor guió. I així en tot.
Perquè d’aquesta manera que dic –acceptant actor per a tothom– competirien en igualtat de condicions dones i homes, com haurien de competir en un munt de facetes en què poden competir perfectament –en gairebé totes les facetes humanes, i preparem-nos perquè en moltes són clarament superiors elles i ens anirà molt rebé que sigui així. Perquè no hi ha cap motiu per discriminar ningú en la immensa majoria dels camps de la vida, en els quals no tenen cap paper les distincions físiques –i en aquests pocs casos excepcionals no hi ha discriminació, sinó especialització, tenir en compte una especificitat natural.
Com passaria amb «best actor», si no fos que alguns i algunes s’entesten a conservar un diferenciat i innecessari «best actress»... per uns motius visibilitzadors que en aquest cas em penso que van justament contra la igualtat de sexes.
El tema, doncs, és prou complicat, però aquests són els motius d’Emma Thompson, que Laura Freixas em sembla que no va tenir en compte quan va escriure el seu article.
