divendres, 8 de juliol del 2016

Qüestions de llengua (72): Accents conflictius

No és sobre la distribució d’accents aguts i greus sinó sobre una qüestió més bàsica: la síl·laba que s’accentua. Ho copio de Núria Puyuelo i hi faig unes glosses pròpies:
A dos amics, xerrant xerrant, se’ls ha fet quarts de quinze. L’un li diu a l’altre: «Carai, si que se’ns ha fet tard.» O bé caldria escriure-ho de la manera següent: «Carai, que se’ns ha fet tard”?» En català, aquest «si» exclamatiu s’escriu sense accent, tot i que a molts ens pugui semblar que cal accentuar-lo com el afirmatiu, que porta accent diacrític per diferenciar-lo del si condicional o de la nota musical. Així direm: «Si que n’és, de bonic!», «Si que és divertit», «Si que han vingut amics!» o «Si que crides!». Tots ells, sense accent.

Hi ha altres pronúncies i, de retruc, accents que ens fan anar de corcoll, com ara els dels mots aguts elit, ciclop, criquet, futbol, iber, poliglot, xassís o radar, que molts parlants pronuncien com a plans. Com si es tractés del joc dels embolics, també hi ha paraules planes que pronunciem com a agudes o esdrúixoles, com ara aeròstat, libido, acne, atmosfera, intèrfon, míssil, omòplat i policíac. I finalment, mots esdrúixols que els fem com si fossin plans: aurèola, diòptria, rubèola, període, pneumònia, quàdriceps...
En resum, és elít i no èlit, ciclòp i no cíclop, criquèt i no críquet, futbòl i no fútbol, ibèr i no íber, poliglòt i no políglot, xassís i no xàssis, radàr i no ràdar, libído i no líbido, àcne i no acné, atmosfèra i no atmòsfera, intèrfon i no interfòn, míssil i no missíl, omòplat i no omoplàt, policíac i no policiàc, aurèola i no aureòla, diòptria i no dioptría, rubèola i no rubeòla, període i no periòde, pneumònia i no pneumonía, quàdriceps i no quadríceps.
Però per a més inri, també hi ha paraules que admeten dos accents. Són aquelles que els estudiants agraeixen, perquè tant si les escriuen amb accent o sense, en la majoria de casos, l’encerten segur. Es tracta de mots com per exemple dòmino, que tant pot ser esdrúixol com agut (dominó), perit [perít] o pèrit, reporter [reportér] o repòrter, saxofon [saxofòn] o saxòfon, xòfer o xofer [xofér], antílop o antilop [antilòp] i imbecil [imbecíl] o imbècil, un insult que té molta més força pronunciat com una paraula plana.

Altres mots que se solen pronunciar malament són les formes del present dels verbs acabats en -iar, tant les d’indicatiu com les de subjuntiu i imperatiu. Per exemple, canvio, estudia, pronuncia, diferenciïn, evidencien, copiï...
En resum, és canvío, estudía, pronuncía, diferencíin, evidencíen, copíi, i no cànvio, estúdia, pronúncia, diferènciin, evidèncien, còpii.
Finalment, hi ha un seguit de noms propis que també fan ballar el cap quan ens toca accentuar-los. Els casos més habituals són els dels topònims Munic, el Tibet, Zuric [Muníc, Tibèt, Zuríc i no Múnic, Tíbet, Zúric] i Marràqueix [no Marraquéix] i els noms Èdip, Espàrtac, Dàmocles, Pèricles, Dídac [i no Edíp, Espartàc, Damòcles, Perícles, Didàc], entre d’altres.

Hi ha paraules que es pronuncien malament i que, per tant, les acabem accentuant incorrectament. Mots com ara meduŀla, torticoli [medúŀla, torticòli, i no mèduŀla, tortícoli] o quàdriceps [i no quadríceps, com ja s’ha dit] són paraules que sovint sentim mal pronunciades. [En aquest bloc hi podríem afegir mimesi i ebola, que es pronuncien mimèsi i ebòla, no mímesi ni èbola.]


(Publicat a El Punt Avui sota el títol «Accents amb mala bava», 29 novembre 2015; els aclariments entre claudàtors i en lletra més menuda són del VF; deixo amb lletra negreta com s’escriuen totes aquestes paraules, per evitar equívocs)