Tothom ha sentit a parlar, bé o malament, de Pius XII, el papa de la Segona Guerra Mundial.
Tothom diu meravelles justificadíssimes de Joan XXIII, que va organitzar la reunió aquella dels bisbes de tot el món anomenada concili, per posar una mica al dia l’atrotinada Església catòlica. El mateix Francesc l’ha declarat sant fa uns mesos.
Tothom recorda Joan Pau II, el papa polonès, pels seus viatges, per l’atemptat que va patir, per la seva mort retransmesa en directe –també declarat sant el mateix dia que l’altre.
Tothom sap que hi ha un expapa alemany, Ratzinger, que va renunciar a ser-ho fa no gaire temps i viu allà al costat.
I tothom veu com el papa actual, l’esmentat Francesc, sorprèn cada dia els periodistes amb novetats, i no diguem com sorprèn els catòlics, periodistes o no. Per a la majoria jo diria que són sorpreses positives; hi ha una minoria que diuen que els canvis no els agraden –non placet–, sobretot si van massa de pressa, perquè les coses de la cúria no es poden fer amb fúria (m’ho acabo d’inventar).
Doncs bé, entremig de tots aquests, n’hi ha un que no he esmentat, Giovanni Battista Montini, que es va anomenar Pau VI i que va governar l’Església catòlica durant tres lustres, entre Joan XXIII i el papa Wojtyła. Quinze anys.
I Montini, en moltes coses, els va avançar a tots i es va plantar, en mentalitat, al segle XXI, al costat de Francesc. Perquè ja als anys cinquanta del segle passat deia coses com aquesta:
«La nostra religió s’expressa en formuletes fàcils que fiquem en tota mena de fulletons [...] I potser anem encara una mica més enllà i reduïm els grans misteris de Déu –com ara el de la providència– a garrafetes utilitàries que es venen per quatre duros, preu de mercat, i que fan miracles. I oferim aquesta religió a la nostra gent i al nostre temps, sense adonar-nos que hi ha irreligiositat justament perquè no es veu enlloc la grandesa de la fe [...] Ens oblidem que a l’ésser humà modern li costa molt més acotar el cap davant les mil llumetes que omplen les nostres esglésies que el que li costaria fer-ho davant el Déu vivent que li hauríem d’explicar [...] És més difícil arribar a l’ésser humà del nostre temps repetint devocionetes –amb què hem fet pesada i esquifida la nostra pietat– que si li parlem de Crist [...] i de Déu, que és per a nosaltres Pare [...] Hauríem de substituir la religió petita per la gran»*I el van fer papa!
Bé, anem al que anava, i acabo. (Quan algú diu «acabo» ja sabeu que almenys queda la meitat.)
Francesc l’ha volgut rescatar de l’oblit i ara fa uns dies li ha fet un monument a Roma, un d’aquests monuments que en l’àmbit catòlic són immaterials i es manifesten amb declaracions de santedat com les que esmentava abans. En aquest cas l’ha declarat beat, el pas previ al de la santedat. (Que et diguin beat és una cosa així com que diguin que ets feliç perquè ja en vida estaves molt a prop de Déu.)
(Bé. La santedat d’una persona no depèn d’aquestes declaracions solemnes i jo sempre dic que els que vulguem anar al cel i ho aconseguim –«aconseguim» subjuntiu– hi trobarem moltes sorpreses.)
Doncs això, el papa Montini. Jo també el volia recordar. És el papa de la meva infantesa i de la meva adolescència. I, com a catoliquet aficionat, sempre em feia molta llàstima perquè em semblava un home trist, no el recordo somrient.
Però no el trist que es capfica, sinó el trist que mira cap enfora i té ganes de posar-se a plorar, com ho diria, pel que troba al seu voltant. Primer al voltant catòlic. Feia cara de trist per la perseverança de la llumeneta i l’ampolleta miraculosa, per una banda, i la desperseverança de qui era incapaç d’aguantar d’un dia per l’altre qualsevol compromís que tingués amb la seva església. Tot això ho he entès després, esclar.
I trist, per descomptat, per la tragèdia que això implicava per a la causa catòlica: que la gent, veient tot allò, o se’n reien o passaven olímpicament o simplement els feia pena, o fins i tot estupefacció que algun dia haguessin pogut estar ficats dins una organització tan patètica –tal com ho veien.
Pau VI era clarivident. Ho sabia des de molts anys abans de ser papa. Suposo que per això semblava trist. Si ho veus venir i ho dius i la gent del teu voltant no creu... («Creure», aquí, en els dos sentits.) Segur que estimava la gent, també els que no creien, però tot plegat feia que la llum que comporta tota estima quedés amagada i no es manifestés cap enfora. Devia estimar la gent i devia estimar el món. Justament per això se’l veia trist.
Hi ha gent amb posat trist que mereix, malgrat tot, ser declarat feliç, que és el que dèiem abans que vol dir «beat».
* Discorsi e scritti milanesi, 1954-1963, Istituto Paolo VI - Studium, Brescia-Roma 1997-1998, p. 1703-1707, citat per Giacomo Scanzi, Paolo VI. Fedele a Dio, fedele all’uomo, Ed. Studium, Roma 2014.
