«Patrimoni oblidat, memòria literària», escrivia Josep Santesmases i Ollé fa unes quantes setmanes en un reportatge publicat a la revista Presència (18 octubre 2015).
Hi explicava que «el món està ple de llocs o elements construïts que en perdre el seu sentit primigeni o no trobar-ne cap de nou han perdut la seva raó de ser, han entrat en l’oblit i l’abandó, que si no es detura condueix inexorablement a la destrucció o la ruïna.» I assegurava que «quan la literatura descriu, recorda, interpreta, transforma o utilitza algun d’aquests elements, en primer lloc genera respecte, gairebé tant com ens en pot provocar un cementiri i el record dels que hi reposen. I per altra part insereix al lloc una manera de veure i de pensar, pròpia d’un determinat temps.»
Santesmases s’entreté dues pàgines a glossar aquestes idees, i iŀlustra el reportatge amb tres fotografies: el monestir de Santes Creus, afortunadament rescatat de la perdició absoluta que l’amenaçava; la cartoixa d’Escala Dei, recuperada miraculosament de la ruïna total, i el castell amb el poble de Selmella, que espera padrins i gent que s’hi posi, perquè si no...
Doncs això: que el conjunt de Selmella, tot i la seva discreció històrica i la relativa petitesa, no són qualsevol cosa. De fet, Santesmases ja fa temps que hi reclama una mirada d’atenció.
