Però trobar-lo de front, al carrer, davant meu, sí que m’ha portat immediatament a aquelles imatges i aquesta vegada, no com em passa sempre en situacions similars, he sabut reaccionar a temps per elaborar alguna cosa. (Faig trampa. L’havia sentit de lluny i mentre m’acostava al so anava rumiant una possible frase de salutació. ¿D’agraïment, potser, perquè aquestes coses alegren la vida grisa i trepidant de les grans ciutats?)
—Escolti, moltes gràcies. M’ha recordat sons de la infància.
M’ha somrigut i ha dit alguna paraula en espanyol, però amb un clar accent gallec.
—Fale, fale galego, que mais o menos lo entiendo —això no sé si és ben bé gallec però m’ha sortit mais o menos així.
Ha somrigut amb un somriure ample. Però sense dir res.
—Li deia que m’agrada sentir aquesta música perquè em recorda la infància, i que parli en gallec —jo.
—Ah, bem, eu tamben sou moi grato —ell, si fa no fa. Era de poques paraules i jo també. No sabia què més dir-li.
—Adéu.
—Adiós.
I ha continuat fent camí, a peu, acompanyant la petadora de mitjan segle XX –exagero una mica però no gaire.
Jo content de parlar cara a cara amb un esmolet i ell mig content, suposo, que algú li hagués dit alguna cosa i d’haver pogut pronunciar dues paraules en gallec al bell mig de Barcelona, sense la prevenció que si s’hi avançava l’interlocutor li diria, segur —devia pensar—, que per què no parlaven la lengua común.
Per dir-se quatre paraules i fer content algú no cal cap lengua común.
Dic: ell feliç però, és clar, també deu haver pensat que aquest paio molt agraït molt agraït però no m'ha portat cap feina.
