A mi no m’interessava gens ni mica el que deia el diari, ni em feia res aquella persona a qui havia escrit ella, ni el tema, ni m’importava que s’adrecés a qui volgués per dir-li el que fos. Li feia morros (telefònics): que tinc molta feina, que no sé què vols dir, que ho preguntis a algú altre. També etcètera.
A la fi hi vaig caure. Que curt. No em trucava pel que deia la premsa ni pel que havia escrit ni per cap tema. Només em volia sentir, em volia dir que em trobava a faltar, que no s’oblidava de mi.
Fins que no me’n vaig adonar no vaig saber de quina mena d’estratègies se serveixen les do... algunes persones per fer-nos saber que ens estimen.
Avui feia els anys i si es queixava aleshores que ja era «velleta», imagina’t el que diria ara, pobra. I jo que pensava, de sempre –tret de l’últim any, potser els dos últims–, que seria ella qui m’enterraria a mi.
