Després vaig saber que el melic i la xiruca era jo i que havien fet el mateix Estònia, Letònia i Lituània abans de l’alliberament del jou de l’URSS. Després vaig saber que per fer això que es pretenia calia la coŀlaboració, pel cap baix, de 400.000 persones. Després vaig calcular i vaig pensar que per assegurar que això sortís no sols calien 400.000 persones sinó gairebé el doble per a serveis d’ordre, organització, intendència, comunicació, reserva de gent cada cent metres per omplir forats que pogués haver-hi...
I llavors em vaig espantar.
Però vaig pensar també que aquests càlculs meus, un cop coneguda la xifra dels 400 quilòmetres que allò abastava –per això els 400.000 participants, mil per cada quilòmetre, un cada metre, i això estrictament per a la cadena, sense comptar la resta–, aquests mateixos càlculs els farien Pirineus enllà, oceans enllà, a tot arreu a on arribés la notícia. I la gent del món de la comunicació buscaria precedents internacionals i trobaria allò dels països bàltics i altres exemples similars que van acabar en èxit.
I ens mirarien.
I de seguida em vaig engrescar en veure que la gent començava a respondre i s’esvaïen els dubtes. Em vaig posar a fer feina, vaig participar en la creació d’una sectorial i he posat el meu gra de sorra en tot plegat, traient temps del temps i aprofitant-me de la meva salut de ferro.
I avui, demà, demà passat i l’altre, sobretot l’altre, miraré nord enllà i oceans enllà –que hem d’oblidar-nos del que passa a Madrid!, del que diguin o deixin de dir, estem en una altra fase del procés!, és que no ho veuen?– i hauré de creure de nou que això és possible, que ho tirarem endavant vulguin o no vulguin els polítics, i encara que s’hi oposin i facin rialletes tantes patums dels diners i del poder.
Demà passat no l’altre se’ns girarà feina, molta feina, perquè hem de començar a bastir un país, aixecar-lo per sota, un país sencer que de moment només té fonaments, el poble, i al damunt gent que promet i anuncia i xerra i xerra i més que xerra. I discuteixen sobre quatre plànols polsosos de pa sucat amb oli.
(Al capdavall faran falta, esclar. I ja els veig, alguns, quan ja estigui tot dat i beneït, que es voldran posar a la primera fila. No són ni seran els actors principals. Ni ho han sigut fins ara. Es penjaran totes les medalles. Però això no ve d’aquí, hi hem de comptar, l’important és que arribem a port. Que se les confitin, les medalles.)
I no ens oblidem de Síria i de l’Orient Mitjà,
que una Catalunya-estat
haurà de posicionar-se també
sobre els conflictes del món.
